Historia
Vicent Galiana: "La diversitat ha estat el fet constitutiu dels Tupamaros"

Vicent Galiana i Cano (Callosa d’en Sarrià, 1992), historiador per la Universitat de València,  ha publicat Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016) amb la editorial Tigre de Paper. Un llibre que ofereix, en una perspectiva, una història d’un moviment polític molt particular en la seua evolució: des d’una grup armat clandestí, passant per la presó i l’exili, a un partit polític integrat en el joc electoral que llançarà un dels seus principals referents, Jose Mujica, a la presidència del País.

Vicent Galiana Escriptor
Vicent Galiana es l'autor de Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016), publicat per Tigre de Paper El Salto País Valencià

publicado
2018-12-22 08:00:00

Vicent Galiana i Cano (Callosa d’en Sarrià, 1992) és historiador per la Universitat de València, on va realitzar el Master en Història Contemporània. El seu treball de Màster abordà la complexitat de la integració del Moviment de Liberació Nacional – Tupamaros en la vida política uruguaina. Pocs saben que Pepe Mújica, la celebrada figura de la esquerra mundial, va ser guerriller en aquest moviment.

Com es va fer eixa transició de col·lectiu armat a màquina electoral exitosa? Responent exactament a aquesta qüestió, Galiana ha publicat Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016), amb la editorial Tigre de Paper. El estudi està prologat per Lucía Topolanski, presidenta del parlament d’uruguai i companya de Pepe Mujica participant al moviment dels “tupes”; i epilogat per Íñigo Errejón, Secretari d’Anàlisis Estratègic i Canvi Polític a Podemos. Aquest llibre, que encara no ha estat traduït al castellà, ofereix una visió única i sintètica sobre una força política molt poc coneguda a Europa. 

Podries fer un breu resum del llibre?
El llibre és un recorregut, sintètic i global, dels 50 anys d’història del Movimiento de Liberación nacional – Tupamaros (MLN-T): de la seua fundació el 1966 fins a l’eixida de Mujica com a president de la República Oriental de l’Uruguai en 2016. Un llibre que ofereix, en una perspectiva, una història d’un moviment polític molt particular en la seua evolució: des d’una grup armat clandestí, passant per la presó i l’exili, a un partit polític integrat en el joc electoral que llançarà un dels seus principals referents, Jose Mujica, a la presidència del País.

"Els tupamaros tenen un grau important de particularitats: per la seua reivindicació del fet nacional, la seua implantació en un entorn urbà o el paper que atorguen a la comunicació
D’aquesta història, què creus que és extrapolable a la resta de la esquerra global, i què és exclusiu al context uruguaià?
És evident que l’MLN-T no és un agent aïllat dels fluxos de pensament i evolució de l’esquerra mundial. Tots ells tenen un reflex important en la evolució del moviment: l’evolució del procés soviètic, el conflicte ideològic i polític amb la Xina maoista, l’aparició del tercermundisme, la transició del marxisme més ortodox fins a un altre més obert i eclèctic, la caiguda de la URSS...

Però, al mateix temps, Uruguai arreplega també les particularitats continentals: la influència del catolicisme i la Teologia de la Alliberació, combinats amb el suport teòric de la Teoria de la Dependència. Després, les lectura en la ingerència nord-americana (incloent la l’intervencionisme militar o les Doctrines de Seguretat Nacional) i les reaccions a aquestes. O sense ignorar el llegat simbòlic, polític i cultural de la revolució cubana; així com de la concepció “tercermundista” i la construcció de la regió com a espai polític. En aquest sentit, espais com la OSPAAL o la Tricontinental són claus. També hi ha influencia del nacionalisme antiimperialista.

Uruguay
La izquierda en Uruguay más allá de Pepe Mujica
11
Un repaso a la historia contemporánea de la izquierda uruguaya, una lucha que llevó a la creación del Frente Amplio, partido que lleva en el poder más de una década.

I, efectivament, els tupamaros tenen un grau important de particularitats: per la seua reivindicació del fet nacional, la seua implantació en un entorn urbà o el paper que atorguen a la comunicació. Guevara digué que a Uruguai no s’havia d’apostar per la lluita armada i Fidel sentencià que “la Ciudad es un cementerio de revolucionarios”. Desobeint els propis referents teòrics, l’MLN nasqué com un moviment armat en l’entorn urbà.
També són dels pioners en, amb limitacions i debats, inclouen temes de gènere i reinterpreten la concepció guevarista del “Hombre Nuevo”. A més, per exemple, en altres països llatinoamericans prima la unitat ideològica en la decisió d’emprendre el camí armat: és el Comité Central qui aposta per la via revolucionaria. Ací, és la evolució dels fets la motiva la construcció de l’estructura armada, pensada originalment com a defensiva però que acaba esdevenint forca política pròpia, amb capacitat de readaptació i gestió d’equilibris entre faccions.

D’inici la heterogeneïtat es gestiona perquè el moviment és un espai d’acció, no de discussió. Al principi, ni tan sols es crea un programa de mínims sinó que s’assumeix el programa unitari de l’esquerra.

De fet, què penses de la qüestió de la heterogeneïtat al moviment? Com van resoldre-la els tupamaros?
D’inici la heterogeneïtat es gestiona perquè el moviment és un espai d’acció, no de discussió. Al principi, ni tan sols es crea un programa de mínims sinó que s’assumeix el programa unitari de l’esquerra. Ells trenquen el consens amb la forma d’actuar, la propaganda armada. No desenvolupen programa propi fins als 70, amb els “10 puntos”, tot i ser un document d’escassa profunditat.

Dins de la llarga etapa de la dictadura, la presó i el exili, n’hi ha un element personal de certs líders què ajuda a la unitat. Després, el Frente Amplio, la coalició institucional, presenta molta autonomia interna. Per descomptat, n’hi ha tensions continues: a vegades es ressolen i d’altres hi han membres que abandonen l’organització. Per aquestos últims, és típic argumentar que els tupes “han governat i no han transformat”. En qualsevol cas, això de les suposades renuncies passa al conjunt del Frente Amplio, i de l’esquerra mundial.

La diversitat ha estat el fet constitutiu d’aquest moviment i s’ha anat solucionant a la pràctica. Per exemple el govern de Mujica es de coalició: n’hi ha militants tupamaros, ex-tupes i la majoria de ministres provenen d’altres famílies i corrents; la negociació és complexa. Però, malgrat tot, el Frente Amplio persisteix.

Quina importància té la experiència compartida dels presoners i torturats tupes?
Molta. I diversa. Els hostatges, quan ixen del captiveri en març del 1985, són persones amb una experiència compartida. La seua sortida els impulsa en una ona de popularitat com a “persones”, més que por les seues idees concretes. Són respectats perquè, malgrat tot, s’han mantingut fidels als seus ideals. De fet, ací trobem l’inici d’un procés mitjançant el qual l’MLN-T abandona progressivament la seua horitzontalitat i la seua preocupació perquè les veus personals no tapen les col·lectives i entra en un cicle més personalista, jeràrquic. Si bé és cert que es viu en un procés mes ample on la competició electoral l’incentiva.

Entre 1985 i 1994, el debat polític i estratègic és molt profund. Ja des d’abans, en la dictadura, perquè es busquen les causes i les responsabilitats per la derrota del 72 en les concepcions teòriques i ideològiques. I, inclús en això, els hostatges viuen un procés diferenciat: aïllats i sense connexió amb l’exterior en la major part del seu captiveri. Els hostatges de la dictadura, que s’adapten a aquesta realitat ràpidament, actuen com a factor unificador.

Brasil
Las tres herencias que explican el fenómeno Bolsonaro
7

¿Cómo llegó la mayoría de los votantes a tener la percepción de que los negros, los pobres y los que practican sexualidades diferentes son los verdaderos culpables del desastre brasileño?


Si pensem en el llarg impacte de la qüestió basca al nostre país, com expliques la reintegració exitosa dels antics guerrillers a la societat uruguaiana? Que diferencies veus amb l’Estat Espanyol?
Encara hui una part de la societat uruguaiana acusa als Tupamaros de terroristes, assassins i inclús els fa responsables de la dictadura cívic-militar. I ho fa mirant al passat però també buscant restar la legitimitat a la seua participació política actual. Però malgrat això, n’hi ha factors que expliquen la seua bona imatge social i el seu accés a les institucions.

Primer, les accions. La renúncia a l’ús d’explosius, la potència comunicativa de les accions o la renúncia a actuar contra la població civil, són claus. En segon lloc, d’alguna manera la historia d’ETA està filtrada pels interessos del present. Si analitzem accions determinades en paràmetres de hui quan sabem que en molts casos (per exemple les accions contra Melitón Manzanas i Carrero Blanco), el suport social era important. A més, l’acció armada de l’MLN-T només durà 6 anys. I la confrontació més dura i directa no comença fins al 1972.

Finalment, n’hi ha que pensar que el mateix dia que abandonen la presó fan la conferència on comuniquen el desig d’integrar-se a la “democràcia primaveral”. Així també promouen la idea, amb bastant èxit, que l’acció armada no era més que una mesura d’emergència i autodefensa, front a la deriva autoritària del règim. A partir del 1985, aquest missatge va calant en la societat; encara que resten sectors que precisament els responsabilitzen del autoritarisme per haver-hi apostat per la via violenta.

Com s’entén l’èxit de Pepe Mújica i el seu govern dins de la narrativa del llibre?
És evident que hi manca un anàlisi crític respecte als governs progressistes de l’anomenada “dècada guanyada” al subcontinent llatinoamericà. També ho apunta Íñigo a l’epíleg. No solament a Uruguai. I si bé és cert que el llibre no fa un anàlisi sistemàtic i profund de polítiques publiques, n’hi ha factors a ressenyar. Abans de res, que tant ell com els tupes estan integrats una coalició ampla; no tenen autonomia total per aplicar el seu programa.

Una cosa certa és que el procés uruguaià ha canviat la seua percepció amb el temps. Fa uns anys, Uruguai no generava interès perquè no tenia la “èpica comunicativa” amb que sí comptaven els moviments de Chávez a Veneçuela o Fernández de Kirchner a Argentina. A Uruguai, fora de Mújica, els personatges són menys coneguts. I ningú sap ben bé qui és Mujica, quin és el seu partit o el seu programa

Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016)
Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016), editorial Tigre de Paper El Salto País Valencià

Açò és clau per entendre el relat d’Uruguai. Fa uns anys qualsevol dels altres països rebien més atenció, però hui Uruguai interessa molt. En contrast amb les altres experiències llatinoamericanes, el Frente Amplio segueix avançant i les enquestes indiquen que podria revalidar el govern. Així, s’han canviat alguns anàlisi, suggerint que potser Uruguai mostra una transformació més lenta i menys conflictiva, però pot ser més durable.

Tot i això, encara hui, el país té molts problemes amb la impunitat dels militars, el repartiment de la terra agrícola, l’anomenada sojización... Però la evolució econòmica positiva és sostinguda en un context regional de crisi.

El país s’ha adaptat a dinàmiques econòmiques subcontinentals i, d’alguna manera moltes de les victòries de la presidència de Mujica son culturals. La reforma del avortament, la regulació del consum de cànnabis, el matrimoni homosexual que inclou l’adopció des del principi... sorprenen encara més si coneixem el context geogràfic amb governs “d’esquerres” però més tradicionals en quant a aquestes mesures.

És veritat que, en part, Uruguai posseeix un punt de partida “més senzill”, on la política és més centrista i inclusiva. No existeix, com a Veneçuela i Bolivia, un sector important de la població completament exclòs de l’Estat. Crec que els governs frenteamplistes amb tots els matisos que vulguem incloure, han estat positius.

En primer lloc, n’hi han molts aprenentatges derivats d’aquesta “dècada guanyada”: la forma d’entendre la política, de democratitzar, construir subjectes polítics, les formes de comunicació; tot allò que a Europa no s’estava donant.
Com afecten i afectaran a Uruguai les dinàmiques actuals de gir cap a la dreta política del continent?
És una pregunta complicada. D’inici, i sense reflexió pausada, crec que hauríem de posar en valor tres perspectives o reflexions. En primer lloc, n’hi han molts aprenentatges derivats d’aquesta “dècada guanyada”: la forma d’entendre la política, de democratitzar, construir subjectes polítics, les formes de comunicació; tot allò que a Europa no s’estava donant. Podem extrapolar estratègies directament? No, però podem reflexionar i assumir lliçons, per exemple, a la manera de competir i guanyar electoralment.

Al mateix temps, i condicionat al primer punt, cal recordar que la dècada guanyada s’ha fet sense renunciar a la competició electoral i al multipartidisme. El problema, clar, és que en algun moment perdràs les eleccions Has de pensar: quina capacitat posseeix l’adversari per a destruir els avanços que has impulsat? A Argentina o Brasil, on s’ha produït la caiguda del govern progressista, sembla que les polítiques de redistribució i augment de drets civils s’estan revertint. Crec que s’hauria de reflexionar al voltant de la perdurabilitat de les reformes: l’aprenentatge clau hauria de ser cóm construir avanços significatius i irreversibles. Per consolidar-los inclús més enllà que es perga la majoria parlamentària.

I també prestant atenció al marc regional: no és el mateix fer polítiques progressistes amb una sèrie de recolzaments regionals que fer-ho en solitari. Especialment a un país menut amb molt poca població, com Uruguai. Aleshores, entenc que la evolució global del continent marcarà, en part, la d’Uruguai.
Amb tot, no faria lectura tan dramàtica com acostuma a fer-se. Al eixir de les dictadures militars i la “dècada perduda”, ningú esperava que pocs anys després s’obriria un cicle de transformació com el viscut. Que es produïsca una aturada en alguns processos era previsible i pot ser necessari per pensar certes coses, especialment si s’arriba a un punt d’esgotament i de manca de rumb.

A bona part del subcontinent s’estava arribant a un moment on faltaven idees i mecanismes per a redirigir els processos de democratització i redistribució. Qualsevol cicle té un punt d’inflexió: punt i seguit o punt i final. S’ha de repensar allò positiu i lo allò negatiu. Amb el gir reaccionari i autoritari a Europa i EEUU, les reflexions no poden ser esperançadores però tampoc tan dramàtiques, crec. Ni Bolsonaro ni Macri poden esborrar tot el llegat dels governs anteriors. Però també cal superar la caricatura i l’anàlisi ràpida per adscripció identitària.
Ara, tot apunta a que en Uruguai el Frente Amplio té capacitat real per transformar la vida de la gent i revalidar el seu govern: açò ens ha de fer pensar d’estratègies, mecanismes i aprenentatges però també de contradiccions, límits i renúncies

Relacionadas

Arqueología
Topar coa prehistoria na Ribeira Sacra
Os investigadores de “Adegas da Memoria” veñen de anunciar o achado de ósos, posiblemente prehistóricos, nunha parroquia de Pobra do Brollón, na Ribeira Sacra
Historia
Estados Unidos a través de los ojos de los nazis

Los nazis más radicales fueron los que defendieron con más fuerza las leyes estadounidenses. Cuando encontraron defectos en el ejemplo estadounidense, fue porque creyeron que era demasiado riguroso.

Ciclismo
Classic Wars. La Guerra de las Clásicas
Hay itinerarios sagrados en el mundo del ciclismo. Son los monumentos del ciclismo, por su orden en el calendario ciclista actual: Milano-Sanremo, De Ronde Van Vlaanderen, Paris-Roubaix, Liège-Bastogne-Liège e Giro di Lombardia.
0 Comentarios

Destacadas

Elecciones del 26 de mayo
La lucha por las grandes capitales

La izquierda se juega mantener los pactos y las alcaldías conseguidas en 2015 en las principales ciudades españolas frente al empuje de Ciudadanos y la ultraderecha.

Elecciones del 26 de mayo
María Eugenia Rodríguez Palop: “Tenemos que aterrizar la crítica, no basta con decir no a la Troika”

A las puertas del 26M, charlamos con la cabeza de lista de Unidas Podemos Cambiar Europa al Europarlamento sobre las posibilidades de la izquierda y el feminismo, de la izquierda feminista, en el estrecho marco comunitario.

Contigo empezó todo
Un refugiado judío en Las Ramblas

Repaso a la vida de Isak Aufseher, secretario del Comité Internacional de Emigrados Antifascistas.

Elecciones del 26 de mayo
“En algunas zonas de Madrid hay más oferta de escuela concertada y privada que de pública”

El 26 de mayo se decidirá en las urnas quién gobernará la Comunidad Autónoma de Madrid los próximos cuatro años. En El Salto hemos querido hacer balance de las políticas autonómicas en Sanidad, Educación, Vivienda, Medio Ambiente y Urbanismo y para ello hemos conversado con varias activistas. En esta entrevista Fernando Mardones, portavoz de la Plataforma por la Defensa de Centros Educativos Públicos de Calidad en Madrid, hace un repaso de la gestión del ámbito educativo por parte del gobierno del PP.