Elecciones 10N
Ni cosins, ni germans, ni amb Més Compromís

Les eleccions del passat diumenge 10 de novembre han suposat la confirmació del creixement de l’extrema dreta, com a altres països europeus, i del fracàs absolut de la coalició Más País amb Compromís. Després d’anys i anys de renaixement del valencianisme i de l’obertura d’una finestra d’esperança al País Valencià, ara aquests desigs s’aturen. Compromís no ha sabut canalitzar el seu discurs per a incloure un major nombre de ciutadans valencians. Davant d’aquest escenari, sembla necessari fer una anàlisi dels factors que han portat a Compromís a aquesta situació.

Més Compromís no cumple las expectativas y la ultraderecha también se dispara en el País Valencià

El Salto País Valencià

3

Elecciones 10N

Més Compromís no cumple las expectativas y la ultraderecha también se dispara en el País Valencià

El Salto País Valencià

3

Los socialistas continúan como fuerza más votada en el País Valencià consiguiendo el mismo número de escaños que en abril; el PP (8 escaños) incrementa en uno los suyos y los de Vox aumentan de 3 a 7. Caen Ciudadanos (de 6 a 2 escaños) y Podemos-EUPV (de 5 a 4). Lo más relevante en clave territorial: la promesa de Més Compromís no cumple las expectativas.

Dos són les crítiques que sorgeixen respecte a la formació valencianista. D’una banda, Més Compromís dona signes d’una renúncia al valencianisme que sempre l’ha caracteritzat, o almenys ho ha fet aparentment. D’altra banda, Compromís trencà l’aliança tàctica amb Podem per a abraçar l’errejonisme. El discurs optat per la coalició Más País és ben conegut. Que el PSOE i Podem són els que decidiren blocar el Govern a Espanya, pareix una mena de simplificació a l’absurd que no va més enllà dels personalismes. Han reduït un problema complex amb nombroses tensions a una lluita d’egos entre Sánchez i Iglesias, ens han mostrat que són uns egoistes col·locant-los al mateix nivell. Això ha posat al votant de la formació en una cruïlla: ells o la barbàrie. Tots és problema dels líders, reducto ad sanchezrum quod iglesium. Esta decisió no s’entén, als darrers anys la coalició funcionà tant a la Generalitat, com al Botànic i també a les eleccions nacionals d’aquell llunyà 2016.

Han reduït un problema complex  a una lluita d’egos entre Sánchez i Iglesias, ens han mostrat que són uns egoistes col·locant-los al mateix nivell. Això ha posat al votant de la formació en una cruïlla: ells o la barbàrie

Pel que fa a l’abandonament del valencianisme, ho vam veure clarament a la trobada a Alacant, on la formació valencianista renuncià a l’ús de la seua llengua com a llengua vehicular. Només Baldoví l’utilitzà, però no fou el cas d’Oltra, d’Ignasi Candela i de Llum Quiñonero. No és que no puguen utilitzar-la, però aquesta decisió no s’entén si tenim en compte els resultats que obtingueren amb una posició més clarament valencianista. No només parlem en un sentit lingüístic, sinó també en la manera de fer país, d’impugnar els símbols donats pel centralisme característic de l’Estat espanyol, clarament castellanitzant, a l’estil borbònic.

Avui és impensable una declaració d’intencions com ho fou el 2015 la proposta de canviar l’himne: del “per ofrenar noves glòries a Espanya” a “tots baix els plecs de la nostra senyera” o els gestos de complicitat a la quadribarrada o a l’ideari pancatalanista. Cal recordar que, amb aquesta postura radical, A la Valenciana —coalició electoral amb Podem i EUPV— obtingué un total de 25,37% dels vots a les eleccions generals del 2016 al País Valencià.

Per contra, a les eleccions d’abril de 2019, Compromís obtingué el 6,45 % dels vots pel 14,23% de Podem, és a dir, el 20,68% en total, o cosa que és el mateix, es va produir un descens de quasi cinc punts percentuals. Traduït a escons, el 2016 la coalició a la valenciana obtingué 9 pels 6 diputats actuals al Congrés de l’Estat. Ara, després del 10N, els escons per a Compromís són els mateixos (6,93%), Joan Baldoví per València i pels 4 per a Unides Podem (13,36%). No han sumat, han restat. 

A la Valenciana —coalició electoral amb Podem i EUPV— obtingué un 25,37% dels vots a les generals del 2016 al País Valencià. Per contra, al 28A, Compromís obtingué el 6,45 % dels vots pel 14,23% de Podem

Cal remarcar el paper del procés català en tot aquest tema. El conflicte ha polaritzat molt les postures nacionals de l’Estat i ha deixat Compromís en una posició realment delicada. Abans de continuar, cal fer una xicoteta menció a la història més recent del territori valencià per tal d’explicar com el tema català ha perjudicat el nacionalisme valencià. Hem de tornar al 1982, quan el nou Estatut amb el suport de l’UCD de Suárez acabà amb el topònim de País Valencià. El blaverisme, acabat de nàixer, guanyà la batalla de les idees, i ara, al 2019, posseeix més força que mai. Els símbols d’ahir son importants perquè construeixen els discursos d’avui.

Quan ens volien furtar la paella

Tomás Muñoz

9 d'octubre

Quan ens volien furtar la paella

Tomás Muñoz

Entre els finals del 70 i els principis del 80, la ciutat de València va viure un episodi de confrontació pels simbols culturals i un clima de violència ultra als carrers.

Recordem que fins a eixe moment la bandera oficial dels territoris de l’antiga corona d’Aragó era la senyera, a partir d’ara ho seria amb la coneguda banda blava. El procés català ha sigut com una mena d’esdeveniment lacanià: bona part de la societat valenciana ha acceptat que ni cosins, ni germans, veuen la catalanitat com l’antiespanya i és quelcom que han assumit com a pròpia. Fou la denominada com la batalla de València, moment en què es van establir molts dels símbols actuals de la Comunitat Valenciana, configurant, així, la idiosincràsia nacional valenciana.

El procés català ha sigut com una mena d’esdeveniment lacanià: bona part de la societat valenciana ha acceptat que ni cosins, ni germans, veuen la catalanitat com l’antiespanya

Certament, les nounades institucions democràtiques van estar ben bé encertades: desactivaren, o almenys contingueren, el nacionalisme valencià. Podem imaginar la situació límit per a l’Estat i la unitat d’Espanya que suposaria un o dos territoris rebels més? A finals dels anys 70 i l’època dels 80 era normal que assistiren a Alacant manifestacions per l’Estatut amb multitud de senyeres. Algú pot imaginar-lo avui? Les grans àrees metropolitanes valencianes han romàs apolititzades i anticatalanes.

Però no solament s’explica el paper de l’anticatalanisme valencià amb el rol de les institucions espanyoles a la Transició del 78, els mitjans de comunicació foren i són decisius. El seguiment del procés ha estat esbiaixat, donant una cobertura unidireccional d’un conflicte que és multipolar. En aquest sentit, el mitjà autonòmic À punt no ha sigut capaç de desviar-se d’aquesta tendència i dona signes de repetir els errors del malaguanyat Canal Nou. Recordem també el paper anticatalanitzador de diaris com Las Províncias o l’alacantí Diario Información. Vicent Flor, sociòleg valencianista, digué que l’enfrontament entre el nacionalisme espanyol i els nacionalismes alternatius també ha estat objecte d’un combat periodístic, desigual a favor de l’espanyolisme, que ha experimentat una crispació significativa. Podem dir que a les últimes dècades s’ha instal·lat una mena de pensée unique.

Mentrestant, aquest panorama ideològic ha provocat una situació de paràlisi al valencianisme parlamentari. Compromís no ha estat encertat a l’hora d’articular un discurs eficaç i coherent amb el seu ideari històric, i ha optat per l’omissió de la qüestió catalana. Pot ser aquesta postura d’indecisió la qual és comprensible tenint en compte l’enorme propaganda que hi ha en contra, posicionar-se a favor de la llibertat dels presos podria suposar un possible suïcidi polític. Tots sabem del grau d’agressivitat a la qual ha arribat l’opinió pública amb tot el que fa olor de Catalunya. Però, el votant tradicional de la formació nacionalista valenciana no ha entés aquesta postura, ara es troba orfe i no s’identifica amb cap partit.

Compromís no ha estat encertat a l’hora d’articular un discurs eficaç i coherent amb el seu ideari històric, i ha optat per l’omissió de la qüestió catalana

No volem fer ací una exaltació dels nacionalismes sense Estat, però sí que entenem que els nacionalismes valencià, basc, gallec o català han funcionat històricament com un antagonisme del nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol no és millor ni pitjor que el francés, l’alemany o l’argentí, però el concepte que amaga la Nació no és un altre que: nosaltres som el poble elegit i vosaltres no.

Amb tot, els nacionalismes perifèrics d’Espanya compten amb l’avantatge moral de no tenir un Estat darrere que desplegue el concepte de nació en tota la seua esplendor, fins a les últimes conseqüències. Els nacionalismes perifèrics d’Espanya estan associats a les cultures inherents d’eixos territoris, a maneres característiques de veure el món, de cultures úniques. Les forces polítiques a Madrid han de triar quin tipus de societat volen per a l’Espanya futura, si un model multicultural o un recentralitzat a l’estil francés. Paradoxalment, l’aposta pel centralisme pot costar-li molt car a l’Estat, atés que podria reforçar els nacionalismes als territoris perifèrics.

Les forces polítiques a Madrid han de triar quin tipus de societat volen per a l’Espanya futura, si un model multicultural o un recentralitzat a l’estil francés

Tornant a com el tema català ha afectat Compromís, la coalició valencianista no ha arriscat amb la seua postura en relació amb la sentència o a la resolució del problema territorial. Ho ha resolt a la manera del PSOE —pot ser contagiats de ximopugisme—, intentant no posicionar-se massa. Les tensions dins del partit es van fer evidents quan el Bloc va redactar un manifest parlant de la injustícia de la sentència i a favor de l’amnistia total dels presos polítics, mentre que la presidenta Oltra ho negava tot i deia que aquesta no era la postura de Compromís. Tots podem intuir quina és la posició interna, però també sabem quin era el paper de Bloc quan anava a soles a les eleccions, el d’un partit marginal un poquet més rellevant que Esquerra Republicana del País Valencià. Podem dir que el que ha intentat Más País ho fa Compromís des que es fundà, ocultant les seues verdaderes intencions a llarg termini i la seua identitat nacional.

Ara, el procés ha acabat accelerant els esdeveniments. Suposa un abans i un després en la conformació de la identitat valenciana i l’anticatalanisme creixent a la resta de l’Estat, el que fa molt difícil assolir postures directament que impugnen els símbols resolts a la Transició del 78. Prova d’això és l’augment de l’extrema dreta espanyola —52 escons per a Vox aquest diumenge— com a resposta a l’intent català d’aquesta impugnació; el poble no salva al poble, és un llop per al poble. L’extrema dreta suposa una exaltació de la nació, la revelació de la seua verdadera essència. Ho fa amb un populisme que dona respostes fàcils als problemes de la gent: nosaltres, els espanyols, patim, i és perquè els altres, els immigrants, les feministes i l’Antiespaña ho provoqueu.

A l’acte de campanya a Alacant, Llum Quiñonero va recórrer al famós discurs d’Unamuno al Día de la raza, el famós “venceréis pero no convenceréis” per a combatre l’amenaça de l'extrema dreta, però va oblidar deliberadament això de “callar, a veces, significa asentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia”. Compromís actuà amb aquiescència, cosa que no ens podem permetre a l’Europa actual. L’aquiescència és en part responsable del creixement de l’extrema dreta a tot el vell món: a Itàlia la Lega amb el suport del Moviment 5 strelle, a Alemanya Alternative für Deutschland amb l’antinmigració de Die Linke.

El ascenso de Vox fortalece el auge de la extrema derecha europea

Redacción El Salto

5

Elecciones 10N

El ascenso de Vox fortalece el auge de la extrema derecha europea

Redacción El Salto

5

El 15% de votos obtenidos por la formación de Abascal, traducido en un total de 52 escaños, suma todavía más presencia a la representación parlamentaria de la ultraderecha en los países europeos.

A Espanya el blanqueig per part dels mitjans de comunicació i de la dreta són factors explicatius, Vox sembla que ha guanyat el seu discurs en la qüestió catalana. Què fer davant d’un partit que ha plantejat la possibilitat d’il·legalitzar Compromís, el PNV i els partits catalans?

Compromís actuà amb aquiescència, cosa que no ens podem permetre a l’Europa actual. L’aquiescència és en part responsable del creixement de l’extrema dreta a tot el vell món

Si la intenció de Compromís, com a formació de nova esquerra, és impugnar la distribució dels recursos de l’economia, és a dir, millorar les condicions materials de la gent o lluitar contra el canvi climàtic, no s’entén el viratge cap a l’equidistància i la no condemna de la sentència del procés. Com lluitarem les pensions, per un finançament just, els Friday for Future, etc. si la sentència del procés ha assentat les bases jurídiques per a acusar de sedició a manifestants pacífics?

Malgrat la dificultat d’articular nous discursos, amb un missatge molt més directe es va aconseguir un resultat molt més ambiciós al 2016, capaç de posar en marxa polítiques útils, a diferència del passat 10N. Com deia Lenin, la política és caminar entre dos abismes, i el partit nacionalista valencià està en risc d’espenyar-se: el màxim del 5% dels vots que obtingué a les Corts valencianes el 2003 abans de formar-se la coalició. Com es poden millorar les condicions de vida de la gent amb aquests resultats? Fàcil, no es pot.

Més Compromís ha intentat articular un discurs transversal per a tot el territori, de Morella fins al Baix Segura, però no ho ha aconseguit. Com digué Ernesto Laclau: una falta d’articulació política congela els moviments —com en el cas dels partits comunistes europeus— però un excés d’articulació els buida de contingut, és a dir, es perd l’objectiu del missatge. Una cosa semblant al que ha dit al twitter Josep Nadal —diputat a les Corts valencianes i ex cantat de La Gossa Sorda— este dilluns afirmant que tenen un problema de discurs i de capacitat de transmetre’l. Sembla que Compromís s’ha perdut en aquest punt i no sap com eixir-hi. Si no s’actua amb intel·ligència estem en perill de que el País Valencià no siga ni d’esquerres, ni país.