Salud
El VIH, una infecció soterrada per les preocupacions per la covid-19

“Eren uns altres temps, l'any 1985 i no tenia res a veure amb la realitat de hui dia”, rememora Carlos Manuel Gómez. “Es començaven a escoltar rumors llunyans dels EUA, encara no es parlava de VIH, només de la sida i alguna cosa del col·lectiu gai, almenys fins a la mort de Rock Hudson”. Ell, recorda, era molt jove; coneixia la sida perquè “un veí meu, amic i toxicòman (com jo llavors) havia emmalaltit i mort en dos o tres mesos des que la hi van diagnosticar”. Ell tractava de no reflexionar massa sobre allò: “L'evitava en el meu pensament, però cada dia es feia més evident que estava arribant a les nostres vides. A Espanya anava a ser un assot per als toxicòmans, que en aquells dies eren molts, els joves, sobretot, addictes a l'heroïna per via intravenosa”. Carlos Manuel Gómez, que en aquell moment no volia tindre res a veure a la malatia, ara és president de la plataforma Calcsicova, que treballa per a donar resposta al VIH i col·laborar en la seua prevenció.

De toxicòman a un nombre en un full

Gómez recorda el dia que l’hi van diagnosticar: “No vaig voler saber-ho fins que va ser tard, la meua nóvia es va quedar embarassada, li van fer la prova i va donar positiu. Va haver d'avortar, en eixos anys no et donaven una altra opció. Vaig anar a fer-me la prova, sabent allò que semblava inevitable, però no tenia por, ja tenia assumit que anava a morir i que ho faria cavalcant en el ‘cavall’, la qual cosa em desconnectava del món”.

Recollir el diagnòstic va ser, defineix, “breu i més horrible del que em podia imaginar”. Gómez critica la falta d’informació, empatia i acompanyament d’aquell moment: “D'una manera freda em van donar un full i amb algunes indicacions de les quals només recorde la frase ‘l'esperança de vida és d'un any’, i així vaig seguir esperant”, continua el president de la plataforma. “Fins a l'any 1995 vaig viure esperant caure malalt i morir –atesta Gómez–, tractant d'esprémer la vida al màxim, provant de tot sense mirar les conseqüències de les meues accions. Va ser dur perquè vaig veure morir molts amics i la meua nóvia”.

Per a Gómez, l'any 1995 va suposar un moment important amb l’eixida del TARGA (tractament combinat que era una triple teràpia de fàrmacs). “De la nit al matí vaig veure com amics i amigues molt demacrats semblaven reviure, recuperar pes i la vida en la mirada”. Ell també va començar a tractar-se, “just quan el meu aspecte i les meues forces començaven a arribar al límit”. Encara va tardar, matisa, cinc anys a comprendre que no s'anava a morir i que havia d’aprendre a viure. “L'any 2000 havia passat de 40 a 80 quilos -concreta Gómez-, havia deixat les drogues i havia recuperat la meua família. Poc després va morir la meua parella per culpa del VIH (una altra vegada) i va començar la meua dedicació i activisme”. Volia posar, diu, la seua experiència al servei d'altres persones afectades pel VIH i la sida.

Dificultats afegides

Per descomptat, el tractament ha evolucionat encara més des d’aquell moment i el treball científic i sanitari no ha sigut en va. “En 2030 es preveu que s’erradique el VIH”, comunica Sara García, responsable de comunicació de l’associació Calcsicova, creada en 1997 i que treballa amb 10 entitats per a donar respostes al VIH i a la sida en el territori autonòmic. “Europa aprova un nou tractament que en comptes de prendre una pastilla diària, com ara, es tracta d'una injecció cada dos mesos que està tenint bona acollida”, explica García. 

María José Calero, psicòloga de Casda –altra associació ciutadana contra la sida– assegura que des del 2000 van baixant gradualment les morts. La societat pensa que per tindre VIH podria morir prematurament, però res més lluny de la realitat, continua la psicòloga: està segura que els qui s'infecten ara, amb els nous avançaments posats sobre la taula, l'esperança de vida s'igualarà entre infectats i no infectats. Pel que fa al tractament, Calero valora que “els medicaments evolucionen quan interessa a l'empresa”. 

No obstant aquests avançaments, la situació de persones amb VIH s’ha fet més delicada per la covid-19. Els exàmens per a detectar el virus de la immunodeficiència humana sucumbeixen davant els mesos de confinament i la posterior confusió per a definir aquesta nova normalitat: les proves durant el 2020 van disminuir un 30 %. La covid-19 obligava la ciutadania a romandre aïllats per a no infectar-se. Enmig d'aquell caos aterridor, un sector de la població valenciana tancava les portes i finestres per la probabilitat d'entrar en el delicat grup dels pacients amb major risc.

Quant als primers mesos de confinament, Gómez comenta: “Hi ha molta gent que es va tancar a casa i que segueixen tancats per por, cada persona és un món. En el meu cas, jo estava repartint mascaretes i donant les medicines necessàries amb altra gent de l’associació”. D'acord amb això, des de l'associació Calcsicova “féiem el servei de compra de medicaments durant el confinament, perquè no hagen d'eixir de casa”, precisa Sara García, responsable de comunicació de l'associació. Declara, seguidament, que malgrat les poques proves realitzades l'any passat, en el transcurs del 2021 continuaran amb el pla establert, certificar els casos positius mitjançant proves.

Calero sosté: “La resposta més generalitzada és el cabreig per tindre VIH”. “La part terapèutica que té la psicologia és molt important i es perd molt per la falta de contacte entre psicòloga i pacient”, agrega Calero. Més enllà del tractament, per a la prevenció, la psicòloga defén la necessitat d’una educació sexual obligatòria: “No es pot fer una xarrada i oblidar-se del tema”. Gómez secunda: “En aquests temps hi ha molta relaxació, perquè la gent sap que et pots prendre una pastilla i ja no contagies, per això no s’erradica el virus. Limitar el fet de parlar de drogues i sexe no permet educar i erradicar les infeccions”. Assegura que està molt preocupat perquè “veu que les administracions no posen més atenció per fer campanyes de prevenció i d’educació sexual amb programes de reducció de drogues”, i conclou que “els polítics busquen l’ací i l’ara, que és el que els interessa, però no busquen la prevenció per al futur, que es el que dona una bona qualitat de vida a la societat”.  

A més, Gómez demana “un centre de salut sexual a València que es dedique íntegrament a fer proves i a donar informació, com ja hi ha a altres ciutats com Màlaga, Barcelona o Saragossa”. La rapidesa en la detecció és important per al tractament de la malaltia: “Ara es fan proves de saliva de quarta generació en la majoria de centres espanyols, que detecten els anticossos abans reduint la detecció entre quatre i deu dies”, afegeix.

Les dades, un escenari cada vegada més indulgent

Des de 2003 hi ha hagut 56.748 nous casos al País Valencià. En 2019 es van comptabilitzar 7,46 contagis per 100.000 habitants. Des del 2012 s'han detectat 3.331 diagnosticats en el territori, els casos baixen gradualment des de fa una dècada, segons informa el document de Vigilància Epidemiològica del VIH i la sida, redactat pel Ministeri de Sanitat i actualitzat el 30 de juny de 2020. Entre 2015 i 2016, de forma aïllada, els casos pugen en 100 persones. No obstant això, des de 2016, es mantenen les xifres al voltant de 470 infectats anualment. Gómez ho tradueix –amb preocupació– com “un cas i mig al dia”.

El mateix document assegura que la forma de contagi es classifica entre Homes que tenen sexe amb altres homes (HSH), Heterosexuals i Persones que s'injecten drogues (PID). D'aquesta manera, dels 436 infectats en 2019 (últim any analitzat), el 56,1 % es van infectar per HSH, l'escàs 2,1 % per PID, un altre 34,4 % es van infectar a causa de relacions heterosexuals, mentre que el que resta es va contagiar per altres raons. Són les últimes dades actualitzades de la incidència del VIH i sobre això comenta Calero: “les dades sobre la incidència del virus es donen molt tard i es donen els d’anys passats”.

Quant a Espanya, les dades públiques són més opulentes, encara que l'última actualització trobada és de 2018. El Centre Nacional d'Epidemiologia és qui ha desenvolupat els resultats d'aquest document. “S'aprecien diferents tendències en la incidència de nous diagnòstics de VIH segons la manera de transmissió: en el grup de PID s'observa un descens progressiu en les TI durant el període”, avancen des del ministeri.  Quant a la transmissió heterosexual declaren: “s'observa una tendència descendent en l’àmbit global i en tots dos sexes. Les TI de nous diagnòstics en HSH mostren un punt de canvi en 2016, però la tendència abans i després d'aqueix any és estable”.

Pel que fa a les malalties per la infecció, els responsables de l'estudi observen que durant el període 2011-2018, la “pneumònia per Pneumocystis jirovecii” ha sigut la malaltia definitòria de sida més freqüent (28,8 %), seguida de la TB (tuberculosi) de qualsevol localització (20,1 %) i de la candidiasi esofàgica (12,7 %). Gómez narra en primera persona: “Vaig aplegar a estar amb anèmia i pneumònia fa anys, però van aplegar els nous tractaments del VIH i malgrat que va ser lent, em recupere bé”. Tot i que “després de 36 anys diagnosticat, igual que altres persones VIH, envellim abans en l’àmbit de patologies. Per això amb els 53 anys que tinc, patisc d’osteoporosi, bronquitis crònica o colesterol, tot controlat amb un bon seguiment mèdic”. Res a veure amb l’any de vida que li van donar fa quasi quatre dècades.