Opinión
Abaixar la mirada i continuar el silenci

Hui he hagut de fer unes telefonades. Li he hagut de dir a una persona que s’ha obtingut ADN de les restes del seu parent (la qual cosa pot conduir a la seua identificació), assassinat pel feixisme, la filla del qual ha mort fa poc. He respost amb un ridícul «Ho sent molt», la ràbia no em deixava dir res més. Aquesta dona ha mort amb la pena de no haver trobat son pare. Jo no he sabut què més dir.

De la fossa 146 de Paterna, s’exhumaren tres individus més, inclòs presumptament també mon tio, Juan Canet Bou, assassinat junt amb d’altres dotze el 13 d’octubre de 1941. Tenia 24 anys. Mentre escric aquestes línies tinc un retrat seu al meu davant. Sent ràbia, de nou, ara més pròxima i més intensa per tant. La ràbia, que tant necessària és per a moure, per a pegar un parell de crits i lluitar contra la injustícia, se’m fa pena, es converteix en dolor.

Continue mirant el retrat. No el vaig conéixer, òbviament. No sé com era la seua veu, si li agradava fer bromes, estar a la fresca, si amb les poques lletres que sabia havia llegit alguna cosa, què feia amb el poc de temps en què no havia de treballar, com se sentia amb el fusell a les mans, què pensava els dies i nits que estigué a la presó, la seua última conversa, com li haguera agradat que el recordàrem. No sé quasi res d’ell. Però la mirada d’aquest retrat em parla sense paraules. De la mateixa manera que em parlava el silenci del seu germà, el meu iaio, a qui sí que vaig conéixer. Un home que fou empresonat, condemnat a mort, esclavitzat i que finalment isqué de la presó. No obstant això, la presó mai isqué d’ell, només tenia silenci. Per aquesta mirada i aquest silenci, em vaig decidir en 2023 a començar a fer tràmits per traure el tio de la fossa.

Quan les famílies comencem a fer aquest treball, no podem evitar visualitzar la victòria: la identificació del o la nostra familiar. Cert és que des d’un principi els equips arqueològics ens adverteixen de l’escàs marge per a l’esperança que deixa el reduït percentatge d’identificacions aconseguides. Tot i això, totes les famílies que he conegut inicien aquest camí desafiant el desànim de les xifres, mogudes per l’horror sofrit i a la recerca d’un mínim de reparació que aplega en comptades ocasions. Jo em vaig contagiar de tot això.

Grans dones, hui amigues, em van guiar i acompanyar en aquest camí ple d’incògnites. ArqueoAntro, el millor equip arqueològic que ha existit i existirà, feren el treball d’exhumació més magnífic del món i continuen en les fases posteriors al nostre costat. La ciència ens ha permés obrir fronts que el feixisme ens tancà durant moltíssims anys. I els diners per a tots els treballs han vingut de fons públics, només faltaria.

Hui he sabut que no s’ha pogut extraure ADN de les restes de tres persones entre les quals podria estar mon tio i que els diners de la subvenció per a l’exhumació s’han esgotat. En aquest panorama, els poders públics, ni estan ni se’ls espera

Tenint tot açò de cara, hui he sabut que no s’ha pogut extraure ADN de les restes de tres persones entre les quals podria estar mon tio i que els diners de la subvenció per a l’exhumació s’han esgotat. En aquest panorama, els poders públics, ni estan ni se’ls espera. Continuaré bregant, clar, però amb zero expectatives. Tota la llum que són les guardianes de la memòria, les arqueòlogues amb el seu compromís i els avanços científics sembla no ser suficient contra l’obscurantisme del feixisme. I en això té molt a veure un Estat espanyol clement amb els feixistes, indiferent al seu deute històric, covard a l’hora de traure de les fosses a les persones que sí que plantaren cara als feixistes. Per a reafirmar açò, que servisca recordar que les fosses plenes de persones assassinades per feixistes han perviscut més temps en període postdictatorial que en la pròpia dictadura.

Que ara estan fent-se coses, sí, però amb comptagotes. Hui la realitat m’ha colpejat per constatar que hem fet tard a tantes coses. Una dona (moltes) ha mort sense recuperar les restes de son pare, li han furtat el privilegi de plorar al seu costat. D’altres famílies (moltes) s’han resignat a «Ja no podem fer res». I jo torne a mirar el retrat. Hui em costa mantenir-li la mirada, si el tinguera davant possiblement la baixaria per la sensació de fracàs. Hui sent també que es perpetua el silenci del meu iaio perquè no hi ha res bo a dir. Només improperis antifeixistes.