Salud mental
Parlar de suïcidi pot salvar vides

El suïcidi és un tema que encara no sabem bé com abordar en la societat. Només fa un any que el Ministeri de Sanitat posà en marxa la primera línia pública d’atenció a la conducta suïcida, tant per a les persones que tenen idees suïcides com per a les seues famílies que volen ajudar-les. El telèfon 024 funciona de forma gratuïta en tot l’estat espanyol 24 hores cada dia. Fins al 30 d’abril de 2023, ja havia atés 118.885 telefonades, és a dir, 335 per dia, segons xifres del Ministeri de Sanitat.

Abans, els telèfons d’atenció a les persones amb idees suïcides eren iniciatives privades amb les quals encara es pot contactar, com els telèfons d'emergències: 061/112; el Telèfon de l'Esperança: 717 003 717 (www.telefonodelaesperanza.org); el Telèfon contra el Suïcidi: 911 385 385 (www.telefonocontraelsuicidio.org). Al País Valencià també es pot contactar amb associacions com La Niña Amarilla (www.laninaamarilla.com;hola@laninaamarilla.com) i Caminar (www.ayudaduelocaminar.com/es/), en València; i l’Associació per a la prevenció i el suport d’afectats per suïcidi, en Alacant (asociacionapsu@gmail.com).

El canvi de la gestió de les línies d’atenció a les persones amb conducta suïcida de privada a pública és important i més encara el fet que s’haja creat un telèfon curt perquè evidencia que el suïcidi ha passat de ser percebut com un problema individual a ser considerat des d’una perspectiva social, en què tota la societat ha d’implicar-se, també els mitjans de comunicació, com en el seu dia va passar amb la violència masclista.

El mateix paral·lelisme entre aquests dos problemes socials el trobem en el fet que no existeix un perfil de persona amb conducta suïcida –com tampoc no existeix un perfil de víctima de violència masclista o d’accident de trànsit–, sinó que qualsevol persona pot arribar a una situació de desesperança si s’acumulen suficients factors de risc o precipitants, explica Cristina Martínez Vallier, una de les autores de l’informe sobre l’evolució del tractament informatiu del suïcidi en els mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana de 2018 a 2021, resultat de la Beca Emili Gisbert 2022 que la Unió de periodistes valencians concedeix des de 2015 i que es va presentar fa unes setmanes.

Quins són els factors precipitants

Els factors precipitants són situacions d’estrés que poden provocar un intent de suïcidi en un moment crític com quan ha mort una persona estimada, quan es tenen problemes legals o econòmics i, més, quan aquests són exposats, o quan s’acumula l'estrés crònic o molèsties diàries. A més, s’han de tindre en compte l’exposició a esdeveniments horribles, els conflictes familiars i de parella, les malalties terminals o cròniques, i els canvis significatius en les rutines de la persona.

Les persones que posen fi a la seua vida o que ho intenten acostumen a tindre en comú també el patiment, la sensació d’incapacitat d’encarar-ho per altres vies i la desesperança, explica aquesta investigació, i, a més d’això, «cada persona d’aquest grup heterogeni tindrà els seus propis motius, amb independència de les seues condicions sociocultural o econòmiques, o de salut». Açò no vol dir, i és altre mite, que totes les persones amb conductes suïcides tenen una malaltia mental, encara que les malalties mentals sí que són un factor de risc pel patiment que poden comportar.

Les persones que posen fi a la seua vida o que ho intenten acostumen a tindre en comú també el patiment, la sensació d’incapacitat d’encarar-ho per altres vies i la desesperança

Cristina Martínez, una de les dos periodistes que ha realitzat aquesta guia, insisteix en la importància que tenen els mitjans de comunicació per a desmuntar aquests mites i biaixos perquè serveix per a contribuir a trencar el tabú i desestigmatitzar el suïcidi entre la ciutadania. Encara que la majoria de periodistes apreníem en les facultats de periodismes i a les mateixes redaccions que els casos en què una persona s’ha llevat la vida no s'havien de publicar, aquest informe sobre l’evolució del tractament informatiu del suïcidi en els mitjans del País Valencià apunta algunes claus en sentit contrari.

Explica per què, malgrat que existeix l'efecte Werther –que diu que informar sobre aquests successos provoca un efecte de contagi–, també s'ha estudiat que amb informació ben feta, de prevenció i que aporte alternatives es pot dissuadir una persona que pensa a llevar-se la vida. Això es diu efecte Papagen i trenca el mite més generalitzat sobre el suïcidi: que no deu parlar-se’n. «Es pensa que es produirà un efecte contagi, però, ben al contrari, el que passa és que la persona que ho necessita s’alleuja i diu “puc parlar-te d’açò que em passa i que no puc parlar amb ningú?“», explica la periodista.

S'ha estudiat que amb informació ben feta, de prevenció i que aporte alternatives es pot dissuadir una persona que pensa a llevar-se la vida. Això es diu efecte Papagen

Guardar silenci al voltant del suïcidi i dels pensaments de mort en la nostra societat ens ha portat al fet que el nombre de persones que es lleven la vida no haja parat d’augmentar en els últims anys. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) publica cada mes de desembre, amb un any de retard, les dades anuals sobre morts en general, i per mort intencional en particular.

Des de 2010 el suïcidi es manté com la primera causa de mort no natural a l’estat espanyol després de desbancar les morts per accidents de trànsit. En aquest sentit, l’autora de la investigació es pregunta «Per què no diuen en les estadístiques a què es dedica la gent? Això és molt més rellevant que recollir el lloc o el mètode, dades que no interessa difondre i que si no es donaren, doncs els mitjans no les publicarien». En canvi, analitzar les professions permet classificar-les i incloure algunes com a factor precipitant i, amb aquesta informació, per exemple, s’ha pogut constituir l'associació Ángeles de Azul y Verde, composta per membres de la Policia Nacional i de la Guardia Civil que tracten de detectar companys i companyes que passen per un mal moment i orientar-los en la recuperació del benestar psicològic.

El 2021 les morts per suïcidi van superar les 4.000 a l’estat espanyol, un 1,6% més que en 2020. També s’incrementaren respecte a 2020, en un 1,4%, les morts per caigudes accidentals (3.655 morts) i en un 20,3% més que el 2020, les morts per ofegament, submersió i sufocació accidentals. Al País Valencià el 2021 es varen registrar 403 morts intencionals, una xifra que suposa poc més del 10% del total estatal.

De tota manera, «les estadístiques tampoc són del tot fiables perquè, actualment, encara les famílies demanen que no conste el suïcidi com a causa de la mort, per la qual cosa podem sospitar que les xifres són majors del que recull l’INE», apunta Cristina Martínez. A més, a les accions suïcides cal afegir els intents i la ideació suïcida: «Segons càlculs de l'OMS, existirien uns 20 intents per cada mort, mentre que, segons altres estudis epidemiològics, la ideació podria afectar, al llarg de la vida, a entre el 5% i el 10% de la població espanyola. Això significa que en un any poden produir-se uns 80.000 intents de suïcidi a Espanya, i que entre dos i quatre milions de persones tindran un pensament suïcida al llarg de la seua vida», explica l’informe.

Com identificar senyals de risc de l’acció suïcida

“En mis zapatos, Guía de recomendaciones para comunicar sobre el suicidio” recull un llistat de senyals de risc que ens han de posar alerta davant d’una persona amb idees suïcides i que pot avançar l’aparició de la conducta suïcida. Aquests avisos es classifiquen en senyals verbals i no verbals.

Entre els senyals verbals, s’ha de parar atenció quan alguna persona parla de desesperació, de falta de motivació o de desig de venjança, d’un dolor insuportable o fa comentaris negatius respecte a la seua persona com “soc una molèstia”, “ningú em fa cas” o “ningú em trobarà a faltar si muir”. També cal alertar-se davant referències negatives cap al futur com “Açò mai acabarà” o “No hi ha remei”.

A més, s’han d’atendre els canvis d’humor o d’actitud molt extrems, així com la ràbia, i els acomiadaments poc habituals, i les mencions constants a la mort com “Vull desaparéixer i descansar” o fins i tot quan es parla directament de suïcidi, d’un pla concret o d’altres persones que s’han llevat la vida sense tindre relació amb la conversa.

Entre els senyals no verbals hi ha l’absència de comunicació i canvis notables en el comportament habitual que poden ser tant d’aïllament com conductes de risc o imprudents per a la seua salut. Són cridaners els canvis bruscs en l’estat emocional, una actuació constantment ansiosa o agitada, l’abandonament de la higiene i l’autocura, així com dormir massa o quasi no fer-ho.

També les marques dubtoses que pugueren ser provocades per autolesions, la recerca de mètodes de suïcidi, una aparent tranquil·litat després d’una crisi depressiva, així com arreglar temes relacionats amb la mort: fer testament, comprovar assegurances, resoldre temes pendents o repartir les possessions personals.