València
Més de 400 tendes continuen acampades a València per a exigir el dret a l'habitatge i preparar la vaga

L'acampada de la plaça de l'Ajuntament reuneix centenars de persones que reclamen mesures contra l'especulació immobiliària. El que va començar com una reacció espontània després de la gran manifestació del dissabte 3 d'octubre s'ha transformat en un espai d'organització i protesta al cor de València. La Plaça de l'Ajuntament, coberta per una marea de lones, acull ja més de 400 tendes de campanya, en una acampada que ha situat la ciutat entre els principals focus de la mobilització pel dret a l'habitatge de tot l'Estat espanyol.

L'acampada de València s'inscriu en una mobilització estatal que qüestiona l'actual model de negoci immobiliari i reclama el dret a l'habitatge davant dels interessos dels fons d'inversió, els grans propietaris i els rendistes. La lluita reuneix persones que no poden assumir els preus del lloguer, famílies amenaçades per un desnonament i veïnat que veu com la turistificació transforma els seus barris i expulsa la población resident.

L'ocupació de la via pública no sorgeix del no-res. L'acampada arriba després d'anys de mobilitzacions pel dret a l'habitatge a València. L'octubre de 2024, la plataforma València no està en venda va reunir prop de 200 col·lectius i associacions en una mobilització contra la turistificació, la pujada dels lloguers i els projectes urbanístics que amenacen el territori. Dos anys després, l'acampada torna a situar aquestes reivindicacions al centre de la ciutat. La protesta arriba, a més, en un moment de creixent mobilització per l'habitatge, després del desnonament de Mari Carmen Abascal i de les mobilitzacions que ha provocat el seu cas, així com de l'acampada de la Puerta del Sol, a Madrid.

María, integrant de la comissió de comunicació de l'acampada, té 25 anys i una feina estable, però encara no pot emancipar-se de casa dels seus pares. La seua situació reflecteix una contradicció que travessa bona part de la joventut treballadora: tindre faena no garanteix poder accedir a un habitatge. “Acampar al centre de la ciutat és la resposta inevitable davant la sordesa institucional”, afirma. “Ocupar l'espai públic ha sigut l'alternativa que ens han deixat després d'haver demanat canvis durant anys sense rebre cap solució concreta”, resumeix María.

Del dolor individual a la presa de consciència col·lectiva

Un dels elements més profunds que travessa l'acampada és la transformació de la ràbia individual en consciència de classe i poder col·lectiu. El cas de Mari Carmen Abascal, morta després de ser desnonada de l'habitatge on havia viscut durant 70 anys, és molt present a l'acampada. La seua història ha generat una onada d'indignació i ha tornat a posar el focus en les conseqüències d'un sistema que tracta l'habitatge com una mercaderia.

En les assemblees i converses de l'acampada, el nom de Mari Carmen ressona al costat del d'altres víctimes del mercat immobiliari, com Olga o Javier. Des del Sindicat d'Estudiants PV, Mario Tercero denuncia que el que ha passat amb Mari Carmen no es pot desvincular de les polítiques d'habitatge: “No estem parlant d'una mort, sinó que l'han matat les polítiques del rendisme, les polítiques especulatives”. Per a Tercero, el seu cas i el d'altres persones afectades per l'especulació són motius per a continuar organitzant-se: “Si ara és el moment d'alguna cosa, és el moment de demanar-ho absolutament tot”.

La indignació pel que ha passat conviu a la plaça amb la voluntat d'organitzar-se. L'acampada busca que la ràbia no es quede en una reacció puntual, sinó que servisca per a enfortir un moviment capaç d'enfrontar-se als interessos que converteixen l'habitatge un negoci.

L'acampada també qüestiona el relat d'una joventut despolititzada o reaccionària. Tercero destaca la dimensió de la mobilització i la seua capacitat per a organitzar una resposta col·lectiva: “El que es s’està demostrant és que, efectivamente, no existeix una joventut que siga la generació de cristall, que no existeix una joventut que siga fatxa, sinó que el que existeix és tot el contrari”, afirma Tercero.

Per al portaveu del Sindicat d'Estudiants PV, la força que està demostrant l'acampada també ha de servir per a impulsar la mobilització als centres de treball. “L'objectiu és mantindre la protesta malgrat els actes institucionals del 9 d'Octubre i aprofitar la seua capacitat de convocatòria per a enfortir la vaga general de l'11 de novembre”, explica. Tercero reivindica que aquesta convocatòria ha sigut fruit de la pressió sostinguda des de baix: “Ha sigut una conquesta de la classe treballadora des de baix, que no ha eixit de cap direcció sindical, sinó que l’hem imposada pressionant dia sí, dia també, als carrers, fins que s'ha fet realitat”.

L'acampada aspira així a prolongar la mobilització més enllà de la plaça i a convertir la indignació en força organitzada. “Hem aconseguit aquesta vaga general i sabem que som capaços d'aconseguir moltes coses més”, resumeix Tercero.

Autogestió, democràcia directa i autodefensa antifeixista

L'acampada no consisteix únicament a instal·lar tendes davant de l'Ajuntament. Mantindre-la requereix organitzar l'alimentació, la neteja, la comunicació, la seguretat i el funcionament quotidià d'un espai en el què conviuen centenars de persones.

Per a fer-ho, s'han constituït diverses comissions de treball que coordinen les tasques i es reuneixen en assemblees. Hi ha reunions de les comissions al migdia i una assemblea general a les 20.30 hores, on es comparteixen les qüestions que afecten el conjunt de l’acampada.

L'organització assembleària i el suport mutu formen part de l'experiència política que s'està construint a la plaça. Les decisions i les tasques no recauen en una única direcció, sinó que es distribueixen entre les persones que participen en l'acampada.

Al llarg de les jornades, diversos sectors reaccionaris i grups d'extrema dreta han intentat assetjar i deslegitimar i fins i tot han amenaçat de desallotjar l'acampada. Davant d'aquesta amenaça, l'acampada ha articulat els seus propis mecanismes d'autodefensa popular. Quique, participant de la comissió de seguretat, explica que l'acampada ha organitzat un primer perímetre de protecció interna que treballa coordinadament amb el suport exterior de l'Organització Juvenil Socialista (OJS). “La intenció d'aquest cordó de seguretat és evitar que elements provocadors trenquen la convivència o agredisquen les persones acampades”, explica. “Qui ens encarreguem de la seguretat posem el cos en primera línia per a garantir que ningú dins del recinte resulte ferit”.

Júlia Sendra, portaveu del Sindicat d'Habitatge de València, relata com la cohesió interna va permetre frenar l'amenaça: “La mateixa gent de l'acampada, juntament amb el cordó de seguretat i les treballadores organitzades, vam posar el cos i vam aconseguir aturar l'intent de desallotjament feixista”. Per a Sendra, aquest triomf organitzatiu “ha injectat una enorme energia al campament, i ha demostrat que la solidaritat obrera és la millor eina per a garantir la seguretat dels espais militants”.

Sembrar organització permanent als barris

Per a les organitzacions sindicals d'habitatge que sostenen la protesta, l'acampada no és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per a ampliar la militància als barris. L’alta visibilitat mediàtica de la plaça atrau cada dia centenars de persones que s'hi acosten per a mostrar solidaritat, a consultar la seua situació d'habitatge o a iniciar-se en la participació activa. Amb l'objectiu d’encaminar aquesta motivació cap a estructures estables, els sindicats han instal·lat taules informatives i fan tasques de difusió quotidianes.

Júlia Sendra insisteix en la importància de convertir l'energia comunitària de l'acampada en organització permanent. “Aquest tipus d'ocupacions són eines molt potents per a mantindre la pressió política i captar l'atenció pública”, explica. “Tanmateix, el repte fonamental és que, quan l'acampada acabe, totes les persones que han pres consciència ací s'incorporen activament als sindicats d'habitatge i als col·lectius veïnals dels seus respectius barris”, conclou.

Contra el model turístic de Catalá i les exigències del comunicat

La presència de centenars de tendes a la plaça evidencia el conflicte de fons entre dos models de ciutat antagònics: la València concebuda com a negoci per a inversors internacionals o la València habitada i defensada per la seua classe treballadora. Durant el recorregut per l'acampada parlem també amb l'artista valenciana Bellidamen, que denuncia “la hipocresia dels discursos oficials” de l'alcaldessa María José Catalá, que apel·la al respecte a la identitat i cultura valencianes: “La gent que està acampada ací són veïnes i veïns valencians que no poden accedir a un sostre a causa de la negativa de l'Ajuntament a comprar habitatge públic i a la seua obstinació a entregar la ciutat als especuladors i als fons voltor”, afirma. Per la seua banda, María Alandes (La Mataobras), denuncia que “l'encariment dels lloguers situa la majoria de les famílies treballadores al límit del llindar de la pobresa després de pagar la quota mensual”.

Regular els lloguers i ampliar l'habitatge públic

Davant d'aquesta conjuntura, el Comunicat de l'Acampada Valenciana per la Vivenda recull les principals reivindicacions del moviment. Entre aquestes figuren una abaixada dràstica dels lloguers, contractes indefinits, protecció efectiva davant dels desnonaments i una ampliació del parc públic d'habitatge.

Les demandes també plantegen intervindre sobre el parc immobiliari existent, mitjançant l'expropiació d'habitatges en mans de bancs, fons voltor i grans tenidors, a més de frenar l'ús turístic dels immobles mitjançant la revocació de les llicències d'habitatges turístics. El comunicat reclama, així mateix, la paralització immediata dels desnonaments.

L'acampada qüestiona que les respostes institucionals siguen suficients mentre els preus continuen dificultant l'accés a una llar i els desnonaments continuen formant part de la realitat quotidiana arreu de l'Estat. Per això, les seues reivindicacions no es limiten a demanar ajudes per les persones que tenen més dificultats, sinó que plantegen canvis en les regles que ordenen el mercat immobiliari.

Desafiament al calendari institucional i horitzó en la Vaga General de l'11N

L'acampada ha deixat clar que no pensa supeditar-se als ritmes festius o als esdeveniments institucionals de l'Ajuntament. Quique, des de la comissió de seguretat, confirma que la decisió de l'assemblea és mantindre la protesta de manera indefinida, fins i tot després de les celebracions institucionals del 9 d'Octubre i del 12 d'Octubre: “No ens desmobilitzarem fins que hi haja una resposta concreta i vinculant per part de les administracions. És intolerable que es continue permetent que hi haja gent vivint al carrer mentre persones joves amb dues feines no poden pagar un lloguer”.

L'horitzó polític de l'acampada a València desborda les fronteres de la mateixa plaça i es projecta cap al conjunt del moviment obrer. El comunicat oficial crida a obrir un procés de mobilització social que desemboque en una vaga general indefinida. Aquesta proposta coincideix amb la convocatòria de la vaga general fixada per al pròxim 11 de novembre, una cita que s´ha conquerit des de baix gràcies a la pressió constant als carrers.