Corrupción
Operació Flotador: 24 milions malbaratats a Sagunt que es quedaran sense investigar

El 19 d’octubre de 2016, al voltant de les nou del matí, una trentena de persones entraren de cop a l’Ajuntament de Sagunt. Aquella sobtada concurrència de visitants era inusual en el consistori, més encara quan acabava d’obrir. No obstant això, tenien una missió: apoderar-se ràpidament de quantitat de documents i contractes compresos entre 2007 i 2015 de més de cinc departaments municipals. No es tractava d’un acte vandàlic, ni d’un col·lectiu de veïns del poble, sinó d’agents de paisà de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals (UDEF) de la Policia Nacional. Mentre moltes de les dependències municipals de Sagunt eren registrades per la UDEF, un altre grup de policies requeria documentació d’altres tres empreses –Aguas de Valencia, Aigües de Sagunt i Pavasal–, a les quals se sumarien més tard unes altres quatre de menor grandària. Fins i tot a Madrid foren registrades les seus d’Imesapi i Sice, vinculades a Florentino Pérez. L’operació, que ràpidament botaria als mitjans de tot l’Estat, havia sigut batejada com a ‘Flotador’.

A 30 quilòmetres de Sagunt, les primeres notícies sobre l’Operació Flotador començaven a arribar al ple de les Corts Valencianes. En mig del debat, una de les assessores del Partit Popular es va apropar fins a l’escó del diputat i president del Comité de Drets i Garanties del PPCV, Alfredo Castelló, per a transmetre-li discretament el poc que se sabia fins al moment. Al cap i a la fi, es tractava de l’Ajuntament del qual havia sigut alcalde durant dues legislatures.

Quan va finalitzar el ple, les televisions ja s’havien congregat al Palau de les Corts, on tractaren d’assaltar per sorpresa la presidenta del PPCV, Isabel Bonig. No feia molt que el PP de la província de València havia quedat en mans d’una gestora —que continua hui en dia— a causa de la pluja d’imputacions en la seua cúpula. Bonig, consellera durant la presidència de Camps, havia sigut encomanada amb la tasca de retornar el partit al camí de la virtut després de la funesta etapa de corrupció que els havia tret del govern. Ara era un dels seus lloctinents, el saguntí Alfredo Castelló, qui es trobava sota sospita. Uns mesos més tard seria detingut junt amb altres set persones i posat en llibertat provisional.

“És una risa”, comentava fa uns mesos Castelló sobre la causa, convençut del seu imminent arxivament. “Tot una risa. Una puta elucubració, sense més”. En efecte, el passat 10 de febrer, després de més de tres anys d’investigació, la jutgessa decidí arxivar el cas. El motiu és que no existeix part acusatòria: el ministeri fiscal havia demanat el sobreseïment provisional i no hi havia acusació popular. “En cap moment processal del sumari ha sol·licitat ser part processal en aquest cap entitat, corporació, partit polític, etc.”, afirma la magistrada. Malgrat tot, reconeix que existeixen “indicis de criminalitat per presumptes delictes de prevaricació administrativa”.

aigua mixta

El punt de mira de l’Operació Flotador –que va donar peu a peces separades que han arribat a Madrid o Múrcia– se centra en la constitució de l’empresa Aigües de Sagunt, S. A., una societat participada en un 49% per Aigües de València i en un 51% per l’Ajuntament de Sagunt, la creació de la qual va ser aprovada pel ple municipal per a gestionar el cicle integral de l’aigua en la localitat.

Després de diversos intents de privatitzar el servei de l’aigua a proposta del Partit Popular, la decisió es va acabar prenent en el 2006 sota l’alcaldia de la socialista Gloria Calero –recentment nomenada delegada del govern al País Valencià– amb els vots a favor de PP, PSPV, Bloc i l’extint SPC, però amb la condició que s’incorreguera en un model mixt amb el qual es pretenia que l’Ajuntament continuara controlant una part majoritària de la nova empresa.Un any més tard es van aprovar els plecs de condicions en els quals s’assegurava que l’empresa adjudicatària del 49% d’Aigües de Sagunt per als pròxims 25 anys hauria d’abonar un cànon de 12,4 milions d’euros per la utilització de les infraestructures municipals i l’explotació del servei.

Aquest mateix any, a tan sols deu dies de les eleccions, es va decidir que Aguas de València, l’empresa de la família Calabuig, es convertiria en el nou soci privat en obtenir la puntuació més alta en el concurs públic. Immediatament després d’aquella adjudicació, que condicionaria el servei públic del poble per als pròxims 25 anys, es van celebrar eleccions. L’alcaldessa Gloria Calero va ser desbancada pel popular Alfredo Castelló, qui sempre ha defensat la seua innocència assegurant que la cessió del servei es va decidir quan encara no era alcalde. “És l’adjudicació el que es posa en dubte al jutjat”, assenyalava.

La Intervenció General assegurava que “no és possible ni creïble” que “en una hora” s'examinaren els documents de l'adjudicació

És cert que tot el procés d’adjudicació es va realitzar en tan sols una setmana, amb una celeritat inusual reconeguda per la jutgessa. En el seu últim auto, fins i tot cita un informe de la Intervenció General que assegura que “no és possible ni creïble” que “en una hora” s’examinaren els documents emesos per l’interventor i els tècnics de l’Ajuntament que havien d’avaluar les ofertes. “És una licitació marcada per les presses [...], desenvolupada incomplint la norma i la politització de la mesa de contractació, falta de rigor en l’examen de les proposicions tècniques”, afirma la magistrada.

De fet, el concurs públic ja passà pels jutjats en el seu moment, quan fou denunciat per una de les empreses que concorria contra Aigües de València. Aquagest –que canvià el seu nom per Hidraqua després de revelar-se els múltiples casos de corrupció pels quals estava investigada en l’Operació Pokémon de Galiza– va denunciar el procés per considerar-lo irregular. Una pràctica habitual per a les empreses que competeixen per grans contractes dins del sector de l’aigua. Dues sentències, una de la Sala Contenciosa Administrativa Número 8 de València i una altra del Tribunal Superior de Justícia, van ratificar que el procediment havia estat just i el cas no anà a més.

12 milions?

Superat l’entrebanc, continuaren arribant els problemes. Les recerques de la UDEF s’han centrat també en el període posterior a l’adjudicació, és a dir, els dos anys que passaren fins que es va constituir l’empresa. Pocs mesos després que Castelló prengués la vara de comandament, Aguas de Valencia mogué fitxa i assenyalà una discrepància en la interpretació dels plecs. Plantejaven que el cànon de 12,4 milions que havien hagut de pagar per l’explotació del servei no era, com es pensava en un principi, un ingrés a fons perdut per a l’Ajuntament, sinó un préstec participatiu que, com a tal, havia de ser retornat a poc a poc amb interessos.

Durant tot aquest temps, la lletra xicoteta dels plecs provocà que l’Ajuntament dilatara la creació de l’empresa mixta, ja que considerava que li podia resultar molt perjudicial econòmicament. Però la pressió d’Aguas de València era constant i contínuament arriben advertències de les indemnitzacions milionàries que podria demanar per la paralització del procés. De fet, l’empresa ja havia ingressat en 2007 –un mes després de l’adjudicació, tal com establia el procediment– el cànon a l’Ajuntament mitjançant un mecanisme que la jutgessa posa sota sospita. Al respecte, assegura que Aguas de Valencia “crea la ficció d’ingrés del cànon”.

Com que els plecs indicaven que el subjecte passiu del pagament havia de ser l’empresa mixta, Aguas de Valencia decideix crear un compte bancari a nom d’Aigües de Sagunt, una societat que encara no existia, ja que no havia sigut constituïda. Allà ingressà els 12 milions del cànon més el capital social per a posteriorment transferir el cànon a la institució saguntina. “L’Ajuntament, davant d’aquesta situació tan rellevant i en defensa dels interessos del municipi, no demana informació o que s’investigue com s’obri un compte corrent a nom d’una societat inexistent i sense la seua participació com a soci majoritari”, se sorprén la jutgessa en l’auto.

En 2009, el Consell Jurídic Consultiu (CJC) va emetre una sentència no vinculant en la qual considerava, segons indica l’auto de la jutgessa, que en realitat l’Ajuntament havia d’ingressar 25 milions en 25 anys en concepte de cànon d’explotació. És a dir, més del doble de la xifra oficial. En aquest context d’incertesa, el consistori decidí finalment constituir l’empresa el 13 de febrer de 2009, una decisió que per a la jutgessa suposa “la renúncia als 25 milions de taxa prevists”, “la devolució del cànon anticipat pel licitador a retribuir, a més, amb interessos”, i “la creació d’un passiu inicial en la societat mixta de 12,5 milions d’euros que ocasiona que la societat nasca amb greus tensions patrimonials i pèrdues que repercutiran en la seua viabilitat”.

El més rellevant per als veïns de Sagunt és que el pagament del préstec passà a estar incorporat en la mateixa factura de l’aigua. Des de llavors, són ells els qui, cada tres mesos, aporten la seua devolució a Aigües de Sagunt. En aquest moment, el pagament del cànon suposa prop del 39% del cost del rebut i és la partida més alta. Encara més, la jutgessa indica que “des del punt de vista d’Aguas de Valencia, no existeix pràcticament risc empresarial. Tenint en compte que es tracta d’una empresa d’aigües d’abastiment i que la clau dels preus radica en l’Ajuntament que, al mateix temps, és soci majoritari, l’empresa, amb majors o menors beneficis, no farà fallida”.

De fet, el contracte d’explotació blinda encara més el negoci, ja que s’explicita que el 6% del que factura l’entitat mixta s’ha de repartir entre ambdós socis, hi haja beneficis o pèrdues. D’altra banda, els 12 milions del cànon que Aguas de Valencia va ingressar havien estat pràcticament esgotats abans inclús de constituir la societat Aigües de Sagunt. La major part va anar a pagar el dèficit d’anys anteriors o a engrossir la partida de despeses ordinàries. D’aquesta manera, a més, s’incomplia l’acord plenari del 26 de setembre de 2007, pel qual s’havia de destinar el pagament del cànon a inversions consensuades i aprovades pels grups municipals.

10 anys de lluita veïnal

El desenvolupament de l’Operació Flotador ha anat pràcticament de la mà de les denúncies públiques del veïnat de Sagunt, qui ha espentat les investigacions amb la recol·lecció de proves i documents. La seua motivació ha sigut fer front al constant increment del preu del rebut de l’aigua d’ençà que es va privatitzar. “No pot ser que es privatitze per a millorar la gestió i que finalment ens isca més car”, defensa Ricardo Fernández, president de l’Associació de Veïns de La Forja. Tal com explica, el mateix plec de condicions de la contracta de l’aigua preveu una pujada de tarifes d’acord amb l’IPC, la qual cosa implicaria un augment del 18%. Malgrat això, l’any passat ja superava el 80%.

Aquesta pujada és possible en tant que el 82,3% de la factura correspon a despeses fixes del servei. Ací es troben partides com ara la devolució dels diners del cànon, les obres d’infraestructures o, des de 2015, el cost del canvi de comptadors. Aigües de Sagunt hagué de demanar un nou préstec per a desembossar els 1.107.000 euros que costava la substitució massiva de comptadors. Un deute que també va passar a engrossir el rebut de l’aigua. D’acord amb Fernández, s’haurien d’haver utilitzat els 12 milions del cànon per a sufragar aquest tipus d’operacions.

La Fiscalia apunta a la impossibilitat d'accedir a uns correus electrònics de vital importància per a la investigació

Malgrat la insistència del veïnat, el Ministeri Fiscal ja va deixar constància de les dificultats per a continuar el cas a partir d’un informe de la UDEF en què reconeixia la impossibilitat d’accedir a uns correus electrònics de vital importància. Segons la jutgessa, es tracta de missatges que intercanviaren els investigats que no han pogut ser desencriptats, ja que hi hagué un canvi d’ordinadors a l’Ajuntament de Sagunt. La magistrada també indica “la no voluntarietat per part dels tècnics, qui foren requerits judicialment a col·laborar facilitant la identitat de l’empresa encarregada de la seua col·locació”.

Des de l’Associació de Veïns per ara no plantegen personar-se en la causa per l’elevat cost que podria suposar-los, ja que són una associació amb un pressupost reduït que viu del treball altruista dels seus membres. Consideren que hauria de ser l’Ajuntament o una altra administració pública qui ho fera, però ni el consistori ni el principal partit de l’oposició, Iniciativa Porteña, tenen intenció d’intentar-ho. D’acord amb el líder d’aquest últim, Manuel González, la privatització de l’aigua fou “una immoralitat”, però no pensa que s’haja actuat il·legalment. És per això que l’estratègia veïnal passarà perquè la Fiscalia tinga els indicis suficients per a exercir d’acusació. Per ara, pretenen aconseguir les factures d’entre el 2007 i el 2009. Aclarir on anaren a parar els 12 milions d’euros que Aguas de Valencia ingressà a l’Ajuntament i que es volatilitzaren abans que la societat Aigües de Sagunt fora creada podria donar raons a la Fiscalia per a demanar la reobertura del cas.

D’ençà que el mercat del sòl deixarà de ser tan rendible, el cobrament de cànons milionaris a canvi d’embargar l’explotació del servei de l’aigua durant les pròximes desenes d’anys ha sigut per a molts ajuntaments una via amb moltes ombres per a aconseguir liquiditat en les arques municipals. Un ingrés milionari i immediat per als consistoris a canvi d’un negoci redó i sense riscos per a les empreses de l’oligopoli de l'aigua. Si l’Operació Flotador tirara endavant i s’arribara a celebrar un judici, podria posar en dubte una de les principals bases del mercadeig de l’aigua. Per ara, l’arxivament del cas allunya eixa possibilitat.