Memoria histórica
La memòria alacantina que escapa dels camps nazis

Almenys 188 alacantins van ser deportats i més d'un centenar van morir als camps de concentració del nazisme entre 1941 i 1945. Davant la falta d'iniciativa de les institucions, alguns familiars, investigadors i col·lectius treballen per a recordar el que va ocórrer i per a honrar la memòria dels qui van ser represaliats pels seus ideals.

Mauthausen
Republicanos españoles fotografiados días después de la liberación de Mauthausen. Imagen de Francesc Boix.

publicado
2020-01-23 07:00

Gairebé 10.000 espanyols, 9.328 homes i dones segons les últimes dades, van ser deportats a camps de concentració nazis entre 1940 i 1945. Es calcula que uns 5.200 van morir quan hi eren reclosos. Entre les víctimes mortals consten 119 alacantins. Cap comarca es va deslliurar de la deportació: hi ha registrats 33 deportats de l'Alcoià, 33 del Baix Segura, 32 del Vinalopó Mitjà, 30 de l'Alacantí, 19 del Baix Vinalopó, 18 de la Marina Alta, nou de la Marina Baixa, huit del Comtat, cinc de l'Alt Vinalopó i fins i tot un de l'illa de Tabarca. Un total de 188 persones deportades. Malgrat que en el context dels deportats espanyols el de Mauthausen és el camp de concentració més conegut, va ser a Gusen on es registra la major part de les morts. En el cas dels qui procedien de la província d'Alacant, 103 de les defuncions van ocórrer allà, enfront de les deu que se'n van registrar a Mauthausen i les dues que en consten a Buchenwald.

La majoria dels interns en camps nazis eren homes republicans joves que es van exiliar a França en 1939 davant la imminent victòria del bàndol insurrecte, i que van ser internats en camps al sud del país. Quan el govern francés va pressionar per a atallar la situació, els republicans refugiats van córrer diferents destinacions: retorn forçós, separació familiar i allistament en unitats militars franceses. Desenes de milers d'espanyols van unir-se a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i van ser portats al nord del país. En 1940, quan l'Alemanya nazi va atacar França, els soldats republicans es van trobar enmig d'una guerra. En van morir aproximadament 5.000 en els combats; uns altres van ser capturats pels alemanys i enviats a camps de presoners —stalags— per a acabar sent conduïts, la major part d'ells, a Mauthausen.

UNA PERSPECTIVA LOCAL

Aquiles Rubio és professor d'institut. El seu interés per la memòria històrica i l'aparició d'estudis comarcals sobre la deportació el va animar a fer allò mateix amb la comarca de l'Alacantí. En un futur li agradaria donar forma a tot el material que aconseguisca i fer un mapa de la deportació alacantina, però considera important col·lectivitzar els resultats que va obtenint. En la seua pàgina Deportats de l'Alacantí a camps nazis comparteix tot allò que fa referència a la història dels alacantins i alacantines que van passar per camps de concentració. Rubio estudia la trajectòria d'aquestes persones —des de la II República fins a la seua mort o alliberament— i intenta conéixer els seus contextos familiars.

Ho fa per a “entendre com va ser la repressió de profunda, que és que la deportació no només afecta la persona, perquè la família també queda colpejada”, explica. El professor ha pogut saber, per exemple, que al Baix Segura més del 30% dels deportats tenien germans a les presons d'Alacant: “La repressió feixista va arrasar aquesta comarca, on també hi ha dues famílies amb fills afusellats”, afegeix. La deportació, defensa, “no és una cosa allunyada de la nostra realitat; no és només una cosa de jueus, Europa central o Polònia, sinó que també va afectar veïns, gent molt pròxima a nosaltres”.

Al Baix Segura, més del 30% dels deportats tenien germans a les presons d'Alacant: “La repressió feixista va arrasar aquesta comarca, on també hi ha dues famílies amb fills afusellats”, diu Rubio

El d'Antonio Ballesta és un d'aquests noms. Aquest alacantí, nascut a Albatera i criat al barri de San Blas, era membre de la Guàrdia Nacional Republicana i va passar per diversos llocs de la geografia espanyola abans d'haver d'exiliar-se a França per la victòria del bàndol franquista. Antonio Ballesta va sobreviure als camps nazis —va morir en 2013 amb l'edat de cent dos anys— i va poder donar testimoniatge. Quan va arribar a França, Ballesta va començar col·laborant amb el govern francés en l'aixecament de barracons i la construcció del camp de refugiats. Poc després, com tants altres espanyols, va ingressar en les Companyies de Treballadors Estrangers i va ser enviat a la línia Maginot —una muralla de defensa construïda per França en la seua frontera amb Alemanya i Itàlia— per a construir trinxeres i búnquers.

El juny de 1940 hi van arribar els alemanys i el mateix Antonio Ballesta contava en 2008 a l'associació cultural Alicante Vivo el que va ocórrer a continuació: “En eixe moment ens van dir que els francesos ens havien deixat caure i que no teníem res”, així que els van ordenar pujar a un tren pel qual arribarien a Suïssa, on van ser rebutjats. Van haver de tornar a França. Després de treballar un temps a un xicotet poble com a obrer de vila, els alemanys van reunir els espanyols a Belfort, on van estar uns pocs mesos treballant en casernes bombardejades. “Diuen que el govern alemany va preguntar a Franco què fer amb ells i que ell va contestar que no eren espanyols”, contextualitza Juan José Ballesta, nebot del supervivent.

La responsabilitat del govern franquista en la destinació dels milers de republicans espanyols que van ser capturats per les forces nazis queda evidenciada en diversos documents. La declaració com a “apàtrides” d'aquestes persones està explicitada en cartes enviades pel ministre d'Afers Exteriors Ramón Serrano Súñer entre 1940 i 1942 al Govern alemany, en les quals es recomanava també que disposaren de la vida d'aquests espanyols. “Volien que ens passaren pel fumeral”, va resumir Antonio Ballesta.

Crímenes del franquismo
La caja negra del asesinato de españoles en el campo de Mauthausen

El Gobierno español ha autorizado la publicación del nombre de las víctimas españolas de uno de los peores campos de concentración del régimen nazi. La decisión se toma una década después de que el Ejecutivo socialista de Zapatero dificultara la investigación penal contra criminales de guerra nazis.


Adrián Blas Mínguez, delegat de l'Amical de Mauthausen al País Valencià, puntualitza la responsabilitat que també va tenir el govern francés en la destinació d'aquests espanyols: “Abans de preguntar Franco, en el context de l'acord de pau entre Alemanya i França, els alemanys preguntaren al mariscal Pétain què fer amb els espanyols que estaven als stalags”, explica. “El mariscal va determinar que tots els que hi eren allà no pertanyien a l'Exèrcit francés, malgrat que les Companyies de Treball militaritzades estaven integrades en l'Exèrcit”. Si el mariscal Pétain haguera donat una altra resposta als alemanys, conclou Mínguez, “els espanyols haurien quedat lliures com van quedar els francesos”.

Les condicions dels presos en camps de concentració són de sobres conegudes. “El meu oncle va tornar amb menys de 40 quilos”, resumeix Juan José Ballesta. El testimoniatge dels supervivents ha permés conéixer la realitat dels republicans espanyols a Mauthausen: el treball físic, la fam i el fred, les condicions inhumanes, els càstigs físics constants… “Els espanyols van ser utilitzats com a esclaus: és el concepte adequat per a definir una realitat en la qual tens persones tancades treballant en aquestes condicions”, resumeix el seu nebot, Juan José Ballesta.

visita de las ss a mauthausen
Visitas de las SS a Mauthausen. Heinrich Himmler y sus oficiales de la Waffen-SS | Archivo de Francesc Boix

La sort i la perspicàcia van ajudar Ballesta a alliberar-se de la mort. Ell anava a ser traslladat a Gusen però va acordar amb un dels seus companys del camp, Rafael Millà, intercanviar les seues identitats per a seguir en el mateix lloc que els seus corresponents millors amics, però sense conéixer la sort que esperava els qui acabaven a Gusen. El nom que apareix en els arxius de Gusen és el d'Antonio Ballesta, però en realitat es tractava de Rafael Millà: “Millà mor i els meus avis reben una carta de la Creu Roja anunciant que el meu oncle havia mort. La meua família no es va assabentar que estava viu fins més tard”, conta el seu nebot.

LA DEPORTACIÓ ALACANTINA

La d'Antonio Ballesta és només una de les històries particulars de la deportació alacantina. N'hi ha moltes més. Com la de José Pastor Sirvent, conegut amb el sobrenom de ‘Pastoret’, va arribar a Mauthausen l'abril de 1941 amb vint-i-quatre anys i no només va integrar el famós Kommando César, sinó que va passar a ser un dels capos d'aquest grup. Una altra història és la de José Jornet Navarro, que va sobreviure als camps i que contava en una entrevista publicada en Canelobre que la solidaritat i la unió sempre van funcionar entre els alacantins: “[Quan] jo m'encarregava de repartir el menjar i se sabia que anava a sobrar alguna cosa (...) començaven a cantar a sota veu ‘a la llum de les fogueres, que abaniquen les palmeres’ per a ablanir-me (...)”. Jornet afegia que només s'apuntaven voluntaris quan hi havia alguna cosa a robar per a menjar: “Després es barrejava amb el ranxo i es repartia entre tots”. També Antonio Ballesta va sobreviure. El seu nebot, Juan José Ballesta, ho atribueix a la seua intel·ligència: “Ell era obrer però van dir que feien falta torners i ell va aprendre sobre la marxa. El meu oncle deia que l’important era ser-los útil”.

Francisco Aura Boronat, últim supervivent valencià dels camps de concentració nazis, va morir el novembre de 2018. Aquest alcoià va dedicar els seus últims anys a divulgar la seua experiència a Mauthausen. El llistat de víctimes que va publicar el BOE a l'agost recollia, entre altres, nou il·licitans —Antonio Agulló, José Campello, José García, Francisco Gómez, Jaime Martínez, Pascual Martínez, Antonio Rizo i José Tomás Brotons— i tres crevillentins —Eleuterio Aznar, Manuel Pons i Antonio Quesada—. També de tres en parla la cançó de La Gossa Sorda, però realment els de Pego en van ser cinc: Vicent Sendra, José Server, Pascual Franqueza, Andrés Sendra i Carlos Sendra. Entre els alacantins que van anar a parar a altres camps de concentració hi són els eldencs José Revert Sánchez, la destinació dels quals va ser el camp de Neuengamme —a prop de Munic—, i Manuel José Albert Cantó, reclòs a Hinzert; així com l'oriolà Antonio Rodríguez, que va morir tres dies abans que el camp de Ravensbrück, on es trobava, fos alliberat.

També va haver-hi dones deportades, unes 200 segons els arxius, encara que s'especula que podria haver-n'hi el doble

Alguna cosa tenen en comú tots aquests noms i d'altres no esmentats: són homes. Però també va haver-hi dones deportades, unes 200 segons els arxius, encara que s'especula que podria haver-n'hi el doble: “Moltes provenen de Catalunya i eren membres de la Resistència”, contextualitza Rubio. El professor explica que la majoria són capturades en 1944: “Venen de la guerra i tenen una politització molt major que la dels homes. Són portades fonamentalment a Ravensbrück com a preses polítiques i posades a treballar, sobretot, en la indústria de guerra”. Sobre les seues condicions al camp de concentració, si bé el tipus de treball no era tan exigent com el de les pedreres, Adrián Blas Mínguez, delegat d'Amical de Mauthausen al País Valencià, recorda les declaracions de Neus Català: “Quan li vaig preguntar què feien les dones quan tenien la menstruació al camp de Ravensbrück, si podien rentar-se, em va respondre: ‘El temps que vaig estar a Ravensbrück mai no vaig tenir la regla’. Crec que amb això podem fer-nos una idea de com vivien”.

Una de les deportades alacantines de les quals hi ha constància és Marita Pomares Monleón. Mercé Núñez, que també va sobreviure als camps nazis, l'esmenta en el seu llibre El carretó dels gossos: “Li féiem bromes per la seua mania de parlar amb fruïció, com assaborint-lo, de l'arròs amb crosta. No sé a quantes dones del camp, de totes les nacionalitats, degué donar la Marita la seua fabulosa recepta”.

L'HERÈNCIA

“No sembla haver-hi particularitats en el cas dels alacantins respecte a la deportació republicana, però caldria fer-ne més estudis i comparacions per a afirmar-ho rotundament”, apunta Aquiles Rubio. L'absència de recerques acadèmiques en el camp de la deportació a escala autonòmica és una cosa que critica el docent: “Al País Valencià no hi ha hagut cap aproximació a la deportació republicana, els qui estem investigant ho fem fora de l'àmbit acadèmic”. Rubio ho atribueix a un desinterés, però matisa que en els últims anys les fonts documentals són molt més accessibles. “La meua percepció és que l'Acadèmia té fòbia a la història oral. Crec que el fet que els testimoniatges orals foren fins fa poc el fonament d'aquest treball no hi ha ajudat”, resumeix. Mínguez afegeix que “els nazis ho cremaven tot, si no fora pel que ens han contat els supervivents seria molt difícil saber-ne moltes coses”.

Més enllà de l'àmbit acadèmic, l'esforç de les institucions per abordar aquesta part de la memòria històrica és vist com una cosa molt irregular: “És comú que existisca algun monument o placa, però mai per iniciativa pròpia de les institucions: sempre és alguna associació, algun familiar o grup de persones els que s'hi documenten, treballen la proposta i la traslladen a l'Ajuntament —explica Rubio—, i no s'aporta molt de finançament en aquest àmbit”. Mínguez és més optimista en aquest punt: “Les institucions valencianes s'han bolcat, des de fa anys s'hi destinen unes subvencions perquè els instituts puguen anar a Mauthausen”, explica.

La Generalitat i alguns ajuntaments aporten aquest finançament, amb la incorporació aquest any de les diputacions de Castelló i València. La d'Alacant, en canvi, no participa en la iniciativa. Aquiles Rubio assenyala que, “encara que la deportació siga un tema menys incòmode d'abordar perquè col·loca la responsabilitat última fora del país —en els nazis—, tot allò que siga fer un reconeixement a la República i a la Guerra Civil serà difícil d'assumir d'una banda”. No obstant això, resumeix, “no és la memòria per la memòria, sinó el record i la reivindicació dels ideals pels quals van lluitar aquestes persones”. En aquest sentit, Mínguez explica que “hi havia perfils molt diferents, però a tots ells els unia una paraula: eren republicans”.

“El meu besoncle era republicà, però era antigorra i anticonflicte. M'agradaria que se'l recordara com una persona innocent, lluitadora, equitativa i que buscava sempre la tolerància i el respecte; i que va morir per ser així”. El besoncle de Carol Sanguino també va ser deportat a camps de concentració nazis. Antonio Llovet Ocaña no era alacantí —va nàixer a Cadis—, però gran part de la seua família vivia a Guardamar.

sanguino deportado
Antonio Llovet Ocaña en uno de los retratos que conserva su familia

Ell va morir pocs mesos després, suposadament a Mauthausen, però més tard van descobrir que va ser al castell de Hartheim, on els nazis experimentaven amb els represaliats: “El meu besoncle va caure malalt perquè la situació en els camps era lamentable. Se'l van emportar a aquest castell i van estar provant amb ell”, resumeix. Carol Sanguino va anar a visitar Mauthausen, on es troben les restes del seu besoncle, en l'estiu de 2017: “Em vaig quedar en pau quan hi vaig anar, vaig sentir que estava tancant un dolor i un cercle familiar, i em dol per totes les persones que no han pogut fer-ho encara i per aquelles que mai podran”.

Per a Sanguino, no és una qüestió de política, sinó d'humanitat. “Això es tracta de valors, i no se'ns pot oblidar que estem parlant d'un dictador i un assassí”, resumeix

Per a Sanguino, no és una qüestió de política, sinó d'humanitat. “Això es tracta de valors, i no se'ns pot oblidar que estem parlant d'un dictador i un assassí”, resumeix. Ella és ferma defensora del perdó: “Molta de la gent que va matar en els camps també era víctima del sistema, que era el vertader culpable”. Adrián Blas Mínguez defensa aquesta postura: “Els deportats em van ensenyar tres coses: no odiar, no polititzar i no oblidar”. Sobre aquest últim aspecte, Rubio incideix en la importància de prendre la iniciativa: “Han passat quaranta-quatre anys des de la mort de Franco i moltes institucions no han fet res. Crec que no cal esperar més, que les persones organitzades i sensibles han de fer el pas, perquè darrere vindran les institucions”.

EDUCAR PER A LA MEMÒRIA

L'Amical es va fundar en 1962 per a agrupar els deportats, amics i familiars de supervivents i morts, però Mínguez té clar quina és la missió del col·lectiu ara: “Fer arribar al jovent el tema de la deportació i que no caiga en l'oblit mai”. Per a això realitzen activitats de divulgació i organitzen excursions d'estudiants de Secundària al camp de concentració. “La meua visita a Mauthausen va ser gairebé casual, jo havia anat a Àustria de vacances amb uns amics i amb les meues filles. Van ser els més joves del grup els que van proposar anar allà —explica Sanguino—, això em va alegrar molt i em va semblar molt important”.

Aquiles Rubio treballa amb els seus estudiants el tema de la deportació: “Els camps de concentració són una excusa per a abordar els drets humans i els valors d'igualtat, justícia i solidaritat”, apunta. “Jo espere que les barbaritats nazis no es tornen a repetir, però en aquests moments hi ha llocs en el món que s'assemblen molt a allò si lleves les cambres de gas i els forns crematoris”, reflexiona Mínguez. “Amb tot el que està passant a Europa amb l'extrema dreta, açò és importantíssim, perquè el problema no és que vulguen eliminar la memòria històrica, és que volen reescriure la història”, afegeix. Sanguino reivindica la forma en què aquesta part de la seua història i de la història li va ser explicada, especialment per part del seu oncle, José Antonio Sanguino: “Sempre ens ho han compartit amb molta normalitat i sense ira, mai vaig conéixer el meu besoncle però el sent com si ho haguera fet”, resumeix. “Quan et fas major t'adones del que t'han ensenyat i de com ho han fet, i llavors ho valores encara més”.

“Amb tot el que està passant a Europa amb l'extrema dreta, açò és importantíssim, perquè el problema no és que vulguen eliminar la memòria històrica, és que volen reescriure la història”, diu Mínguez

La família d'Antonio Llovet té un grup tancat en una xarxa social on publiquen tot el que té a veure amb ell. Quan estava a Mauthausen, Sanguino va utilitzar l'eina cibernètica per a compartir fotos, vídeos i sensacions. Ella repassa d'un ràpid cop d'ull els àlbums: hi ha fotos de les cartes del seu besoncle, retrats i instantànies familiars. La idea de crear aquest grup va ser del seu pare: “Comenta totes les fotos que s'hi comparteixen contant algun detall sobre el meu besoncle. Diu que és la millor herència que pot deixar-nos”.

Relacionadas

Teatro
Recuperando la voz de las presas del franquismo

La compañía Olí-Ole Creaciones Teatrales presenta Presas de papel en el Teatro del Barrio, una obra para saldar deudas con la memoria histórica de las mujeres que lucharon durante la dictadura.

Memoria histórica
El anunciado y frustrado matrimonio del dictador Miguel Primo de Rivera

Se llegó a publicar en la prensa de la época, pero una entrevista “espontánea” del periodista González Ruano con la novia en la revista Estampa hizo que no se celebrara el enlace.

Fotomatón
Luz Fandiño ou a enerxía activadora
Abusamos a miúdo da palabra “activista” categoría cívica que obriga a unha coherencia que non sempre encaixa en todas as persoas así catalogadas.
0 Comentarios

Destacadas

Iglesia católica
La punta del iceberg desmembrado

La Asociación de Víctimas de Abusos en centros religiosos de Navarra celebró el viernes 14 de febrero las primeras jornadas de pederastia eclesiástica, a las que acudieron abusados de varias regiones y con los que acordaron crear la Federación estatal de víctimas. Desde la creación de la asociación hace diez meses, 32 personas han hecho público su caso.

Educación
“La posesión es una manera muy perversa de pensar en otra persona”

Psicólogo, profesor e investigador, Lucas Platero recuerda que la Educación ha sido siempre un lugar en disputa y pide al Gobierno de coalición le pide que sea valiente, porque se pueden hacer políticas públicas queer, antirracistas y feministas. O, al menos, intentarlo.

Servicios de inteligencia
La mayor operación de espionaje de la historia

Las agencias de inteligencia alemana y estadounidense espiaron a más de cien países, entre ellos España, durante décadas, hasta los años 90. Torturas, asesinatos, ataques terroristas fueron ignorados si servían a sus intereses.

Antiespecismo
Primer plato: sufrimiento animal

El movimiento Animal Save busca la transición alimentaria frente a las macrogranjas y mataderos, que sacrifican 95 millones de animales al año en el País Valencià.

Gentrificación
La cultura de club en Berlín, contra las cuerdas por la gentrificación

La subida de alquileres se está llevando por delante una de las señas de identidad de Berlín: la cultura de clubs y su célebre vida nocturna. Quienes ven en las discotecas berlinesas meros lugares de ocio probablemente desconocen su dimensión socioeconómica.