Ecologismo
A cavall

- Mama, quan sigui gran tindré un cavall, i aniré a tot arreu amb ell! Al cole, i a la feina, i a comprar... i quan acabem farem una volta pel bosc, i llavors dormirem; i l'endemà igual -recordo haver dit per enèsima vegada, amb el meu fidel corser de plàstic blanc galopant a l'aire en cabrioles que de segur el portarien a guanyar les olimpíades.

No ho vaig notar, en aquell moment, però la mirada que es van dirigir els pares era de pena, i els somriures dèbils d'enyorança per una cosa que ells ja feia anys que no tenien i que estaven convençuts que jo també perdria. No eren mals pares. Ho van intentar: em van apuntar a hípica, i van deixar que fos la vida qui m'apartés dels meus somnis: més hores d'estudi, pressió dels amics més preocupats per a anar de discoteques i finalment... l'hora d'escollir una “bona” feina.

Qui m'hauria dit que compliria el meu somni ben entrats els quaranta anys?

El meu cor batega al ritme del galop de la Tala. Les botes que duc no són de muntar: són de pluja, però fan el fet. Els pantalons tampoc són especialment dissenyats per a això, però són ajustats i eviten que se'm facin llagues contra la sella de cuir gastat. Un munt de bosses i butxaques pengen de la sella, la meitat plenes. Cavalquem sobre una antiga carretera, però l'asfalt ja gairebé no es veu, de tantes pluges que han arrossegat fang muntanya avall i llot empès fora del riu. I qui ve a netejar-ho? Ningú. Però a mi no em fa res. Simplement hauré de buscar un ferrer que li pugui canviar els claus de les ferradures a la Tala perquè no rellisqui.

M'acosto al poble i els gossos borden. Surten corrent de casa els seus amos, les velles i noves alarmes, i venen a córrer al meu costat fins que arribo al trot a la plaça.

- Servei de missatgeria! - crido a ple pulmó - Entrega de cartes i paquets! Porto correu per al poble! Servei gratuït per a qui m'abeuri i alimenti el cavall! Servei de missatgeria, direcció Berga! Marxo en mitja hora!

Les campanes repiquen, vells i nous metrònoms.

Una dona surt de casa seva coixejant i m'agafa el farcell de cartes per al poble. Les repartirà ella, o potser la seva filla. Trec la meva fidel llibreta i marco el farcell com a entregat, apuntant-me el nom de la dona per si algú reclama.

- Què faràs quan se t'acabin els fulls? - pregunta la dona amb un riure trapella.

Ho diu perquè ara és rar trobar llibretes. El gran “paper boom”, com segur li haurien dit els angloparlants, va buidar les prestatgeries. Tothom va entrar en un estat de pànic quan els governs van tancar els servidors que creien menys essencials, i entre aquests molts de recerca i informació i entreteniment que la gent, en un estat de pànic, es va dedicar a imprimir o transcriure a mà amb la por de re-descobrir que tot és efímer. Com els deu anar, als angloparlants? Jo havia tingut amistats a l'altra banda del món, d'aquelles que només coneixes per internet. Com deuen estar?

- Esborraré el llapis, Ana - li responc, perquè és el que fa tothom. Estic convençuda que no faig res més que dur els mateixos fulls de paper amunt i avall; esborrar els missatges ara és un requisit per a poder donar resposta. Qualsevol pensaria que això donaria nou valor a la paraula i l'honestedat, però no hi posaria la mà al foc.

- Vaja, no hi ha manera d'enxampar-te... Oh, crec que aquella ve a parlar amb tu - la vella fa una ganyota de menyspreu i es fica dins de casa.

- Marta! - em crida l'alcaldessa, i s'afanya a apropar-se, fent-me un gest perquè m'ajupi des de la sella i mirant malament l'home que em porta una galleda d'aigua per a l'euga i em dona una carta per a entregar - Necessito una altra feina especial.

- Para de dir-li “feina especial”. Entrego cartes, i punt! M'és igual si se suposa que són papers oficials.

- L'has de portar a Vic.

- Ja saps que no surto de la comarca.

- Però si ja no existeix!

Em limito a parpellejar amb expressió neutra. Sé que s'ha adonat del que ha dit per la manera com se li enrojolen les galtes.

- Te la puc pujar a Berga i que algú que vagi cap a Vic se l'emporti.

Em dona la carta, segellada amb cera i un segell ridícul que pretenia que també lluís jo en un sarró separat de la resta de correu. L'alcaldessa se'n va sense dir adeu.

Cavalco cap al nord, Llobregat amunt. Veig el fotimer de molins que la gent es va afanyar a construir després de la revolta que va rebentar el pantà de més amunt: un per a farina, un altre per a oli, una serradora, una forja... a veure quan algú re-descobreix com fer paper. Potser m'hi hauré de posar jo quan les articulacions em facin retirar-me de la sella.

- Servei de missatgeria! - crido als treballadors - Direcció Berga!

Entro a fer una ullada mentre reuneixen les cartes. Al molí d’oli me’n donen una ampolla, a la serradora m’ofereixen planxes que ara mateix no necessito. Anoto el que tenen i deixo el meu nom. Quan torni a casa faré inventari, o preguntaré als veïns si necessiten res, i ja vindré a fer l'encàrrec. M'apunto les noves entregues a la llibreta i marxo amb el correu.

No és rar que em trobi gent pels camins, però sí que parlin amb accent andalús.

Els explico que haurien d'anar per la costa, que creuar els Pirineus pel mig serà un calvari. Em diuen que per la costa no, que hi ha massa gent i massa poc menjar. Em pregunto com deu estar, ara, el mar. Si ara que no hi ha grans barques de pesca les tonyines tornen a ser grosses com persones. Avui estic força enfeinada, així que he acumulat força pagament. Els ofereixo pebrots i cogombres, coses dels horts que ara cada família cuida religiosament. Poca gent em paga amb carn: ara els ramaders són gent envejada o reverenciada, i els gossos d'atura han de ser més desconfiats.

Quan arribo a Berga, paro l'orella, tot i que és difícil sentir per sobre el cloc-cloc dels cascos de la Tala. L'euga està cansada, però ja gairebé hem acabat la jornada. Faig via cap al centre al pas.

- Servei de missatgeria! - crido - Demà, direcció Castellar de N'Hug! Cartes per a Berga!

I és el so que buscava el que em ve a buscar: corregudes i rialles i els crits exasperats dels adolescents que vigilen la poca canalla que hi ha a l'antiga ciutat. Crits i empentes per a ser l'afortunada que podrà dur les cartes una estona o, fins i tot, entregar-les. Les reparteixo tan bé com puc mentre un parell de nois eviten que la canalla es posi darrere la Tala, patint per les coces. Quan per a fi es dispersen, marco l'entrega i accepto cartes noves. Algú em treu aigua per a la Tala, i només em demana deixar-hi muntar la seva mare un moment. Faig una parada al mercat i canvio hortalisses per pa i formatge, i una apicultora em dona un pot a canvi d'entregar un paquet. No em diu què és, i jo no li pregunto: la meva falta de curiositat m'ha guanyat la confiança de moltes persones.

Arribo a casa cap al tard. En Samuel em saluda des del porxo i corre cap a dins, probablement per a avisar el seu germà. Quan tot va canviar i l'estabilitat inestable es va esfondrar, hi va haver una onada d'abandonament de canalla: gent de ciutat que probablement pensava que la gent de muntanya tindria més facilitat per a alimentar boques. Per a saber si tenien raó o no hauria de baixar a ciutat, però no ho penso fer. En Dídac em ve a saludar i li dono el pot de mel i la resta de pagues perquè les guardi. Jo porto la Tala a la quadra i li trec la sella, i la raspallo mentre menja.

El món ha canviat molt al llarg de la meva vida, i ara vaig a la feina i a comprar amb la meva euga... No farem una volta pel bosc perquè les dues estem cansades: dormirem, i l'endemà farem igual.

I jo em llevaré en aquest món nou, i continuaré endavant a cavall.