Derecho al agua
Les aigües tèrboles del País Valencià

El passat maig Paterna assolí tota una fita en la defensa del dret a l’aigua. El ple de l’Ajuntament va aprovar que es garantira a tot el poble el subministrament mínim vital. La moció va ser impulsada per la plataforma ciutadana H2O Paterna davant la urgència de prendre mesures: “Hi ha hagut casos de dones amb fills menuts que han arribat a casa i s’han trobat que no tenien aigua sense que ningú els hagués avisat que s’anava a produir el tallament”, explica Jorge Samblas, portaveu de H2O Paterna, que també denúncia que l’Ajuntament encara no dóna xifres exactes respecte a les persones afectades.

H2O ha començat també a estendre’s a altres municipis com Riba-roja o Godella. El seu objectiu és evitar que la gestió de l’aigua siga un negoci pel qual les operadores privades es lucren a costa dels ciutadans i les seues primeres accions busquen garantitzar l’accés a l’aigua de tota la ciutadania. Altra mesura incorporada per a aconseguir-ho, a Paterna, fou la creació d’un fons social de 200.000 euros creat íntegrament a partir de l’empresa mixta que opera en gran part del municipi, Aigües de Paterna, participada en un 49% per Hidraqua. Amb l’aprovació d’esta moció, Paterna se suma a la reduïda llista de pobles que garantixen el mínim vital d’aigua —que l’Organització Mundial de la Salut marca en 100 litres per persona i dia— o tenen un fons de rescat creat a partir del resultat industrial de l’empresa gestora.

Enginyeria Sense Fronteres ha dedicat l’últim any a estudiar la consecució del Dret Humà a l’Aigua en el País Valencià i a elaborar un informe que serà publicat en els pròxims mesos. Per a fer-ho, han analitzat aquells municipis amb més de 25.000 habitants, dels quals han col·laborat un total de 33. Tan sols cinc d’ells comptaven amb un fons de rescat on l’empresa gestora de l’aigua participara, sempre forçada pels ajuntaments, per a cobrir-lo total o parcialment. Respecte a la garantia del mínim vital d’aigua per a les persones amb escassos recursos econòmics, la xifra és més desoladora. Només Xàtiva, i ara també Paterna, han aprovat mocions en defensa d’este dret.

Al barri de La Coma (Paterna), on existeix un fort risc d’exclusió social, s’està pagant l’aigua més cara de totes

Segons expliquen des d’Enginyeria Sense Fronteres, d’acord amb els indicadors internacionals utilitzats en el seu estudi els costos de la factura de l’aigua no haurien de superar el 3%. Altres indicadors menys optimistes fiquen el llindar en l’1%. De les factures analitzades, la gran majoria de llars amb pocs ingressos superen eixe tall, i són tres municipis els que també sobrepassen al 3%. Destaca especialment el cas de La Coma, en Paterna, on opera Aigües de València, ja que es tracta d’un barri en un fort risc d’exclusió social que està pagant l’aigua més cara de totes.

Altres dades de l’estudi mostren com es dividix el preu de la factura de l’aigua en els diferents municipis. Generalment, la major part no és el consum variable, sinó els costos fixos del funcionament del servici. A estos s’han d’afegir els costos impropis de la factura, com són la tassa EMTRE per la recollida i tractament de residus sòlids, que es calcula en funció del consum d’aigua de l’any anterior. Una altra volta el barri de La Coma se situa en el primer lloc, amb uns costos derivats del consum real que a penes superen el 20%. A més a més, en el seu cas no existeixen els blocs de consum dins la part variable, per la qual cosa s’està pagant el mateix per cada m³ sense importar quanta despesa s’acumula.

El pastís de l’aigua

Tot i que la Llei de Bases del Règim Local indica que la gestió del cicle integral de l’aigua —que compren l’abastiment d’aigua potable i el sanejament— s’executa en règim de monopoli per part dels ajuntaments, el més habitual és que el servici s’externalitze, deixant-lo en mans d’una empresa que prenga totes les decisions sobre la gestió i el preu de l’aigua.

Al País Valencià, com a la major part de l’Estat, la gestió està en mans d’operaris privats, ja siga a través de l’externalització total del servei o del model d’empresa mixta, en el qual l’Ajuntament manté un 51% de la titularitat. De les dades extretes per l’estudi d’Enginyeria Sense Fronteres, tan sols eren de gestió pública les aigües del 9% dels municipis consultats. Les adjudicacions es troben en mans de l’oligopoli format, essencialment, per Aguas de Valencia —del grup Global Omnium—, Hidraqua —pertanyent a Agbar i la multinacional francesa SUEZ— i, en menor mesura, FFC Aqualia.

Aguas de Valencia és propietat de la família del empresari Eugeni Calabuig, que n’és el president. La Fiscalia Anticorrupció està demanant quatre anys de presó per a tots els Calabuig per un presumpte delicte d’administració deslleal en la compravenda d’accions de la immobiliària Costa Bellver, que també pertany a la família. Estes operacions es realitzaren durant els anys 2009 a 2012 i, segons la fiscalia, contribuïren a deixar un forat de 30 milions d’euros en Bancaixa.

L’any passat Aguas de Valencia repartí 31 milions d’euros entre els accionistes, que són majorment la família calabuig

L’any passat Aguas de Valencia repartí 31 milions d’euros en dividends entre els seus accionistes, conformats majoritàriament per la família Calabuig. Eixa xifra dóna una idea del volum de beneficis extrets per l’explotació de l’aigua. El grup del qual forma part i que també opera fora del País Valencià, Global Omnium, va tancar 2017 amb uns beneficis de 35 milions d’euros i un volum de facturació superior als 300 milions.

Un canvi de cara

Hidraqua era abans coneguda com a Aquagest, però decidí canviar el seu nom en el País Valencià després de conéixer-se els casos de corrupció als quals hauria incorregut l’empresa a tot arreu de l’Estat. La jutge Pilar de Lara, encarregada de la macrocausa que investiga a esta filial d’Agbar, la va definir com “una vertadera associació il·lícita”. Algunes de les pràctiques fraudulentes que ha acreditat són la fabricació dels plecs de condicions a través de connivències amb funcionaris i autoritats públiques, els pactes amb terceres empreses per a falsejar concursos públics o la figura dels “aconseguidors”, persones que obrien les portes a les empreses vinculades a Aquagest en diverses entitats públiques aprofitant les seues connexions polítiques i que rebien pagaments i regals a canvi.

Tot i que de Lara portava també la peça que investigava estes actuacions a Catalunya, País Valencià i Múrcia, a finals de març es va conéixer que l’Audiència de Lugo anul·lava totes les seues investigacions per entendre que, encara que el cas es derivara de la causa principal, la jutge no era competent per a actuar en estos territoris.

Gestió directa

Encara que són minoritaris, existeixen alguns municipis que exerceixen la gestió directa del
servici. És el cas de Xàbia, que va tancar l’últim any amb uns beneficis d’un milió d’euros que es reinvertiran íntegrament en la millora del servei. Josep Lluís Henarejos, gerent d’Aigües Municipals de Xàbia, explica que es tracta d’un model que “es pot fer perfectament rentable quan els ajuntaments aposten per ell”. Des de 2015, Xàbia també compta amb un Observatori de l’Aigua obert a la ciutadania on entre altres coses es fiscalitza la planificació d’inversió en infraestructures i les tarifes de l’aigua, que no han pujat des de 2008.

En altres llocs on les licitacions han acabat, els veïns estan lluitant per recuperar el model de gestió pública. En 2012 acabà el contracte de l’Ajuntament de Godella amb Aguas de Valencia després d’una adjudicació de 100 anys. Eixe contracte s’ha estat prorrogant a l’espera que el municipi decidisca si torna a licitar o passa a gestionar de manera directa, tot i que PSPV i Compromís presentaren fa tres anys una proposta de plecs per a externalitzar de nou. En l’actualitat, l’Ajuntament té encarregat un informe a l’asesora PW Advisory. Esta societat està dirigida per Pablo López Heras, l’exdirector de Nuevos Negocios del Canal Isabel II investigat per dissenyar l’operació de compra presumptament irregular de l’empresa colombiana Inassa.

Riba-roja també es troba en una situació de deliberació sobre què fer amb el servici. En 2012 finalitzà el contracte amb Aquagest i el Consistori en preparà un de nou per a adjudicar altra vegada durant 25 anys. Fou la seua empresa competidora, Aguas de Valencia, la que va denunciar el contracte per considerar-lo fraudulent i en 2016 va ser definitivament tombat pel Tribunal Superior de Justícia. Andrés Fernández, de Podem Riba-roja, insistix que des d’aleshores “el govern del PSPV ha maniobrat per a evitar complir amb la seua promesa electoral de recuperar la gestió pública del servici”. El grup de govern es basa en un informe encarregat als tècnics de l’Ajuntament que Podem considera “deficient i incomplet”, com que no consten estudis de viabilitat econòmica ni dades tècniques sobre la gestió del servici.

Adjudicacions a dit per a 50 anys.

L’EMSHI és l’entitat encarregada de la distribució de l’aigua des de les plantes potabilitzadores de Manises i Picassent fins a les localitats properes a València. En ella estan representats 51 municipis amb un total d’1,8 milions de persones, entre ells la mateixa capital. En 2007, l’EMSHI decidí crear una empresa mixta per a gestionar l’aigua, Emimet, participada en un 70% per Global Omnium i en un 30% per la mateixa EMSHI.

Tot i tindre una part de titularitat pública, la fiscalització és complicada i moltes voltes inexistent. El consell d’administració d’Emimet compta amb representació proporcional de l’empresa privada i els grups polítics de l’EMSHI. Valentín Mateos, representant per Esquerra Unida, assegura que el temps que tenen per a estudiar la documentació que els dóna l’empresa a l’hora de prendre les decisions és mínim i que cap dels consellers representants de l’EMSHI qüestiona allò que se’ls presenta.

El principal conflicte de l’entitat té a vore amb el Pla Anual d’Obres que Global Omnium presentà per a convertir-se en l’accionista principal d’Emimed. En ell es recollien unes inversions de 850 milions d’euros per als 50 anys següents que duraria el contracte. No obstant, Mateos denuncia que en cap moment va existir un avantprojecte d’obra i que s’incomplien els principis de publicitat i pública concurrència.

El cas arribà al Consell Jurídic Consultiu, que es va posar del costat de la part privada. Tot i aixi, comptava amb un vot discrepant que indicava que “resulta difícil mantenir que es tracta d’un pla anual d’inversions de preu perfectament quantificable” i qualifica les obres “d’indeterminades”. A més a més, insistix que també “és complicat mantenir que les obres foren licitades” en no existir l’avantprojecte des de l’inici. Per tot açò, Esquerra Unida acabà presentant un recurs contra l’adjudicació per incomplir la pública concurrència, al·ludint també als sobrecostos que repercutixen en la tarifa final.

A GUANYAR DINERS

Pedro Arrojo, de la fundació Nueva Cultura del Agua, explica que un dels grans problemes és que “s’estan utilitzant les empreses de l’aigua per finançar els ajuntaments com si foren bancs”. Esta pràctica es realitza a través del cànon concessional que l’empresa ha de pagar per a passar a explotar el servici, i que en la pràctica està funcionant com un préstec que repercutix en la tarifa que paguen els veïns. “Quan entra un préstec de tants milions que, en condicions normals, un banc no donaria, l’operador privat passa a convertir-se en el teu amo i senyor”, explica Arrojo.

El cànon que es rep per la privatització del servici suposa una gran quantitat d’ingressos que arriben de colp a les arques de l’Ajuntament, però no hi ha cap regulació que indique que s’han de reinvertir en les infraestructures necessàries per al servici. “A l’equip de govern que privatitza per a 20 o 30 anys li va molt bé perquè pot finançar les seues obres que res tenen a vore amb el cicle integral de l’aigua, però després és quan arriba el problema”, explica Luis Babiano, gerent de l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Abastiment i Sanejament (AEOPAS). Com que tampoc hi ha un seguiment efectiu de les inversions que realitza l’empresa en infraestructures, és freqüent que, quan acaba el contracte amb l’empresa, l’Ajuntament es trobe amb instal·lacions ineficients i sense capacitat d’invertir en elles, la qual cosa l’obliga a licitar de nou.

“Abans era freqüent que els ajuntaments vengueren terrenys municipals per a buscar finançament. Ara s’utilitza la via de privatitzar l’explotació dels serveis públics”, indica Babiano. El problema és que, una vegada privatitzat el servei, és molt complicat revertir la situació. Si un nou govern vol acabar amb el contracte que s’havia signat abans per als pròxims 20 o 30 anys, ha de retornar a l’empresa, no sols la inversió inicial, sinó també una amortització dels beneficis que deixa d’ingressar.

En una situació semblant es troba el municipi de Requena, on en 2015 acabà el contracte amb Egevasa i s’està prorrogant des d’aleshores. Es tracta d’un municipi subjecte a un pla d’ajustament amb greus problemes d’infraestructures de l’aigua, sense capacitat d’inversió ni molt menys de creació de cap empresa pública, per la qual cosa no és possible plantejar una remunicipalització.

Juan García, de Requena Participa, explica que la proposta del seu partit passa per evitar que el contracte siga de 30 anys a canvi d’un cànon de 3,25 milions per a finançar l’Ajuntament tal com preveuen els plecs. “Una possible solució és buscar finançament a través d’un banc i aleshores licitar cada quatre anys la gestió de l’aigua”, explica Garcia. Es tracta d’una mesura que no sols evitaria un contracte tan llarg, sinó que permetria a empreses més xicotetes accedir en règim de competència real a les adjudicacions, ja que actualment només les grans companyies de l’aigua tenen la capacitat de desemborsar una quantitat de 3,25 milions de colp. “En qualsevol cas, no pot ser que una empresa privada finance l’Ajuntament en condicions molt millors que qualsevol banc”, afegix García.

Tassa o tarifa

Gran part de la batalla jurídica sobre el preu de l’aigua orbita entorn de dos conceptes clau: tassa i tarifa. La tesi de les empreses és que, sempre que el servici es preste mitjançant concessions, s’ha d’aplicar el poder tarifari de l’empresa per a marcar els preus, per molt que es tracte d’un servici municipal i de primera necessitat.

L’aplicació de les tarifes permet que les empreses puguen atribuir tot tipus de gastos als costos del servici i fa quasi impossible fiscalitzar l’activitat de les empreses en no aparèixer les seues despeses i ingressos als pressupostos municipals. També en el cas d’impagaments, la forma jurídica de la tarifa permet que el subministrament es talle de manera immediata i sense cap avís, mentre que la tassa requerix un procés de constrenyiment que ha d’aturar-se si es prova la insolvència del deutor.

La sentència 185/95 del Tribunal Constitucional assenta jurisprudència per a considerar que, independentment de la forma per la qual es gestione, ha de prevaldre el caràcter del servici que es presta. En tractar-se l’aigua d’un bé comú bàsic i en règim de monopoli dels ajuntaments, el seu preu s’ha de considerar com una tassa amb quantia sotmesa al control públic i en cap cas pensada per al lucre econòmic. Jorge Samblas, de la plataforma H2O Paterna, insistix en “el perniciós que resulta que l’explotació d’un ben públic genere tal quantitat de beneficis. Si s’acabara amb esta possibilitat, les concessionàries anirien desapareixent per si mateixes”.

Durant anys, diverses sentències del Suprem han confirmat la jurisprudència del Constitucional pronunciant-se a favor dels ajuntaments i associacions que denunciaven els preus de les tarifes. El passat maig esta situació va canviar quan Joaquín Huelín, un magistrat que es beneficià d’un conveni entre Agbar i el Consell General del Poder Judicial i que inclús publicà una ponència en un llibre editat per l’empresa d’aigües, es pronuncià en contra d’un recurs contra les tarifes que havien presentat associacions veïnals de Múrcia i Cartagena i que formava part d’una estratègia per a revertir els preus de l’aigua en tot l’Estat. A més d’estar vinculat a la major operadora de l’aigua en Espanya i contra la qual estava dirigit el recurs, el jutge va ser designat contra la normativa del Suprem, un fet denunciat per les associacions però que no progressà.

Babiano opina que el problema de les tasses i tarifes només és un dels molts fronts oberts. Alguns dels més urgents són la reducció de les llargues licitacions de 30, 40 o 50 anys o la planificació d’obres amb fiscalització real de l’ajuntament per tal d’evitar que els operadors subcontracten en funció de les necessitats del moment a empreses del seu propi grup. “També són urgents coses com complir amb els principis bàsics de democratització i evitar que se seguisca licitant amb empreses involucrades en casos de corrupció”, afegix Babiano.

Babiano també menciona un punt al qual tots els defensors del dret a l’aigua coincidixen: “Existeix una forta connivència entre la classe política i el lobby de l’aigua. Es tracta d’un sistema pervers que defén els interessos de les empreses de l’aigua per damunt dels ciutadans”. Tot i que els exemples són infinits, el representant d’AEOPAS posa l’exemple de la Llei Montoro i les impossibilitats que suposa per als ajuntaments a l’hora de gestionar els seus recursos i trobar finançament per a desenvolupar empreses públiques. Per la seua banda, Arrojo es mostra optimista en tant que troba que existix “tot un moviment de reacció enfront de la situació de xantatge financer que vivim i de la qual s’aprofiten les empreses de l’aigua”. La irrupció de nous moviments en defensa de l’aigua arreu del País Valencià pareix ser una prova. “El de l’aigua serà el principal conflicte d’este segle —afirma Jorge Samblas— i els ciutadans hem d’estar preparats per a enfrontar-lo”.