La cultura de fer-ho tu mateixa, música des de la resistència

Dins de la creació de música i esdeveniments culturals hi ha la indústria i els marges que esta deixa per a les pràctiques alternatives. Andrea Corral, rapera amb estudis de comunicació i gènere, conta que “d’un costat estan la cultura popular i la underground, que continua produïnt continguts al marge del sistema, d’un altre estan els macrofestivals”. Una part s’absorbeix per la indústria, “però sempre va a haver cultura underground resistint des dels límits”.

La rapera apel·la al “poder de carnavalització que deia Bajtin”. Es refereix a “disfressar-nos i contestar amb ironia des dels espais que el sistema deixa per poder contestar-li”. I que en el mateix sentit és inevitable la comercialització d’alguns festivals que van perdent els valors i es converteixen en un “despropòsit”.

El feminisme s’està mercantilitzant, en moltes ocasions el missatge no té contingut i es torna dolç

No obstant que el feminisme estiga de moda li sembla estupend perquè creu “que la lluita es fa des del carrer, des de l’acció, des del dia a dia, que no ha d’estar reservat a unes poques intel·lectuals que parlen des d’un pedestal”. També troba una part negativa perquè “s’està mercantilitzant, en moltes ocasions el missatge no té contingut i es torna dolç”.

Andrea va participar a la xerrada “Música i activisme” que es donà dins del festival Truenorayofest 2017, celebrat a València, junt amb Lucía Morales (Ladyfest), Francina Ribes (Fanzine Bulbasaur), Carmen Pérez (Furor Uterí), Sara Brik (Furor Uterí), i Aurora García (productora audiovisual) com a moderadora. Este és un festival que naix amb la bandera del “doityourself” o “fes-ho tu mateixa”, vinculat a l’escena undreground i independent, i que tracta de donar visibilitat a les dones.

És possible pensar en l’avanç feminista vestint marques blanques o només des de la militància activa?

En este cas l’eix vinculant de la xerrada era “és possible pensar en l’avanç feminista vestint marques blanques o només des de la militància activa?”. Per esta mateixa qüestió preguntava la moderadora “què penseu dels festivals que donen protagonisme a la dona però obliden l’activisme per no molestar a ningú? Totes sabem quins són”. S’escoltava de fons la referència a un altre festival celebrat en València un poc abans, el She’s The Fest, que es defineix com “el festival per al talent femení” i ompli amb dones el seu cartell.

No és només que hi haja dones, sinó com construïm els espais i en quins volem estar, espais de trobada, respectuosos i diversos

En eixe sentit Sara deia que “està de moda, està guai, però molaria no conformar-se, seguir treballant per transgredir més, queda molt de camí”. Carmen afegia que per a elles no posicionar-se és una forma de fer-ho, i no és “només que hi haja dones, sinó com construïm els espais i en quins volem estar, espais de trobada, respectuosos i diversos”. Malgrat les dificultats, Andrea troba que “estan avançant en el bon camí”. Davant els obstacles a que s’enfronten les dones en la música, Sara aposta per construir alternatives i no abandonar l’espai públic per “posar exemples per a poder fer-ho”. És a dir, per servir de referents a altres dones.

“La comparació entre homes i dones jerarquitza i és capitalista

Pel que fa a les qüotes, pensa que “la comparació entre homes i dones jerarquitza i és capitalista”. Al que la seua companya de Furor Uterí afegeix que “no està bé que ens donen més punts, ni menys, per ser dones”. Francina en un sentit pràctic remarca que les qüotes “no haurien d’existir en un món ideal, però són necessàries i poden ser útils”.

En els marges de la indústria trobem la possibilitat de l’autogestió, del Doityourself, que per a Carmen és ara mateix “la ferramenta més potent” i per a Lucía “són projectes importants per trascendir l’imaginari, i poder arribar fins i tot a la gent que té més dificultats d’arribar a la cultura, crear xarxes i apoderar”. Ho considera també una forma d’estendre la sororitat i de “no caure en les mans dels productors i de la producció androcèntrica”.

Francina remarca la diferència de l’oci que es produeix en un espai feminista i en un androcèntric: “quan estàs ahí ballant te n’adones de com de diferent és eixe espai, fins a eixe moment no te n’adones de la dificultat que això passe en el món real, ja m’enteneu”. No obstant, pensa que allò més problemàtic ocorre quan la música “es professionalitza o s’introdueix en la indústria musical normativa”. Valora positivament el Doityourself, però pensa que més enllà del underground, cal canviar les estructures. Això genera contradiccions per a les ponents.

Lucía veu que els mitjans de producció són androcèntrics, controlats per hòmens i que invisibilitzen les dones, pel que es pregunta: “hauríem de prendre els mitjans per prendre una postura masculina i basar-nos en l’estructura capitalista?”. Carmen aposta per “crear els nostres propis mitjans de producció, no vull participar d’eixes institucions perquè per a mi són l’enemic”.

Es troben entre dos aigües, en els marges de la indústria i la necessitat d’incidir en les estructures 

Es troben entre dos aigües, en els marges de la indústria i la necessitat d’incidir en les estructures per estendre valors feministes, no només als espais no mixtes, sinó a tota la societat. Francina explica la dificultat de fugir de l’estructura amb la seua experiència al Ladyfest, per la remuneració a les artistes i els deutes que va generar el festival. Davant això el problema que exposava Sara que “allò comercial, sempre et va a vendre”. I una conclusió oberta de Carmen sobre estendre el feminisme, que “és un treball educatiu, pedagògic”.