El desig per formar part del món de la cultura valenciana, juntament amb les inquietuds i l’atracció que naix en les persones que volen participar en una colla, són alguns dels estímuls que motiven a moltes ciutadanes i ciutadans a integrar-se en el moviment popular de les muixerangues. És el cas d’Enric Sorribes, president de la Conlloga-Muixeranga de Castelló, que l’any 2013, va decidir endinsar-se en el procés de creació del col·lectiu. No obstant això, la història d’aquesta tradició data al segle XVIII.

La Muixeranga consisteix en un grup d’hòmens, dones, xiquets i xiquetes de totes les generacions, caracteritzats per la mateixa indumentària, feta amb tela de matalàs; i pel seu esforç per a construir “una sèrie de quadres plàstics que culminen en l’alçament de les conegudes torres”, explica el director del Museu Valencià de la Festa, Julio Blasco Nàcher. La primera referència d’aquestes danses es remunta al 1733. Aquest any apareix la primera notícia documental, als llibres de Comptes de la Vila, però diverses hipòtesis apunten que van existir molt abans.

En la mateixa línia, Pau Pertegaz, muixeranguer i coordinador de la revista Temps de Muixeranga, afirma: “No es coneix l’origen exacte de les muixerangues. Hi ha una tradició valenciana que es nomena Ball de Valencians”. Aquesta es va exportar a Catalunya i evolucionà en els Castells. Al País Valencià, s’ha conservat en alguns indrets com d’Algemesí o Peníscola. A més, en el repertori algemesinenc s’inclouen figures calcades a les d’acròbates del Magreb, encara que no s’ha documentat com s’ha produït aquesta connexió. 

Origens documentats

El municipi de la Ribera Alta constitueix el punt de partida de la tradició muixeranguera documentada, encara que hi ha més referències en altres territoris del País Valencià. Per exemple, a l’Alcúdia de Crespins se situa en l’any 1767, en la celebració de les festes en honor a la Divina Aurora. Ací, es desenvolupava la dansa dels Negrets, una modalitat de construcció de figures precedida per un ball burlesc. D’altra banda, a Castelló de la Plana, existeixen precedents documentats en l’any 1866, quan “el programa de les festes va anunciar un ball de Torrent, que representava la visita d’unes autoritats a un poble i incloïa escenes còmiques i elements festius, entre els quals podia haver-hi la muixeranga”, detalla Joan Bofarull Solé, llicenciat en Geografia i Història, i autor del llibre Les muixerangues valencianes.

No obstant això, el moviment muixeranguer valencià va sofrir un període de crisi als anys 60 i 70. En concret, l’any 1973, ja que la Muixeranga d’Algemesí no va eixir en la Processó de les Promeses. En aquesta etapa, les muixerangues només es consideraven elements del folklore tradicional, controlats per la classe política i la religió; i dins de l’àmbit local.

Tanmateix, cap als anys 90, es va viure un moment històric de recuperació, anomenat Moviment de Recuperació de Muixerangues (MRM). A partir de 1996, el protagonisme va recaure en l’Entitat Promotora de Muixerangues (EPM) i en els seus membres, els muixeranguers sense fronteres. Aquestes persones, “gràcies al seu esforç i voluntat, van intentar crear muixerangues al màxim nombre de pobles: Gandia, Sueca, Silla, València, Pego, Gata, Bétera,...”, explica Bofarrull. L’any següent, alguns joves reivindicaren una muixeranga renovada, que comptara amb la presència de dones, i va sorgir la Nova Muixeranga d’Algemesí.

No són castells

Les muixerangues, desconegudes per a bona part de la societat de les tres províncies i desconegut, també, el seu origen a terres valencianes dins la península; han estat des de fa dècades relacionades amb una altra tradició, similar; però diferent en molts aspectes. Els castells catalans són el primer al qual s’associa una muixeranga quan qui ho veu desconeix que aquests són una derivació històrica de les torres humanes de la terreta. Així ho explica el sociòleg i documentalista, Albert Alcaraz, que aclareix que hi ha una arrel originària entre ambdues expressions culturals, però que “foren les colles d’acròbates valencians les que portaren, allà pel segle XVII, les muixerangues a les terres vitícoles del sud de Catalunya”, i posteriorment la dansa evolucionà transformant-se en el que ara coneixem com castells.

Malgrat que els antecedents històrics coneguts estableixen les muixerangues com a pioneres, el 2010 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat les torres humanes catalanes; mentre que la muixeranga, diu Pertegaz, de moment, “només és Patrimoni Immaterial -des del 2011- dins del marc de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí”. Tanmateix, el mestre afirma que cada vegada aquestes estan “més sol·licitades en més actes culturals i festius” i que “cada cop és més comú veure actuar a muixerangues pròpiament, sense estar lligades necessàriament a altra festa”.

La promoció, el suport econòmic institucional i el foment de la relació amb la identitat cultural catalana han afavorit la popularitat dels castells. La muixeranga, per altra banda, fins a l’última dècada, ha quedat en un tercer pla amb respecte altres festes i expressions culturals valencianes, com les falles, les Fogueres de Sant Joan o els Moros i Cristians.

Muixerangues amb un nombre important de membres, com ho és la Nova Muixeranga d’Algemesí (que, segons l’anuari de 2016, ja compta amb més de 350 socis), es mantenen gràcies a l’autofinançament. “A Catalunya els castells han tingut i tenen un suport econòmic, social i cultural total per part del seu govern. Ací, les colles només tenen alguna ajuda puntual”, confirma Ester Ferrer, mestra de la Nova Muixeranga d’Algemesí. 

Per contra, a les muixerangues hi ha més varietat de posicions: els participants poden tenir els peus junts o separats, es fiquen damunt de dos companys, poden posar-se en horitzontal, les torres conclouen amb un remat diferent i, inclús, es formen figures amb moviment. “Ni tan sols ens enfaixem igual. Necessitem la faixa d'una altra manera, perquè ells fan un altre tipus d'estructures, potser més espectaculars per l'altura”, afegeix David Belda, cofundandor de la Muixeranga d’Alacant.

És, precisament, la cerca de l’alçada més elevada el que determina l’aspecte competitiu que presenten els castells, però que no es manifesta als balls muixeranguers. Al País Valencià no hi ha competició de muixerangues ni concursos equivalents al que es celebren a la plaça de bous de Tarragona. “Mai ha estat l’esperit competitiu dels castells la raó de ser de les muixerangues. De fet, fou eixe continu per veure qui alçava la torre més alta, el que acabà per deslligar la torreta de l’antic ball de valencians, esdevenint aleshores el castell com a element diferenciat de la dansa”, detalla Alcaraz.

Malgrat el desconeixement que hi ha a la societat del País Valencià sobre les muixerangues i la consegüent confusió d’aquestes amb els castells, la realitat és que la tradició valenciana està, d’uns anys ençà, en plena efervescència. Arran la creació del Moviment de Recuperació de Muixerangues i l’Entitat Promotora de Muixerangues, la situació d’aquest moviment cultural ha canviat de manera notable. En la dècada del 2000, les muixerangues del País Valencià han viscut un període de reviscolament, “que ha comportat que, ara mateix, hi haja més de 20 colles”, aclareix Bofarull.

Entre els factors que expliquen aquest creixement destaca el naixement de la Nova Muixeranga d’Algemesí (1997), que segons Pertegaz va comportar “la vocació de donar a conéixer aquest fenomen cultural”. La declaració com a Patrimoni Immaterial de les Festes de la Mare de Déu de la Salut, així com el canvi polític al País Valencià, la presència de les torres als mitjans i a les xarxes socials o, inclús, la necessitat de nous elements d’identificació cultural, també han tingut un paper clau. 

Valors muixeranguers

Per a entendre la realitat de les muixerangues, és necessari conéixer la manera en què les integrants, que participen en un ball o en la formació d'una figura, es reuneixen i arriben a ser part d'un mateix tot que busca un objectiu comú. La colla és el nom que rep l’agrupació que congrega setmanalment a les sòcies que constitueixen una muixeranga, però la seua existència transcendeix l’aspecte purament formal.

Els elements de seguretat i constància en l’assaig fonamenten tant la colla, com cada figura que s’alça cap amunt; però no s’entenen sense els valors intrínsecs d’una tradició on, en paraules de Pertegaz, “tot el món té un paper fonamental, independentment de les diferències físiques que hi poden haver entre els individus”. Per tant, quan es parla de seguretat, a la pinya, la faixa i el casc, s’ha de sumar-li la consciència de l’imprescindible de cada peça i, és per això que quan s’eleva una torre es manifesta un sentiment de germanor entre els participants, que es transmet també al públic.

Tot el món té un paper fonamental, independentment de les diferències físiques que hi poden haver entre els muixeranguers i muixerangueres

La formació d’aquestes colles, que comparteixen els fonaments i els valors característics del moviment muixeranguer, s’ha donat de manera discontínua, dispersa i arran de diverses raons, segons el territori on han nascut. "Hi ha muixerangues tradicionals en cinc pobles: Algemesí, l'Alcúdia, Titaigües, Peníscola i Forcall. Presenten diferències en la música, uniforme i figures, entre altres, però tenen en comú quatre components que són els balls, les torres humanes, la religió i la burla", afirma Bofarull. Belda explica com va nàixer la
Muixeranga d’Alacant i destaca la importància que van tindre les xarxes socials per donar-se a conéixer: "Començarem un grupet diminut i, quan vam ser 10 o 15 persones, decidirem tirar cap avant i crearem el nostre perfil en Facebook. A partir d'aleshores, ens ha entrat molta gent”.

Cadascuna té una personalitat pròpia que la caracteritza. Per exemple, segons conta l'historiador de Reus, el Ball de Varetes de Forcall i els Dansants de Peníscola s'assemblen prou. Fan molts balls, encara que a Peníscola amb castanyetes i bastons, i a Forcall només amb bastons. A més a més, la seua actuació culmina amb una construcció humana. Un castell a Peníscola i una torre a Forcall, “des de la qual reciten una lloa de contingut religiós”.

Altra seria la Conlloga Muixeranga de Castelló que, a part de practicar muixerangues, els socis també organitzen altres activitats culturals, concursos de paella i sopars. A la Muixeranga de la Plana, que va nàixer com excisió de la Conlloga, destaquen la seua identitat assembleària: “Totes les decisions es prenen per consens i mirem de facilitar el diàleg al voltant de tots els temes relacionats amb l’associació, des dels aspectes tècnics fins als econòmics”, conta Mª José Peiró Delgado, cofundadora i cap de colla de la Muixeranga de la Plana.

Necessitats

La nova onada de muixerangues obre també la porta a l'adversitat d'allò desconegut. La diversitat de la seua naturalesa comporta que les colles tinguen la necessitat compartida de fixar uns criteris comuns, perquè el reviscolament d'aquesta pràctica, a més de ser coherent, siga sòlid i arribe a ser reconegut socialment com a part de la cultura valenciana.

Algunes colles de nova creació tenen un afany prou innovador i aposten perquè hi haja més llibertat per a crear noves figures i balls. "L’eclosió de tantes colles en poc de temps, en llocs molt diferents i de manera inconnexa, implica que n’hi haja punts de vista dispars. A més, el punt de partida no ha estat un element aglutinador, com podria ser una coordinadora o una federació que fixara uns criteris comuns”, comenta el coordinador de Temps de Muixeranga. I és justament eixe moment en què ara mateix es troben les colles, en el camí d’establir unes pautes generals que siguen representades per un organisme capaç de dotar de consistència i formalitat al moviment muixeranguer.

Les colles es troben en el moment d'establir unes pautes generals que siguen representades per un organisme capaç de dotar de consistència i formalitat al moviment muixeranguer

“Totes les colles estan molt implicades en el procés. El resultat serà visible i avaluable dins de molt poc temps”, vaticina Mª José Peiró, i assenyala que el que ha d’unir a les colles és la passió i el respecte per les diferents tradicions de torres humanes, però que, perquè aquesta siga popular, “ha d’estar viva, evolucionar i canviar amb el temps”. Pertegaz atribueix a eixe caràcter popular de la muixeranga, l’espontaneïtat del seu ressorgiment.

Encara que puga suposar un repte acordar un comú denominador entre les colles, Alcaraz analitza que la voluntat intrínseca i no imposada de les muixerangues té un aspecte també prou positiu, que afavoreix la seua consideració social. “Les activitats que naixen directament per iniciativa popular tenen més possibilitats d’instaurar-se, o almenys de ser més estimades, que no aquelles propiciades pels governs”, defén.

No obstant això, en la majoria de les colles hi ha un sentir general que sosté que no qualsevol cosa és una muixeranga i que n’hi ha una necessitat d’establir uns criteris comuns. Pertegaz posa l’accent en establir un consens quant a la seguretat de figures, per evitar que possibles incidents perjudiquen la imatge del moviment. “Hi ha un ventall de figures que són històriques i que han de conservar-se i donar-se a conéixer, [perquè] en les muixerangues encara hi ha molt desconeixement”, sentència Belda, qui considera que, tant els mitjans, com les institucions són clau en aquest procés de consolidació.

En aquest sentit, la creació d’una federació, de la que ja s’estan elaborant els estatuts, a més de facilitar les coses en temes com els segurs o el transport a les trobades, suposaria avantatges a l’hora de posar-se en contacte amb les institucions, que podrien donar subvencions en favor d’aquest corrent cultural. Pertegaz també fa una crida a les institucions perquè “es creguen” el valor afegit que té la cultura popular, en general, i les muixerangues, en particular; doncs fomentar-la [la cultura popular], “suposa enfortir el teixit social d’un país”. 

En aquest sentit, els nomenats “governs del canvi” poden ser considerats una oportunitat per aconseguir suports i visibilitat, doncs, algunes colles, com la Nova o la de La Plana, reconeixen que han estat decisius per augmentar tant el suport econòmic, com la presència de les muixerangues a festes i celebracions de tot tipus i a “altres espais públics que abans no xafaven”, confirma Ferrer. A pesar que tot açò depén de voluntats polítiques, resta el parer unànime de la independència de les muixerangues respecte dels interessos partidistes. Hi ha colles, muixerangueres i muixeranguers de totes les sensibilitats polítiques, però la visió general en aquest àmbit és que no ha de tindre una connotació política determinada.

Per la seua part, des del vessant sociològic, Alcaraz, considera que potser s’identifica un determinat posicionament polític en la base social del moviment que ha estat darrere de la difusió de les muixerangues arreu del País Valencià. Segons comenta, per a part de la població el sentiment de pertinència nacional és decisiu per recuperar o participar de formes de cultura popular i “en el cas de les muixerangues sí que es podria observar una major presència de persones ideològicament pròximes al valencianisme d’esquerres o de base fusteriana”.

Tanmateix, el sociòleg matisa que caldria un estudi seriós per a determinar-ho i que, per al bé de les muixerangues i de la seua consolidació, seria millor que no quedaren com reducte tancat d’una determinada ideologia. “Que tothom vera en elles una possibilitat de recuperar una part important del nostre patrimoni festiu i cultural”, ja que, com argumenta Pertegaz, la muixeranga ja representa uns valors per si mateixa i ja suposa una expressió, perquè “des del moment en què estàs al carrer, construeixes un col·lectiu i et manifestes públicament, estàs fent política”.

El que es busca amb la consolidació de la tradició, en definitiva, és extraure com a societat els fonaments de la muixeranga, que resumeixen les expressions: “Fer pinya” i “amunt!”, recorda Alcaraz. “Eixe sentit de solidaritat i d’impuls decidit però coordinat, són dos valors que bé faríem d’incorporar a la nostra acció social com a poble”.

Unió i paritat

En quant al paper de la dona, ha anat evolucionant des de la seua incorporació, l’any 1997. De fet, es va convertir “en bandera de la Nova Muixeranga”, com defineix Pertegaz. Des dels orígens, ha recorregut un camí de les activitats únicament administratives a la seua participació en les actuacions. A més a més, tal com defén Verònica Gisbert, experta en conflictes sociofestius per raó de gènere: “Amb la incorporació de la dona, s’ha revalorat aquesta festa, arribant a ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO”. Cal destacar que no totes les agrupacions segueixen el mateix ritme en aquesta integració. “Els Dansantsde Peníscola són tots homes; les dones estan en el grup de les Peregrines i ballen els mateixos balls, però no fan el castell. En les altres colles no hi ha cap diferència”, esclareix Bofarrull.

Un exemple d’aquest progrés es manifesta a Castelló. Sorribes sosté que des del principi la Conlloga-Muixeranga ha estat conformada tant “per homes i dones” i prefereixen parlar de muixeranguers i muixerangueres, on aquestes son majoría en l’executiva. La Nova Muixeranga d’Algemesí compta amb un 50 per cent d’homes i dones, i en la Muixeranga d’Alacant reconeixen que encara cal fer autocrítica, en el seu equip de coordinació hi ha més homes que dones. Així mateix des d’un punt de vista antropòleg, Verónica Gisbert crítica que les festes populars “encara estan definides, en termes generals, per espais controlats pels actors socials dominants, generalment masculins”.