Les petjades de la Guerra

Des de búnquers fins a refugis antiaeris, passant per l’última residència oficial del Govern de la República, el territori valencià està travessat per vestigis de la Guerra Civil.

El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
OBLIDATS. El Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló comptabilitza 969 represaliades soterrades en el cementiri de San José de la capital de La Plana. Ester Fayos

En la vesprada del 30 de març de 1939, dos dies abans de la data oficial, les tropes feixistes italianes a les ordres del general Gambara entren a Alacant. Ho fan violant la suposada treva concedida fins a l’1 d’abril, desfilant marcialment per la rambla i entonant la Giovinezza, tancant el port on milers de republicanes i republicans esperen desesperadament l’evacuació.

Dos dies abans, el capità Archibald Dickson del vaixell mercant Stanbrook, que havia fondejat per a carregar taronges i safrà, canvià de plans. En vore els milers de persones angoixades que s’amuntonaven en els molls, decidí carregar-les en lloc de les mercaderies i evacuar-les a Orà. Fins a 2014 no existia ni una mísera placa que n’expliqués la història a Alacant, i han hagut de passar quasi vuitanta anys perquè el capità gal·lés tinga en el moll —des d’este abril— una estàtua que commemora el seu gest d’humanitat.

Han hagut de passar quasi vuitanta anys perquè el capità Archibald Dickson, que va evacuar milers de republicans, tinga en el moll una estàtua que commemora el seu gest d'humanitat

Els i les republicanes que arribaren després d’eixa partida esperaven impacients altre Stanbrook, però mai no hi va arribar. El que sí que arribà, el dia 1 d’abril, foren bucs de guerra colpistes. Hi va haver suïcidis, gent que es va tirar a l’aigua. Qui va sobreviure fou conduït pels mariners que acabaven d’arribar cap al recinte que els italians havien preparat per a tancar-los: el camp de Els Ametlers. En este paratge, a l’actual avinguda alacantina de Dénia, col·locaren una xicoteta placa homenatge en 2014, que va sofrir un atac feixista abans de ser inaugurada.

A les persones republicanes que no foren afusellades en els dies següents se les emportaren al camp de concentració d’Albatera. Allí, el franquisme va acomodar un grup de colons, Sant Isidre, població que cresqué sense cap constància d’haver sigut el lloc en el qual els franquistes van tindre el camp de concentració més cruel. Un monument, instal·lat per la CNT, és l’únic record de l’horror.

Del 36 al 39, hi va haver un total de 637 dies de bombardejos al País Valencià amb 1850 víctimes de l’aviació feixista

Mentrestant, Castelló es configurava com el principal camp de batalla del País Valencià, ja que hi passava la línia XYZ del front republicà: una franja de refugis que anaven des de la costa de Llosa, termè d'Almenara fins a Terol recorrent Begís, la serra d’El Toro i la serra d’Espadà. “Esta va detindre l’avanç franquista des de juliol de 1938 fins a la fi de la guerra, per tant, va acollir una gran quantitat de morts a les seues trinxeres”, exposa l’historiador i membre del Grup de Recerca de Memòria Històrica de Castelló Juan Luis Porcar.

els bombardejos

El País Valencià va ser un dels territoris més bombardejats pels colpistes. Des del primer, la nit del 5 de novembre de 1936, sobre la ciutat d’Alacant, fins a les últimes bombes descarregades a Gandia el 28 de març de 1939. Rafael Aracil i Joan Villaroya comptabilitzen, al llibre El País Valencià sota les bombes (1936 - 1939), un total de 637 dies de bombardejos, període en què s’ha documentat un total aproximat de 1.850 víctimes.

La petjada que va deixar el conflicte bèl·lic en la ciutat de València encara es pot vore en les façanes d’edificis històrics com el de l’Ajuntament. Jorge Ramos Tolosa, professor associat d’Història Contemporània de la Universitat de València, conta que la voluntat per part dels feixistes era desmoralitzar la població civil mitjançant bombes que van causar entre 500 i 900 persones assassinades, al voltant de 3.000 ferides i 3.000 edificis destruïts parcial o totalment.

“La ciutat de València va sofrir els primers bombardejos en febrer de 1937, quan ja era capital de la República”, explica, “i com a altres zones on no havia triomfat el colp d’Estat es va desenvolupar una Junta de Defensa Passiva, que s’encarregava de coordinar la protecció i el resguard de la població amb la construcció de nombrosos refugis antiaeris”.

Públics, en soterranis, escolars, en fàbriques i tallers, governamentals i particulars, són els diversos tipus de refugi que va hi haver —o encara hi ha— al País Valencià, segons l’estudi Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València, d’Andrea Moreno i Tatiana Sapena.

Estes galeries permetien que desenes o centenars de persones —segons les capacitats— pogueren refugiar-se a dins quan avisaven les sirenes: “Sonaven per diversos punts de la ciutat quan es veien vindre avions de l’illa de Mallorca, on l’aviació feixista italiana en tenia la base”. Segons un estudi realitzat en 2015 per l’arquitecte Francisco Taberner, es té constància de la construcció aproximada de 258 refugis a València durant els anys de la Guerra Civil.

Refugi Antiaeri de Serrans
Refugi Antiaeri de Serrans. Va ser inaugurat el passat 13 d’abril de 2018. Es tracta d’una construcció feta l’any 37, amb formigó armat, ferro i arena, entre altres materials, i que se situa a peu de carrer. Violeta Cortijo

La immensa majoria van ser destruïts després de la victòria franquista, però encara en queden alguns que es poden visitar, com l’Escolar de l’Ajuntament, el de Bombas Gens o el de Serrans 25, recentment inaugurat. En este sentit, Ramos lamenta la deixadesa de l’anterior govern municipal en este àmbit: “Hi ha un refugi situat al Carme que encara és un casal faller, i l’Escolar de l’Ajuntament s’utilitzava per guardar paperassa, fem i altres coses durant l’època de Rita”.

La construcció dels refugis també va enfortir la cohesió social veïnal, ja que moltes van ser alçades per la gent que hi vivia en una zona concreta de manera cooperativa

D’una altra banda, Ramos assenyala que, encara que generalment els refugis es construïen per iniciativa dels sindicats i de l’Ajuntament, hi havia iniciatives populars encaminades a resistir els atacs feixistes no lligades a la Junta de Defensa Passiva. El professor conta que, durant els primers mesos de guerra, la construcció dels refugis també va enfortir la cohesió social veïnal i “el sentiment popular de germanor”, ja que moltes d’estes infraestructures van ser alçades per la gent que hi vivia en un barri o zona concreta, de manera cooperativa. “Persones d’ideologies diferents, els agradara o no, tenien un enemic comú: la mort, que venia des del cel, i s’havien d’unir per a combatre-la”, afirma.

Altra ciutat prou bombardejada va ser Alacant. Milers de persones van salvar la vida gràcies a quasi un centenar de galeries distribuïdes pels carrers alacantins. Hi havia algunes àrees estratègiques per a les aviacions feixistes italianes aliades de Franco —el port que proveïa altres territoris dins de la península, l’estació de ferrocarrils pel mateix motiu, la refineria de petroli i el quarter i aeròdrom de Rabassa—, però moltes de les bombes eren llançades en àrees lluny del front i a prop de les llars.

La ciutat i la província eren considerades pels franquistes com “zona roja” a la qual s’havia de castigar especialment, per ser on es va afusellar el fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. De fet, un dels capítols més sonats dels bombardejos a Alacant, el de les “vuit hores” es va produir, suposadament, com a represàlia a esta acció.

Però no va ser l’únic: a Alacant, més de 90 bombardejos van suposar la mort de quasi 500 persones. Tampoc el pitjor: el 21 de novembre de 1937 les bombes feixistes van deixar 38 persones mortes i 60 ferides en un atac prop a les vessants de Benacantil. Però si ha una data que va mostrar com la guerra i les tropes feixistes actuavan sense importar-los les vides civils que pogueren portar-se, esta és el 25 de maig. A plena llum del dia i en un mercat central bulliciós, les tropes van assassinar més de 300 persones i en van ferir més de 1000.

Memoria histórica
La masacre del mercado de Alacant
El 25 de mayo de 1938 la aviación fascista asesinó a más de 300 personas y dejó heridas a más de mil en un bombardeo de castigo a la población.

LES CREUS DE LA VICTòRIA

Si bé esta exposició pública trenca d’alguna manera l’oblit institucional, també és cert que hi ha uns altres símbols que han estat bastant presents: els del bàndol guanyador. Deixant de costat tota la polèmica del canvi de denominacions dels carrers per a respectar la Llei de Memòria Històrica, existixen dues creus de la victòria feixista emblemàtiques que s’han vist envoltades en controvèrsies recentment.

A Castelló, la Creu dels Caiguts, situada al Parc Ribalta, s’erigix com el principal símbol en commemoració del dictador. Els seus defensors, el grup de Defensa de la cruz del Ribalta, consideren que es tracta d’un símbol religiós sense referències polítiques. No obstant això, l’historiador Porcar destaca que el comité expert de la Generalitat Valenciana ha descartat esta valoració i el seu caràcter artístic, motiu pel qual “no pot estar en un espai públic”. “La creu és un element més d’una multitud de monuments erigits en acabar la guerra per l’exaltació dels vencedors de la guerra civil amb una clara iconologia feixista”, conclou Porcar.

El futur de la Creu del Ribalta és incert. De fet, Verònica Ruiz, regidora de Cultura a l’Ajuntament de Castelló, assenyala que s’ha presentat un projecte perquè es puga retirar o canviar d’ubicació. Però, defensa que: “En cap cas hauria de ressituar-se, ja que té un origen franquista”. “La idea és guardar-la i, en tot cas, si en un futur es fera un museu en honor a la Guerra Civil, col·locar-la, per tal que expliqués esta etapa tan negra de la nostra història”, matisa.

La retirada de la Creu de Callosa el passat gener es va saldar amb la detenció de dues persones vinculades a la Falange Española, per llançar petards a la policia

L’altra creu polèmica és la de Callosa del Segura, a la comarca del Baix Segura. En este cas, l’Ajuntament es va disposar a aplicar la llei i retirar el monument. Al poble, la Plataforma en Defensa de la Creu, un grup de catòlics locals que considera la creu un símbol cristià, hi va presentar un recurs judicial d’empara en contra. L’assumpte encara no s’ha resolt però la justícia va autoritzar llevar-la. La retirada del monument el passat 29 de gener es va saldar amb la detenció de dues persones vinculades a la Falange Española, per llançar petards a la policia.

La Falange ha realitzat diversos homenatges des de llavors, amb la interpretació inclosa del Cara al Sol en la plaça pública. La nota surrealista la va possar la “resurrecció” en forma d’holograma de la creu. El truc de la projecció el fa, desde sa casa, una dona de 82 anys, que rep una multa de 100 euros diaris sense que semble importar-li gaire. I que presumeix de teixir llençols que el simpatitzants en defensa de la creu pengen pel poble. 

POSICIÓ YUSTE, L’ÚLTIMA SEU DEL GOVERN
En un enclavament excel·lentment comunicat, pegada a la carretera i a la línia de ferrocarril entre Alacant i Madrid, a menys de 20 minuts de l’aeròdrom militar del Malló (Monòver), però alhora oculta per un frondós bosc de pins, es troba la finca del Poblet a Petrer, la Posició Yuste, l’última seu del Govern de la II República presidit per Juan Negrín.

Entre la fi de febrer i principis de març de 1939, l’últim Executiu republicà es va replegar a Alacant, zona encara fidel al Govern de 1931, i va romandre durant deu dies tractant de reorganitzar la resistència a l’avanç de les tropes feixistes. Segons relata José Ramón Valero Escandell, professor de Geografia Humana de la UA, en la Posició Yuste van pernoctar des de diversos ministres de la República i comandaments militars, com Enrique Líster, fins a Dolores Ibarruri, la ‘Passionaria’, passant per literats com Rafael Alberti i María Teresa León.

La finca, oculta i desconeguda per la majoria de la població, va ser la seu dels dos últims Consells de Ministres de la II República. Així mateix, a Elda, localitat propera, es va situar la Posició Dakar, que va albergar l’última seu del PCE. No obstant açò, Negrín i la seua cort van romandre poc temps en el ‘Govern d’Elda’, ja que el 6 de març es van dirigir a l’aeròdrom de Monòver per a fugir a Orà i deixar al país en mans dels revoltats....

0 Comentarios

Destacadas

Racismo
El antirracismo político y las alianzas contra el fascismo

Los colectivos racializados interpelan a la sociedad y el Estado, a la izquierda y al feminismo, sobre racismo y colonialidad. 

Historia
Juan Gutiérrez, el mediador por la paz que se hizo amigo de un espía del Cesid

Roberto Flórez, un agente del Centro Superior de Información de la Defensa, entró en contacto con el mediador por la paz Juan Gutiérrez para conocer las entretelas del conflicto vasco. Forjaron una amistad. Mudar la piel, el documental de Cristóbal Fernández y Ana Schulz, indaga en esa relación.

Atenas
45 años después, la llama de la Politécnica sigue viva

Como cada 17 de noviembre, Grecia vivió este sábado una jornada de movilizaciones en recuerdo y reivindicación de la revuelta de la Universidad Politécnica de Atenas en 1973, hecho que aceleró la caída de la dictadura militar un año después.

Fronteras
Con el Baobab de Roma se abre una nueva temporada de desalojos

Policía étnica. Furgones blindados y excavadoras en el campamento donde dormían 130 migrantes, ahora abandonados a su suerte en las calles de Roma. Salvini: “Hay que acabar con las zonas francas”.

Música
Música de librería: melodías anónimas en busca de sustento y esparcimiento

La música de librería, una biblioteca sonora al servicio de la industria audiovisual mayoritariamente, en la que se pueden rastrear el genio, la aventura o el simple goce de unos autores y ejecutantes sepultados por el tiempo.