Editorial
La memòria i l’oblit

La Guerra Civil va deixar ferides profundes al nostre territori. A més, el franquisme va escampar sal i va soterrar a l’oblit tota la memòria dels vençuts. A banda de castellanitzar àmpliament el nostre país, va condemnar a l’oblit les històries i emplaçaments que pogueren referenciar als qui en estes terres li feren front.

Anys i anys d’oblit com a càstig no caben en les pàgines d'El Salto País Valencià. I si, durant dècades de democràcia, el patrimoni i els símbols d’esta resistència han estat marginats per les institucions, pareix que tampoc caben entre les prioritats actuals de l’Estat espanyol. Una vegada més, la memòria no troba lloc: el Govern del Partit Popular ha desestimat en els Pressupostos de 2018 invertir diners per a la recuperació de la Memòria Històrica. Zero euros per exhumar els milers de republicans que encara jauen al marge de les carretes i altres accions que es pressuposen de justícia social i d’autoconsciència del nostre passat.

Pareix que anys i anys d'oblit no caben entre les prioritats actuals de l'Estat: el Partit Popular ha desestimat en els Pressupostos de 2018 invertir diners per a la recuperació de la Memòria Històrica

En el rànquing de països amb més desapareguts en fosses el nostre Estat només es veu superat per Cambodja. Hi ha desenes de milers de persones que no coneixen on són els seus familiars afusellats als primers compassos de la postguerra. La situació clamaria al cel si la comparem amb la d’altres països europeus que van sofrir el feixisme —feixisme que, per cert, hui està tornant a tocar a la porta— o el nazisme, però que s’entén perfectament si tenim en compte el desenvolupament històric espanyol des de la Transició. No va haver-hi una ruptura democràtica ni es trencà amb el franquisme. I un de tants exemples són estos zero euros que el pressupost de 2018 de Rajoy prepara per a la memòria històrica.

El 1978 es va construir un nou model d’Estat amb defensors i dirigents del franquisme disfressats de demòcrates. En conseqüència, com s’ha dit sempre, la història l’escriuen els vencedors. El franquisme social i polític és bastant viu, cal rescatar els valors de llibertat, compromís i sobirania d’aquells que es van deixar la vida combatent contra els primers anys de feixisme i posterior nacionalcatolicisme encapçalat per Franco.

En el rànquing de països amb més desapareguts en fosses el nostre Estat només es veu superat per Cambodja

Una història, igual que la de milers de republicans, que resta enterrada en camins i fosses comunes per tot el País Valencià, que té molta narrativa de repressió, però també de lluita i resistència. Milers de persones han caigut en l’oblit: els afusellats, els morts (els nostres morts) de les bombes feixistes, la massacre del Mercat Central d’Alacant, on van morir més persones que al reconegut bombardeig de Gernika, tot i que no tinguérem un Picasso que ens retratara.

Molta memòria per rescatar i molts de valors dels quals cal traure pit hui, en un temps en què la repressió i la desmemòria seguixen a l’orde del dia, primer per no qüestionar l’entramat jurídic, empresarial i institucional que encara queda del franquisme, i segon, perquè no es remoguen les consciències.

Com déiem, no podem pretendre rescatar en cinc pàgines tota una història del País Valencià. Però sí que volem recordar que existix eixa història, i que és responsabilitat de totes recordar que hi ha oblidats, i que cal que deixen de ser-ho.