Urbanismo
La riuà del desarrollisme

“Aquell dia em va cridar l’atenció el color del sol, un color sépia estrany, que no he tornat a veure mai més”, així detallava Anna Martín, veïna de l’humil barri de la Brillantina d’Aldaia, el cel premonitori d’un fatídic dilluns 14 d’octubre de 1957 quan a l’edat de 9 anys li va passar pel damunt la riuada del Túria que també va ferir greument altres poblacions al seu pas per Alfara, Vinalesa, Tavernes Blanques, Almàssera, Alboraia, Alaquàs, Xirivella, Bonrepós, Torrent, Picanya, Paiporta, Alfafar, Massanassa, Catarroja, Albal, Beniparrell i València.

Un record gravat a foc i flama en la memòria d’aquella xiqueta aldaiera que romangué escrit a les parets del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MUVIM) fins que l’exposició Aigua, fang i silencis tancà les portes al públic el passat 14 d’octubre després de tres mesos commemorant amb documentació multimèdia el 60 aniversari de la catàstrofe que, segons el règim franquista, es va cobrar la vida de 81 persones, nombrosos danys materials i unes conseqüències urbanístiques que encara arrossega la comarca de l’Horta a la seua vertebració territorial.

No fou l’única riuada. Entre 1321 i 1957 es van registrar 22 desbordaments del Túria, 11 crescudes i 15 notícies d'inundació al Cap i Casal que, segons afirma el doctor enginyer de Camins i professor d’Urbanisme a la UPV Joan Olmos en l'article “Río y ciudad, el caso de Valencia”, es veren agreujades per “l’important càrrega de sediments que el riu aporta a la plana costanera en cada episodi de desbordament, la desforestació per l'explotació de terres d’interior i la pèrdua de coberta vegetal i de sòl en la conca, circumstàncies que van reduir la capacitat d'infiltració dels sòls i van afavorir forts pics de crescudes”.

La riuà

El documental 14 d’octubre del 1957: el dia en què parlaren les pedres (2007), codirigit pels periodistes Vicent Peris i Sergi Tarín, narra amb detall com es desenvoluparen els fets climàtics: “Dos desbordaments del Túria en a penes 12 hores, produïts no per la quantitat de les pluges sinó per la localització, que es concentra en la part mitjana i baixa de la conca, aigües avall de l'embassament de Benaixeve. Una riuada impressionant passa per Vilamarxant, Riba-roja, Manises, Quart de Poblet i Mislata. Finalment, a la 1.30h del 14 d’Octubre, la inundació arriba a València, el segon cop d’aigua bat la ciutat dotze hores després, cap a les 14h del mateix dia. Una nova inundació que va sepultar València amb el fang que arrossegà des de la Calderona les rambles d’Artax i la Castellarda. Aquella segona revinguda fou més destructiva, tota l’horta quedà anegada”.

El productor del documental i director d’InfoTV, Juli Esteve, va comentar el passat 21 de març les dificultats que van trobar per finançar la investigació durant la projecció de la peça al cicle documental en defensa del territori sota el títol “La València sud: el port, el Pla Sud i l’Albufera", organitzat per la plataforma Horta és Futur–NO a la ZAL i la Filmoteca de València. Així mateix ho reconeix Sergi Tarín, a qui li haguera agradat “tindre més temps i diners per haver aprofundit”.

Malgrat tot, el treball audiovisual recull gran quantitat de documentació, veus expertes i sobretot la memòria viva de les damnificades per la riuada del 57, fonamentalment recopilades als barris de la Mare de Déu del Carme de Beteró i la Fontsanta, planejats i edificats des de zero per acollir les refugiades que havien perdut la seua casa.

Així és que els mesos i anys posteriors a la crisi humanitària que es vivia a tota la comarca valenciana van estar plagats d’irregularitats i corrupteles que foren silenciades i van embrutir les accions de solidaritat entre els pobles. Començant per les xifres, la tragèdia humana va ser molt més gran del que el règim franquista va oficialitzar al seu moment i l’opinió pública va interioritzar: al recompte total de les 81 persones mortes caldria afegir centenars més que van perdre la vida al mateix llit del riu Túria.

En la postguerra i l’autarquia milers de famílies camperoles en situació propera a l'esclavitud i represaliades pel franquisme es veuen abocades a emigrar a ciutats com València i instal·lar-se en condicions infrahumanes en barraques al llit del riu, on aprofiten l’aigua per plantar horts d’autoconsum —més de 800 en la dècada dels 50—. De fet, al documental de Tarín i Peris es parla de documents que recullen parcialment aquesta situació i permeten aventurar l’existència de quasi 10.000 persones vivint al riu. La coneguda com Riuada de les barraques del 1949, la gran desconeguda, ho va devastar tot. De nou, oficialment són reconegudes només 40 morts.  

A l’article “Materials inèdits per a l'estudi de la riuada del Túria a València” s’afirma tot i que l’escenari de la riuada del 57 varia respecte a la del 49 a causa de la prohibició de construir barraques, que “el poblament entre els paredons del riu continuava sent motiu de preocupació entre les autoritats per la seua exposició al perill d’inundació”. Així mateix, en l'almanac de Las Provincias de 1957, està recollida la crònica que “referia l’existència de prop de 80 barraques”.

Antonio Sanchis, supervivent de la riuada del 57, als 14 anys vivia amb la seua família al baix del carrer de Roters nº 12 del barri de Ciutat Vella, a menys de cent metres del pont de Serrans, i conta que quan les aigües arribaren als 3,20 metres d’altura van haver de ser rescatats pel sostre de la casa, trencat a destralades pels veïns del pis superior. A més a més, recorda que al riu “des de Campanar fins Natzaret vivien a trossets en barraques” i afegeix que “amb un tros d’uralita i una fusta hi tenien prou”.

L’escorrentia de 3.800 m3/seg que arribà a la ciutat de València provocà un desbordament brutal que destruí les barriades populars del marge esquerre del riu Túria —Campanar-Marxalenes-Camí de Morvedre—, negant part del centre històric i al seu tram final, degut a la infraestructura portuària, inunda al nord els Poblats Marítims —El Grau, la Malva-Rosa, el Cabanyal— i al sud el barri de Natzaret, derrocant cases i obrint un seguit de trencs a les platges.

“Quan ens avisen la nit del 14 d’octubre, només ens dona temps per pujar al terrat de la casa i ja comencem a veure animals, mobles i persones baixar amb l’aigua”, rememora Faustino Fernàndez, veí de Natzaret. “Em vaig llançar a l’aigua amb una corda per obrir les dues portes de casa i crear un corrent perquè no tombés la precària construcció”.

Els dies posteriors són un caos total, també per Faustino: “Al segon dia comença a aplegar l’ajuda al pont de Natzaret on arriben els camions de l’exèrcit i divideixen les famílies per ferits, dones, xiquets i homes; en eixe moment em separe de la meua família”. L’exèrcit pren la ciutat i la divideix per sectors, s’inicia la batalla del fang.

Porten Faustino a una casa particular d’acollida on li serveixen un plat d’arròs que li sap a glòria: encara no havia menjat res des de la riuada a excepció d’un ànec que arreplegà a causa d'aquesta al terrat de la seua casa en Natzaret, la qual quedà inhabitable per la força de l’aigua. Finalment es retroba amb els seus a la Casa de la Misericòrdia on passen dos anys en unes porqueres que “van endreçar un poc” junt a vint famílies més. Hui, als 75 anys, Faustino Fernández viu al barri de la Fontsanta, a l’eixida oest de la ciutat, en una de les 880 vivendes de 64 m² en blocs uniformes de quatre pisos —690 habitatges socials— que li van assignar en abril del 1959, organitzats al voltant d’una església flanquejada per un parell de fileres de locals comercials i un centre escolar. Ell no oblida el pagament de 50 anys de lloguer —75/100 pessetes al mes— que ha necessitat per ser el propietari.

Un pla per al sud de València

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer va encomanar un estudi amb tres alternatives a l'enginyer Antonio García Labrandero per reprendre la idea de desviar el Túria i, com es diu al documental, es va triar la més faraònica i que minimitzava al màxim les possibilitats de què tornara a ocórrer un desbordament: el Pla Sud.

La solució costà 3.000 o 4.000 milions de pessetes del 59 i no hi ha cap estudi sobre l’obra que afectà 280 hectàrees d’horta productiva, cases patrimoni i vides, ni sobre les adjudicacions ni els costos. Segons explica l’enginyer Joan Olmos, la Solució Sud consisteix en “un nou llit d'uns 12 km de longitud i 175 metres de caixer, capaç de desaiguar 5.000 m3/s en una nova desembocadura, tres quilòmetres al sud de l'existent” i relata que “les obres van començar al 1964 i van finalitzar —sense completar el programa inicial, que incloïa altres infraestructures de sanejament hidràulic— al 1973”.

Per a Olmos, si bé en principi el projecte tenia una concepció estrictament hidràulica, “a poc a poc va anar servint d'excusa per a abordar altres qüestions de caràcter territorial”. Cal tindre en compte que el planejament urbanístic del moment era un altre i que, com recalca al seu article: “El Pla Sud va trastocar aquell esquema d'objectius modestos, i així, en 1966 es va aprovar un nou pla comarcal, molt més ambiciós en les seues propostes de creixement, contagiat pel triomfalisme econòmic del moment, per a adaptar-ho a la citada Solució Sud”.

Vídeo: Adolfo Rincón de Arellano, alcalde de València (1958-1969), explica les conseqüències del Pla Sud i els projectes que mai van arribar a realitzar-se com l'autopista per l'antic llit del riu Túria.

El debat públic o acadèmic al voltant de la qüestió és pràcticament nul, llevat d'honroses excepcions com les jornades del Col·legi d’Enginyers de Camins de València el 1992, considerada la primera reflexió pública i a on el propi Olmos estava implicat en la seua organització, es van extraure interessants conclusions com que “els professionals de l'urbanisme creuen que l'interés hidràulic del Pla Sud va quedar prompte relegat a un segon terme per l’excessiu protagonisme dels plans de carreteres i els enginyers de trànsit”.

Mostra de la creixent preponderància del vehicle privat i de l’urbanisme desmesurat a una ciutat que encara estava molt vinculada a l’horta van ser els intents d’urbanitzar els ara protegits espais naturals del Saler i l’Albufera, inclús l’intent de construir una autopista per l’antic llit del Túria. Tot apunta a que l’estancament dels recursos econòmics i les protestes veïnals dels 70 van contribuir a abandonar aquestos projectes.

Tanmateix, la dinàmica territorial de València encetada des de la Solució Sud és evident i 71 anys després continuem veient com una sèrie d’infraestructures que la ciutat no vol tindre prop acaben abocades al sud, un efecte cridada del qual institucions com el Port de València se'n beneficien.

Memòria viva

Anaïs Florin, artista visual doctoranda en Belles Arts, i Alba Herrero, antropòloga ambiental, són les encarregades de dur a terme el projecte en curs “Ara vindran les màquines. Relatos subalternos de la Valencia Sur”, una iniciativa que pretén recuperar la memòria de les persones que patiren els efectes de la Solució Sud, mitjançant els seus testimonis, arxius domèstics —com fotografies— i mapes; i contribuir així a posar en el centre els relats que el discurs dominant convertí en inferiors. El projecte està becat pel Consorci de Museus Valencians i serà presentat l'any 2019.

“Estem contrastant què és el que conten les persones que foren expropiades al silenci característic d'una dictadura amb com es construeix el relat del Pla Sud als mitjans de comunicació, com s'utilitza el drama de la riuada per justificar la Solució Sud, la més invasiva i cara de les tres plantejades, i com es visqué a les pedanies i partides expropiades aquesta realitat”, comenta Florin, qui destaca als antics habitants de la Torreta o Sant Antoni, propers a la pedania del Castellar-l’Oliveral.

“Vivíem a la Torreta, era una xiqueta de 12 anys, recorde la casa familiar com un lloc idíl·lic, senzill, humil i totalment autosuficient; ara res d’això existeix perquè tot estava al mig del llit del nou riu”. Empar Puchades, presidenta de l’associació de veïns i veïnes del Castellar-l’Oliveral, pensa en les 80 famílies de l’extint barri de la Torreta, quan totes van rebre la carta d’expropiació un any abans de començar les obres del Pla Sud, quan la seua àvia s’amagava per plorar.

“Vàrem estar tres anys de lluita i pressions; ens tallaren la carretera per tal de deixar-nos incomunicats —rememora Puchades—. Començaven les obres allà on podien, per anar a escola havíem de pujar el terraplé del que són ara les parets del llit, i amb les màquines feien mal a les collites”. La imatge de les carreres per tombar-se a terra davant de les màquines no se li’n va del cap: la tensió constant, l'assetjament continu.

També critica que a València ningú s’assabentava de res: “Havien de reunir-se en secret”. Aleshores era menuda però afirma que, en contra de l’opinió generalitzada, el Pla Sud tingué una resistència: “Van fer sabotatges a les màquines, pegaren foc als bidons de benzina, inclús al meu pare se l’emportà la Guàrdia Civil una matinada i quan tornà es notava que l'havien colpejat”.

Empar Puchades actua per impulsar un debat i una reflexió que fins ara ha mancat perquè, argumenta, “encara és una ferida oberta”. A banda del seu treball als moviments veïnals, és membre del col·lectiu Per l'Horta i ha col·laborat activament en campanyes com Horta és futur, on es van presentar al 2015 més de 15.000 al·legacions contra la revisió del PGOU de València de Rita Barberà fins aconseguir paralitzar-la. També a l'actual Recuperem la punta, aturem la ZAL, que proposa desurbanitzar la Zona d'Activitats Logístiques del Port, 716.000 m² expropiats violentament i en desús des de fa 20 anys, per tal de reparar les injustícies comeses amb les veïnes de La Punta i connectar amb un corredor verd l’antic llit del riu amb El Saler i l’Albufera.