La batalla de la denominació al País Valencià

Encara que quasi va ser la denominació oficial, el terme País Valencià va ser exclòs de l'estatut d'autonomia en favor d'una nova expressió encunyada pel blaverisme, Comunitat Valenciana.

Senyera del consell preautonòmic
Senyera proposta a l'Estatut de Benicàssim El Salto País Valencià

publicado
2017-10-09 08:52:00

Hui 9 d’octubre en plena festivitat de Sant Dionís, el particular Sant Valentí dels valencians, es celebra no només la Mocaorà, sinó també el dia autonòmic. Una commemoració de la conquesta del rei en Jaume I de la ciutat de València i la creació del regne medieval de València. El qual va ser la llavor d’eixe ens viu i plural que anomenem poble valencià. No sempre ha sigut pas una data festiva sinó més aviat reivindicativa; des de la transició fins hui dia, l’esquerra per una banda i la dreta, sota el paraigua del blaverisme, per altra, han fet d’ella una jornada de conflicte pels símbols valencians.

Allò va quedar plenament patent als anys de la transició en l'anomenada com a “Batalla de València”. Aquest conflicte social i polític va esclatar l’any 1977 propiciat per polítics com Emilio Attard, Manuel Broseta o Fernando Abril Martorell, entre altres. Des de la recent constituïda UCD valenciana, varen assumir els postulats anticatalanistes fins a eixos dies minoritaris, per a tractar de millorar els resultats electorals de les primeres eleccions democràtiques des del franquisme. Per als seus objectius de tractar de desbancar a l’esquerra valenciana més propera a l'autonomisme i a les tesis de Joan Fuster per la unitat de la llengua hi varen utilitzar el periòdic Las Provincias, part del moviment faller, al València CF, i el suport del governador civil José María Fernández del Río.

Atemptats amb bombes com els que varen patir Joan Fuster o a Sanchis Guarner o l'aparició de grups d’ultradreta com el GAV foren essencials en aquest moment clau per al canvi democràtic al País Valencià

Hi va haver un clima de tensió i violència a la societat valenciana que va marcar per sempre els futurs canvis polítics. Atemptats amb bombes com els que varen patir Joan Fuster o a Sanchis Guarner o l'aparició de grups d’ultradreta com el GAV foren claus en aquest moment clau per al canvi democràtic al País Valencià. El nom del País Valencià era constantment qüestionat com a catalanista. Les úniques normes lingüístiques que defensava el blaverisme eren les normes del Puig per tal d'així reafirmar el seu secessionisme lingüístic enfront de la unitat de la llengua valenciana.

L'única bandera que admetien els partidaris del blaverisme era la Reial Senyera coronada de la ciutat de Valencià amb la característica franja blava enfront de la senyera quadribarrada sense blau que defenia l’esquerra valenciana. Tant és així que, fins i tot, es va cremar diverses ocasions la senyera del Consell preautonòmic del País Valencià al balcó de l’Ajuntament de València.

Tot aquest conflicte artificial i creat pels interessos polítics de la dreta valenciana per obtenir uns millors resultats electorals es fonamentava en traslladar la idea al poble valencià d’una suposada invasió i apropiació dels símbols identitaris valencians com ara la senyera o la llengua valenciana. D’eixa forma podien fer-li front, d’una banda, al nacionalisme valencià que, tot i ser prou dèbil políticament als anys 70, havia aconseguit que les formacions d’esquerres valencianes adoptaren els seus símbols i les seues aspiracions autonomistes. Les quals xocaven frontalment amb els postulats de la dreta, més regionalista i plena de polítics franquistes. De fet, molts d’ells, com el mateix Attard, varen veure en aquest conflicte també una oportunitat de netejar els seus passats al Movimiento Nacional i presentar-se davant els valencians com a salvadors d'allò valencià.

El Consell preautonòmic, majoritàriament esquerrà, va aconseguir redactar una proposta d’estatut d’autonomia al qual es va consensuar amb totes les forces polítiques. El nom seria el de País Valencià
Malgrat això, el Consell preautonòmic, majoritàriament esquerrà, va aconseguir redactar una proposta d’estatut d’autonomia al qual es va consensuar amb totes les forces polítiques. En aquest Estatut tot el que hi va separar a la societat valenciana quedava consensuat per tal de tractar de calmar totes les postures i així tindre un acord ample. La bandera portaria una franja blava però sense corona amb l’emblema del Consell per tal de diferenciar-la de la ciutat de València i així que també tingués un element diferenciador respecte a la catalana. El nom seria el de País Valencià. A més seria tramitat com el de les nacionalitats històriques per la via de l’article 151 de la Constitució espanyola.

L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia es va produir a l'1 de juliol de 1982 i per primera volta des de 1707 amb el Decret de Nova Planta, pel qual es varen abolir els Furs de l'antic Regne de València, el poble valencià tornava a tindre una forma d’autogovern. Va ser per primera volta des de feia segles que els valencians tindrien un parlament plenament constituït, lleis i institucions pròpies que regularien els símbols i la vida del poble valencià. No va esdevindre pas un procés senzill. Aquest estatut va arribar al Congrés dels Diputats i en un pacte entre Emilio Attard i Fernando Abril Martorell de la UCD i Alfonso Guerra del PSOE el varen retallar seguint les tesis del Blaverisme que els polítics de la UCD defensaven des de feia anys.

A l’Estatut li varen canviar el nom de País Valencià per l'actual de Comunitat Valenciana. Varen canviar la Senyera proposta per la Reial Senyera coronada de la ciutat de valencià. Varen esborrar qualsevol possible menció de la unitat de la llengua valenciana amb la catalana. A més, varen eliminar la possibilitat de l'aprovació per la via de l'article 151 i el varen fer pel 143 de la Constitució negant així la nacionalitat històrica del País Valencià. Només hi deixaren aquesta única menció al preàmbul de l’Estatut:

“Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta”.

Aquest estatut, el de 1982, és el resultat d’un pacte de despatx a Madrid amb el que el blaverisme finalment aconseguia plasmar en la llei fonamental  les seues tesis polítiques bàsiques

Aquest estatut, el de 1982, és el resultat d’un pacte de despatx a Madrid amb el que el blaverisme finalment aconseguia plasmar en la llei fonamental per a l’autonomia valenciana les seues tesis polítiques bàsiques cooptant el dret dels valencians a haver-hi pogut tindre el text original de l’estatut consensuat pel Consell preautonòmic del País Valencià els quals eren els representants polítics dels valencians. Tampoc a l’última reforma de l’Estatut es varen canviar els símbols valencians a excepció del reconeixement de la nacionalitat històrica.

5 Comentarios
Juan Rovira 1:42 7/11/2017

Muy acertado el artículo y aséptico a pesar del último comentario que he leído. El uso País Valencià ya aparece en 1609 de la mano de Agustín Bella y no fue la izquierda sino la derecha regionalista valenciana de principios del s. XX quien lo promovía. Me temo que muy a pesar suyo Emilio Attard es el responsable de hacer que se imopogan la simbología blavera, entre ellas el topónimo de nuevo cuño: Comunidad Valenciana.

Responder
0
0
#828 6:00 11/10/2017

Primero, si no se sabe escribir valenciano, no lo escribas o pásale el SALT.
Segundo, esto que escribes es una opinión. Realmente la denominación histórica de siempre es Regne de Valencia, y es así porque Jaume I quiso separar nuestra tierra del Reino de Aragón para no aumentar el poder de los nobles aragoneses.
El País València es una denominación como bien dices de izquierdas, surgido en el siglo XXI. El objetivo por el que se opta finalmente por Comunitat es para poner el acento en la unión con España, que si no te das cuenta, somos una de las comunidades solidarias con el resto de España y acabaré diciendo ¿No es aquello que se debe de desarrollar en un estado del bienestar?

Responder
0
4
#766 17:55 9/10/2017

Molt interessant l'article!

Responder
5
0
#749 11:41 9/10/2017

lkj

Responder
0
0
víctor 11:41 9/10/2017

el text està pleníssim d'errades ortogràfiques i això fa que coste concentrar-se en el contingut

Responder
2
7

Destacadas

Migración
Movilizaciones tras el archivo de la causa de las temporeras marroquíes
La semana pasada se archivó el caso de las cuatro temporeras marroquíes que habían denunciado a su empleador por acoso sexual. Antirracistas y feministas se movilizan contra la impunidad y en defensa de las mujeres.
Violencia machista
Correr y andar
13

¿Cuántos hombres —cuando salís a andar o a correr— tenéis presente que esa experiencia no está siendo la misma para la mitad de la humanidad?

Migración
Un solo día para derrumbar las fronteras

Las fronteras invisibles, el racismo cotidiano, los muros impuestos por el discurso dominante… y ahora la emergencia de un discurso explícitamente racista dibujan un mundo en el que es necesario hacer de todos los días del año los días de las personas migrantes.

Cannabis medicinal
La OECM recuerda que sí hay estudios sobre la efectividad del cannabis medicinal

El Observatorio Español de Cannabis Medicinal responde a la ministra de Sanidad, que en una entrevista tachó de “pseudociencia” y “moda” el uso del cannabis medicinal.

Frontera sur
Frontera Sur: la vieja idea de la falsa Europa

Salvamento Marítimo, organización popular y entidades no gubernamentales dan salida a un pico histórico de llegadas de migrantes a las costas andaluzas.

Últimas

Tribuna
Una mirada diferente a las luchas migrantes

En el día internacional de las personas migrantes hemos unido nuestras genealogías de lucha para tener un diálogo directo con nuestra sociedad, preguntarle: ¿cuánto más tenemos que esperar para tener representación política?

Memoria histórica
Las fosas de la Transición: los pioneros extremeños de la memoria

El pueblo de Extremadura estuvo durante la Transición en la vanguardia del movimiento de la memoria histórica en toda España. Junto a Navarra es en estas tierras donde se produce el proceso de exhumaciones más potente. Y, sin embargo, este hecho es desconocido para la inmensa mayoría de la población, dentro y fuera de la región. ¿Cómo se explica este olvido, cómo es posible que prácticamente nadie reivindique aquel movimiento popular?