Feminismos
Fem 'manada' contra les violències masclistes

Com cada any a finals de novembre, les organitzacions feministes han eixit al carrer per reivindicar unes vides lliures de violències masclistes. També, la majoria de les institucions han aprofitat aquestes dates per a fer campanyes (més o menys afortunades) contra aquesta greu problemàtica social. Però, hauríem de vore de quina violència parlen les unes i les altres.

En un context capitalista, fonamentat sobre les premisses d’explotació i despossessió, la violència forma part intrínseca del sistema però, a més a més, en el cas de les dones, adopta formes específiques que no solament exerceix una elit sobre un grup minoritari, sinó la meitat de la població (més o menys conscient) sobre l’altra.

La violència contra les dones és un fenomen universal i divers, que afecta dones de totes les classes socials i edats. Constitueix una manifestació de les relacions de poder històricament desiguals entre homes i dones i és un dels mecanismes socials fonamentals per a subordinar-les (ONU,1994). A més, cal no oblidar que al fet de ser dona se li poden sumar altres opressions motivades per interseccions diverses com puguen ser l'origen, la falta de recursos econòmics i un llarg etcètera.

La Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integrals contra la Violència de Gènere 1/2004 estableix en el títol II que “la informació, l’assistència social integral i l’assistència jurídica a les víctimes de violència de gènere, en els termes regulats en aquest capítol, contribueixen a fer reals i efectius els drets constitucionals a la integritat física i moral, a la llibertat, seguretat, igualtat i a la no discriminació per raó de sexe”. No obstant això, en la pràctica, els diversos factors repressius van sumant-se a la divisió per sexe i situen a cadascuna en el lloc que la societat li té preparat. D’altra banda, com ja s’ha comentat abans, quan es combinen capitalisme, racisme, edat i sexisme, moltes queden desprotegides, i moltes altres, més encara.

Teòricament, les institucions haurien d’acomplir la funció d’eliminar progressivament la violència masclista, incloent en aquest procés la protecció a les agredides, donant-los els recursos i l’autonomia suficient per a eixir d’eixa situació. Això significaria lluitar contra tots els tipus de violències a què s’enfronten les dones (no solament contra la violència física): ser objecte de floretes i acudits, tracte paternalista, discriminació salarial i laboral, sostre de vidre, invisibilització en l’espai públic, pressió estètica, responsabilitats familiars i domèstiques, violacions i feminicidis, entre d’altres.

La llei contra la violència de gènere, però, només regula la violència que s’exerceix dins de l’àmbit de la parella. Com podem vore en l’article I: “té com a objecte actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s'exerceix sobre aquestes per part de qui són o han sigut els seus cònjuges o de qui estan o han estat lligats a elles per relacions similars d'afectivitat, fins i tot sense convivència”. Cal afegir que els tipus de violència que es regulen en la llei són la psicològica i la física, la qual cosa suposa una visió molt parcial de la problemàtica; d’una banda, perquè sols la concep en l’àmbit de les relacions de parella i, fins i tot en eixe espai, deixa fora altres formes de violència ja esmentades com l’econòmica; d’una altra banda, perquè exclou de la definició violències que no pertanyen a l’àmbit privat com poden ser la laboral, la que es dóna en els mitjans de comunicació, la simbòlica, etc.

Així, ens trobem davant una llei contra la violència que només en contempla un tipus i no la regula com un dany estructural, sinó que és assistencialista i se centra en una mínima part del problema. Es tracta d’un pal·liatiu que no té capacitat per revertir la situació de les dones i, per això, els col·lectius feministes tenen un llarg camí a recórrer per davant. La campanya #Metoo #Jotambé és exemple de com les feministes treballen per estendre la sororitat i combatre la violència social i institucional.

En els últims dies, aquesta sororitat ha quedat ben palesa amb les múltiples manifestacions que s’han celebrat arreu de l’estat en suport a una xica que va ser violada en grup durant els Sanfermins del 2016. En referència directa al nom que s’havien atorgat els agressors, “La manada som nosaltres” és el lema que han reivindicat les feministes per donar-li la volta i deixar constància que reaccionen juntes perquè “si en toquen una, ens toquen a totes”. En les últimes setmanes, el tractament jurídic i mediàtic d’aquest cas ha posat sobre la taula la tolerància de part de la judicatura, i també de la població, de la cultura de la violació. Això també és violència. I no l’exerceix la parella, sinó l’opinió pública i les institucions. És clar que queda molt a fer, casos com aquest evidencien que encara estem lluny de posar fi a tota forma de violència, de no culpabilitzar les dones que hi han sobreviscut ni de tractar-les simplement com a víctimes. Encara queda molt a fer perquè els llocs de treball, la casa i els carrers siguen espais segurs també per a les dones, espais on viure lliures i on no calga ser valentes.