Educación
‘Fent escola, fent país’: mig segle d’escola antifeixista al País Valencià

“Aprenguérem a identificar els símbols: la trisquela, la creu celta o el 88, i també parlàrem dels llocs on es concentren: normalment en el futbol”. L’alumnat de 4t d’ESO de La Masia assistí fa algunes setmanes a un congrés sobre la ultradreta en el qual aprengué a detectar grupuscles neonazis; els explicaren per què proliferen i qui els està encoratjant. I mentre este grup desxifrava el feixisme, les companyes i companys del tercer cicle de primària treballen en un projecte per a donar-li a Museros (València) el primer carrer amb nom de dona. Escolliren ‘La tia Nati’, una infermera que va atendre de forma altruista bona part de la població durant anys.

Museros és el poble on es troba La Masia, una cooperativa d’ensenyament feminista i antifeixista que no defuig els debats ideològics a l’aula. Al País Valencià, eixes discussions solen estar molt vinculades al debat sobre la llengua materna: quin és l’espai que ocupa?, quina ha de ser la llengua vehicular a l’aula? La dreta valenciana nega que el català estiga minoritzat i enarbora la bandera de la llibertat de càtedra —en espanyol— alhora que tanca el calaix de les evidències. Però, vet ací una evidència històrica: en temps franquistes, quan s’educava amb puny i crucifix, l’Escola La Masia va ser la primera a obrir-se a la democràcia.

Va ser ara fa mig segle exactament. A l’entorn de València, tres pedagogs fundaren un projecte educatiu vehiculat per la llengua pròpia, apegat a la terra i en què l’infant fóra protagonista de la seua pròpia educació i no un mer subjecte passiu. No és casualitat que esta primera escola en valencià, de nom Tramuntana, nasquera pocs mesos després dels revolucionari maig francés, amb mestres com Enric Alcorisa, Adela Costa i Carmen Mira recollint i canalitzant les ànsies de felicitat que aleshores recorrien el món.

D’esta manera, en setembre de 1968, una sèrie de persones amb sensibilitat nacionalista decidiren finançar esta nova escola privada de vocació aperturista; llogaren un xalet del Vedat de Torrent i li donaren la batuta a aquelles tres mestres, molt vinculades en aquells moments a la Secció de Pedagogia de la societat cultural valenciana Lo Rat Penat -clau en la conservació del valencià durant el franquisme-, les quals es posaren al capdavant d’un grup format per una vintena d’alumnes d’entre dos i catorze anys, una cuinera i un conductor d’autobús.

“Abans d’això feia ja uns quants anys que ens preparàvem, ens reuníem totes les setmanes en Lo Rat Penat per parlar de pedagogia, fonamentalment Freinet, i també estàvem en contacte amb les ikastoles [escoles concertades que usen l’èuscar com a llengua vehicular] i amb el moviment de renovació pedagògica de Catalunya”, relata Enric Alcorisa, un dels fundadors de Tramuntana. “Quan decidírem fer el pas de muntar l’escola ens trobàrem amb la dificultat de no poder legalitzar-la. Tardàrem deu anys a fer-ho, de manera que els escolars hagueren d’acudir a les escoles dels nostres companys de Lo Rat Penat perquè els certificaren i així salvar el curs”.

Eixa entropessada inicial no va frenar l’espenta d’un projecte que, fonamentalment, va creure en la força del seu model: “Nosaltres nasquérem com a cooperativa perquè estava en l’essència del concepte mateix d’educació: tothom que participava en l’educació havia de participar també en la gestió, començant per l’alumnat mateix. No hi havia una imposició per part de les mestres, no eren figures autoritàries, es valorava tot en assemblea: cada matí decidíem què faríem aquell dia. Evidentment després la mestra o el mestre necessitava tindre una certa gràcia per conduir la classe”, narra Alcorisa.

El cooperativisme estava en l’essència de la pedagogia Freinet, vertadera pedra angular de l’escola Tramunta. Els fonaments ideològics eren permeables pertot: “D’una banda, es considerava l’infant autor del seu propi procés, amb el o la mestra com a ajudant propiciatori d’eixe descobrir el món”. Un món, matisa el cofundador, que sovint se’ls amagava. “D’una altra banda, es concebia la paraula com a instrument del pensament. Es treballava la paraula oral en les assemblees, contant històries o escoltant les de persones treballadores (a l’agricultura, la pesca, la fusteria) que venien a visitar-nos —detalla Alcorisa—. Quant a la paraula escrita, cada alumna treballava un text lliure sorgit de la seua pròpia creativitat, després els imprimíem i muntàvem les activitats entorn a eixes redaccions”.
El projecte era un rara avis dins del sac de les escoles privades —quasi totes en mans d’ordes religioses— que contradeia els preceptes de l’educació franquista, en la qual destacava la segregació per sexe i la promoció de les elits, el menyspreu per les ciències positives, la submissió a l’autoritat i la metodologia passiva fonamentada en el verbalisme i la memorització. Davant d’això, contra el clàssic 'la letra con sangre entra', Tramuntana articulava una educació en positiu, solidària i d’arrel crítica. Però no va ser suficient.

Tal com es relata en el llibre Les cooperatives d’ensenyament al País Valencià i la renovació pedagògica (1968-1976), de María del Carmen Agulló Díaz y Andrés Payà Rico, “el somni va ser curt”. Els problemes pedagògics, econòmics i polítics condicionaren la viabilitat del projecte. D’una banda, el nivell dels continguts fluixejava en no trobar un equilibri entre l’autonomia de l’alumnat i la metodologia d’adquisició del coneixement. D’una altra banda, la situació econòmica era dèbil per la incapacitat de fer front a les despeses per part del reduït grup de mares i pares que se’n feia càrrec. Finalment, el franquisme mai va arribar a reconéixer legalment el projecte engegat en el Vedat de Torrent, amb la qual cosa el marcatge polític va ser definitiu per forçar un viratge del projecte.
En 1973 Tramuntana va donar pas a Mistral, una cooperativa que canvià de model per aconseguir el cobejat reconeixement legal però, ni tan sols així va quallar. En tan sols dos anys, el projecte es va traslladar a Masies de Montcada i assumí una escissió entre el parvulari i l’EGB, l’alumnat de la qual es traslladà a un xalet de Manises. Passats dos anys el projecte va morir debilitat per diversos enfrontaments interns i, de les cendres, va nàixer La Masia, ara sí, deu anys de lluita després, consagrada amb estatus legal.

La Masia —el lema de la qual és “fent escola, fent país”— aconseguí redreçar el rumb de l’aventura pedagògica empresa en les albors del tardofranquisme. Actualment té un claustre de professorat de 27 persones i hi ha aproximadament 350 alumnes, tothom instal·lat en un centre propi de Museros. Ja no és una escola privada sinó concertada i la majoria dels conflictes que té s’assemblen als d’un col·legi regular. També té alguns reptes particulars: superar la pressió política de qui considera l’educació en valencià una ferramenta d’adoctrinament i, encara més ardu, desestigmatitzar el sintagma ‘ideologia a l’aula’.

Ideologia? Sí, per favor

“Educar en una escola sense ideologia és un sense sentit, un impossible. Totes les escoles que impartixen matèries del currículum, alhora transmeten ideologia; una altra cosa és com ho faces, si se’t cola inconscientment aleshores segurament transmetràs una idea contrària a les teues conviccions. Nosaltres ho fem de manera conscient”, explica Jesús Guanter, president de la cooperativa. “Ací no adoctrinem ningú, però les famílies saben a quina escola venen. Per exemple, quan parlem de la realitat política, expliquem a l’alumnat coses com les que passen a la Mediterrània amb les pasteres que tracten d’arribar a Europa —exemplifica—. En parlar d’eixos temes estem parlant des de la ideologia”.

El món al descobert, que deia Enric Alcorisa. La realitat entra a l’aula sense benes. Crua. “En la mesura que es debat si tres persones s’han ofegat a la Mediterrània, clar que poden interpretar que això és adoctrinar, perquè automàticament eixirà alguna alumna o alumne que dirà que existixen malparits per deixar que les persones s’ofeguen —explica Alcorisa—. El que fem és fomentar l’anàlisi de la realitat que ens envolta, i passa que moltes vegades no estan d’acord entre si”, aporta el cofundador de Tramuntana, jubilat des de fa sis anys però encara amb veu a La Masia.

“El tema de la ideologia i l’escola, que ara és molt de moda, hem de valorar-lo en la justa mesura”, completa Ivan Palomares, actual director del centre. “Totes les escoles tenen ideologia. Si hi ha gent que no vol que es parle d’igualtat, de solidaritat o de tolerància, que és una educació que partix dels valors de l’esquerra, aleshores eixa gent instrumentalitzarà el concepte per a censurar converses molt necessàries. Però això també és ideologia a l’aula”, conclou.

Els debats que unes altres amaguen sota la catifa i La Masia aireja són, segons l’equip directiu, una ferramenta de ‘transformació social’. Però, què passa quan esta transformació no cala? Com actuen quan el pensament retrògrad es filtra a l’aula? La consigna que perdura en esta escola des dels seixanta és que la paraula sempre ha d’estar en el centre. Diàleg, escolta activa i democràcia. Fa setmanes, per exemple, l’alumnat de 4t d’ESO va participar en l’esmentat congrés sobre la ultradreta, i les companyes i companys de 3r feren un projecte en què havien de preparar programes polítics propis, fer mítings i demanar el vot. Els partits de l’esquerra descobriren que amb un partit únic hagueren sumat més paperetes.

Fa mig segle va arrencar la trajectòria d’un projecte educatiu antifeixista que volia impugnar el sistema educatiu fonamentat en la ideologia catòlica, correctiva i marcial. Mig segle després, eixe projecte continua vigent, funcionant com a dic contra un feixisme galopant que aspira a restaurar el crucifix i soterrar el valencià. La Masia s’assembla a Tramuntana en l’amenaça que té al davant: el monstre de l’antipedagogia.