País Valenciano
David Segarra: “L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructora”

Amb la resposta popular quan, fa dues dècades, l’Horta de La Punta (València) estava sent assetjada i reprimida, recorda David Segarra, una generació va veure com l'oposició frontal d’una comunitat llauradora i rural era possible a l’Europa industrialitzada dels inicis del segle XXI. “Aquelles persones que lluitaven per la seua manera de viure, vinculades a la terra i els animals, van ser una gran revelació tant per al jovent dels pobles com de les ciutats”, explica el documentalista. L'exemple de resistència en La Punta s'estendria després entre les persones joves de Benimaclet i d'Alboraia amb l'oposició a una Ronda Nort que destruïa gran part de l'Horta. Ell va ser un d'aquests joves: entre l’any 1999 i el 2001, Segarra va començar la seua vinculació personal amb les lluites per la defensa del territori. Arran d'allò va decidir abandonar la ciutat de València i se’n vaig anar a viure a Alboraia, on va començar a treballar de jornaler. Va ser, diu, una mena de viatge a l’origen, un viatge per redescobrir les seues, les nostres, arrels. 

El suport als qui defensen el territori ha sigut visible fa escassos dies amb la resposta popular després de l'intent de desallotjament del CSOA L'Horta a València. Un posicionament, el de la defensa del territori, en el qual Segarra ha aprofundit durant anys a través de la seua obra documental.

Vecindario de Benimaclet paraliza el intento de desalojo del Centro Social CSOA L'Horta de València

El Salto País Valencià

2

Centros sociales

Vecindario de Benimaclet paraliza el intento de desalojo del Centro Social CSOA L'Horta de València

El Salto País Valencià

2

A primera hora de la mañana la Policía Nacional ha cambiado las cerraduras e instalado puertas anti-okupa en el Centro Social Ocupado Autogestionado (CSOA) de l'Horta en Benimaclet (València), un hecho al cual el vecindario ha respondido concentrándose contra la actuación dictada por la Sareb, según el colectivo en defensa del CSOA, que ha conseguido expulsar al operativo policial y reocupar el centro.

Al vostre últim documental, Per molt que bufe el vent, es parla d’aquestes lluites, però es dona especial rellevància a la que va tindre lloc al Forn de Barraca el setembre de 2019. Què va suposar aquesta darrera lluita?
El Forn de Barraca és el punt d’inflexió l’any 2019 per a les noves generacions que es sumen a aquesta estima per la terra. Al fer el documental, la reflexió era no caure en l’aïllament, en la desconnexió i la fragmentació, que són un fenomen molt habitual als mitjans de comunicació moderns. Nosaltres vam fer el contrari: contextualitzar, connectar i lligar. Vam voler mostrar que la lluita del Forn de Barraca era hereva de les lluites i resistències que hi havia hagut abans a Campanar, Alboraia, Benimaclet, la Punta... La lluita en defensa de l’Horta i la terra no és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles, i fins i tot de mil·lennis. El Forn de Barraca és una baula més a una llarga cadena de compromís dels éssers humans per defensar una vida una mica més equilibrada que la que ens proposa el poder.

L’enderrocament de l’històric forn de Barraca

Marta Navarro

Urbanismo

L’enderrocament de l’històric forn de Barraca

Marta Navarro

La supervivència del mític forn de Barraca, que durant 70 anys va abastir de pa a tota l’horta d'Alboraia, està amenaçada per l'ampliació de la V-21.

Quina és la vida que ens proposa, o a la que ens avoca, el poder?
A partir del segle XIX, amb les revolucions industrials i amb l’entrada a la modernitat, hem assolit un procés d’urbanització radical sense precedents a la història. En conseqüència, estem sofrint un procés de desconnexió amb la terra i de fragmentació de les comunitats, i de la pèrdua d'una forma de vida tradicional mil·lenària. De la vida en alqueries i masos hem passat a viure reclosos en edificis. El malestar generalitzat i el procés global de canvi climàtic ens reflecteixen que al segle XXI hi ha una necessitat profunda de retorn. Tornar a connectar-nos amb les persones, amb els animals i amb la natura. La lluita per l’Horta és una de les manifestacions al món d’eixa necessitat humana de tornar a tindre una vida amb sentit.

Estem sofrint un procés de desconnexió amb la terra i de fragmentació de les comunitats, i de la pèrdua d'una forma de vida tradicional mil·lenària

De vegades sembla que estem en un punt de no retorn, però, per molt que bufe el vent... No s’apaguen les estreles, no?
Aquesta frase de la cultura popular ens ve a dir precisament que cal seguir lluitant per molts cataclismes i destruccions que haja causat el poder. Les élits no són deus, encara que des dels faraons fins als caudillos “por la gracia de Dios”,  els tirans sempre s’han volgut divinitzar. Aquest fenomen també l’hereta la il·lustració, que divinitza l’ésser humà amb la raó. Junt amb el mite burgés del progrés —del que naix tant el feixisme, com el comunisme i el capitalisme— ens han fet creure que l’agricultura, les tradicions i les comunitats rurals i indígenes són un obstacle. Però açò ens ha conduït als límits del creixement i a una vida que es viu al límit a tots els nivells, tant físics, com psicològics i emocionals.

És això el que ens ve a dir el documental Per molt que bufe el vent?
Encara que té moltes lectures, eixa és la màgia del cinema documental, sí. Així i tot, Per molt que bufe el vent és sols l’últim documental d’una trilogia. Aquesta s’inicia amb Savis de l’Horta (2018), un primer diàleg amb les llauradores i llauradors que mantenen aquest coneixement ancestral. Seguidament, Renaixem (2020) és un curt documental que va nàixer de manera inesperada durant la pandèmia, i parla de la nova generació de joves que s’han incorporat a l’Horta de València, qui alimenten veritablement a la ciutat. I és que durant la pandèmia vam poder vore com les grans xarxes de la globalització econòmica i les seues infraestructures col·lapsaven. La ciutat de València podia ser autosuficient gràcies a aquest aproximadament 50% d’horta mil·lenària que ens queda. Finalment, Per molt que bufe el vent (2020) és el que recull la lluita intergeneracional en defensa de la verdadera civilització.

Quina seria aquesta nova civilització?
No és nova. El missatge revolucionari que donen les llauradores i llauradors és que gran part de les respostes, reflexions i pràctiques; i les formes de vida comunals, comunitàries, i sostenibles amb el medi ja existeixen. L’Horta ens diu “pareu-vos un moment, no cal buscar respostes a Moscou, Washington, Londres o Berlín, escolteu a les dones i homes de la terra perquè ací hi ha un món que viu”. Totes som hereues, gràcies tant a periodistes com a llauradores, d’una llarga cadena de coneixements. L’Horta ens ensenya que som part d’una societat creadora, i no sols destructora.

L’Horta ens diu “pareu-vos un moment, no cal buscar respostes a Moscou, Washington, Londres o Berlín, escolteu a les dones i homes de la terra perquè ací hi ha un món que viu”

Aquest paradigma, que respon a les teories del comunalisme eco-regionalista, pot arrelar bé a la terra de l’Horta valenciana, però, creus que es pot aplicar, tenint en compte les particularitats, a qualsevol part del món?
En la meua experiència una de les coses que em va sorprendre molt és que la cosmovisió dels llauradors i les llauradores de l’Horta de València és molt similar a la de les llauradores de Palestina i a la de les indígenes de Colombia i Veneçuela. És molt similar la manera que tenen de relacionar-se amb l’entorn i, fins i tot, utilitzen paraules que s’assemblen molt.

De fet al documental hi ha dos plànols d’indígenes brasilers que van vindre a l’Horta de La Punta per solidaritzar-se amb la nostra lluita, perquè saben que és la mateixa que la seua. També, quan Lluís Fontelles parla de com va començar a funcionar el Forn de Barraca, com no tenim imatges de fa cent anys a l’Horta de València, apareix una dona marroquina fent pa en un forn morú, que, al cap i a la fi, és el forn tradicional valencià, perquè l’Horta valenciana va ser creada pels àrabs. La connexió és universal i directa, tenim el mateix origen civilitzatori. Cal obrir la perspectiva tant en el temps com en l'espai, i recuperar la universalitat de l’ésser humà que hem oblidat.

Un model completament oposat al que ens plantegen els poders hegemònics, tenint a més en compte el fet que les revolucions cientificotècniques  han fet possible que la destrucció de la natura es faça mitjançant processos més eficients i amb resultats més eficaços.
El projecte de la modernitat li va declarar la guerra a la natura, tant als països capitalistes com a la Unió Soviètica. Però ja ho van fer abans a Babilonia, Mesopotàmia a Egipte i a Roma. Tots aquests imperis van plantejar un model centralista, urbanocèntric, jerarquitzant i violent; i tots van tindre la resistència de les poblacions llauradores. Ací i hui, a l'Europa occidental altament industrialitzada també perviuen comunitats que ens llancen el missatge que la vida en comunitat, respectant la terra, l'aigua i el cel, és possible.

Encara que és cert, hi ha un terrible factor: els perills de la tècnica i de la industrialització. Ho hem vist a les dos guerres mundials, al genocidi nazi, a Txernòbil i a Fukushima, a la desforestació i al forat de la capa d’ozó. Per això podríem dir que estem en l’època més perillosa de la història humana, amb un nivell de destrucció de la vida sense precedents. Aquest fet fa que aquestes generacions tingam molta responsabilitat.

Estem en l’època més perillosa de la història humana, amb un nivell de destrucció de la vida sense precedents. Aquest fet fa que aquestes generacions tingam molta responsabilitat.

Dins d’eixa responsabilitat està també la de mostrar i contar realitats, com heu fet vosaltres als documentals que tracten la qüestió de l’Horta. I que, a més, són una perfecta eina d’ensenyança i d’aprenentatge per a les generacions que estan i que venen.
Correcte, per això ens va sorgir la necessitat de fer la crònica i documentar una lluita que catalitza a molts sectors de la societat que plantegen que la defensa de la terra és un model vital. Inspirats en documentals, com per exemple A Tornallom, i per periodistes de la història popular com Eduardo Galeano o Patricio Guzmán, vam voler deixar constància en l'àmbit audiovisual de lluites com la del Forn de Barraca, que a més de ser simbòlica va ser significativa. La gent major ens ensenya que les històries s’han de guardar i transmetre, perquè adaptant el que deia Joan Fuster: “Si les històries no les contem nosaltres, ens les contaran contra nosaltres”.

Per molt que bufe el vent va tardar un any en fer-se. Podríem dir que el vau treballar com es treballa l’Horta?
Efectivament, treballem com es treballa la terra tradicionalment, amb moltes mans i amb un esforç col·lectiu i lent. Nosaltres considerem que la vida i les històries s’han de sembrar cuidar i treballar lentament per a poder obtenir una bona collita. Cert és que moltes voltes la immediatesa i l’actualitat no ens deixen, però la nostra forma de fer periodisme és aquesta, per a estar a la altura del que contem. Desgraciadament el model de periodisme d’aquesta civilització és el mateix que el que adoptem a la nostra alimentació i a les nostres relacions afectives i sexuals. I ací sorgeix altra volta la insostenibilitat de l'“usar i tirar”.

El model de periodisme d’aquesta civilització és el mateix que el que adoptem a la nostra alimentació i a les nostres relacions afectives i sexuals, i ací sorgeix altra volta la insostenibilitat de l'“usar i tirar”

La modernitat líquida de la qual parla Zygmunt Bauman ens arriba a totes i tots.
Sí, a més amb el factor de que el periodisme més que un treball és un dret. El dret de contar les nostres històries. Abarca totes les àrees del coneixement humà perquè es qui comunica la realitat social. Molts dels grans escriptors, com Estellés i García Márquez, van començar com a periodistes. Després ja van obrir els seus horitzons més enllà de l’article i la crònica, fent periodisme amb la literatura, com també es pot fer amb el cinema documental.

Em ve també al cap Kapuściński, uns dels imprescindibles a la carrera de periodisme.
El fan estudiar, clar, però després no ens permeten treballar com ell. Amb ell ens conten el que mai podrem, ni ens deixaran, fer. Fer una peça de més de 50 pàgines durant 6 mesos està als mitjans de comunicació actuals completament prohibit. Així i tot no ens hem de plegar al model de periodisme hegemònic. Sempre hi haurà una llavoreta.

Sempre ha hagut predicadors de l’odi,  però la diferència és que ara amb les tecnologies poden arribar a totes bandes

La teua llavor periodística està a una terra molt fèrtil.
Sí, perquè la qüestió de l’Horta també genera consens social, comunitat i amor. S’ha pensat al segle XX que el periodisme, com la política, és per a confrontar i dividir. També pot ser per a mostrar les coses que ens uneixen, que son moltes. L’Horta uneix la societat valenciana, com cuidar la gent gran i la xicalla uneix a la societat en general. Amb els nostres documentals volem fer el que fa l’Horta. Ens separa molt poc, però és en el que es fixa sistemàticament la política i els mitjans de comunicació hegemònics.

Les elits creen als seus laboratoris els odis i després els inocula a la societat, com van fer amb l’antisemitisme i com fan ara amb la islamofòbia. És el pensament únic del que ens parla Noam Chomsky que diu que els poders econòmics obliguen els mitjans de comunicació a parlar sistemàticament mal de Catalunya o de Veneçuela. Açò no és nou, Sant Vicent Ferrer ja predicava contra els jueus dient que eren dimonis. Després anava la gent i els lapidava. Sempre hi ha hagut predicadors de l’odi,  però la diferència és que ara amb les tecnologies poden arribar a totes bandes. El poder necessita enemics perquè la societat no vaja a una. Nosaltres ens rebel·lem. Volem fer un periodisme que unisca i no que dividisca.