Cuidados
Atrapades en la gàbia dels treballs domèstics

Treballar 24 hores al dia, set dies a la setmana per menys de mil euros. És la realitat que viuen milers de dones que han arribat a Espanya des de fora de la Unió Europea i que es veuen condemnades a treballar en el sector de les cures.

Betty y Gabriela
Betty (dreta) i Gabriela (esquerra) han empalmat treballs cuidant a ancians a les seues cases des que van arribar a Espanya. Claudio Moreno
1 jul 2019 06:56

Treballar sense descans i patir pobresa crònica és una realitat que, en 2019, afecta milers de persones, la majoria de les quals, dones. La Casa Caritat de València agrupa moltes històries d’este tipus sota el perfil de dones migrants empleades en domicilis locals com a netejadores i cuidadores, sense contracte i amb salaris irrisoris. Són ostatges de tota una sèrie de traves legals ja que, malgrat portar a Espanya inquietuds i experiències professionals diverses, topen contra una llei que les condemna a les feines domèstiques.

Feines majoritàriament precàries: de les 630.000 empleades domèstiques que hi ha en el nostre país, un 34,3% viu sota el llindar de la pobresa, segons un estudi d’Oxfam Intermon i la Universidad Carlos III, publicat l’any 2018. El mateix informe indica que un total de 163.925 empleades no cotitza cap de les hores treballades en els domicilis. És a dir, els manca futur legal. Són les migrants irregulars que mai no apareixen en els discursos d’odi perquè el sistema les assimila —subterràniament— en benefici propi. Poc importa que no estiguen formades per a cuidar altres persones o que ni tan sols els agrade fer-ho; en xafar terra espanyol es convertixen en peces d’una fràgil estructura.

“Ella sabia que érem professionals amb problemes per a homologar els nostres títols d’antropòloga i de metge i, així i tot, una volta em va dir: ma mare creu que has baixat del cel, tant de bo pugueu quedar-vos quatre anys amb nosaltres. Aleshores penses: de veres que em desitges quatre anys de tancament per a la teua comoditat?” Victòria —nom fictici— va fugir de Colòmbia després de ser extorsionada durant molts mesos per un grup de paramilitars. Cada quatre setmanes l’assaltaven amb amenaces fins que un dia reduïren les seues opcions: “Vostè sap que el millor que li pot passar és morir-se”. Dos mesos més tard, Victòria i el seu home volaven cap a Espanya.

Després d’aconseguir l’estatus de refugiada política i trobar una habitació compartida a València, es posaren a buscar faena amb dues llicenciatures sense validesa en l’Estat. A canvi, els va sorgir una altra oferta: “Havíem de sobreviure i acudírem a borses d’organitzacions parroquials a les quals telefonaven senyores que oferien feines de neteja o de cures. Tot en negre. Ens van vore amb potencial per col·locar-nos sense causar problemes i ens posaren en una casa per 800 euros, 400 per a cada u. El treball consistia a cuidar una velleta de 88 anys durant 24 hores al dia set dies a la setmana. Jo havia de dormir amb ella i el meu home, en una habitació a banda. Ho féiem tot: netejàvem, cuinàvem, l’endreçàvem, li posàvem crema… el meu home eixia a comprar i jo em quedava tancada a la casa: vaig estar deu dies seguits sense vore la llum del sol”.

Victòria conta que les primeres setmanes van ser plàcides. Li va agafar el punt a la senyora, va aprendre a no enquetar-la. Va viure tancada en una estança amb el martelleig incessant de la teleporqueria, però s’hi va obligar a conviure. Fins que va arribar una de les filles de la dona i va anunciar que no tenia diners per a alimentar tres boques —“deixava 50 euros setmanals per a menjars i els 50 se’ls ventilava la senyora”, explica Victòria—, i que a partir d’aleshores, les racions de sa mare i del matrimoni estarien cobertes a canvi de netejar sa casa els dilluns de 09h a 13h. Pel mateix preu. “Què podia fer? Era il·legal i no tenia permís de treball. A qui em queixava? Vaig canviar la por de la integritat física per la por a ser immigrant”, recorda.

Victòria i el seu marit aguantaren algunes setmanes més fins que, per a realitzar uns tràmits burocràtics, eixiren de la casa. La primera absència va sentar regular. La segona arribà amb una amenaça de la filla: “Si continueu faltant, vos ho hauré de descomptar del sou”. Però el salari ja estava descomptadíssim i el matrimoni va deixar la feina. “Eren sis fills que no volien passar amb sa mare més de 15 minuts, per això no podíem faltar. Quan eres una persona migrant interna en un domicili estàs en règim d’esclavitud. No eres persona. No tens veu. Has de callar. Has d’assentir. Has de complaure. Tu no importes, importa allò que pots donar”.

Cures forçades

Eixa entrega obligada a un proïsme desassistit atenua lleugerament la tensió demogràfica creixent que viu el país. En les últimes dècades, Espanya ha conquerit el segon lloc mundial en índex de longevitat —hi ha 8,6 milions de persones majors de 65 anys, segons l’INE— i ha vist com la dona s’incorporava de manera generalitzada al mercat laboral: ambdues tendències creuades desemboquen en un buit assistencial a la vellesa que, per culpa de les retallades en les polítiques socials i la deixadesa de l’home en l’àmbit de la llar, busca una solució en l’explotació massiva de dones migrants. En eixa línia, un estudi de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia va revelar —en 2007— que 200.000 migrants cuidaven de persones majors a Espanya, la qual cosa representa el 90% de les cures remunerades de persones majors en el país.

Falten dades més actuals però, sobren històries. Gabriela, per exemple, també ha donat molt de si mateixa en diverses llars de València. És hondurenya i té 26 anys. Se’n vingué amb un fill i ací descobrí que estava embarassada d’una xiqueta. Esta va nàixer a l’Hospital de la Fe però, en ser hondurenya no tingué dret a la nacionalitat espanyola; ni ella ni la seua mare, que vingué fugint de la violència que assola el seu país. “A Hondures treballava com a auxiliar de recursos humans; ací, sense papers, sols he trobat faenes de neteja i cures. Cuide d’una senyora de 92 anys per 700 euros al mes com a interna. Vaig treballar embarassada de huit mesos i vaig tindre la xiqueta i als quatre dies del part vaig tornar a cuidar la senyora”.

Des que va faltar l’anciana, Gabriela ha empalmat treballs precaris un rere l’altre. Cuidà de nits una xiqueta i no li pagaren. Cuidà dos velletes durant alguns mesos de 09h a 20h per 450 euros. A dos euros l’hora. Netejà cases i hospitals. Des de fa set mesos s’ocupa d’un senyor cada matí fins que la seua filla arriba per fer-se’n càrrec. Li neteja la casa, li fa el dinar, li canvia el bolquer, li controla les píndoles; tot per 450 euros, sense contracte. “No és el treball de la meua vida però, per primera vegada, em sent tractada com un ésser humà”, assegura.

Les experiències de Victòria i Gabriela reflectixen el laberint legal en què es troben les dones extracomunitàries que arriben a Espanya amb la idea de prosperar en les seues carreres professionals i que, privades de documentació, es convertixen en un pedaç per al forat que suposen les cures. La Llei d’Estrangeria els concedix el permís de treball solament si demostren tres anys de residència continuada a Espanya i aconseguixen un contracte de treball —que hauran de conservar—, però les contracten a condició que elles mateixes es paguen la Seguretat Social, la qual cosa suposa un percentatge elevat del salari. I eixos diners a penes els donen per sobreviure. No els queda una altra opció que renunciar a la cotització i perdre el tren dels drets laborals. Transigixen. D’esta manera, la normativa garantix una bona quota de migració sol·lícita davant de faenes de molt difícil cobertura.

Papers mullats

Tot amb tot, les migrants extracomunitàries no sempre encallen als màrgens de la llei. També hi ha qui aconseguix posar en ordre la seua situació legal. És el cas de Betty, colombiana arribada a Espanya fa quasi tres anys després que assassinaren el pare dels seus fills. Els xiquets es quedaren amb la iaia i ella va emigrar per a buscar-los el pa. Passat un temps, Betty es va quedar embarassada, va tindre una filla espanyola i va obtindre el permís de residència per la via de l’arrelament familiar. Hui posseïx els desitjats papers però el seu dia a dia continua enfosat en la precarietat.

“Jo a Colòmbia era comptable i portava el compte d’un municipi. Vaig vindre a Espanya pensant a fer una cosa semblant però des del primer dia sols he tingut accés a feines domèstiques. De fet, tot i el permís de residència i de treball, solament em donen feines d’eixe tipus, totes mal pagades. Ara estic fent una substitució en una empresa de neteja, contractada”, apunta Betty. Les assalariades regulars del treball domèstic i les cures tampoc no estan incloses en el règim general de treballadores de la Seguretat Social, cosa que fa que la seua situació continue sent de desprotecció jurídica i social, amb pocs drets reconeguts.

Contra esta desprotecció acaba de constituir-se la Xarxa Estatal de Treballadores de la Llar i les Cures, una plataforma que, com la de les ‘Kellys’, busca fer pressió en bloc per a condicionar polítiques favorables. Volen accelerar l’equiparació del règim general de la Seguretat Social i aconseguir, entre altres coses, el dret a la prestació per atur, l’accés a la llei de riscos laborals, que es contemplen les inspeccions de treball i que s’elimine la figura del desistiment, un règim que permet a qui contracta fer fora les treballadores sense obligació de pagar-los tota la indemnització.

D’esta manera, amb papers o sense, les treballadores domèstiques malviuen envoltades en una capa d’invisibilitat teixida per un estat còmplice de la seua precarietat. Així ho creu Alma Sarabia, delegada de l’Associació Rumiñahui de València i part de l’esmentada xarxa: “D’una banda es carrega sobre l’esquena d’estes dones una responsabilitat que el Govern ha d’assumir per mitjà de la Llei de Dependència i, damunt, se’ls diu que el país no pot assumir la seua Seguretat Social. D’una altra banda, la llei migratòria construïx una economia submergida -durant un mínim de tres anys- molt rendible amb dones que assumixen dos i tres feines sense reconeixement ni distinció. Netejar és un treball i cuidar n’és un altre de diferent, però a elles se’ls exigix fer-los alhora”.

Relacionadas

Cuidados
Quitar los servicios de cuidados de las manos corporativas

Las tragedias en las residencias de mayores, gestionadas por empresas como Clece, visibilizan una crisis de cuidados existente antes de la pandemia COVID-19. De las luchas feministas en las ciudades surgen alternativas para una transformación del sistema que ponga la vida en el centro.

Cuidados
CC OO propone una batería de ayudas económicas para la conciliación

El sindicato plantea que se respalden económicamente las únicas medidas de conciliación que se han tomado como consecuencia de la crisis del covid-19 y que posibilitan la adaptación o la reducción de la jornada, con la pérdida salarial que esto implica. 

Cuidados
Pequeña reflexión sobre los cuidados más allá del confinamiento

Terrorismo, feminicidios, hambrunas, desplazados climáticos, refugiadas… Es el pan de cada día, ha pasado a ser la normalidad democrática capitalista; protagonizan asquerosas portadas, copan los telediarios y llenan nuestra cabeza.

0 Comentarios

Destacadas

Desigualdad
Ingreso mínimo vital, hacer historia o repetirla
Tras la aprobación el pasado viernes 29 del ingreso mínimo vital, se espera que mañana lunes 1 de junio puedan leerse los últimos detalles en el BOE. La medida definida como histórica por sus impulsores y parte de la opinión pública, aún afronta suspicacias y resistencias tanto desde posturas que la consideran inviable, como voces que cuestionan el alcance de su ambición.
Gobierno de coalición
Yolanda Díaz: “Nuestro país vive una reforma laboral permanente desde el año 84”

Desde el comienzo de la crisis por la pandemia del covid-19, la ministra de Trabajo, Yolanda Díaz, tuvo claro que la prioridad era evitar la “flexibilización externa”, es decir, los despidos masivos que siguieron al estallido de la burbuja en 2008. En la entrevista, Díaz está mucho más cómoda hablando de bases de cotización y del modelo productivo que sobre lo que pasa en el Consejo de Ministros.

Coronavirus
El Gobierno solicitará la última prórroga del estado de alarma, hasta el 21 de junio

Tras recabar el apoyo de ERC y PNV a la prórroga del estado de alarma hasta el 21 de junio, el Gobierno solicitará al Congreso la última extensión de esta medida excepcional.

Pobreza
Un estudio proyecta que las personas sin hogar de EE UU aumentarán un 45% en solo un año
Más de 38 millones de personas se han apuntado ya al desempleo desde que comenzaron las cuarentenas en marzo, representando casi una cuarta parte de toda la mano de obra nacional.
Música
Al Altu la Lleva, un coro antifascista, internacional y feminista en Gijón

Nació como acompañamiento puntual para un concierto de Nacho Vegas, pero el coro antifascista Al Altu la Lleva ha continuado cantando canciones de otros tiempos que aún resuenan en el presente. Con buen humor, muchas voces y siempre desde abajo a la izquierda.

Últimas

Coronavirus
Personal sanitario de Madrid vuelve a la protesta este lunes
Trabajadoras y trabajadores llaman a concentrarse otro lunes más frente a las puertas de los centros sanitarios, esta vez a las 20:30.
Estados Unidos
Trump amenaza con usar el “ilimitado poder” del ejército para sofocar las protestas por la muerte de George Floyd

Trump culpa al movimiento antifascista y a la “izquierda radical” de las protestas que se suceden por todo Estados Unidos tras la muerte de George Floyd a manos de la policía en Minneapolis, la capital de Minesota, un estado que va a movilizar a la Guardia Nacional.

Impunidad policial
De Minneapolis a Jerusalén. Ira

Un resumen visual de la actualidad mundial. Todo imagen, sin comentarios. Un nuevo formato de El Salto TV: el Plano Maestro.