Educación
Una escletxa per a aprendre la vida

Ruth té deu anys i ha viscut des que va nàixer al barri de Benimaclet, l’antic poble annexionat a la part nord-est de la ciutat de València. A partir del moment en el qual va començar la seua vida escolar ha anat, junt amb el seu germà, a un dels col·legis públics de la zona, el CEIP Pare Català. Encara que es tracta d’un centre educatiu comú, amb el seu pati, aules, horaris i dinàmiques d’ensenyament disciplinari, enguany s’ha convertit en l’escenari per a la imaginació d’un nombre important de criatures.

Durant el curs 2017-2018 el col·legi Pare Català ha sigut el lloc on s’ha dut a terme l’experiència pilot de dues escoles de vacances per a la construcció d’un espai pedagògic col·laboratiu, basat en l’educació viva i la pràctica artística, i obert al barri. Tant Ruth com el seu germà han pogut ser testimonis i partícips d’aquesta proposta i, segons diu la xiqueta, ara que està a l’escola ‘normal’ troba a faltar el que va viure en aquell moment.

El projecte Vilalalab

Vilalalab és el nom de la ciutat fantàstica que han pogut imaginar un total de huitanta-cinc xiquetes i xiquets en pasqua i cent trenta-sis a l’estiu. La xicalla “va duplicar i quasi triplicar el nombre d’inscrites en edicions de cursos anteriors, en les quals les escoles de vacances s’encarregaren a empreses de servicis pedagògics”. Així ho explica Lluc Mayol, de l’espai d’educació en l’art Catxirulo Lab i una de les persones que va coordinar el projecte pedagògic que, a banda de trencar amb les expectatives de participació, ha suposat la materialització d’una aposta col·lectiva per a “plantejar i posar a prova altres maneres de viure l’escola, altres maneres de créixer juntes i altres maneres de construir col·lectivament allò públic”, explica.

El projecte es va engegar arran d’un llarg procés cooperatiu i experimental impulsat per un grup de famílies associades a l’AMPA del Pare Català i veïnes del barri. Junt amb un grapat de col·lectius artístics i culturals i un equip d’acompanyants, conformat per voluntàries i treballadores habituals de l’escola —del servei de menjador i extraescolars—, les famílies van voler prendre la iniciativa per dur a terme un canvi de model educatiu vinculat a l’educació pública.

El col·legi com a espai però també el barri, els seus comerços, la seua gent i els seus centres de reunió, entraven dins de la proposta. L’objectiu, en el context del sistema d’aprenentatge: “Que es recupere la centralitat dels desitjos, ritmes i necessitats de les xiquetes i xiquets i la participació tant de famílies com de l’entorn de l’escola”, comenta Mayol. “Podíem fer el que volíem”, sintetitza Ruth, i afegeix que cada setmana feien una activitat diferent i tallers.

L'objectiu era recuperar "la centralitat dels desitjos, ritmes i necessitats de les xiquetes i xiquets i la participació tant de famílies com de l'entorn de l'escola"

Construcció, edició, teatre o urbanisme van ser algunes de les branques de coneixement que les criatures van posar a prova en aquests tallers, també coneguts com a ‘laboratoris’ pel seu caràcter experimental. Els portaven a terme diversos col·lectius de la ciutat —com Toto Cinema Itinerant, A Tiro Hecho, Planeando Truchas o Milimbo Libros— i, segons explica Lluc, “estaven oberts, de manera que les criatures podien entrar i eixir a partir de les ganes o no que tingueren d’estar en ells”.

“Una setmana vam fer gegants i capgrossos i vam fer un passeig pel carrer; una altra setmana vam fer segells; una altra un teatre d’un extraterrestre que venia a la Terra a aprendre sobre l’hort... Jo era l’extraterrestre!”, enumera la xiqueta. Els seus pares reconeixen que, al principi, pensaven que potser fóra repetitiu per als seus fills estar durant les vacances en el mateix lloc al qual anaven els dies de rutina del curs acadèmic. No obstant això, admeten que després d’haver provat durant un dia l’experiència de pasqua els infants estaven entusiasmats amb la idea de tornar-hi en estiu.

El finançament de les dues experiències, segons detalla Mayol, es va sufragar íntegrament amb les aportacions de les quotes de les inscripcions per part de les famílies i amb algunes activitats de recollida de fons —la venda de samarretes, un concert i un sopar—. Pel que fa al personal, “la diferència de papers estava prou diluïda, perquè com a talleristes també preníem el paper i les responsabilitats d’acompanyants quan calia, i com a acompanyants plantejàvem tallers”, conta Anna Escrig, que pertany al col·lectiu d’arquitectes i urbanistes feministes A Peu de Carrer i ha participat en ambdues escoles organitzant un laboratori en la de pasqua i fent d’acompanyant en l’escola d’estiu.

Els laboratoris van ser el pretext per estructurar d’alguna manera la proposta, encara que el seu plantejament es va inspirar en mètodes proposats per teòrics com Luis Camnitzer o María Acaso, sobre pràctiques pedagògiques basades en processos artístics amb l’objectiu d’utilitzar l’art i la creativitat per revolucionar la forma d’ensenyar. “Els processos pedagògics poden guanyar en potencial quan se’ls aplica la forma de pensar dels processos artístics i de les pràctiques artístiques”, comenta Mayol. En aquest sentit, Escrig aprecia: “És molt important no coartar l’impuls creatiu i artístic que totes les persones tenim, perquè les pràctiques artístiques ofereixen possibilitats d’expressió i d’aprenentatge flexibles i inclusives, que s’adapten a la diversitat de totes les persones i augmenten la seua autoestima”.

"El processos pedagògics tenen més potencial quan se'ls aplica la forma de pensar de les pràctiques artístiques", comenta Mayol

No obstant això, les persones que coordinaren la proposta coincideixen en que aquesta no estava basada en un model pedagògic concret i que el procés tenia més a veure amb construir col·lectivament un projecte que amb elegir una teoria i aplicar-la. “Potser si hagués estat una idea concreta prèvia no s’hauria escoltat a tantes veus. Ens hauríem d’haver acoblat a un projecte que no era el de totes”, intueix Susa Pallarés, que va ser coordinadora a l’escola d’estiu i acompanyant també en la de pasqua, a més de ser mare i monitora habitual del menjador del Pare Català. “El nostre és un projecte viu, que es va modificant dia a dia segons les necessitats que van sorgint. Un trosset d’argila que anàvem modelant a poc a poc amb molta estima”, descriu la coordinadora.

Les persones al centre

“Educació viva” és el concepte que sintetitza l’altra vessant amb la qual s’ha volgut caracteritzar l’esperit de l’escola de vacances. Des de la coordinació entenien que “l’educació forma part de la vida i és un procés vital” i s’inspiraren, entre d’altres, en el pedagog Jordi Mateu, coordinador del Centre d’Investigació i Assessorament d’Educació Viva (CAIEV). Aquest centre planteja “una educació que tinga com a eix fonamental acompanyar els processos de vida dels infants [...] en aspectes com el progrés de l’autonomia, l’acompanyament emocional, l’aprenentatge vivencial i l’enfocament sistèmic a l’entorn educatiu”, segons informen al seu web.

En aquest sentit, Lluc conta que al Pare Català “l’espai que estava fora del laboratori era el més important, perquè havia d’acollir realment a les criatures que no volien estar als laboratoris i aconseguir que se sentiren còmodes fent les altres coses que volien fer”. “El que més m’agradava era ajudar al cuiner, que li deien Junio. L’ajudava a posar el dinar, a netejar els plats, el menjador…”, comenta Ruth del que feia quan no estava en un laboratori i explica que, en el menjador de l’escola, es ficaven elles mateixes el dinar i podien menjar el que volgueren amb la condició de tastar-ho tot.

Les persones implicades en el projecte comenten que la seua intenció era ficar a les persones en el centre a tots nivells. “No entenem l’educació com una cosa aïllada, com a ensenyament, o com aportació, i ja està. Entenem l’educació com a part d’un procés integral, no només en la vida de les nanes i nanos, sinó integral en el món (professionals vinculats, context de barri, família…)”, comenta Natxo Calatayud, pare d’una xiqueta de l’escola i un dels membres de l’AMPA del col·legi que ha participat en la comissió organitzadora de l’experiència pedagògica.

El carrer com a escola

Una altra de les singularitats del projecte van ser els llocs on es va desenvolupar l’escola. A Peu de Carrer expliquen que el fet d’haver estat uns quants anys fent activitats extraescolars en escoles públiques els va fer reflexionar sobre les condicions d’aquests espais. “Com a arquitectes, som molt conscients de que les condicions físiques dels espais condicionen la forma d’habitar-los i són un reflex dels rols que s’hi desenvolupen”, considera Escrig. També comenta que des del col·lectiu hi van captar la necessitat de transcendir dels murs del col·legi, doncs, segons diu, el plantejament dels seus tallers trenca amb les dinàmiques a les quals està acostumat l’alumnat dins l’escola.

La mateixa plaça de Benimaclet, l’Escuela Meme, el CSOA L’Horta i el Centre Social-Bar Terra van ser alguns dels emplaçaments del barri on la xicalla i totes les persones que l’acompanyava van desplaçar-se per a continuar experimentant. “Un dia vam vindre a la plaça i vam fer una maqueta de la plaça que volíem, i preguntarem a tota la gent què li semblava. Vam posar una casa de l’arbre, bancs, més arbres perquè hi haguera ombra, un tendal i una tenda de llepolies”, recorda Ruth.

"Un dia vam vindre a la plaça i vam fer una maqueta de la plaça que volíem, i preguntarem a tota la gent què li semblava", recorda una participant

Els laboratoris estaven enfocats en relació a un col·lectiu o espai del barri. Natxo, que és també el responsable del Terra, comenta que la setmana que es va utilitzar aquest espai van organitzar una exposició i el bar va subministrar el dinar a la xicalla —i a les adultes— durant eixos dies d’escola. Explica que “era altra de les vessants de la proposta pedagògica el fet de canviar la forma d’alimentar-nos i cuidar-nos, i si pot ser amb la gent del barri i amb productes de proximitat i ecològics, el bo i millor”.

En relació a Les eixides, Mayol assenyala la importància de que les famílies participaren activament en el projecte, donats els problemes que hi ha derivats del funcionament i la disposició de la ciutat. “Sorgia aquesta necessitat de que foren molts els adults que havien de vindre a acompanyar quan eixíem al carrer”. Natxo va participar en totes les eixides que es van fer i admet que va ser complicat a nivell organitzatiu i que hi ha moltes coses a millorar: “Primer la precarietat, perquè hi ha hagut molta gent voluntària, i després totes eixes mancances que generava eixa precarietat”, diu.

Des de la coordinació consideren que les ràtios no han de superar les dotze criatures per persona adulta i trenquen una llança a favor de les mestres de les escoles públiques. “En una classe amb 24 criatures, una mestra d’una escola pública té prou complicat fer el que hem fet”, diu Lluc, que comenta que tot açò li fa pensar que els processos pedagògics han d’estar precaritzats d’alguna manera. “O són precaritzats o són molt elitistes. Qui pot dedicar hui en dia el seu temps a participar amb la criança així? Doncs gent que té unes possibilitats socioeconòmiques concretes i pot permetre’s pagar per altres tipus d’ensenyament”, opina el coordinador.

Anna observa que la dificultat per a eixir al carrer és el reflex d’un problema social molt major: “Si el nombre d’alumnes per acompanyant és menor es faciliten les eixides; però seguim exercint de ‘vigilants’ perquè seguim concebent el carrer com un lloc perillós i estrany”, reconeix. A més, afirma que això té conseqüències molt importants en l’autonomia de les criatures, perquè “perden l’oportunitat d’aprendre tot el que ofereix el carrer quan és concebut com un espai de relació”.

Seguir exercint de 'vigilants' per concebir el carrer com un lloc perillós i extrany té conseqüencies importants en l'autonomia de les criatures

Els aspectes complexos del projecte també passaren per fer-se palesa “la incapacitat de la institució d’acollir propostes basades en la (auto)crítica, l’obertura i la llibertat”, segons pensa Mayol, i denuncia que “hi havia moltes resistències al projecte per part de la direcció del col·legi”. Natxo opina que canviar el model d’ensenyament i d’aprenentatge és una qüestió de voluntat, “de formar-se, d’arriscar-se, d’incomodar-se i d’embrutar-se un poquet les mans”, diu. Afegeix que “l’educació no només part de l’escola i les mestres, ni del sistema educatiu; sinó d’altres factors, persones i situacions que envolten el procés de creixement de les criatures”. En aquest sentit, la majoria de persones implicades lamenten els obstacles i consideren que “una relació més cooperativa amb la direcció de l’escola també haguera facilitat molt el treball de tot l’equip”, en paraules d’Escrig.

Malgrat les dificultats, criatures, famílies, talleristes i coordinadores afirmen estar contentes amb el que han pogut extreure d’aquesta experiència. “Un èxit —confirma Natxo— que s’haja pogut portar a la pràctica una proposta pedagògica transformadora i que la gent haja pogut veure realment quina és la proposta en si, què és el que canvia i quin pot ser l’efecte d’això en el dia a dia”.