"En els grups amb més anys de trajectòria és estrany trobar una dona"

‘Alguna vegada s’heu preguntat per què no hi ha dones sobre els escenaris, o per què els seus espais estan relegats a determinats rols? Decidirem llençar-nos a la carretera i descobrir-ho per nosaltres mateixes, us convide a que m’acompanyeu en este viatge per escoltar-les a elles’. Així comença el documental que les components de Mafalda han portat a terme de forma amateur durant la seua gira. Li donen veu diverses dones del món de la música, que conten les seues experiències dins d’un panorama excloent per a elles. El grup valencià que ha inventat el seu propi estil de la fusió de reggae, ska, funk i hardcore, no es conforma amb fer música. També fa política d’una manera activa i conscient. Esta vegada ha decidit plasmar la realitat social que viuen les que treballen en la música mitjançant el documental Las que faltaban. Parlem amb dues de les components de la banda, Vera, que s’ha encarregat de la coordinació de la peça audiovisual i de la direcció de les entrevistes, i Bárbara, que ha col·laborat en el guió i contactant a les entrevistades.

Com va sorgir la idea del documental Las que faltaban?
V: Va ser en la furgoneta de Mafalda, on passem moltes hores. Parlàrem de que ens molaria vincular el que estem dient en les lletres i les coses que defensem en una cosa més tangible. En realitat, se’ns va ocórrer arran d’un videoclip d’Aspencat, que incorpora unes entrevistes, i ens paregué super interessant. Parlàrem sobre possibles temàtiques, com ara l’autogestió o les dones en els escenaris, i al final col·lectivament decidirem fer açò.

Quin era l’objectiu de fer este documental?
B: el primer era visibilitzar el que estava passant, perquè ho sabem però no se’n parla prou.
V: evidentment l’objectiu era visibilitzar que hi ha dones, les problemàtiques que viuen en els escenaris, ja que no només és complicat estar-hi, sinó també les coses que es viuen. I arran d’això, va sorgir també la problemàtica de les dones trans, que està totalment invisibilitzada en el nostre panorama. A més, hem assolit un objectiu que no ens havíem ni tan sols proposat, el fet de crear una xarxa de dones per tot el territori, i ara tenim contacte amb dones per tot arreu.

Ens hem adonat que hi ha molta desinformació entorn al tema trans dins del propi feminisme

Extragueu alguna conclusió general del panorama musical després de fer el documental?
V: Allò obvi ja estava clar, perduren les discriminacions, el masclisme, i la transmisogínia. Però hi ha coses que encara així m’han cridat l’atenció, com les preguntes sobre les dones trans que estaven plantejades per a les dones cis. Es feren, però no s’han tret perquè ens n’adonarem que no ens interessava el que havíem de dir les dones cis sobre este assumpte. En general ens hem adonat que hi ha molta desinformació entorn al tema dins del propi feminisme. En esta qüestió encara ens queda molt de camí per fer. Una altra cosa cridanera sobre el documental és el fet que moltes de les integrants dels grups que hem entrevistat són membres de grups relativament joves que ja s’han format amb dones i homes des de l’inici. En els grups amb més anys de trajectòria és estrany trobar una dona, i si la trobes, com és el cas d’altres de les entrevistades, moltes vegades són les líders dels seus projectes, és a dir, muntaren la banda elles. Vull ser positiva i, encara que el masclisme i el patriarcat estiguen tan vius encara i ens facen tant de mal, potser això vol dir que comença a normalitzar-se la presència de dones en els grups de música. 

Som moltes dones i ho anem a petar

B: Jo he vist que estem molt més apoderades del que pensàvem. Fent les entrevistes me n’he adonat que hi ha coses que no ens parem a parlar, però en juntar tot eixe material, que ho diu tot, veig que hi ha moltíssima gent, que som moltes dones i ho anem a petar.

V: Hi ha una connexió, encara que tu no coneixes a una dona, parleu d’eixe tema i llavors es genera el vincle. És brutal, s’establix un altre tipus de relació. I qualsevol pot parlar de la seua experiència, vinga d’una assemblea, d’un grup, o d’on siga.

Pense que la màgia està en saber renovar-se i estar en contacte continu amb els agents socials

Este documental deixa entreveure que dedicar-se a la música i a l'activisme alhora és possible. Com porteu esta doble funció?
V: Tampoc és una doble funció… Moltes vegades pot ser contradictori perquè el temps que invertixes en el projecte musical et resta temps que podries dedicar a un altre tipus de projectes polítics. Parlant amb altres companys i companyes del panorama, sabem que ens passa a totes les músiques que tenim interessos d’este tipus. Al final cadascuna fa el que pot. El que pense és que no hi ha que desvincular-se dels moviments socials, perquè en estos anys hem aprés que Mafalda no és més que un altaveu, un acompanyant del procés històric i/o polític que estiga tenint lloc. I pense que la màgia està en saber renovar-se i estar en contacte continu amb els agents socials, perquè és el que fa que el discurs seguisca viu i et manté en els peus en terra. 
B: sí, encara que no estigues físicament, és important saber què estan fent, quins projectes hi ha, i si es pot ajudar d’alguna manera des del nostre projecte musical.

Pel fet d’estar en la indústria musical, s'enfronteu a contradiccions en l'exercici de la vostra professió?
V: Per a mi és una contradicció continua, perquè estem en un món capitalista, masclista, competitiu al màxim, on les prioritats, els llenguatges i els codis la major part de les voltes no ens representen en absolut, però és el que hi ha. Fem balança i volem estar ahi perquè el nostre projecte ens motiva, perquè paga la pena i connectem amb la gent que l’escolta, que li agrada la nostra música i amb la que també compartim idees. Per això seguim, és molt bonic poder viure-ho. 
B: Jo crec que cal destruir des de dins, i si no ens haguérem clavat en la boca del llop, no podríem.

Podeu ser un altaveu per a determinades lluites, com ho és Las que faltaban, de quines altres formes aprofiteu eixa capacitat en Mafalda?
V: Sempre tractem d’informar-nos del que passa en els llocs on toquem i transmetre-ho. Per exemple preguntem si tenen protocol d’agressions o si hi ha detinguts polítics o manifestacions, i tractem de donar difusió en l’escenari i per xarxes. És a dir, visibilitzar certes problemàtiques “aprofitant” la nostra capacitat d’arribar a la gent...
B:També contribuïm amb les samarretes i les bosses, que hem fet gràcies al documental. Tota la pasta va per a projectes feministes o caixes de resistència per a causes repressives.

Hem canviat alguns trossos de lletra que parlava sobre les prostitutes i els seus drets

I també a través de les lletres, no?
B: Clar, el projecte en si és un altaveu. No fem una altra cosa que queixar-nos de tot.
V: I les lletres estan en continua transformació, en plan este any hem aprés açò, molaria incorporar-ho al següent disc.
B: Durant l’última gira, hi ha gent que ens ha dit ‘aneu amb compte amb esta lletra, reflexioneu sobre el que heu escrit’. I hem pensat, ostres...sí. I hem canviat alguns trossos de lletra que parlava sobre les prostitutes i els seus drets. Al final és un aprenentatge continu, fins i tot de les lletres que ja estan fetes, però van canviant. Anem creixent, l’any passat no haguérem escrit les lletres que anem a escriure ara per al següent disc.

I parlant de ser un altaveu de lluites, també heu participat en l'himne de la vaga feminista del 8 de març. Com arribareu fins a perrea hacia la huelga, i com ha sigut l'elaboració del tema?
V: Una de Tremenda Jauría ens contactà i ens digué si volíem participar, que ho estaven organitzant en Madrid.
B: No podíem dir que no, era impossible. Crearem un grup de Whatsapp i parlàrem per a no repetir-nos en les lletres, perquè érem cadascuna d’una punta.Hem gravat cadascuna en la nostra ciutat i després s’ha unit tot.
V: I ha quedat molt bé. La base l’han fet les de Tremenda Jauría, i la mescla i la coordinació també. Nosaltres hem aportat la nostra part. Ha sigut curro sobretot de gent de Madrid.

Aneu a fer vaga laboral, de consum, de cures i/o estudiantil, el 8 de març?
B: Ens han convidat a un acte i no pense anar. Jo de vegades faig la vaga de cures, però no només el 8 de març, quan toca.
V: Home és que el nostre treball és Mafalda, no anem a tocar segur. Ja fa molt de temps que vull fer vaga de cures. Estic pensant de fer-la, però per a sempre! [riu]. No, però no faré res, aniré a la mani i ja està.