València
Ni arrasada ni recuperada: allò que revelen els estudis sobre l'Albufera després de la dana

Al Tancat de la Pipa, una cadira roman exposada amb un cartell: “Aquesta cadira va arribar surant al Port de Catarroja des del Barranc del Poio. DANA 2024.” És un dels molts objectes que va deixar la riuada, juntament amb una successió de diagnòstics ràpids sobre l'estat de l'Albufera que van deixar que la desinformació ocupara l'espai de les veus expertes. Durant setmanes, la imatge d’un llac sepultat sota l’aigua va consolidar la idea d’un desastre natural irreparable.

Ara bé, els informes publicats després de la dana dibuixen un escenari travessat per factors històrics molt anteriors al 29 d'octubre del 2024. L'impacte de la dana a l'Albufera va ser innegable. La proximitat al barranc del Poio, un dels punts més afectats, va provocar que en poques hores el parc natural rebera més de 120 hm³ d'aigua.

El nivell del llac va pujar prop d'un metre en només 11 hores i unes 700 000 tones de sediments es van dipositar al fons. En un únic dia, l'Albufera va acumular l'equivalent a tres dècades de sedimentació

El nivell del llac va pujar prop d'un metre en només 11 hores i unes 700 000 tones de sediments es van dipositar al fons. En un únic dia, l'Albufera va acumular l'equivalent a tres dècades de sedimentació. Durant setmanes, el llac va deixar de semblar-se a si mateix, però la idea —repetida després de la inundació— que el llac havia quedat devastat amaga una realitat més complexa.

El problema no comença en la dana

“L'Albufera no està pitjor per la dana, perquè ja estava malament”, explica Hernández. Tal com argumenta l'experta, la riuada no va crear el problema a l'ecosistema, però sí que el va agreujar i el va fer visible. Des de fa dècades, l'espai natural arrossega un procés de degradació lligat a la pressió urbana, els abocaments i la intensificació agrícola. A partir de mitjans del segle XX, l'agricultura intensiva i el creixement urbà i industrial sense tractament d'aigües residuals va provocar l'eutrofització del llac, és a dir, un excés de nutrients.

El sobrecreixement del fitoplàncton va reduir la transparència, va afectar la vegetació subaquàtica i va provocar mortaldat de peixos, portant a un “col·lapse ambiental” als anys 70. La lluita ecologista ha aconseguit mesures com ara la depuració d'aigües o la creació d'aiguamolls artificials que han millorat parcialment la qualitat de l'aigua, però el deteriorament ecològic persisteix.

Si bé la dana va arrossegar nous contaminants, la presència de contaminants a l'aigua i al terra no és nova a aquest parc natural que aspira a ser declarat Reserva de la Biosfera per la Unesco. El grup d’investigació de l'Institut Cavanilles, a les seues anàlisis de novembre a séquies del nord, assenyala que aquestes aigües contenien composts característics d'abocaments urbans, com ara fàrmacs, cafeïna i d’altes concentracions d'amoni, “alguns derivats de la riuada i d'altres ja presents abans de les inundacions”.

El problema tampoc comença a l'Albufera

“Si la part alta de la conca comptara amb un sistema de cobertura vegetal, la capacitat d'infiltració haguera sigut més gran i, per tant, l'escorriment i els sediments s'hagueren reduït”, assegura Héctor Moreno, investigador de la UPV−CVER.

Un altre dels errors és situar l'origen del problema al mateix aiguamoll. Tot i això, l'Albufera no funciona com a un espai aïllat, sinó com al punt final d'un sistema molt més ampli. Tot el que passa a la conca —des de la gestió forestal fins a l'activitat industrial— acaba tenint un efecte al llac i a la marjal. La mancança de vegetació en zones altes, la urbanització o la ubicació d'indústries en àrees inundables influeixen no només en la quantitat d'aigua que arriba, sinó també en la velocitat i el que transporta.

“Regular els tipus d'indústries que s'instal·len a zones molt propenses a les inundacions evitaria que, en cas d'abocament, productes com ara hidrocarburs, metalls de bateries o plàstics acabaren en una zona pantanosa”, afirma Moreno

Part dels sediments, residus i contaminants que van assolir la marjal durant la riuada procedien precisament d'aquell recorregut previ. Els estudis posteriors a la DANA van detectar des de restes industrials fins a metalls o residus urbans arrossegats per l’aigua. “Regular els tipus d'indústries que s'instal·len a zones molt propenses a les inundacions o prop de cursos d'aigua evitaria que, en cas d'abocament, productes com ara hidrocarburs, metalls de bateries o plàstics acabaren en una zona pantanosa”, afirma Moreno.

Un diagnòstic catastròfic (i amb matisos)

Els resultats dels informes de la Direcció General de Medi Natural i Animal Generalitat Valenciana “evidencien la notable capacitat de resiliència del sistema lacustre davant de pertorbacions extremes com ara la dana”.

Davant d'una escena de desastre amplificada els primers dies, els estudis realitzats després de la riuada apunten a una recuperació progressiva de l'Albufera segons les tasques de restauració avançaven i l'ecosistema assimilava l'impacte. Tot i que l'episodi va ser sever, el sistema va mantenir part de la seua funcionalitat ecològica i va començar a recuperar algunes de les seues dinàmiques habituals. El fitoplàncton va recuperar el seu patró habitual i el zooplàncton —pràcticament desaparegut després de l'episodi— va tornar a registrar nivells elevats de diversitat.

Fins i tot els sediments, que a priori poden semblar nocius, tenen una doble cara. Tal com assenyala l'investigador de la UPV-CVER, Héctor Moreno, “l'aportació de llims i argiles pot augmentar fins i tot la fertilitat del sòl agrícola”. L'entrada massiva de sediments forma part de la dinàmica natural d'aquest tipus de sistemes, però Moreno adverteix que aquest mateix sediment, si no es gestiona, pot compactar el sòl, afavorir l'acumulació de sals i acabar generant problemes per al cultiu de l'arròs.

Els resultats científics evidencien la notable capacitat de resiliència del parc natural, pròpia de les zones humides. Una recuperació que, tot i poder interpretar-se com a un aspecte positiu, no equival a un bon estat de salut ecològica.

Segons María Hernández, la tècnic d'Agró, “que no es plantara, hauria sigut l'ideal”. El cicle agrícola va donar marge als agricultors. Quan va arribar la riuada, els arrossars encara no estaven sembrats i això va permetre recuperar l'activitat abans de la campanya següent

Segons María Hernández, la tècnic d'Agró, “que no es plantara, hauria sigut l'ideal”. El cicle agrícola va donar marge als agricultors. Quan va arribar la riuada, els arrossars encara no estaven sembrats i això va permetre recuperar l'activitat abans de la campanya següent. Tot i la possibilitat de renunciar al cultiu a canvi d'ajudes econòmiques, la majoria va optar per tornar a plantar i aquesta urgència per recuperar la normalitat va marcar bona part de les decisions posteriors. Per accelerar la neteja dels camps abans de la sembra, es va desplegar maquinària pesada en àmplies zones de la marjal. El fang havia de desaparèixer ràpid. També els residus.

Ara bé, no totes les formes de netejar tenen el mateix impacte. Segons adverteix Hernández, el pas de maquinària pesada va fragmentar part d'aquests residus i en va facilitar la dispersió a terra i aigua. Davant d’aquesta lògica d'urgència, Acció Ecologista−Agró va apostar per la recollida manual per identificar, separar i gestionar millor els residus. Un treball més lent, menys visible i més difícil d'encaixar en un context travessat per la pressió per tornar a produir com més prompte millor.

Mesos després, en juny del 2025, Agró va advertir de la reaparició de residus que havien quedat soterrats i que van tornar a emergir just quan els arrossars començaven a inundar-se per a una nova campanya de sembra.

Qui sosté el territori?

“Ni estaven ni se'ls esperava”, resumeix Marla Hernández quan parla sobre l'arribada inicial de recursos a determinades zones de l'entorn de l'Albufera.

Davant d’aquesta absència, l'organització a la marjal es va construir des de baix. Xarxes locals, col·lectius i personal tècnic van començar a organitzar quadrilles de neteja, voluntariat i brigades ambientals. Acció Ecologista−Agró va coordinar part d'aquestes feines durant mesos, des de la retirada de residus fins a la recerca de finançament per a pagar tractors o contractar empreses especialitzades per a gestionar plàstics. Per les jornades impulsades per l'organització van passar més de 600 persones. Només durant la recollida de plàstics van aconseguir retirar al voltant de sis tones de residus.

Segons Acció Ecologista−Agró, la resposta institucional no només va ser insuficient sinó que va arribar de manera heterogènia al territori afectat. En un comunicat publicat en juny del 2025, l'organització va denunciar que “la capacitat dels municipis afectats és clarament insuficient per a afrontar la magnitud del problema” i va reclamar una intervenció coordinada per abordar la retirada de residus i la restauració ambiental de les zones afectades.

Entropessar sobre el mateix fang

Alguns missatges han reduït el que ha passat a una catàstrofe puntual i potser aquesta és la mentida més enganyosa de totes: pensar que es tracta d'un fet aïllat.

L'augment de fenòmens meteorològics intensos i les condicions del territori apunten a la direcció contrària. Les raons que expliquen els fets fan que aquest tipus d'episodis formen part d'una tendència, no d'una excepció.

Assumir que aquestes inundacions formen part d’un escenari cada vegada més freqüent implica canviar també la forma d’habitar i gestionar el territori. Més enllà de la resposta immediata, l’adaptació passa per enfortir la capacitat d’anticipació i de reacció, tant a nivell col·lectiu com individual. Des del treball sobre el terreny, col·lectius com ara Acció Ecologista−Agró insisteixen en mesures que van des de recuperar cobertures vegetals a les conques i limitar activitats contaminants a zones inundables fins a reforçar l'educació ambiental, la prevenció i les xarxes comunitàries de resposta.

Perquè la dana no va crear el problema. Tampoc va començar a l'Albufera ni va acabar quan va baixar l'aigua. Els contaminants ja estaven allà abans de la riuada, els desequilibris ecològics feia dècades que s'acumulaven i els advertiments sobre la vulnerabilitat del territori també existien molt abans de l'octubre del 2024. L'emergència tampoc va ser només climàtica. Va parlar de gestió del territori, de prevenció, de quines veus s’escolten i de qui sosté els espais quan arriba la crisi.

Mesos després de la riuada, la cadira que va arribar flotant des del barranc del Poio continua exposada al Tancat de la Pipa. Ja no només com a record de la inundació, sinó també com a advertiment d'un ecosistema que fa massa temps que reclama atenció.

L’elaboració d’aquest article ha comptat amb el suport d’una subvenció del projecte Climate Frontline, dirigit per EJC en col·laboració amb REVOLVE.