El Salto Radio
Les guardianes de la memòria

Canviar el focus de la mirada i centrar-lo en elles, les esposes, mares i germanes dels afusellats republicans, les dones que van callar i servar cartes, fotografies i peces de roba en capses amagades sota el llit o al fons d’un armari, les supervivents de la barbàrie que visqueren l’estigma de ser roges, pobres i tenir un familiar apilat amb d’altres dins d’un clot. Aquesta és una de les tasques principals que la sociològa Isabel Gadea i l'antropòloga Pepa García han dut a terme al treball Etnografia d’una exhumació, la història de vida de la Fossa 100 del Cementiri de Paterna, València, i que repassem en aquest pòdcast, eminentment femení.

A la Fossa 100 s’hi van assassinar 28 homes, la major part de la comarca de la Safor, el 2 de novembre de 1939. Vuitanta anys més tard, el 2 de novembre de 2019, s’iniciaven les tasques d’exhumació. Per la Victòria Català, neta d’un dels homes afusellats, Paterna significa “una gran tragèdia familiar, a la vegada que una oportunitat per assistir a la dignificació, justícia i reparació de l’Espanya arrasada i humiliada per la dictadura franquista”.

Les dones silenciades per la por i els objectes que van conservar com autèntics tresors es donen la mà en aquest reportatge. Parlem de les seves vides de resistència, de dol, dels altars domèstics que van construir per recordar, de les cartes que han estat doblegades, besades i plorades tantes vegades que gairebé són inintel·ligibles. Algunes d’aquestes cartes de comiat, sortosament, han traspassat la frontera privada i s’han convertit en públiques. L’artista Maria Gomar les ha fet voltar pel món i les ha reunit en el projecte Últimes paraules, que inclou exposicions i lectures col·lectives com les que podreu escoltar.

Per a Gomar ha estat un camí tan clar com orgànic i necessari: “Quan estava fent Objectes desapareguts solia quedar amb les descendents per a conèixer-nos personalment i les que conservaven les cartes d’acomiadament, me les llegien. A mi aquest moment tan íntim en el qual una neta posa veu a les darreres voluntats del seu avi em va colpir molt. Mitjançant aquest acte em feien còmplice de la seva esfera familiar, a part que el contingut de les cartes em va impactar perquè, sobretot, hi ha molt amor”. Així nasqué Últimes paraules.

Isabel Gadea: “Les dones eren socialment les encarregades de mantenir de manera material i simbòlica el lloc on els seus familiars estaven enterrats, d’honrar-los, per això els cementiris es van convertir en emplaçaments de resistència i sororitat”.

A Les guardianes de la memòria hi ha diversos protagonistes, tant humans com espacials. Un d’ells és el mateix Cementiri de Paterna, com explica Isabel Gadea: “Les dones eren socialment les encarregades de mantenir de manera material i simbòlica el lloc on els seus familiars estaven enterrats, d’honrar-los, per això els cementiris es van convertir en emplaçaments de resistència i sororitat”.

La Teresa Llopis, presidenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 100 del Cementiri de Paterna, recorda perfectament les visites a la fossa cada 2 de novembre i cada 14 d’abril. Ara és la custòdia de les cartes que el seu avi Blas Llopis escrivia des de la presó. La seva àvia la feu hereva directa dels records familiars poc abans de morir, el dia que li demanà que li llegís la darrera missiva del marit assassinat. La Teresa assegura que “allò va ser per a mi un revulsiu, vaig entendre-la i comprendre-la després de tant de temps, com si m’hagués obert el calaix de la seva memòria i de la seva vida, que mai havia contat en paraules”.

Han passat els anys i la tasca s’ha d’acabar, amb passió, amb intel·ligència i, sobretot, amb la voluntat de saber què va passar per poder perdonar.