Rap a colp de matxet

Les dones cobren presència en el rap al País Valencià. La música feta per elles ha vingut per quedar-se, i ha format sense buscar-ho un front popular que va soscavant el patriarcat en el món del hip hop.

Machete en Boca
Machete en Boca Javier Ceres

publicado
2018-05-11 08:20:00

El món del hip hop està ple d’homes però també de dones canyeres que combaten el masclisme, el sexisme i el patriarcat amb les seues lletres i la seua presència. En els últims anys són diverses les bandes de rap formades exclusivament per dones que estan fent parlar en l’escena espanyola. Les dones són una aparent minoria que, no obstant això, cada vegada és més sorollosa.

Entre altres bandes destaquen les Tríbade a Barcelona, les IRA a Madrid o Machete en Boca des de les perifèries de la ciutat de València. No es queden només en el rap, sinó que flueixen entre el reggaeton i el dancehall, seguint la innovació musical, la seua creativitat, i el que els ix de dins. En definitiva, fan el que els dóna la gana rebutjant les restriccions d’estils, de la indústria capitalista i del patriarcat.

Conversem amb JazzWoman i La Prima sobre llibertat d’expressió, masclisme, i el paper de la dona en la música underground. Elles són el 50% de Machete en Boca, grup en el qual també s’integren La Charli i San. Aquesta formació està començant a treure el cap en el panorama estatal actuant en festivals i acompanyant a ZOO en els seus últims directes.

No es queden només en el rap, sinó que fan el que els dóna la gana rebutjant les restriccions d'estils, de la indústria capitalista i del patriarcat

Les seues líriques són explícites i reivindicatives. Les seues trajectòries en la música són diverses, des del reggae de San al to flamenc de La Prima, però en 2015 van decidir unir forces per a assaltar l’escena i trencar amb els estereotips. En 2018 llançaran el seu 3er àlbum sota el nom A machete voy. Fins ara han presentat dos videoclips, el primer d’ells 'Panda' al novembre de 2017 i 'Creen que saben que' al febrer d’enguany.

JazzWoman té 22 anys i es va criar a Aldaia. “Començàrem a fer hip hop perquè el que escoltàvem d’altres artistes no ens agradava. Vam dir, si esta gent pot fer rap, nosaltres també podem, no serà tan difícil”, afirma la rapera, que es considera una melòmana i toca el saxofon des dels 3 anys. Les seues lletres tenen clars missatges feministes. “Per ser dona no tinc perquè parlar bonic. Nosaltres també ens enfadem. Si em senta alguna cosa malament, ho dic alt i clar: 'Açò és una puta merda'”, sentencia La Prima.

Les seues lletres tenen clars missatges feministes: "Per ser dona no tinc perquè parlar bonic, nosaltres també ens enfadem"

Ella escoltava hip hop des de menuda, però no començà a cantar fins al 2014: “Necessitava expressar-me d’alguna manera”, relata. “A mi em deien: no escoltes rap que és música d’homes. Doncs ho vaig fer. I encara que no visca d’açò, per a mi rapejar en un escenari amb les meues amigues ja és tot un luxe”, afegeix, i ens explica qui són eixes amigues, la resta de components del grup.

La Charli és la que té més experiència, fa més de deu anys rapejant, i San començà amb el reggae i ha acompanyat a Mistah Godeh en concerts durant anys. Algunes d’elles tenien llaços, i primer van ser amigues. Després, aprofitaren eixa connexió per formar Machete en Boca. No es tallen ni un pèl, i “cadascuna és d’un pare i d’una mare”, ens conten. Això es nota en la música que fan.

“La moguda és que San i la Prima no són valencianoparlants de sempre, aleshores, no pots obligar una persona no valencianoparlant a fer una cançó en valencià. Però, Charli i jo sí que tenim famílies valenciano-parlants i sí que hem fet temes en valencià”, explica Jazzwoman. Ella mai havia fet una cançó en valencià, fins que el tema de 'Nano' li va eixir natural, i ara en farà més perquè se sent còmoda. En el seu pròxim CD sí que hi ha cançons en valencià i “coses de la terra, típiques de València”.

“Jo tinc família gitana i sóc un poc especial en algunes coses, tinc els meus pensaments. La Charlie és lesbiana, Jazzwoman és a la seua manera. Som un grup divers que també té diferències d’opinió. Dic açò per a remarcar la tolerància, una és gitana, l’altra mig mora, i ens duem bé i ens respectem”, diu La Prima. La diversitat i el respecte són trets imprescindibles de la personalitat d’este grup de raperes.

Mostren que elles són reals, que la seua intencionalitat és fer música de qualitat, i el missatge és el que els ix de dins, perquè no tenen filtres, van directes, i ja ho anuncien en el seu pròxim projecte, A machete voy, que prompte verà la llum. Hi ha coses que tenen molt clares, com el rebuig cap a les lletres masclistes. Són feministes i els seus principis —malgrat les diferències internes— van en eixa línia, però més enllà de la teoria, no es sotmeten a judicis de valor a l’hora de fer rap, sinó que porten a la pràctica el que els naix. “Machete en boca no se centra en la política. Parlem sense pèls a la llengua, sobre coses que ens passen en el dia a dia a totes les persones i que són injustes. El que fem és dir el que la gent té por a dir o no vol dir”, diu Jazzwoman.

El resultat són músiques actives i combatives, que simplement fan el que volen fer des de la seua perspectiva, i sense sotmetre’s a allò políticament correcte, al mercat ni a les productores

El resultat són músiques actives i combatives, que simplement fan el que volen fer des de la seua perspectiva, i sense sotmetre’s a allò políticament correcte, al mercat ni a les productores. La Prima assegura: “Jo no deixaria que em digueren com he de vestir o sobre quin tema he d’escriure, nosaltres som lliures i tenim la suficient personalitat i caràcter com perquè vinga ara algú a manipular-nos”. Així ho transmeten en les seues lletres. Jazzwoman pensa que estan on estan: “Pels nostres mèrits, pels anys que portem. Com diguem nosaltres, por mi coño”.

Sororitat i cooperació en el rap valencià

En el panorama del rap al País Valencià cada vegada cobren més presència les dones, i si atenem a les col·laboracions, el bon rotllo i la qualitat musical que desprenen en conjunt, sembla que la situació de què gaudixen ara mateix no s’aturarà, sinó que anirà in crescendo. La música feta per elles ha vingut per quedar-se, i ha format sense buscar-ho un front popular que fa minvant el patriarcat en el món del hip hop. Estes artistes són exemple de com cooperant s’aconseguix trencar els murs de la invisibilitat. Ja ho contaven Vera i Bàrbara de Mafalda, des de l’experiència d’un estil musical completament distint. La xarxa de sororitat entre músiques és imminent.

En una entrevista per a El Salto , on parlàvem del documental Las que faltaban, sobre les desigualtats de gènere en la música, ens van contar que han format comunitat entre elles i les dones que contaven la seua experiència en el metratge. Vera ens deia: “Hem assolit un objectiu que no ens havíem ni tan sols proposat, el fet de crear una xarxa de dones pertot el territori, i ara tenim contacte amb dones per tot arreu”. I no només estan en contacte, sinó que han generat un vincle de complicitat gràcies a les connexions que es generen quan parlen de les discriminacions que pateixen i les lluites que porten a terme.

Totes coneixen de les dificultats de ser dona per arribar al món de la música, sobretot com de difícil que pot ser trencar amb els estereotips i els rols assignats i decidir-se a donar el pas d’agafar un instrument o de cantar. Però també son sabedores dels obstacles per aguantar ahí, en l’espai públic, on ningú les ha convidades i s’exposen a les agressions dels qui no accepten la seua presència. És cert, queda camí a fer, per exemple amb les dones trans, que continuen encara més invisibilitzades que les dones cis. Així ho considerava Vera després de fer el documental: “Ens hem adonat que hi ha molta desinformació entorn al tema trans dins del feminisme mateix”.

Per a JazzWoman i La Prima, un altre dels aspectes negatius a què s’enfronten elles concretament com a dones és la discriminació ‘positiva’ per ser dones, i no els ha vingut gens de gust, perquè s’han sentit valorades pel seu gènere i no per la seua qualitat musical. “Alguna volta ens han dit directament que volien clavar dones en un esdeveniment perquè així els anaven a donar una subvenció. Els diguerem: mira, no ens interessa”, conta La Prima.

“Alguna volta ens han dit directament que volien clavar dones en un esdeveniment perquè així els anaven a donar una subvenció. Els diguerem: mira, no ens interessa”

Elles creuen que l’educació i, dins d’això inclouen les lletres, és el camí perquè totes tinguen un lloc en la música independentment del sexe i del gènere, pels propis mèrits com a músiques. “El que volem és donar un missatge igualitari: que les dones i els homes tenim els mateixos drets, per ser feminista et titllen de feminazi i això no pot ser!”, diu Jazzwoman, que recorda amb emoció la vaga feminista del 8 de març: “Se’m van posar els pèls de punta perquè en tots els llocs ha fet història”. “Hem de reeducar a moltes persones perquè açò se’ns en va de les mans. Ara tinc quasi 30 anys i veig més masclisme que quan en tenia 20, a la gent sembla que li fa por la paraula feminisme. I el feminisme és igualtat”, reflexiona La Prima. En Machete en Boca intenten utilitzar la música per llençar missatges reivindicatius i tractar de transmetre valors feministes, “sobretot als joves ara que el rap està tan de moda”.

Una de les conclusions que extreien les cantants de Mafalda de Las que faltaban era la progressiva normalització de la presència de les dones en la música, ja que trobaven diferències entre els grups amb més anys de trajectòria —en els quals era més inusual la presència de dones— i els nous —en què ja estaven presents—. El balanç és bastant positiu per a Bàrbara, que creu que estan molt més apoderades del que pensaven: “Fent les entrevistes m’he adonat que hi ha coses que no ens parem a parlar, però en juntar tot eixe material, que ho diu tot, veig que som moltes dones i ho anem a petar”.

Les Machete en Boca estan en procés de “petar-ho”, cada volta els sorgixen més bolos. Elles són “dones amb caràcter”, segons la seua pròpia definició, i un exemple, no només de la fragilitat dels cànons de gènere imposats, sinó també de com el gènere del rap es pot refrescar amb la pluralitat de veus i les lletres de realitat despiadada. Eixe és l’objectiu d’este estil de música descarat i fet des de la base. Ja ens ho contava la rapera Andrea Corral en el reportatge de dues peces No només punts violeta i La cultura de fer-ho tu mateixa , que el rap és real i combatiu. “En el rap no es versiona. Si cantes una lletra que ha escrit un altre... toyaco és el més suau que et van a dir”, conta. Explica que el rap és introspectiu i no es poden cantar lletres escrites per una altra persona, i és combatiu en la seua essència perquè així va nàixer, com una contestació al sistema.

Pel que fa a l’espai que el hip hop deixa a les dones, la rapera diu que “sempre ha sigut un lloc reservat als homes. Les dones hi han hagut de lluitar molt per a fer-se un lloc en la cultura hip hop”. Els temes que es tracten des d’este gènere musical han de representar en les lletres el que vertaderament és l’artista, aleshores, molts estaven lligats a la masculinitat heteronormativa quan els homes eren pràcticament els únics referents visibles. Andrea explica que els temes recurrents eren i encara són “l’ego, el carrer, la lluita, la competitivitat”. Les dones, en estar relegades a la llar, a l’àmbit privat, durant la major part de la seua història, no podien parlar del carrer.

No obstant, “això està canviant des de fa bastants anys, ja no és que les ties hagen d’escriure sobre coses de tios, no, és que tenen les seues pròpies coses sobre les quals escriure. I tenim un muntó d’inquietuds, que ens involucren a totes”, expressa la rapera. Ella pensa que fer hip hop apodera com a dona, i que el gènere s’ha despatriarcalitzat bastant en els últims anys. “Estan eixint xiques, sobretot a València, que fan rap feminista, o que si no es declaren feministes, políticament ho són”.

Llibertat d’expressió

Valtonyc, Pablo Hasel i el col·lectiu de rapers La Insurgencia han sigut jutjats i condemnats a penes de presó per l’Audiència Nacional a causa del contingut de les seues cançons. Ni tan sols als Estats Units, país d’origen del rap, existeix una persecució semblant dels artistes de rap reivindicatiu. “Em fa molta vergonya que consideren que rapejar és un delicte. Hi ha polítics que se suposa que representen al poble i treballen per ell, i tenen comentaris masclistes, racistes, sexistes, etc. A ells no els passa res, i quan nosaltres, com a artistes, individualment ens expressem i critiquem el que veiem ens fiquen a la presó? És una injustícia”, opina La Prima. Per a JazzWoman, “dir la veritat i criticar les injustícies que veus no hauria de ser delicte. S’ha fet i continuarà fent-se. er què no tanquen a la presó a reaggaetones amb missatges masclistes i violents?”.

El rap d’avui és el punk d’ahir, que crida amb força missatges reivindicatius que s’expandeixen ràpidament per les xarxes socials, arribant sobretot als més joves. “He escoltat cançons de punk que diuen barbaritats del rei, que es muiga, etc. Però... algú n’ha fet cas? ho han portat a la pràctica?”, afirma La Prima.

Per a la justícia espanyola la paraula, les rimes, semblen ser més perilloses que situacions reals de violència. “He patit amenaces directes, fins i tot vaig posar una denúncia, en els jutjats em van dir que les amenaces no eren delicte. En canvi per cantar o expressar-me de tal manera et titllen de violenta, de terrorista. M’indigna molt eixa doble moral”, sentencia la rapera.

Fem rap al País Valencià
Una de les conclusions que es deriven del documental Las que faltaban, realitzat per Vera i Bàrbara del grup Mafalda, és que són moltes les artistes amb un gran potencial que no s’atreveixen a iniciar la seua carrera a causa de les dificultats que perceben en el món de la música, accentuades pel fet de ser dona.
Segons un estudi realitzat per la plataforma d’entrades online Ticketea, el 77% dels artistes convidats a festivals entre 2016 i 2017 eren solistes masculins o grups conformats solament per homes. El 13% van ser grups que compten amb alguna dona entre els components, mentre que solament el 10% eren dones solistes o bandes amb dones íntegrament.
Per a contrarestar eixes dificultats i donar-vos a conéixer el rap fet per dones i a la terreta, us citem alguns videoclips imprescindibles:

“Ocho puñaladas”(La Prima)
Una cançó basada en un fet real de violència masclista.

“Dones” (Tesa, JazzWoman, Andrea i Eryfukksia)
Què passaria si un dia s’alçaren totes? Eixa és la pregunta que llencen Tesa, JazzWoman, Andrea i Eryfukksia en esta cançó inclosa en el primer treball en solitari de la mc d’Almussafes Tesa, que s’anomena Al-Tesa.

“Nano” (JazzWoman)
Primera cançó íntegrament en valencià de la component de Machete en Boca.

“Queen Powah” (Mc Kea)
Nascuda a València l’any 1992, Mc Kea és una altra de les referents del rap compromés al País Valencià.
 
“La fama” (La Charli)
Una de las mc’s més veteranes de Machete en Boca reflexiona sobre la fama.

“¿Qué buscas?” (Zeta-A)
Mc aliada de Machete en Boca originària d’Alcoi.

“Syla vs. Sheila” (Syla)
Veterana artista de hip hop alacantina. Les seues primeres referències musicals daten de la meitat dels anys noranta.

“Rimas rotas” (Cleo Pathfinder)
Cleo Pathfinder és una mc procedent de Cuba i afincada a Alacant des de 1999.

“A dieta de dietas” (Yaike)
Jove mc alacantina molt present en les jams de poesia amb una habilitat especial per versionar cançons d’autor en forma de rap.
0 Comentarios

Destacadas

Sanidad pública
Así son las víctimas del INSS (y de los decretos que hacen que la sanidad en España no sea universal)

Viven en España tras reagruparse con sus familiares pero el Instituto Nacional de la Seguridad Social les niega la tarjeta sanitaria. Han conseguido más de 60 sentencias a su favor pero les siguen obligando a contratar seguro privado si necesitan que el médico les atienda.

Industria
Alcoa: ¿cómo salvar una industria?

La empresa ha flexibilizado su postura en las últimas horas para permitir la entrada de posibles compradores. Su futuro también podría pasar por una intervención pública, a pesar de las declaraciones de la ministra de Trabajo

Trabajo sexual
Al debate sobre la prostitución le falta renta básica
5
Escribimos con miedo a decir cosas que luego no podremos enmendar, de hacer aseveraciones que nos invaliden como feministas, casi como personas.
Remunicipalización
El Congreso abre el grifo a la remunicipalización del agua pese a los votos en contra de PP y Cs

Un ajustada votación, con la ausencia de varios diputados del Partido Popular, aprueba una propuesta de En Comú Podem para facilitar que los municipios puedan gestionar y recuperar el ciclo integral del agua.

Cárceles
Las dos huelgas de las prisiones

Aparte de la huelga realizada por los funcionarios de prisiones, desde el 1 de octubre un buen número de personas presas secundaron una huelga de hambre para reivindicar algunos derechos básicos, fruto de varios meses de lucha colectiva en diferentes cárceles del Estado y de la que casi ningún medio se ha hecho eco.

Últimas

Literatura
[Podcast] ¿Qué tienen en común las hostias y los libros?
Reflexiones de distintos colectivos y editoriales de autoedición, que van desde el libro tradicional al fanzine, en torno a la literatura y la edición
Democracia participativa
¿Cómo participa la región de Madrid?

El 16 de Noviembre el Observatorio de Participación de Madrid convoca sus III Jornadas para compartir experiencias regionales relacionadas con la participación social.

Contaminación
Niños con máscaras anticontaminación frente a la ofensiva contra Madrid Central

Una veintena de AMPA y la FAPA Giner de los Ríos organizan una acción reivindicativa a favor de Madrid Central, lanzan un manifiesto y llaman a participar en la movilización programada para el próximo sábado. 

Minería
España, nueva frontera minera

En los últimos años el Estado español ha sufrido un auge de proyectos mineros. Ahora, mientras Castilla y León quiere abrir la puerta a explotaciones mineras no energéticas en suelos rústicos protegidos, Ecologistas en Acción lanza una propuesta para reformar una Ley de Minas que fue promulgada en 1973.

Tribuna
Es el momento de poner fin a la legalización de las “devoluciones en caliente”
1
Pedro Sánchez, en su discurso durante la moción la censura, mostró su firme determinación a poner fin a esta práctica, pero desde entonces, la acción de su Gobierno ha ido en dirección contraria.
Educación
Una grieta para aprender la vida
Un grupo de familias del CEIP Pare Català (València) pone a prueba un modelo diverso de escuela de vacaciones para reformular los procesos pedagógicos.