Antifascismo
Cinc dècades d’antifeixisme al País Valencià: de Miquel Grau a Benimaclet

Era 6 d'octubre de 1977 i faltaven pocs dies perquè Alacant poguera acollir la primera manifestació al País Valencià després d'un llarg període en el qual la dictadura havia arrasat amb qualsevol possibilitat de fer-ho. Quatre joves es trobaven a la cèntrica plaça dels Estels pegant uns cartells que Llum Quiñonero, una de les presents, recorda com a “insulsos”. “9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. Dia 8 celebració a Alacant”, resava l'escarit text.

“Era estrictament això: quatre barres, un fons groc i aqueixa convocatòria unitària”, recorda Quiñonero, autora de Miquel Grau 53/1977. Però el cartell, la seua crida, li va costar la vida aquell dia al seu amic Miquel Grau quan un jove, membre d'un grup d'extrema dreta, va llançar des del seu domicili una rajola que va impactar al cap de Grau i que li va portar a un coma del qual moriria deu dies més tard. L'alacantí es convertia en una de les víctimes mortals del feixisme posterior a la dictadura més reconegudes hui en dia, encara que no va ser fins a 2015 quan l'Ajuntament d'Alacant va instal·lar, en el lloc dels fets, una placa commemorativa que, d'altra banda, ha resultat víctima de vandalisme fins a huit ocasions.

Context

“El País Valencià va ser un laboratori de proves durant la Transició per part dels artífexs del canvi de règim”, arranca Miquel Ramos. El periodista establit a València i especialitzat en antifeixisme fa referència als vincles provats entre artífexs de la Transició i grups de l'extrema dreta d'aquell període, però incideix en la qüestió identitària per a explicar la pervivència d'aquestes ideologies: en un moment en el qual el franquisme trobava un potencial punt de desestabilització en les reivindicacions nacionals de territoris amb llengua i cultura pròpies, amb l'experiència a Catalunya i Euskadi, el teixit associatiu valencià i la seua reivindicació obrera també espantava el règim.

“Els valencians patim una d'aquestes estratègies de l'establishment, que va ser fabricar un conflicte identitari fals basat en l'anticatalanisme”, explica Miquel Ramos

“Els valencians patim una d'aquestes estratègies de l'establishment, que va ser fabricar un conflicte identitari fals basat en l'anticatalanisme”, explica Ramos. L'objectiu: “Neutralitzar qualsevol tipus de reivindicació que el poble valencià poguera tindre de cara al nou model d'estat”, la qual cosa es va veure molt clar, prossegueix l'expert, en la redacció de l'Estatut d'Autonomia i el que s'ha vingut a conéixer com la Batalla de València.

Quan ens volien furtar la paella

Tomás Muñoz

9 d'octubre

Quan ens volien furtar la paella

Tomás Muñoz

Entre els finals del 70 i els principis del 80, la ciutat de València va viure un episodi de confrontació pels simbols culturals i un clima de violència ultra als carrers.

La data d'inici d'aquest conflicte es fixa en 1976, un any abans de l'assassinat de Miquel Grau, quan Franco havia mort però l’anticatalanisme més violent estava en un punt àlgid, obrint una bretxa que 45 anys després no s'ha tancat. Llum Quiñonero tenia 23 anys i era un cap visible del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV) quan van matar el seu amic: “Era un moment especial perquè era un primer moment del canvi. No es podia amagar aquella violència, i menys en un escenari i en un punt tan públic”, defensa la que també va ser diputada a les Corts. Aquil·les Rubio, professor d'institut i membre del Casal Popular Tio Cuc d'Alacant, concorda: “El setanta-set va ser un any de molta mobilització i lluita política, d'alta tensió social: tres dies després de l'atac a Miquel Grau es va celebrar una manifestació de mig milió de persones a València pel 9 d'Octubre, i uns mesos abans havien sigut les primeres eleccions democràtiques”.

“Aquella mateixa nit al País Valencià hi havia milers de persones penjant el mateix cartell i tothom va sentir que el cap de Miquel podria haver sigut el seu”, resumeix Llum Quiñonero

Per a evitar una major agitació, en un primer moment es va intentar desvincular l'atac al jove amb un assumpte polític i, malgrat la seua mort cerebral, també es va procurar estendre en el temps, narra Quiñonero, el procés de desconnectar Miquel Grau, per a “allunyar l'atemptat de la data de la seua mort i tractar que la gent es calmara”. Però aquells dies la ciutat s'omplia de flors, poemes i veles: “Fins que va morir Miquel hi havia una mobilització permanent”, resumeix la periodista. “Aquella mateixa nit al País Valencià hi havia milers de persones penjant el mateix cartell i tothom va sentir que el cap de Miquel podria haver sigut el seu”.

Potser aquest moment tan convuls va influir en el fet que la figura de Miquel Grau haja quedat més diluïda en el temps que la d'altres víctimes del feixisme com Guillem Agulló, qui ha saltat a l'opinió pública recentment després de l'estrena simultània en les televisions catalana, valenciana i balear d'una pel·lícula sobre la seua història, però Rubio valora que també el context va condicionar que el seu cas tinguera major ressò mediàtic: “Agulló se situa en un moment en el qual hi ha una democràcia més normalitzada i una certa pau, va ser un colp diferent”, valora.

Guillem Agulló, nascut a Burjassot, va morir la matinada de l'11 d'abril de 1993 a Montanejos, l’Alt Millars (Castelló), quan un grup de joves d'extrema dreta li van propinar una ganivetada. Núria Cadenes, activista i escriptora que va reconstruir en la novel·la ‘Guillem’ la història del jove, va dubtar sobre si identificar o no en el seu text els qui van ser jutjats per l'assassinat: “Els peons executors són ells, però en la lluita antifeixista ens entretenim massa en el nom dels assasins, i en el procés no ens fixem tant en les mans blanques que van matar: qui protegeixen els assassins, qui permeten que aquesta violència continue impune, quina estructura fa que succeïsca”.

Impunitat

Malgrat l'interval de 16 anys que passa entre un assassinat i un altre, Miquel Grau i Guillem Agulló tenen una cosa en comú: la falta de justícia en els seus casos. “L'assassí de Miquel té una condemna de 12 anys, una reducció a sis i després un indult parcial. En l’any 82 ja estava lliure”, destaca Rubio, qui afig que, tenint en compte el context, sí que es va fer justícia, perquè es va celebrar un judici amb una acusació popular i es va dictar una condemna però, afegeix, “la política va permetre llavors, si no que en quedara impune, que el seu càstig fora bastant limitat”.

“D'aquella ultradreta més violenta i més activa, que posava bombes contra escriptors, contra llibreries, mai es va detindre ningú. L'herència de tot això va ser aquella permissivitat”, defensa Ramos

L'assassí confés de Guillem Agulló, per la seua part, va eixir de la presó als quatre anys per bona conducta i, de fet, es va presentar a eleccions municipals en 2007. Miquel Ramos torna a la Batalla de València quan valora la impunitat d'aquests crims: “D'aquella ultradreta més violenta i més activa, que posava bombes contra escriptors, contra llibreries, mai es va detindre ningú. L'herència de tot això va ser aquella permissivitat, durant els anys 90, cap als grups nazis; l'assassinat de Guillem Agulló, el blanqueig de l'extrema dreta, els atemptats impunes de nou... I això fins a l'actualitat”, defensa. “Si a més compten amb una certa complicitat, inacció o indolència, per part de les institucions o dels responsables policials i jurídics, ja tenim l'escenari perfecte perquè aquests grups puguen fer el que els done la gana sense gaire conseqüències”.

Llum Quiñonero es remunta als anys huitanta: “Els responsables de les detencions llavors provenien de la Brigada Político-Social, i eren els mateixos que ens havien de defensar. Molts dels membres de la Brigada Político-Social van passar a ser responsables de les noves comissaries, no es va produir cap canvi”, assevera. “En els anys huitanta no hi havia una institucionalitat democràtica perquè ni en l'exèrcit, ni en la policia, ni en els jutjats, ni molt menys en els estaments econòmics hi havia persones que podíem considerar demòcrates, perquè eren els mateixos que havien estat durant el franquisme”, secunda Rubio. Encara que aqueilles persones ja no continuen ací, “sí que han impregnat totes les institucions”, defensa el professor.

Andreu Moreno és advocat i porta quasi una dècada actuant com a defensa de joves antifeixistes. A més d'opinar que existeix una politització en la Fiscalia, recorda l'absència de renovació en el poder judicial: “Molts jutges van estudiar dret durant el franquisme, la qual cosa suposa que tenen una educació franquista i que les seues famílies es podien permetre que els seus fills estudiaren, amb el que és probable que foren de l'oligarquia”, defensa.

Un altre punt que critica l'advocat és la falta de qüestionament que el cos judicial mostra davant la policia en els tribunals: “És cert que preval el principi de veracitat respecte a la policia, però cap jutge pensa mai que s'han inventat un atestat”. Miquel Ramos afegeix que les forces de seguretat funcionen sota la premissa d'ordre públic, però que el problema radica precisament en aqueixa visió que no admet matisos i posa en un mateix pla neonazis i antifeixistes: “Mentre hi haja un marc legal o unes ordres polítiques que ajuden al fet que la policia faça aquestes interpretacions i, a més, tracte per igual els qui defensen els drets humans i els qui volen acabar amb ells, el relat ja ve definit per les pròpies institucions”.

Enmig d'aquest immobilisme, Núria Cadenes fa menció a allò que sí que considera que ha canviat en els darrers cinquanta anys: el coneixement i la consciència col·lectiva. “No hem de perdre això de vista: ells no canvien però nosaltres sí”

Però enmig d'aquest immobilisme, Núria Cadenes fa menció a allò que sí que considera que ha canviat en els darrers cinquanta anys: “Si hi ha alguna cosa que ha evolucionat des de llavors fins ara és el coneixement i la consciència col·lectiva. No hem de perdre això de vista: ells no canvien però nosaltres sí”.

Resposta antifeixista

En perspectiva temporal, encara hui sonen els ressons de les manifestacions multitudinàries i la resposta de la societat civil valenciana, que va omplir els carrers d'Alacant durant aquell octubre del 77. La societat alacantina va fer una col·lecta per a sufragar les despeses de l'enterrament i va acudir en milers al funeral en un acte col·lectiu que va ser interromput pels antidisturbis per ordre del governador civil. Denunciaven l'assassinat de Miquel Grau, vehiculant també els reclams per la democràcia i les llibertats, trencant amb la por i la violència que portava dècades fent callar una part de la població. “No teníem la por ni el silenci que havien hagut de guardar els nostres pares. Teníem una relació amb la història perquè havíem rebut informació i tractàvem de desfer tots aquells nusos. Érem hereves de tota aquella denúncia i de tot aquell silenci”, reconeix Quiñonero.

Des d'aquells anys fins a l'actualitat, amb un punt d'inflexió marcat per l'assassinat de Guillem Agulló, la resposta de condemna i de rebuig públic als discursos violents i d'odi ha sigut protagonitzada en gran manera per una societat civil cada vegada més organitzada. Miquel Ramos destaca en aquest sentit la creixent legitimació social d'una resposta antifeixista “cada vegada més transversal”: “Existeix una reacció democràtica, prodrets humans i antifeixista al cap i a la fi, enfront de tot això”, explica. Fa referència a la resposta social que va tornar a emergir amb els atacs violents ocorreguts el 9 d'octubre de 2017: “Va ser espectacular, estem parlant que més de 15.000 antifeixistes van eixir al carrer a València, en la qual podria ser una de les manifestacions antifeixistes més grans dels últims anys en tot l'Estat espanyol”, ressalta Ramos.

Una resposta que va tornar a ocupar els carrers el passat 12 d'octubre, quan un grup d'ultradreta desfilava, en el marc d'una manifestació autoritzada, pel barri de Benimaclet. Aquell dia, van exhibir públicament diversos símbols feixistes i anticonstitucionals, però van rebre una resposta multitudinària de manifestants antifeixistes que es va sumar a l'esbroncada dels veïns i veïnes que, des dels balcons i els terrats, els expulsaven del barri. En la jornada va haver-hi tres detinguts, els tres antifeixistes.

El barrio de Benimaclet planta cara al odio en una jornada histórica

El Salto País Valencià

3

Antifascismo

El barrio de Benimaclet planta cara al odio en una jornada histórica

El Salto País Valencià

3

Cerca de mil antifascistas se concentran en el barrio de Benimaclet mientras una convocatoria de la ultraderecha apenas logra reunir a medio centenar de personas que han sido abucheadas desde los balcones durante todo su desfile.

L'advocat que va portar el cas va valorar com exagerada la detenció en narrar que els tres manifestants van haver de romandre tres dies en la comissaria, acusats de delictes d’odi, desobediència i robatori amb violència davant una suposada sostracció d'un mòbil que neguen haver comés. Un dels detinguts, afirma l'advocat, va haver d'estar unes hores a l'hospital per una porrada al cap. Quan Llum Quiñonero va anar a denunciar amb els seus amics els fets d'aquella nit de 1977, conta que ells mateixos van resultar ser els primers assenyalats pel crim. “El tracte que van rebre els companys de Miquel Grau en la comissaria en 1977 va ser el mateix que van rebre els detinguts de Benimaclet recentment. El mateix tracte. Això és el que denunciem”, diu Rubio.

“El tracte que van rebre els companys de Miquel Grau en la comissaria en 1977 va ser el mateix que van rebre els detinguts de Benimaclet recentment. El mateix tracte. Això és el que denunciem”, diu Rubio

Una cosa similar a l'esdevingut a Benimaclet ocorria quasi una setmana després, el diumenge 18 d'octubre, a la localitat de Pego. Aprofitant una trobada futbolística del CF Gandia, un grup d'uns 30 ultres van recórrer el poble fent apologia del nazisme. Tan sols un parell d'hores després, més de 100 antifeixistes del poble i de poblacions pròximes de la Marina Alta i la Safor es reunien a la porta del camp de futbol per a repudiar aquests fets, una resposta que va suposar la detenció de set joves, denunciada públicament el passat 11 de novembre per part d'Acció Antifeixista País Valencià. “El poble i els seus propis veïns es van manifestar en contra d'aquests grups, demostrant que les institucions pateixen una falta greu de perspectiva democràtica i una perillosa equidistància”, destaca Ramos, qui ressalta el context històric d'aquest municipi: no van ser tres —com deia la cançó de la Gossa Sorda—, sinó cinc els veïns d'aquest poble que van ser portats als camps de concentració nazis a Mauthausen.

La memòria alacantina que escapa dels camps nazis

Lis Gaibar

Memoria histórica

La memòria alacantina que escapa dels camps nazis

Lis Gaibar

Almenys 188 alacantins van ser deportats i més d'un centenar van morir als camps de concentració del nazisme entre 1941 i 1945. Davant la falta d'iniciativa de les institucions, alguns familiars, investigadors i col·lectius treballen per a recordar el que va ocórrer i per a honrar la memòria dels qui van ser represaliats pels seus ideals.

(Re)construcció

“L'esperança passa per exigir contínuament. Joan Fuster deia que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i Ramón Barnils, que si tu no t'ocupes de la política, ho faran els polítics”, parafraseja Núria Cadenes quan és preguntada pel paper de les institucions en la lluita contra el feixisme. Per a ella, no cal perdre de vista que “els bons polítics van per darrere de la llei”, i valida la seua hipòtesi amb la resposta donada per les administracions després de la resposta popular de Benimaclet. “La indignació pública va ser tan gran que en aquesta ocasió van haver de dir: identificarem [les persones que van exhibir símbols antidemocràtics] i prendrem mesures”. Va ser la Conselleria de Qualitat Democràtica, dirigida per Rosa Pérez, qui ho va fer: “Al poc temps dels fets, sol·licitem a delegació de govern informació per a identificar aquestes persones i passar al procés sancionador”, conta la consellera a El Salto.

No obstant això, Cadenes carrega contra les administracions: “Com es permet que un grup conegut per les seues idees feixistes vaja a fer la seua provocació a Benimaclet?”, qüestiona, en referència a la consolidació del moviment antifeixista, feminista i antiracista d'aquest barri valencià. Susana Gisbert, delegada de delictes d'odi de la Fiscalia Provincial, explicitava en una entrevista publicada poc després dels fets que la manifestació de la ultradreta a València va partir d'una convocatòria que es va presentar com una manifestació contra el govern d'Espanya: “No permetre-la hauria sigut censura”.

“Des del moment en què un partit que convoca una concentració, sota el lema que siga, és legal, la delegació de govern està obligada a donar aquest permís: és una qüestió administrativa”, corrobora Miquel Ramos. “Ara bé, delegació hauria d'haver mostrat una certa habilitat per a valorar si aquest era el lloc més idoni perquè aquest grup per motius de seguretat i d'ordre públic, perquè està demostrant que no sap ni on està ni el que té davant”, ressalta el periodista. “A més que el dispositiu policial d'aquell dia donava suport a aquest relat de protecció d'un col·lectiu que, com es veu en les fotos, van exhibir banderes nazis davant de la policia, i no va passar res”. Rosa Pérez fa al·lusió a la proposta de la Conselleria a formar a la Policia Nacional en la llei valenciana de memòria històrica, aprovada en 2017, perquè puga vetlar pel seu compliment, perquè en el seu article 40 explicita la prohibició d'exhibir aquests símbols.

Aquesta llei preveu la creació d'un Institut Valencià de Memòria Democràtica que ha d'encarregar-se d'analitzar i sancionar, a través d'un expedient iniciat i gestionat per ell, aquestes infraccions. Però tres anys més tard, no existeix i s'ha avançat poc en la seua creació. Pérez matisa que l'organisme “no és una fi, sinó un instrument” i que fins que es pose en marxa les competències s'estan assumint des de la Direcció General de Reformes Democràtiques.

Rubio critica, no obstant això, que no és la primera vegada que s'exhibeixen símbols franquistes en territori valencià amb impunitat: “Està molt bé que es diga que iniciaran una investigació, però en aquests tres anys aquesta llei existia i no s'ha fet res”, valora. “No podem canviar el passat, però que es faça ara, realment, davant de qui corresponga”, afig. Andreu Moreno apunta en la mateixa direcció: “Que existisca una norma que permeta sancionar aquests fets i no s'aplique mai evidencia dues coses: o hi ha una falta de voluntat o implicació política per a aplicar-la (per part de delegació del govern) o la policia i judicatura no estan per la labor de denunciar aquest tipus d'actuacions”.

Pérez al·ludeix al fet que, des del seu nomenament com a consellera l'any passat, la llei s'aplica quan es té constància: per això la denúncia pública del que va ocórrer a Benimaclet va ser fonamental per a aquesta resposta des de les administracions, de la mateixa manera que l’esfervescència del moviment antifeixista pot marcar el camí. Ramos considera que aquest enfortiment sorgeix com a resposta a l'auge de l'extrema dreta a Europa: “Ara existeix una normalització i fins i tot un blanqueig d'aquesta mena de discursos, perquè l'èxit de l'extrema dreta no és tant aconseguir escons sinó que els seus missatges sigue acceptats com una opinió respectable més, i això genera una reacció sana dels demòcrates”.

Ramos defensa que les institucions “han de prendre nota per a saber en què estan fallant perquè siga la pròpia societat civil la que sota el seu compte i risc isca al carrer a defensar la democràcia que elles no són capaces de defensar”

Moreno afegeix que potser també el moviment antifeixista ha guanyat més visibilitat per les xarxes socials, que permeten informar-se de fets dels quals no necessàriament es fan ressò els telenotícies, si bé critica a les institucions que encara siga difícil trobar una que es declare obertament antifeixista, en part pel relat de “tribus urbanes” amb el qual s'han tractat, ressenya Ramos, aquests conflictes polítics. En qualsevol cas, Ramos insisteix que les institucions “han de prendre nota per a saber en què estan fallant perquè siga la pròpia societat civil la que sota el seu compte i risc isca al carrer a defensar la democràcia que elles no són capaces de defensar”. Fa al·lusió al fet que, abans de la manifestació de la ultradreta a València el passat 12 d'octubre, una pancarta que resava “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó” va ser retirada per ordre de l'Ajuntament de València.

Encara que la pancarta fora retirada, la memòria de Guillem Agulló perdura en aquestes accions, en llibres i documentals, en les consignes dels manifestants del passat 9 d’Octubre. De la mateixa manera que Miquel Grau és recordat cada dia de l'aniversari de la seua mort a Alacant, quan el Casal Tio Cuc organitza un nou homenatge davant de la placa commemorativa que tants anys va costar aconseguir. Llum Quiñonero conta que li sobraven els motius per a escriure el llibre sobre Miquel Grau: era el seu amic, pròxim a la seua família, compartien ideals, “volia arribar a vell”, conquistar espais en aquella democràcia que apuntava. Però també creu que l'obligació transcendia d’allò personal: “Devem justícia i reconeixement als qui han perdut la vida per una societat democràtica i lliure de feixisme. I hem de fer tot el que puguem perquè un fet així, tan essencial en les nostres vides, en la història del nostre país i de la nostra ciutat, deixe d'estar en els marges. En cas contrari, mai serem una societat madura”.