El Clot, més enllà de la mirada

Al bloc dels Portuaris, al barri mariner del Cabanyal de València, una comunitat plena de vida resistix els embats de la degradació, la gentrificació i l’estigma des de l’època del Partit Popular. Malgrat les promeses de l’esquerra en temps de Rita Barberá, encara no s’ha substanciat cap projecte de rehabilitació i dignificació de l’edifici i de les famílies pobres que l’habiten. Este relat és una aproximació vivencial d’algú que va viure al barri entre el 2010 i el 2017.

Blocs portuaris
Uns xiquets passegen per on abans hi havia el barri del Clot, que va començar a desaparèixer als setanta. A terra s’aprecien encara les llambordes dels carrers antics Sergi Tarín

publicado
2018-08-14 09:00:00

És evident que set anys atorguen una mirada única, però no necessàriament més correcta ni més adequada ni, per descomptat, més nítida. Entre juliol de 2010 i setembre de 2017 vaig viure al bloc dels Portuaris, l’icònic edifici del barri mariner del Cabanyal. Tot un cudol al centre de qualsevol retina que busque la mar. De fet, eixa mena de pedra que cou al ulls, destorba i incita a creuar-la ràpidament. Ningú no es deté al bloc. El travessa, el supera, el sobrepassa. I, després, està la platja. Doncs això, una molèstia. I, per pura repetició, un acaba per no vore’l. Tal és la capacitat de l’ésser humà per esborrar el que l’incomoda. Més encara en temps extrems de perfecció estilística. El que no agrada, no existix. Sense més.

Possiblement per això ningú no s’ha molestat mai a incloure l’edifici en l’ordenament urbà. Així està des dels inicis, en un limbe urbanístic, deixat caure. Un meteorit que canvia de color segons la trajectòria del sol i la intensitat de la llum. I que ningú no recorda com ni quan va precipitar-se des del cel aquell any de 1954, al damunt d’una fàbrica de gel i dos corrals, per instint i encàrrec a un arquitecte valencià que havia fet carrera a Madrid, Antonio Tatay, que ja havia alçat unes altres obres locals com ara els hospitals del Cabanyal i el de Porta Coeli. Un arquitecte que va rebre la comanda d’edificar habitatges socials per als estibadors del port, per això el nom, entre les línies ferroviàries del trenet i la via pedrera de Sagunt i apegades a la barriada del Clot, un assentament irregular de cases humils de famílies pescadores, mariners sense barca i venedors ambulants de tela al tall. Una mescla pobre i harmònica de paios i gitanos, sense diferències a taula, ni en els mals d’esquena ni en els drames o les alegries.

Tomás Correas
Tomás Correas, net de la tia Sorda i portaveu de Millorem El Cabanyal, amb dos dels fills. Sergi Tarín

L’edifici de Tatay va trencar les dimensions del Cabanyal, amb un màxim de dos plantes. El dels Portuaris, amb sis pisos, va desestructurar l’horitzó en un temps en què això no tenia gaire importància. I malgrat tot, Tatay hi posà molta cura. Per saber-ho basta visitar el despatx del fill, l’hereu Víctor Tatay, també arquitecte, que conserva els plànols enrotllats dins d’uns tubs, dibuixats a mà amb tinta negra i roja. Uns pergamins que detallen com el projecte va passar de 130 habitatges a 120 fins als definitius 168. Una obra de la qual Tatay se sentia orgullós. “Aquell edifici l’alçà ton pare”, deia quan anaven a fer el bany a la platja de les Arenes. I és cert que podria haver sigut una mola més de l’incipient desarrollismo franquista. Un tros de granit amb materials de gran caducitat. Però Tatay inhalà l’eclecticisme que dominava la construcció noble de llavors i volgué portar a la vora de la mar els gustos burgesos de la València gris de la dictadura. Una expressió austera, molt monolítica, de rajola caravista, sòcols de pedra i forjats en forma de rombes en les plantes baixes. Talment com uns altres edificis de l’època als carrers de Colom, les Comèdies o l’avinguda de l’Oest. Tots protegits. Tots catalogats. Llevat del dels Portuaris, fora d’ordenament.

Però sí, efectivament, mirar no és vore. Vaig mirar set anys i només vaig vore cinc. Mirar és un moviment intuïtiu, purament biològic. Vore, en canvi, precisa d’actitud, d’una navegació fràgil per sobre d’estats d’ànims no sempre exquisits. Vore és aproximar-se en molts sentits. Implica voler aprendre i assumir la molèstia, de vegades un intens dolor, que això significa. Vaig arribar al Cabanyal perquè volia contar des de dins la resistència d’una part del veïnat al projecte urbanístic del Partit Popular, i més concretament de l’exalcaldessa Rita Barberá, de prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar, tot destruint 1.651 cases d’un alt valor patrimonial i històric. I volia explicar-ho tot habitant una d’eixes cases i assajant l’experiència de ser un veí més amb l’alè de l’amenaça a sobre.

Rastro
Moltes famílies del bloc es dediquen al mercat d’encants dels diumenges, una vocació o una necessitat que s’hereta de generació en generació. Sergi Tarín

Comprendre, suportar, mirar i vore. I contar-ho. Durant més d’un any vaig buscar, sense èxit, una d’aquelles cases sentenciades fins que va eixir l’oportunitat de viure als Portuaris. El bloc també estava afectat per la prolongació, però al meu parer de llavors, massa lluny de l’epicentre de la gran batalla, Cabanyal endins, al carrers històrics de Sant Pere, Els Àngels, Escalante o Progrés. Tota una contradicció: havia vingut per viure a tocar de la degradació, per arrimar el colze, per ser un més i, en canvi, habitava un edifici quasi en primera línia de platja i amb una brisa, una llum i unes vistes inigualables a l’arc del golf de València. Dormia allà, però passava el temps per altres llocs. Mirava, però no veia. Llavors va arribar Giulia Tamayo.

els desnonaments de rita

El maig de 2012, el Partit Socialista -en l’oposició- va denunciar l’existència de 58 habitatges municipals (els havia comprat l’Ajuntament per a enderrocar-los) ocupats il·legalment. L’Associació de Veïns s’hi va fer ressò, va pressionar a través dels mitjans i el consistori inicià una onada de desallotjaments de famílies vulnerables, sense alternativa d’habitatge ni la més mínima intervenció del Servicis Socials. Pura i dura vulneració de drets elementals. En aquell temps, la periodista i jurista Giulia Tamayo preparava un dossier per a Amnistia Internacional sobre este assumpte, centrat en els casos madrilenys de Puerta de Hierro, la Cañada Real i El Gallinero, però amb el suport d’unes altres experiències com ara la del barri de La Mina de Barcelona i el recent cas del Cabanyal. Tamayo havia estat un exiliada del Perú de Fujimori després que el 1998 va desvetllar un pla d’esterilització quirúrgica massiva de dones indígenes. Des de llavors s’havia convertir en un referent del drets humans i ho va continuar sent fins que va morir el 9 d’abril de 2014. Aquell agost de 2012 ja tenia el cranc a dintre i va recórrer durant dies el Cabanyal. Acompanyar-la fou una lliçó magistral de periodisme a l’hora de preguntar, empatitzar i maniobrar amb els silencis. I, sobretot, a l’hora de mirar. De mirar i vore. Gràcies a ella vaig saber que un dels grans drames del barri habitava al mateix edifici on jo vivia. Allà s’havien refugiat moltes de les famílies desnonades i, la policia, que ho sabia, havia preparat per aquella tardor un operatiu per buidar el bloc d’okupes. La gran notícia era a casa i jo no havia sabut detectar-la fins que Giulia Tamayo me la mostrà.

culto evangelista
La comunitat gitana del Clot s’organitza, en bona part, a través del culto evangelista, un espai de religiositat, però també de solidaritats i resistències. Sergi Tarín

la resistència.

El 5 de setembre es va organitzar una populosa assemblea al carrer. Les fenomenals advocades Pilar Serrano, Ángeles Blanco i Begoña Lobo van assessorar el veïnat. Les tres sempre estigueren quan les vam necessitar. I voluntariat de Cooperació Social Universitària, del Santiago Apòstol, el col·legi on anaven i continuen anant les filles i fills de les famílies més pobres del Cabanyal, muntaren guàrdies i feren acompanyaments. Gràcies a tot aquell dispositiu, el 10 de setembre es pogué documentar l’actuació d’agents que entraren a les cases sense ordre judicial i n’amenaçaren els habitants en lloc d’informar-los de la situació, els riscos i les possibles alternatives. La denúncia pública d’estos fets va dissuadir les autoritats i cap família fou desnonada. Va ser una victòria a mitges, feble. L’estat de dret no arribava als habitants precaris del bloc, però almenys ningú dormiria al ras aquella tardor. Senzillament, els deixaven en pau i ens permetien guanyar temps per bastir una resistència una mica més acurada.

Millorem El  Cabanyal
Millorem El Cabanyal reivindica la part oest del solar com a jardí i zona comuna d’esbarjo i jocs. Davant la desídia municipal, s’han organitzat diverses jornades de neteja de l’espai. Sergi Tarín

A mi aquella experiència em permeté mirar i vore i posar nom i noms a la pedra. Així vaig conèixer Tomás, el nét de la tia Sorda, de la llarga estirp d’habitants de les barraques del Clot. I a Marcos i Pilar, memòria viva de la diàspora gitana des de les costes de Galícia a les de la Mediterrània. I a Gloria, una gitana d’una saviesa secular, a qui l’Institut Valencià de la Vivenda, l’IVVSA que ara s’ha reconvertir en EIGE, encara vol desallotjar tot i que ella no s’ha negat mai a abonar un lloguer social. I al Sardina, que fa sonar la guitarra només fregant-la. I María, que passa el dia regirant contenidors per guanyar-se la vida al mercat dels encants del diumenge i que una vegada va arreplegar del fem una guitarra trencada, feta amb una mena de closca de tortuga que la policia li va requisar després de denunciar-la per tràfic de fauna protegida. I Enrique i Alegria, als quals Cabanyal 2010, l’empresa mixta que creà el Partit Popular per espoliar el Cabanyal, els va llogar sense condicions un pis i, després d’arreglar-lo, els el va arravatar. El mateix que a Carlos, que es gastà 12.000€ perquè el pis estava en ruïnes i després li rescindiren arbitràriament el contracte de lloguer. I el Viri, mecànic i cantor. I Enrique i Costi, amb la casa sempre oberta per prendre un cafè amb llet. I José Luis, pintor i pastor evangelista. I Basilia, en cadira de rodes i sense ajuda d’estiu a la residència perquè, teòricament, està millor de salut. I els germans Alfonso, Marcos, Saúl i José, capaços de calcar al pinzell qualsevol obra de l’Equipo Crónica. I molta gent més. Impossible d’encabir en unes poques pàgines

Cabanyal
Penúltima casa, ja desapareguda, al solar del Clot. En l’actualitat, horts urbans han substituït per un verger l’abocador en què l’havia convertit el Partit Popular. Sergi Tarín

millorem el cabanyal

Moltes d’estes persones foren partícips de la creació, en setembre de 2013, de l’associació Millorem El Cabanyal, a través de la qual s’han canalitzat denúncies i demandes i s’ha pogut fer visible la realitat humana del bloc més enllà del pur fet mineral. I també interlocutar amb unes autoritats que encara no saben què fer amb l’edifici: deixar-lo tal com està, rehabilitar-lo, enderrocar-lo... I poc importa el color polític. Urbanisme és una regidoria del Partit Socialista i aspiren a un barri modern, sense gent pobra, perquè ja se sap que la pobresa és una cosa molt antiga. I Servicis Socials és de Compromís, que ha estat incapaç de millorar les condicions de vida de les famílies sense recursos del bloc i també de la part del Cabanyal encara ferit pel llegat del Partit Popular. I Patrimoni és de Podem, que continua deixant morir centenars de cases buides al barri malgrat les amenaces de nous desallotjaments i un encariment progressiu del sòl que provoca l’expulsió del veïnat més vulnerable.
Ja se sap que els despatxos no solen comptar amb finestres que permeten mirar tan lluny. I que, en tot cas, mirar tampoc no implica vore. Llàstima el temps perdut i la legislatura quasi esgotada. El bloc, mentrestant, continua sent molest per a moltes retines i ocupant una part del paisatge que es contempla com a negoci. Mirar i després vore és un gest poc innocent, gens involuntari, però molt necessari. Fins i tot d’una imposició legítima si és que encara queda algú fabulant amb el pas lent i poc subtil de les excavadores.

Relacionadas

Represión
Huit activistes a judici pel boikot al sionista Matisyahu durant el Rototom'15

Les activistes, que s'enfronten a 4 anys de presó, s'han acollit al seu dret a no declarar davant la querella que les acusa d'incitació a l'odi i coaccions per una campanya per xarxes que es va dur a terme en l'estiu de 2015, a partir de la qual es pretenia evitar l'actuació del cantant prosionista Matisyahu en el festival Rototom. Segons la defensa de les encausades, la querella que planteja l'acusació forma part d'una estratègia d'instrumentalització de la justícia per a silenciar les crítiques ‘pacífiques’ a la política d'apartheid de l'estat d'Israel.

Represión
Ocho activistas a juicio por el boicot a Matisyahu

Las activistas, que se enfrentan a cuatro años de prisión, se han acogido a su derecho a no declarar ante la querella que las acusa de incitación al odio y coacciones por una campaña por redes que se llevó a cabo en el verano de 2015, a partir de la cual se pretendía evitar la actuación del cantante prosionista Matisyahu en el festival Rototom. Según la defensa de las encausadas, la querella que plantea la acusación forma parte de una estrategia de instrumentalización de la justicia para silenciar las críticas ‘pacíficas’ a la política de apartheid del Estado de Israel.

Movilidad
Transporte público gratuito: ¿Es buena idea?

La ministra de Transición Energética lo ve como una propuesta “audaz” pero las experiencias de implantación del transporte gratuito han sucumbido por los problemas de finaciación. Tres expertos de movilidad urbana evalúan la idea de barra libre en el transporte público.

Historia
Vicent Galiana: "La diversitat ha estat el fet constitutiu dels Tupamaros"

Vicent Galiana i Cano (Callosa d’en Sarrià, 1992), historiador per la Universitat de València,  ha publicat Tupamaros: Del Fusell al Parlament (1966-2016) amb la editorial Tigre de Paper. Un llibre que ofereix, en una perspectiva, una història d’un moviment polític molt particular en la seua evolució: des d’una grup armat clandestí, passant per la presó i l’exili, a un partit polític integrat en el joc electoral que llançarà un dels seus principals referents, Jose Mujica, a la presidència del País.

0 Comentarios

Destacadas

Fiscalidad
Las tasas Tobin y Google, insuficientes e infladas

El Consejo de Ministros aprueba hoy el anteproyecto de ley del impuesto a las transacciones financieras y el impuesto a las grandes empresas de servicios digitales, pero las cifras y su alcance no convencen a organizaciones sociales ni a los técnicos de Hacienda.

Unión Europea
El ascenso de la ultraderecha y la nueva Europa

Los partidos de extrema derecha han cambiado paulatinamente de discurso. Ya no abogan abiertamente por la salida de la Unión Europea sino que han recuperado la vieja idea fascista de “reconquistar” el continente.

Sanidad
Atención Primaria en Madrid: “Hemos estado viendo hasta 70 pacientes al día”

La comunidad de Madrid estrena un plan piloto que reduce el horario de consultas hasta las 18:30 horas, mientras los profesionales piden medidas estructurales y un incremento en la inversión en medicina familiar que acabe con las consultas abarrotadas.

Vivienda
Victoria contra los gigantes inmobiliarios en Berlín

Tras semanas de movilización por parte de los vecinos del barrio, el Senado de la Región de Berlín decidió iniciar un procedimiento para comprar estas viviendas y no permitir que un fondo buitre las acapare.

Últimas

Comunidad de Madrid
Iglesias anuncia que Podemos disputará las autonómicas a la marca de Errejón

El secretario general de Podemos envía una carta en la que muestra su tristeza por el anuncio de Errejón y Carmena y anuncia que saldrán “a ganar” las elecciones autonómicas.

Tren
Milana Bonita propone una ITV social para los trenes extremeños

La plataforma presenta una propuesta de Ley en la Asamblea de Extremadura para que los extremeños puedan decidir sobre su propio tren.

Medio ambiente
Luz verde al embalse de Barrón en contra del criterio ecologista

El Ministerio de Transición Ecológica emite una declaración de impacto ambiental favorable al proyecto, un plan cuya utilidad vecinos y ecologistas ponen en entredicho y que afectaría a una zona de gran valor ecológico.

Arte
El arte es un mecanismo de cambio
1
Enfrentarnos a una situación injusta desde la cultura puede (y debe) ser necesario para construir poder popular en el hoy.