Opinión
En defensa de la renovació pedagògica davant formes de crítica falsament progressistes

He estat professora d’Història a instituts d’ensenyament secundari durant quasi 40 anys i de Didàctica de la Història a la Universitat de València durant més de 20 anys. Un dels procediments que ensenyava al meu alumnat és que cal citar les fonts documentals en les quals basa les seues afirmacions, hipòtesis o opinions, al mateix temps que cal diferenciar entre aquests tres tipus d'oracions. La professora Tere Maldonado, entrevistada per El Salto en desembre de 2025, sembla que no dona importància a aquests dos principis del coneixement científic (basar les afirmacions en dades o documents i diferenciar entre opinió, hipòtesi i afirmació concloent), ja que acusa els Moviments de Renovació Pedagògica de ser servidors del capitalisme neoliberal, sense citar ni una línia de les conclusions dels 4 congressos i les 35 trobades estatals que ha organitzat la Confederació de Moviments de Renovació Pedagògica de l’Estat Espanyol ni dels centenars de materials i propostes didàctiques que aquests col·lectius autoorganitzats de professorat han publicat amb la finalitat d’afavorir el desig de saber de tot l’alumnat, tant el que prové de famílies il·lustrades, com el que ve de famílies teleaddictes sense interés pel coneixement.

A l’entrevista citada, la professora Maldonado afirma: “Fueron gentes de la izquierda quienes trajeron lo que entonces se llamaba renovación pedagógica y que después pasó a llamarse innovación pedagógica. (...) es una invención al servicio de las necesidades del capital: innovar constantemente para seguir vendiendo productos y creando necesidades”. Sense entrar a l'anàlisi de tan confusa argumentació, convé recordar que “las gentes de la izquierda que trajeron la renovación pedagógica” continuen dient al pa, pa, i al vi, vi. A la ressenya del recent I Congrés Internacional La Renovación Pedagógica ayer y hoy, reunit a la Universitat de Valladolid el 17 i 18 d’octubre del 2024, es diu: “se trató aquí sobre el confuso y controvertido papel que juega cierto actual discurso de la innovación educativa reducido, en la mayoría de las veces, a un espectáculo de propaganda tecnológica y de segregación disfrazada con anglicismos, que suele esconder la penetración de intereses economicistas en la educación. Ante esta situación se discutía aquí sobre el papel que juega la renovación pedagógica como posibilidad de diálogo y reflexión crítica sobre un enfoque alternativo del cambio educativo, con una base humanista y un carácter no mercantilizado. Un enfoque del cambio con memoria histórica y atento a su contexto, comprometido con la obra transformadora de la educación, el rechazo de la segregación y el afán por construir comunidad educativa y desarrollar la educación integral, el pensamiento crítico y la autonomía del alumnado”.

Centenars d’articles i declaracions dels Moviments de Renovació Pedagògica han denunciat que la innovació reduïda a l’ús de la pissarra digital o la modernització formal de determinades tècniques no ha de confondre's amb la renovació pedagògica

Centenars d’articles i declaracions dels Moviments de Renovació Pedagògica han denunciat que la innovació reduïda a l’ús de la pissarra digital o la modernització formal de determinades tècniques no ha de confondre's amb la renovació pedagògica, que qüestiona l’estructura segregadora del sistema escolar, nega el model de relació que confon l'autoritat (que es guanya) amb el poder (que s’imposa) i es rebel·la contra una concepció de la docència que redueix el paper del professor o professora al d’un tècnic submís que aplica les estratègies didàctiques mercantilitzades pel llibre de text.

Al I Congrés estatal de MRP al 1983, tots aquest col·lectius de mestres que reivindicaven la memòria del model escolar laic i democràtic de la IIª Republicà que el franquisme havia soterrat denunciaven la concepció dominant del fracàs escolar que culpabilitza l’alumne i amaga les desigualtats socials.

Al II Congrés de 1986, explicitàvem el que trobàvem a faltar a la LOGSE, però mai per defensar, com fa aquesta professora, l’escola tradicional anterior. Després vam lluitar contra la LOMCE i més tard hem felicitat que la LOMLOE elimine alguns articles proreligió i prosegregació de les lleis del PP, però, com davant totes les altres lleis, hem explicat que les reformes es fan des de baix, des dels centres, des del treball en equip del professorat compromés amb la formació docent vinculada a la reflexió sobre la pràctica i al desig d’un ensenyament que fomente el desenvolupament personal i lliure de tot l’alumnat.

Al III Congrés de 1996, denunciàvem la proletarització del professorat, defensàvem el seu paper com a intel·lectual compromès amb el desenvolupament cultural de la ciutadania, criticàvem la burocratització dels centres docents i vam llançar campanyes reivindicant el debat social al voltant de l’oferta cultural que ha de fer l’escola pública.

El Moviment de Renovació Pedagògica no és una innovació tecnològica proposada des de dalt. És un moviment socialsorgit des de baix, entre el professorat i també entre la ciutadania

Al mateix temps elaboràvem materials didàctics per canviar tant el mètode com el contingutdels programes de classe, per fer de les ciències una ferramenta per a la comprensió del que passa i del que ens passa, de la realitat social i personal i de la possibilitat de transformar-la. Centenars de seminaris han difós experiències docents que relacionen les matemàtiques, les ciències naturals, la filosofia, la geografia o la història… amb problemes rellevants com ara l’ampliació del port de València,  l’augment del neofeixisme, la defensa del territori assetjat per la barbàrie urbanística, perquè l’alumnat de la classe d'Història puga valorar si la colonització d’Amèrica ha de ser celebrada o que, conjuntament amb la de Filosofia i la d’Economia, puga debatre i optar per diferents concepcions del progrés social construïdes històricament. Aquests són sols alguns exemples molt coneguts per mi, però hi ha un ampli ventall de materials i experiències publicats pels diferents MRP a les diferents nacionalitats.

Aquestes pràctiques col·lectives de professorat i ciutadania crítica i autoorganitzada a favor de l’escola pública i popular, independents de les administracions educatives, són contrahegemòniques i tenen moltes dificultats per a difondre’s sense altaveus ni “padrins”. Només faltava haver de defensar-nos també de formes de crítica falsament progressista que res ajuden a clarificar els ja de per si complexos camins del canvi educatiu i la transformació social.

Veus com ara la de Teresa Maldonado conformen una tendència de professorat que diu provindre de l’esquerra, però que coincideix en la deslegitimació i l’atac que les forces més neoliberals fan a les propostes de democratització del saber i l'ensenyament. A finals dels anys 90, quan ens calia afrontar el repte de fer una proposta cultural i pedagògica que permetera conviure i aprendre a joves de diferents procedències socioculturals a la mateixa aula, va aparéixer una associació de professors de secundària que qüestionava qualsevol proposta de currículum integrador de la diversitat de l’alumnat i culpabilitzava la LOGSE dels mals resultats acadèmics i de l'augment de les responsabilitats docents. Mentre, el MRP reivindicava temps i recursos per a la formació pedagògica del professorat per a afrontar les noves necessitats de les i els adolescents i una reestructuració del lloc de treball docent i del funcionament del centre d'ensenyament secundari. El 2006, quan s'estenen alguns intents d’escapar de l'estructura disciplinar decimonònica que porta més d’un segle convivint amb el “fracàs escolar”, es va fer famós el Panfleto antipedagógico, llibret que traspua un inexplicable odi a la pedagogia, a la qual acusen de ser causa de tots els maldecaps del professorat.

A qui beneficia el discurs d'aquesta tendència antipedagògica? Beneficia aquest discurs a una escola oberta als adolescents de totes les classes socials però especialment als que menys recursos culturals tenen a casa? O bé ajuda a legitimar la segregació i el “fracàs escolar” dels qui tenen més problemes per a gaudir del saber i el pensament crític?

Coincidim amb la companya i amb molta altra gent que ens cal una revisió a fons del que està passant hui a les escoles i instituts, del sentit cívic i la utilitat social dels actuals curricula, de la deficient formació inicial i permanent del professorat. Ja ens agradaria que en aquesta revisió les veus diverses de la renovació pedagògica estigueren presents en una fructífera discussió amb d’altres possibles mirades, sí, com nosaltres, no es desvien de la defensa d’una escola pública, democràtica i laica.