Opinión
Darrere de l’obscurantisme, la transparència?

A finals de març, els expresidents populars de les tres diputacions provincials valencianes (Fabra, Rus i Ripoll) van haver de comparéixer a Les Corts per respondre sobre la gestió de Fira València. Poc abans, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, havia sigut acusada d’obtindre el seu títol de màster amb notes falsificades. 

D’una altra banda al mateix temp i també a la capital de l’Estat, El Salto va mostrar com la portaveu de Ciudadanos ocupava el càrrec d’administradora d’un despatx que s’havia querellat contra Arce, Monedero i Gueye pel cas de la mort del manter Mame Mbaye. Una condició, esta d’administradora solidària, que no constava en la seua declaració d’activitats pujada al Portal de Transparència de Madrid. I tot això mentre els casos de corrupció del PP ocupaven més de deu jutjats d’instrucció a la ciutat de València.

Són moltes les notícies que confirmen que una part dels polítics que suposadament servixen a la ciutadania miren més pels seus interessos que no pels col·lectius.

Han sigut moltes les notícies que confirmen que una part de les polítiques i polítics que suposadament servixen a la ciutadania miren més pels seus interessos que no pels col·lectius. Tenen la idea d’aprofitar l’estructura de l’Estat per utilitzar-la en benefici propi: una pràctica, per cert, bastant habitual de qui es fa dir liberal.

En eixe context en què corrupció, procediments de dubtosa legalitat i favors mutus suposaven el pa de cada dia, tant en el territori espanyol com al País Valencià, resultava evident que no existia cap mecanisme de control. Eren procediments que no solien fer-se públics, per la qual cosa la ciutadania no podia controlar-los de cap manera. Tanmateix, la població tampoc pareixia, en general, mostrar-se gaire interessada a fer-ho, ja que sembla que no ha sigut fins a l’esclat de la crisi que estes qüestions han preocupat molt obertament.

Des dels mitjans tampoc no hi animaven. Quan va esclatar la crisi únicament algunes periodistes tiraren del fil i facilitaren la situació actual en què el cas Gürtel o Brugal són sobradament coneguts.

Des dels mitjans tampoc no hi animaven, perquè ja sabem els interessos polítics de les empreses de comunicació. Quan va esclatar la crisi, però, únicament algunes periodistes tiraren del fil, facilitant l’arribada a la situació actual en què el cas Gürtel o Brugal són sobradament coneguts. Ara, sota el vent dels autoanomenats ‘governs del canvi’, s’obri eixa possibilitat que, en qualsevol cas, és només complementària d’uns altres mecanismes com ara, per exemple, la nova llei de contractes públics que vol evitar la corruptela dels contractes trossejats o menors. I és que, mentre hi haja un dit que assenyale a qui donar els diners públics, esta pràctica continuarà sent endèmica.

En qualsevol cas, i suposadament amb la intenció de lluitar contra esta realitat, en desembre de 2013 es va publicar la llei estatal de transparència, ignorant les queixes de col·lectius com Acces Info o altres especialistes en dret a la informació que la qualificaren d’insuficient. Dos anys després, al País Valencià, el PP va aprovar en solitari la seua pròpia llei de Transparència. Un mes després, amb l’arribada del Govern del Botànic, este es va trobar amb l’obligació de desenterrar papers, mostrar informació i tractar de fer un portal de transparència que resultara realment útil.

Tindre una llei no sempre implica que siga efectiva en la pràctica; un text és insuficient per dur endavant un vertadercontrol ciutadà.

Però la realitat, tal com vam explicar en el reportatge del número d'abril d'El Salto País Valencià, és que encara hi ha treball a fer; tindre una llei no sempre implica que siga efectiva en la pràctica. Un text legislatiu és una ferramenta útil, per descomptat, tot i que insuficient per dur endavant un vertader control ciutadà. Cal promoure eines, actualitzar dades i obrir el govern a la ciutadania. Perquè hi ha una realitat que durant anys s’ha ocultat de manera velada: el poder també pot ser nostre.