Cuidados
Atrapades en la gàbia dels treballs domèstics

Treballar 24 hores al dia, set dies a la setmana per menys de mil euros. És la realitat que viuen milers de dones que han arribat a Espanya des de fora de la Unió Europea i que es veuen condemnades a treballar en el sector de les cures.

Betty y Gabriela
Betty (dreta) i Gabriela (esquerra) han empalmat treballs cuidant a ancians a les seues cases des que van arribar a Espanya. Claudio Moreno
1 jul 2019 06:56

Treballar sense descans i patir pobresa crònica és una realitat que, en 2019, afecta milers de persones, la majoria de les quals, dones. La Casa Caritat de València agrupa moltes històries d’este tipus sota el perfil de dones migrants empleades en domicilis locals com a netejadores i cuidadores, sense contracte i amb salaris irrisoris. Són ostatges de tota una sèrie de traves legals ja que, malgrat portar a Espanya inquietuds i experiències professionals diverses, topen contra una llei que les condemna a les feines domèstiques.

Feines majoritàriament precàries: de les 630.000 empleades domèstiques que hi ha en el nostre país, un 34,3% viu sota el llindar de la pobresa, segons un estudi d’Oxfam Intermon i la Universidad Carlos III, publicat l’any 2018. El mateix informe indica que un total de 163.925 empleades no cotitza cap de les hores treballades en els domicilis. És a dir, els manca futur legal. Són les migrants irregulars que mai no apareixen en els discursos d’odi perquè el sistema les assimila —subterràniament— en benefici propi. Poc importa que no estiguen formades per a cuidar altres persones o que ni tan sols els agrade fer-ho; en xafar terra espanyol es convertixen en peces d’una fràgil estructura.

“Ella sabia que érem professionals amb problemes per a homologar els nostres títols d’antropòloga i de metge i, així i tot, una volta em va dir: ma mare creu que has baixat del cel, tant de bo pugueu quedar-vos quatre anys amb nosaltres. Aleshores penses: de veres que em desitges quatre anys de tancament per a la teua comoditat?” Victòria —nom fictici— va fugir de Colòmbia després de ser extorsionada durant molts mesos per un grup de paramilitars. Cada quatre setmanes l’assaltaven amb amenaces fins que un dia reduïren les seues opcions: “Vostè sap que el millor que li pot passar és morir-se”. Dos mesos més tard, Victòria i el seu home volaven cap a Espanya.

Després d’aconseguir l’estatus de refugiada política i trobar una habitació compartida a València, es posaren a buscar faena amb dues llicenciatures sense validesa en l’Estat. A canvi, els va sorgir una altra oferta: “Havíem de sobreviure i acudírem a borses d’organitzacions parroquials a les quals telefonaven senyores que oferien feines de neteja o de cures. Tot en negre. Ens van vore amb potencial per col·locar-nos sense causar problemes i ens posaren en una casa per 800 euros, 400 per a cada u. El treball consistia a cuidar una velleta de 88 anys durant 24 hores al dia set dies a la setmana. Jo havia de dormir amb ella i el meu home, en una habitació a banda. Ho féiem tot: netejàvem, cuinàvem, l’endreçàvem, li posàvem crema… el meu home eixia a comprar i jo em quedava tancada a la casa: vaig estar deu dies seguits sense vore la llum del sol”.

Victòria conta que les primeres setmanes van ser plàcides. Li va agafar el punt a la senyora, va aprendre a no enquetar-la. Va viure tancada en una estança amb el martelleig incessant de la teleporqueria, però s’hi va obligar a conviure. Fins que va arribar una de les filles de la dona i va anunciar que no tenia diners per a alimentar tres boques —“deixava 50 euros setmanals per a menjars i els 50 se’ls ventilava la senyora”, explica Victòria—, i que a partir d’aleshores, les racions de sa mare i del matrimoni estarien cobertes a canvi de netejar sa casa els dilluns de 09h a 13h. Pel mateix preu. “Què podia fer? Era il·legal i no tenia permís de treball. A qui em queixava? Vaig canviar la por de la integritat física per la por a ser immigrant”, recorda.

Victòria i el seu marit aguantaren algunes setmanes més fins que, per a realitzar uns tràmits burocràtics, eixiren de la casa. La primera absència va sentar regular. La segona arribà amb una amenaça de la filla: “Si continueu faltant, vos ho hauré de descomptar del sou”. Però el salari ja estava descomptadíssim i el matrimoni va deixar la feina. “Eren sis fills que no volien passar amb sa mare més de 15 minuts, per això no podíem faltar. Quan eres una persona migrant interna en un domicili estàs en règim d’esclavitud. No eres persona. No tens veu. Has de callar. Has d’assentir. Has de complaure. Tu no importes, importa allò que pots donar”.

Cures forçades

Eixa entrega obligada a un proïsme desassistit atenua lleugerament la tensió demogràfica creixent que viu el país. En les últimes dècades, Espanya ha conquerit el segon lloc mundial en índex de longevitat —hi ha 8,6 milions de persones majors de 65 anys, segons l’INE— i ha vist com la dona s’incorporava de manera generalitzada al mercat laboral: ambdues tendències creuades desemboquen en un buit assistencial a la vellesa que, per culpa de les retallades en les polítiques socials i la deixadesa de l’home en l’àmbit de la llar, busca una solució en l’explotació massiva de dones migrants. En eixa línia, un estudi de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia va revelar —en 2007— que 200.000 migrants cuidaven de persones majors a Espanya, la qual cosa representa el 90% de les cures remunerades de persones majors en el país.

Falten dades més actuals però, sobren històries. Gabriela, per exemple, també ha donat molt de si mateixa en diverses llars de València. És hondurenya i té 26 anys. Se’n vingué amb un fill i ací descobrí que estava embarassada d’una xiqueta. Esta va nàixer a l’Hospital de la Fe però, en ser hondurenya no tingué dret a la nacionalitat espanyola; ni ella ni la seua mare, que vingué fugint de la violència que assola el seu país. “A Hondures treballava com a auxiliar de recursos humans; ací, sense papers, sols he trobat faenes de neteja i cures. Cuide d’una senyora de 92 anys per 700 euros al mes com a interna. Vaig treballar embarassada de huit mesos i vaig tindre la xiqueta i als quatre dies del part vaig tornar a cuidar la senyora”.

Des que va faltar l’anciana, Gabriela ha empalmat treballs precaris un rere l’altre. Cuidà de nits una xiqueta i no li pagaren. Cuidà dos velletes durant alguns mesos de 09h a 20h per 450 euros. A dos euros l’hora. Netejà cases i hospitals. Des de fa set mesos s’ocupa d’un senyor cada matí fins que la seua filla arriba per fer-se’n càrrec. Li neteja la casa, li fa el dinar, li canvia el bolquer, li controla les píndoles; tot per 450 euros, sense contracte. “No és el treball de la meua vida però, per primera vegada, em sent tractada com un ésser humà”, assegura.

Les experiències de Victòria i Gabriela reflectixen el laberint legal en què es troben les dones extracomunitàries que arriben a Espanya amb la idea de prosperar en les seues carreres professionals i que, privades de documentació, es convertixen en un pedaç per al forat que suposen les cures. La Llei d’Estrangeria els concedix el permís de treball solament si demostren tres anys de residència continuada a Espanya i aconseguixen un contracte de treball —que hauran de conservar—, però les contracten a condició que elles mateixes es paguen la Seguretat Social, la qual cosa suposa un percentatge elevat del salari. I eixos diners a penes els donen per sobreviure. No els queda una altra opció que renunciar a la cotització i perdre el tren dels drets laborals. Transigixen. D’esta manera, la normativa garantix una bona quota de migració sol·lícita davant de faenes de molt difícil cobertura.

Papers mullats

Tot amb tot, les migrants extracomunitàries no sempre encallen als màrgens de la llei. També hi ha qui aconseguix posar en ordre la seua situació legal. És el cas de Betty, colombiana arribada a Espanya fa quasi tres anys després que assassinaren el pare dels seus fills. Els xiquets es quedaren amb la iaia i ella va emigrar per a buscar-los el pa. Passat un temps, Betty es va quedar embarassada, va tindre una filla espanyola i va obtindre el permís de residència per la via de l’arrelament familiar. Hui posseïx els desitjats papers però el seu dia a dia continua enfosat en la precarietat.

“Jo a Colòmbia era comptable i portava el compte d’un municipi. Vaig vindre a Espanya pensant a fer una cosa semblant però des del primer dia sols he tingut accés a feines domèstiques. De fet, tot i el permís de residència i de treball, solament em donen feines d’eixe tipus, totes mal pagades. Ara estic fent una substitució en una empresa de neteja, contractada”, apunta Betty. Les assalariades regulars del treball domèstic i les cures tampoc no estan incloses en el règim general de treballadores de la Seguretat Social, cosa que fa que la seua situació continue sent de desprotecció jurídica i social, amb pocs drets reconeguts.

Contra esta desprotecció acaba de constituir-se la Xarxa Estatal de Treballadores de la Llar i les Cures, una plataforma que, com la de les ‘Kellys’, busca fer pressió en bloc per a condicionar polítiques favorables. Volen accelerar l’equiparació del règim general de la Seguretat Social i aconseguir, entre altres coses, el dret a la prestació per atur, l’accés a la llei de riscos laborals, que es contemplen les inspeccions de treball i que s’elimine la figura del desistiment, un règim que permet a qui contracta fer fora les treballadores sense obligació de pagar-los tota la indemnització.

D’esta manera, amb papers o sense, les treballadores domèstiques malviuen envoltades en una capa d’invisibilitat teixida per un estat còmplice de la seua precarietat. Així ho creu Alma Sarabia, delegada de l’Associació Rumiñahui de València i part de l’esmentada xarxa: “D’una banda es carrega sobre l’esquena d’estes dones una responsabilitat que el Govern ha d’assumir per mitjà de la Llei de Dependència i, damunt, se’ls diu que el país no pot assumir la seua Seguretat Social. D’una altra banda, la llei migratòria construïx una economia submergida -durant un mínim de tres anys- molt rendible amb dones que assumixen dos i tres feines sense reconeixement ni distinció. Netejar és un treball i cuidar n’és un altre de diferent, però a elles se’ls exigix fer-los alhora”.

Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra en tu cuenta.

Relacionadas

Galicia
Galicia Cuidar sin derechos: la lucha de las trabajadoras en las residencias privadas de Galicia salta a la huelga
Sin tiempo ni medios para ofrecer unos cuidados adecuados, alertan de una situación insostenible en los centros y denuncian la privatización de un servicio a costa del bienestar de las personas mayores y dependientes.
Laboral
Laboral Los cambios en el mercado laboral se reflejan en la siniestralidad en el trabajo
Pese a la bajada de contratos temporales, la rotación aumenta en los fijos discontinuos, donde aumentan los accidentes. Las mujeres tienen un 31% más de siniestros in itinere debido a los contratos a tiempo parcial y dedicarse a los cuidados.
Dependencia
Dependencia Los cuidados necesitarán entre 300.000 y 600.000 trabajadores más en cinco años
Las empleadas de residencias y ayuda a domicilio reclaman mejoras en esas nuevas plazas. “Debemos tener un sistema de cuidados universal y público, debe ser un derecho y no un negocio”, piden desde el sindicato ELA.
Eléctricas
Oligopolio eléctrico Sánchez no admite responsabilidades en el apagón mientras sus socios piden nacionalizar la red eléctrica
El presidente del Gobierno señala a los “operadores privados”, entre ellos Red Eléctrica, cuyos últimos dos presidentes vienen del PSOE y cuyo principal accionista es el Estado, con el 20%, seguido por el 5% de Amancio Ortega.
Antimilitarismo
Rearme El gasto militar mundial se dispara
El gasto militar en el planeta aumentó en 2024 un 9,4% respecto a 2023, lo que supone el mayor incremento interanual desde la Guerra Fría.
Pobreza energética
Energía Apagón crónico: lugares donde no volverá la luz, a pesar de la restauración del sistema eléctrico
Miles de personas en el Estado español viven día a día apagones y falta de suministro en lugares como Cañada Real (Madrid), la Zona Norte de la ciudad de Granada o los asentamientos de jornaleras y jornaleros migrantes en Huelva y Almería
València
València El tejido social presenta su propuesta de reconstrucción tras la dana
Los Comités Locales de Emergencia y Reconstrucción y las asociaciones de víctimas definen los presupuestos de Mazón y Vox como una declaración de guerra.
Galicia
Galicia La Xunta aprobó la celulosa de Altri argumentando que su chimenea de 75 metros sería “icónica”
El Informe de Patrimonio Cultural, favorable a la multinacional, se emitió en base a dos encargos externos, contratados y pagados por la empresa al ex presidente y al actual tesorero de Icomos-España.

Últimas

Eventos
Evento Un Salto al periodismo desde el barrio: acompáñanos en un directo sobre periodismo situado
El Salto organiza un evento centrado en el potencial de los formatos sonoros para transmitir información veraz y fiable de forma cercana. Para hacer periodismo desde el barrio y barrio desde el periodismo.
Opinión
Opinión Provoquemos la próxima interrupción
Lo que nos resta es gobernar el apagón que habrá de venir, ser la causa colectiva de las próximas interrupciones, aquellas que lleven al fin de este mundo desbocado y sin sentido.
Energía
Energía El gran apagón de abril | El suministro de energía se recupera al 99%
Pedro Sánchez explica que se produjo una “pérdida” del 60% de la electricidad a las 12:33h: “15 gigavatios se han perdido súbitamente del sistema en apenas 5 segundos. Aproximadamente el 60% del sistema eléctrico”.
Energía
Energía La ley marca permisos retribuidos para situaciones como el apagón eléctrico
El Estatuto de los Trabajadores, en su artículo 37.3, protege a la plantilla cuando no es posible llegar a su puesto de trabajo o desarrollar con normalidad su tarea en situaciones como no tener electricidad durante horas.
Electricidad
Apagón ¿Qué le puedo reclamar a la empresa eléctrica y al seguro tras el apagón?
Tras el incidente con la electricidad de este lunes 28 de abril, los consumidores deben conocer qué pueden reclamar a las compañías de la luz o a sus seguros.
El Salto Radio
El Salto Radio Desmantelando E2 I El racismo institucional y sus grietas
Las redes de apoyo mutuo y la actitud de compartir privilegios son herramientas imprescindibles para combatir los impactos del racismo estructural.
Más noticias
València
València La jueza de la dana acorrala al relato político de Mazón
El president viaja a Estados Unidos la semana en la que el PP europeo celebra su congreso en València y no acudirá a la multitudinaria romería de Santa Faz.
Crisis climática
Informe Las diez empresas más contaminantes del país son responsables de un quinto de las emisiones españolas
Repsol mantiene el podio gris de empresa más contaminante que le arrebató a Endesa en 2020. Completan el top 10 de compañías más emisoras energéticas, cementeras y siderúrgicas, que copan entre ellas el 56% de las emisiones del mercado de carbono.
Comunidad de Madrid
Energía El apagón en Madrid, en imágenes
En Madrid, la gran urbe ha permanecido incrédula al pasar de las horas, entre rescates en el Metro, en el Cercanías y en ascensores, donde han quedado atrapadas algunas personas.

Recomendadas

Senegal
Migraciones El mito de la migración ordenada: la denegación de visados por el Consulado de España en Dakar
Maltrato institucional. Estas dos palabras son las más escuchadas cuando se pregunta a personas descontentas con el Consulado de España en Dakar. Cada vez más personas denuncian denegación de visados que no consideran justificados.
Guinea-Bissau
Internacional Guinea-Bissau arranca una ola de represión tras el sabotaje popular de una mina de arena en un parque natural
Una acción liderada por las mujeres del pueblo de Varela provocó un incendio en la bomba de extracción de la mina de arena pesada. El Gobierno ha llevado a cabo la detención de 16 personas, entre las que se encuentran líderes locales.
Galicia
Galicia Vigo, A Coruña y Ourense compraron material policial a Israel por medio millón de euros en solo cuatro años
El alcalde ourensano, Gonzalo P. Jácome, adjudicó un contrato por 70.000 euros días después del siete de octubre. Abel Caballero firmó otro de más de 200.000 euros y la alcaldesa de A Coruña siguió la estela con un contrato de 170.000 euros.