"Veiem les dones negres com a subordinades, arribem les blanquetes i les salvem"

És molt fàcil assenyalar l’altra. Segons Ruth Mestre, des d’Occident tendim a vore les violències que afecten les dones d’altres cultures, però ens tapem els ulls davant les que patim i exercim nosaltres. Tenim un Dia Internacional per a visibilitzar la Mutilació genital femenina i protocols que, teòricament, intenten previndre-la. No ocorre així amb les violències contra les dones que es produïxen en Europa, com ara les violacions. Parlem amb l’autora de múltiples estudis sobre els talls genitals per descobrir més sobre esta pràctica.

En què es fonamenta la mutilació genital femenina?
Les persones que treballem en comunitats que ho practiquen parlem de talls, perquè és un terme més neutre, no entres a valorar positiva o negativament, descrius l’acció que es realitza. La gent que ho practica parla de circumcidació. Jurídicament es parla de mutilació, que això sí que ja suposa un disvalor en la pràctica en sí. Talls hi ha molts, es practiquen en molts llocs i són llocs molt diferents, en molts països africans, en comunitats indígenes d’Amèrica Llatina,i en alguns llocs d’Àsia. Aleshores no es pot parlar d’una cultura que les practica, perquè en són moltes i molt diferents. Nacions Unides identifica quatre tipus, i cadascun d’eixos tipus es practiquen per motius diferents, el que solem tindre en el cap és el pitjor: la faraònica o infibulació.

És la manera de construir gènere i cultura, d’identificar xiquets i xiquetes

Per què es fa? Doncs depén, hi ha comunitats que ho justifiquen d’una manera i comunitats que ho justifiquen d’una altra. El que hi ha darrere és molt complex. Diguem-ne que és la manera de construir gènere i cultura, d’identificar xiquets i xiquetes, circumciden als dos i marquen qui és xiquet i qui és xiqueta. En alguns llocs diuen que és per motius religiosos, encara que no hi ha cap religió que diga que s’ha de fer. No està vinculat a l’islam en absolut, en el Magreb, que és la terra del profeta, no ho fan. Els cristians a Egipte sí que ho fan. 

En algunes comunitats on es fa en grup, durant tot el procés dels talls, mentre curen les ferides totes les xiquetes, s’aprofita per explicar-los tot el que han de saber per a ser dones en ixe grup cultural. En els països que es practica, no es fa en tot el país, sinó en alguns territoris determinats, igual en un poble es practica i en el del costat no. És una qüestió del grup ètnic, una manera de marcar qui pertany al grup i qui no.

També es produeix en països europeus?
Quan les persones migren, migren en tot, en tot el que són. També la cultura, la manera d’educar a les filles, el que s’entén que ha de ser una bona filla i una bona mare, i un bon fill i un bon pare. Aleshores és una pràctica que s’ha fet present a Europa per l’arribada de persones migrants de comunitats que ho practiquen. Però a l’estudi que varem publicar l'antropòloga Sara Johnsdotter i jo fa tres anys, mirarem el tractament penal dels casos que hi havia hagut en Europa, analitzant què havia passat a 11 països.

El resultat mostra que existeixen menys de 50 casos a tota Europa, i hi ha constància de que s’hagen fet talls en França en els anys 80, en Itàlia, en Suïssa, i potser en Espanya. El que sol ocórrer és que les famílies porten a les xiquetes de tornada als països d’origen per a què els ho practiquen allí. Tampoc hi ha constància de que se’n facen tantes, però les que es fan, es solen fer en el país d’origen.

Els pares serien responsables per la mutilació de les xiquetes amb pena de presó

Moltes famílies quan es queden ací veuen que la pràctica ací no es fa, i que el que és millor per a les seues filles allí és diferent del que és millor per a elles ací. Simplificant molt (potser massa) podríem dir que com que el que volen és el millor per a les seues filles, deixen de fer-ho. Però quan tornen reben la pressió de la família, i han hagut casos en que les iaies han agafat a les xiquetes i ho han fet sense que els pares volgueren. I açò ací està penalitzat, tant si directament ho fas- que ho fa la comare- com si contribueixes. Els pares serien responsables per la mutilació de les xiquetes amb pena de presó.

I es queden les xiquetes sense els pares en estos casos?
Sí, les xiquetes passen a ser tutelades per l’Administració Pública. És una catàstrofe perquè eixes xiquetes no són maltractades. És cert que hi ha hagut una agressió molt forta, però no viuen en un entorn de maltractament, perquè això s’ha fet pel bé de la xiqueta, encara que a nosaltres ens coste entendre-ho. Tot i això, hi ha famílies que volen deixar de fer-ho, i el que es va fer en Catalunya és formalitzar un compromís dels pares amb serveis socials, per a que pogueren viatjar sense que això posara en risc a les xiquetes: com a que les xiquetes se’n van sense tallar i tornaran sense tallar.

Ací fem protocols i anunciem polítiques que assenyalen la comunitat

No obstant això, es fa molt poc com a prevenció. El que cal és treballar en les comunitats practicants, no anunciar que vas a fer-ho, sinó fer-ho: conéixer si hi ha persones que vénen de comunitats practicants al teu entorn, quin és el seu discurs, perquè a lo millor estan en contra i no necessites el protocol. Ací fem protocols i anunciem polítiques que assenyalen la comunitat: teniu un problema i nosaltres aportem el protocol. Seria més interessant saber quines associacions hi ha ja treballant sobre el terreny per a reforçar la seua tasca.

Es va fer un protocol en el País Valencià al 2016 per a previndre la mutilació genital femenina on fica una aproximació de dones que poden estar en risc segons el seus països de procedència.
El risc és molt difícil de detectar perquè és el que et deia, no tots els països ho fan, dins de tots els països només ho fan determinats pobles i determinades ètnies. Aleshores si tu dius que un determinat país té una prevalència del 38%, i tens cinc persones d’ixe país ací, com saps si formen o no part d’ixe 38% sense parlar amb elles? I com parles amb elles sense acusar-les de ser del 38%? Les dades del protocol diuen que hi ha 1200 xiquetes menors en risc- que caldria assegurar-se, i per 1200 xiquetes han fet el protocol? Això es diu criminalitzar al grup.

Existeix un protocol per a la mutilació genital femenina, però no existeix un protocol per a determinades violències que es donen ací, com ara les violacions…igual que existeix un Dia Internacional contra la Mutilació Genital Femenina, però no existeix un Dia Internacional contra la Violació. Hi ha una intencionalitat darrere d’això?
Totalment. En la Unió Europea hi ha moltíssims estudis sobre els talls genitals, i no hi ha estudis o protocols per a les violacions. Hi ha una culturització excessiva, posem el focus en determinades violències a les que donem una explicació cultural, com si fora una cosa que passa a les altres, però no a les dones europees. I ens centrem en els talls, en la trata, en tot això. Nosaltres és com si ni la patirem ni l’exercirem, tampoc parlem de les treballadores domèstiques, no?

La mutilació genital femenina rep massa atenció pels mitjans de comunicació?
Sí, i d’una manera molt escandalosa. És la manera de construir a l’altre i a l’altra, la manera de contar-ho és el relat de les dones subordinades, i dels homes que ho volen així.

Moltes d’elles no parlen d’açò en termes de relacions de poder, ni tan sols en termes de violència.

Quan hi ha dones que també defensen els talls…
Clar, perquè forma part de la seua cultura, les dones que ho fan, les comares, són les dones més poderoses de la comunitat. Moltes d’elles no parlen d’açò en termes de relacions de poder, ni tan sols en termes de violència. Hi ha situacions en que sí que hi ha un interés masculí, però en moltes altres no. I nosaltres el que fem és parlar de totes les pràctiques com si foren la mateixa, i la mateixa és la pitjor. Però d’altres violències més properes no parlem: amb un piercing no passa res; dels bebés intersexuals, això tampoc ho parlem, eixes intervencions són ‘mèdiques’, ahi no hi ha violència, perquè és una pràctica nostra. Però si és una pràctica d’un altre grup tot és violència. Se’ns creuen sexisme i racisme en el mateix discurs. Parlem d’això com si fora tot igual, veiem les dones negres com a subordinades, arribem les blanquetes i les salvem. 

En el context europeu, recolzar les dones que ací lluiten contra ixa pràctica, ajuda a establir relacions de poder més equitatives

Aleshores tenim dret a fer algun tipus de crítica, i si es pot fer, des d’on podem fer-la?
Sí, es pot fer. Jo he trobat la meua forma de justificar-me, que no serà l’única ni la millor, s’ha de buscar la manera de criticar en un context determinat. Es pot criticar una pràctica, igual que es pot lloar una altra. Aleshores, el que veig és que en el context europeu, recolzar les dones que ací lluiten contra ixa pràctica, ajuda a establir, dins d’ixe grup i amb la resta de la societat, relacions de poder més equitatives. Però potser en un altre lloc la prioritat és una altra, o no és necessari lluitar contra això perquè no representa un problema de poder.

El feminisme que jo defenc és el que intenta alterar les relacions de poder, totes: home/dona, blanc/negre, nord/sud, hetero/homo, etc. És a dir, tenim tota una sèrie d’estructures de poder que estan interrelacionades, que es recolzen les unes a les altres, i a mi el que m’interessa com a feminista és anar destrossant-les i racionalitzant-les per aconseguir un millor repartiment del poder, una societat més igualitària i justa. Però no crec que la lluita o la justificació que jo en faig siga universalitzable.