Música
Tesa: “El rap i el folk tenen en comú que no són músiques elitistes”

Teresa Arias (Almussafes, 1985) és, sota el nom artístic de Tesa, una de les veus més destacades del rap en valencià. Eixe és el sobrenom amb què començà a rapejar en El Delito i amb què l’any 2017 inicià la seua carrera en solitari. Enguany, va publicar en abril el seu tercer treball des d’aleshores, Rap d’Arrel, un LP fet per a escoltar sencer on hi ha espai tant per la festa de “Liats” o “Amor a la valenciana”, com per la reivindicació política de la “Granaïna 2.0”. Si s’haguera de resumir el disc en una paraula possiblement fora “trencador”, i què millor que conversar amb la mateixa autora per ajudar-nos a analitzar perquè ho és.

Deies fa uns anys que els teus discs no estaven pensats com a tal, sinó que eren un arreplegat de cançons i que el que els hi donava coherència narrativa era que hi havia tres temàtiques que eren el pal de paller de les teues lletres: festa, arrel i feminisme. Tanmateix, en Rap d'Arrel ens trobem amb una aposta diferenciada, com ja ens indica el títol, potser no tant en l'àmbit temàtic com musical. És este el teu primer disc fet a consciència i concebut com a tal?
Sí. Com ben has dit, jo el que feia era fer cançons i ajuntar-les. Mai havia pensat un concepte per a un disc i este es pot dir que és un disc conceptual, el qual gira entorn de la idea de mesclar el rap amb la música tradicional valenciana, especialment fent un fort èmfasi en el cant d’estil, que, perquè es puga entendre, seria a la música valenciana com el jondo al flamenc. És la part de la música tradicional on el cantaor o cantaora té més llibertat i n’hi ha estils, que són les parts més lliures i creatives. El cant pla és el que marca com ha de ser l’estil, perquè ací funcionem amb versades de cinc versos heptasíl·labs i sobre eixa mateixa versada podries cantar diferents estils: igual pots cantar per la de l’u, que una riberenca, que la de l’u i dos... Depén de les frases que repetisques i de l’entonació que li poses.

Eixa mescla de rap i música tradicional ja ens la presentes “Rap d’estil”, la primera cançó de Rap d’Arrel, i és una tònica en bona part de l’àlbum. En la cançó, Jonatan Penalba es refereix a esta fusió cantant que “ix d'una bona amistat”. Amb Jonatan efectivament havies fet més col·laboracions, però el disc es innovador en el hip-hop, recollint diversos elements i tot un ventall de formes de cant tradicional, des de l'estil al de batre passant pel de compte.
És de veres que no hem agarrat la música tradicional simplement com a decoració o suplement, sinó que té una part prou forta. Jo és la primera vegada que escric alguna cosa que no fora rap, perquè les lletres de les cançons tradicionals les he escrites jo totes. Este disc no haguera eixit tan bonic si no haguera sigut per ajuntar-me amb Pere Ròdenas, que ha sigut el productor del meu disc i duu produint folk més de quinze anys, vull dir, que sap molt de música tradicional. Jo coneix com va i he estudiat cant d’estil, però el meu fort és el hip-hop, que és on més aporte. El fet de poder conjugar-ho naix un poc de la mescla de nosaltres dos. Hem aportat els dos molt del nostre i també hem sigut valents per saber-nos-en eixir de la nostra zona de confort, clavar-nos en el de l’altre i resoldre-ho crec que amb prou d’èxit. Per la meua banda, la cançó que més me n’ix de la meua zona de confort és la de “Seguidilles raperes” perquè les seguidilles estan fetes en un ritme ternari. Jo mai havia escrit ni cantat en ritmes ternaris i he de reconéixer que m’explotava el cap.

Per una altra banda, és un disc que he gaudit molt fent-lo i, amunt, hem estat en una època que en la pandèmia, si alguna cosa bona ha tingut, és que hem tingut molt de temps i l’hem fet minuciosament, sense pressa i sense data fins a última hora. I pegant-li moltes voltes a les cançons, que sempre fa que queden més rodones. Ell és molt bon productor i crec que li ha donat un toc que [sense ell] seria molt difícil que estiguera tan filat, perquè intents de mesclar el folk n’hi ha hagut molts, uns amb més gràcia que altres, i jo crec que este està prou consolidat, i també es veu que ho fem de cor i tant a ell li agrada el rap com a mi la música tradicional. Ningú dels dos hem sigut impostors a l’altre camp.

Sobre el paper de Pere Ròdenas, fins i tot es nota una diferència en com està treballada la veu.
Este àlbum és més orgànic si el compares amb Rural [l’anterior], que era molt electrònic. Llevat algunes parts de bombo, caixa i el que és la part de la bateria, tota la resta són instruments: guitarres, baixos, teclats, dolçaina, vent, trompeta, trombó, percussions tradicionals... I açò també li dona una altra sonoritat. I la veu també està més tractada d’eixe rotllo, més orgànic.

Ambdues cultures, anant més enllà de la dimensió merament musical, han estat espais de resistència en els seus respectius contexts, no?
Totalment. Jo crec que el rap i el folk tenen en comú que no són músiques elitistes, són molt democràtiques, permeten l’accés i s’han fet històricament pel poble més pla, els treballadors... Tenen un punt de convergència. També el tema de la improvisació. Jo sí que li veig una essència darrere molt pareguda. Ja en Rural vaig fer una cançó amb Vicent Torrent que es diu “Qui estima la seua llengua” i em feia molta gràcia perquè la gent deia “Tesa ha fet rapejar a Vicent Torrent”, i el que la gent no sabia és que Vicent Torrent estava fent un cant parlat, i és que d’ací al rap se’n va ben poc! I açò ho improvisaven moltes vegades, o ho escrivien. I res més lluny de la realitat que jo l’haguera fet rapejar.

Allò més habitual en el rap és el típic raper i la tia que li fa la part més melòdica, açò estem cansades de vore-ho, nosaltres som al revés

Pel que fa a la demografia de les col·laboracions, Rap d'Arrel també introdueix la seua marca d'originalitat, tot i que no sembla tractar-se de quelcom premeditat. Per començar, i potser per influència de la tradició dels cantaors valencians, la majoria aporten la part més melòdica i moltes col·laboracions són homes, quan al rap és habitual encara hui que la veu masculina siga la més plana i rapera.
Totalment! En la gira vaig amb Jonatan Penalba, i allò més habitual en el rap, el que s’ha vist tota la vida i sempre ha funcionat, és el típic raper i la tia que li fa la part més melòdica. Açò estem cansades de vore-ho. Però és de veres que nosaltres som al revés i açò està molt poc vist, per no dir-te que no se’m n’ocorre cap, i la veritat que sí que és original i sí que crida l’atenció. Jo estic molt contenta de poder anar amb Jonatan. Tot i ser amics com explica en la cançó [Rap d’estil], jo abans de tot soc fan d’ell. A mi sempre m’ha agradat molt el que fa i com canta, és brutal i, a part del fet que com a persona és meravellosa, poder tindre’l al costat crec que aporta molt al projecte i m’ho estic gaudint molt.

També és trencador pel rap el rang d'edats comprés al disc. És cert que segons s'ha anat hegemonitzant el rap s'ha anat fent més transversal, però em pregunte per la relació que pot tenir açò amb la consciència comunitària que hi ha al rural i amb la teua vocació com a professora tècnica de Serveis Socioculturals i a la Comunitat especialitzada en àrees com integració social.
Jo ara fa un parell d’anys que no estic currant de professora, però crec que sí que té a vore. Malgrat que faig rap, a molta gent d’eixa edat li agrada la meua música precisament perquè jo sempre he connectat molt amb les altres generacions, especialment amb les que venen davant arran dels meus pares. Eixa època de renovació pedagògica, dels ideals d’eixe moment, de la defensa del nostre... I açò sí que es reflecteix molt a la meua música. De fet, el meu primer tema va ser “Rebesnéts del tio Canya”, i açò ja diu alguna cosa. Jo em reivindique ja des del principi com a hereua d’eixa lluita i d’eixa història, i sí que té a vore amb la vida del poble, el fet de compartir... Tota la gent que participa en el disc és de veres la gent de poble, gent amb la qual et pots entendre.

Apa, per exemple, té més de seixanta anys. Apa ha sigut el meu mestre, el que m’ha ensenyat a mi el cant d’estil. Per tant, tenia goig de traure’l en el disc, i a part és que canta molt bé. En la de Seguidilles raperes, el solo, eixe final que es fa, açò què és?! Açò és meravellós. Apa és un portent. Pel que fa al cant d’estil, pel meu gust és el millor. És brutal com entona, com col·loca, i és un fora de sèrie. Poc conegut per al bo que és.

Jo em reivindique ja des del principi com a hereua d’eixa lluita i d’eixa història, i sí que té a vore amb la vida del poble, el fet de compartir... Tota la gent que participa en el disc és de veres la gent de poble

Canta Apa en les Seguidilles raperes que “el que és delicte, mare, és que no es valore el que tenim ací”. Hi ha un debat al món del folk sobre la necessitat o no d'adoptar trets de la música moderna davant de la pèrdua d'identitat que suposa esta adaptació.
Jo sóc poc o gens purista. Sí que és de veres que hi ha gent que pensa que és millor que el folk no es toque, i n’hi ha molta altra gent que no ho fa. Jo crec que és més gent la que pensa que està bé adaptar-lo. A mi m’agrada que es mantinga pur i que es mescle, el que passa és que també fa diferència el fet de com ho fas, perquè no és el mateix que tu ho faces perquè t’agrada i des del respecte o no. Però crec que fent-ho des del respecte les coses es poden fusionar. La fusió ve de sempre. La cosa és comprendre la filosofia, interessar-te i no fer-ho per aprofitament, que és la clau de l’assumpte.

Has parlat abans del trencaclosques rítmic de les Seguidilles raperes, però també n’hi ha d’altres. És una solució interessant la que heu trobat, d'intercalació amb la veu i aparicions momentànies, perquè la gaita gallega i la dolçaina sempre siguen presents en “A miña llengua politak” sense solapar-se amb les veus planes del rap, perquè el problema d'eixos instruments és que són protagonistes i els rapers que han volgut fer-ho sempre han tingut dificultats per a integrar-los. A més, esta cançó reivindica les llengües, empra el valencià, l'eusquera i el gallec, i en consonància, a més de la dolçaina i la gaita gallega, comença amb un cant a l'aire acompanyat de la txalaparta basca. Com va sorgir este tema?
El títol “A miña llengua politak” és com agarrar de les tres llengües “la meua llengua bonica” i és una cançó de defensa de la llengua i d’unió, que no estem a soles. Jo soc molt amiga de La Basu, que és una rapera d’Euskal Herria, i estiguérem l’estiu passat en Galícia amb Flow do Toxo, que és un grup d’allí. Ens coneguem totes, som amigues, i les vaig proposar fer esta cançó. A mi m’haguera agradat que de cada un dels llocs també cantara algú de tradicional, el que passa és que la gent va anar caient i, com el tema aixina funcionava bé, va quedar aixina. Noèlia Llorens, Titana, és la que comença amb el batre, i és una passada i de les lletres que més m’agraden. I La Basu té uns amics que es diuen Kolpez Kolpe, que són els que gravaren la txalaparta. Sabela Galbán va gravar la gaita, que jo la conec perquè va de gira amb Sés, i Susana Díaz Tejedor va gravar la dolçaina.

Titana i Susana ja tenien una relació prèvia amb moltes col·laboracions, no? Como ara les Seguidillas de Vallanca, que solen tenir molt d’èxit entre el públic.
Sí, Susana i Titana toquen juntes. Són per a mi dues cracks. I també estan compromeses. Elles, que són del folk més pur, que estan dins d’eixe món, intenten donar una volta a les lletres, que no siguen tan masclistes. Són unes ties molt guais i són unes enamorades del seu. A mi em transmeten molta estima pel seu i quan ens ajuntem la veritat és que són molt divertides.

De fet, Susana va ser de les primeres dones dolçaineres, i Titana, juntament amb altres més majors com la Teresa Segarra, també està trencant amb l’espai dels cantaors tradicionalment més reservat pels homes. “Ningú va dir que era fàcil però hem trobat la manera de fer-nos un lloc entre tanta balacera” és una frase que podem trobar a Guerreres, una cançó que fa referència a la història de les dones d'anar “travessant barreres” per conquerir nous avanços. Però encara existeixen barreres: encara hi ha tota una transformació social des dels fonaments de la societat a fer. Quines diries que són les diferències entre homes i dones al camp de la música que digues “açò ha d'acabar però ja”? I al camp del rap, què opines de la catalogació del que fan les dones com a rap femení?
No s’hauria de diferenciar. A mi em dona molta malícia que et toque perquè sigues una dona. Si et toca que siga perquè lis mole la teua música, i no perquè volen posar una dona en el cartell, que n’hi ha penya que ho fa, i em pareix discriminatori. No es tracta de posar una dona perquè no ens diguen res. Si n’hi poses, busca algú que t’agrade el que fa i interessa’t un poc.

Ara mateix no es podran queixar. La mentida que han dit durant molt de temps del fet que no hi havia quantitat ni qualitat jo crec que ja es veu que no perquè hi ha molts projectes. Amb un poquet d’interés que n’hi ha hagut més de contractar-les, ostres, han començat a eixir projectes fets per dones des de baix de les pedres. Durant molt de temps no han tingut la possibilitat, perquè l’artista es fa en l’escenari. Per fer-te top has d’estar tocant en llocs top. Però eixes hores i eixos llocs han estat reservats pels homes. Ara les dones hi han entrat, però a poc a poc està anant la cosa. Encara queden cartells de festivals sense ties, i és que se’n veu, de deu grups i ningú no és de ties.

I, com tot, ací són importants els contactes, i pareix com que els xicons entre ells mateixos fan uns lligams més fàcilment del que ho poden fer amb tu. N’hi ha tios que no es fan amics de les xiques. I açò et perjudica, quant al fet que si es veuen dos matxos ja són supercol·legues i la mateixa situació amb tu no desemboca en el mateix.

Creus que passa al rap més que a altres estils?
Jo crec que és general. A mi sí que m’ha passat alguna volta que m’he presentat a batalles de galls, tots homes menys jo, i sí que es crea una altra cosa que és que n’hi ha molta expectativa, i açò també ho dic en la cançó de “Guerreres” quan dic que “sempre havem de demostrar més”. És com que sempre se’ns ha posat més en tela de judici que als tios, perquè tios artistes roïns n’hi ha quaranta mil, i pareix que a nosaltres no se’ns haja permés ser dolentes. Pareix com que a ells no se’ls jutja tant per açò i nosaltres sempre estem en el punt de mira.

És com que sempre se’ns ha posat més en tela de judici que als tios, perquè tios artistes roïns n’hi ha quaranta mil, i pareix que a nosaltres no se’ns haja permés ser dolentes

Al teu disc reculls el testimoni de lletres com Perquè vull de la Nova Cançó d'Ovidi Montllor o la Granaïna del tio Palero de Montaverner —un u de Pep Gimeno “Botifarra”—, i construeixes noves versions amb grans col·laboradors. La Granaïna 2.0 és una cançó de forts contrasts, que canvia del 4/4 al 6/8, de la dolçaina a la guitarra elèctrica i del cant tradicional de Miquel Gil, que va ser membre de Al Tall, al hardcore de Lluís Albert Granell, del grup Voltor.
Miquel Gil per a mi és un gran, i dona molt de gust compartir amb ell. El tema de passar-ho al metal va ser idea de Pere. Pere abans de produir folk tenia un grup de metal, i em va dir de fer alguna cosa aixina, i jo li vaig dir: “Doncs ho veig que flipes”. I em va passar la proposta i vaig dir: “Açò és l’hòstia”. I la lletra és molt canyera, de memòria històrica.

I “Perquè vull”... Jo com a rapera no soc molt de fer versions, però volia fer quelcom amb Mireia Vives i Andreu Valor. Té un ritmet que entra molt facilet i és molt ballador. En els directes a mi m’agrada molt com entra eixa cançó. Les estrofes del final són lletra nova que vaig fer jo per la meua part, que ja no és fer simplement la versió, sinó la versió amb un tros més de rap i dir alguna cosa nova.

En la mateixa línia, “El Pañolón” recupera una lletra tradicional lleonesa poc coneguda i difícil de trobar que construeix la memòria i la identitat sobre una peça de roba regional. Conta amb la col·laboració de Isabel Julve, una especialista en flamenc amb experiència fusionant-lo amb altres estils com a integrant de Krama. Interpretes més lent del que resulta còmode pels rapers, i les pauses i la veu lleugerament esquinçada donen potència a frases com “sirve pa' ocultar el sonrojar cuando me camelas”. Quina és la història d'esta cançó?
Mon pare és de Lleó, i ma àvia de Lleó ens cantava la cançó del Pañolón. És un homenatge a ma àvia i la família. La lletra integra, d’una banda, la part del Pañolón —que és la lletra tradicional que canta Julve versionada a un tipo tango i la primera part que cante jo—, i d’altra banda, l’altra lletra meua que és original i la dedique a la família, perquè el Pañolón és la típica cançó que cantem quan estem de boda, o quan estem a casa de dinarot, o de borratxera, o quan estem a gust amb la família, tothom reunit. I el Pañolón es canta amb un pañolón, que és com un mocador gran, i es van fent gestos: el meneges, te’l poses al cap, en terra,... segons va dient la cançó. És un moment molt especial per a la família perquè és la cançó que ens ensenyà ma àvia, Amada, que ja va faltar i tenia ganes de fer-li este homenatge.

En Rap d'Arrel també hi ha espai per a un rap més pur, sense fusionar amb altres estils. És el cas de “Fènix”, però també de “Mare de dracs”, de “Guerreres” i de “Tiempo”, una col·laboració amb Jacal. Tots dos vau ser membres de El Delito, un grup de rap dur que sonava molt potent tot i no haver-se descobert massa. Aixina que parlem d'evolució: quins trets o aprenentatges conserves d'eixe grup i quines coses has modificat com a rapera en solitari?
Jo m’he criat en El Delito: els primers concerts, anar a llocs... I pel que fa a rapetjar, de Jacal també he aprés molt. Ell va ser el primer que es posà a rapetjar. La veritat és que no ha sigut un grup que s’haja donat a conéixer molt però perfectament podria haver funcionat, i nosaltres encara teníem la sort de que eixíem per Espanya a tocar. Era una sort poder menejar-se. Perquè ara n’hi ha més moviment i possibilitats, però abans en els festivals els rapers no tocaven. Jo quan anava al Viña Rock no hi havia rapers, i ara quin festival no té una carpa de rap sencera per tot el cap de setmana. Açò és anar també conquerint espais que eren impensables no fa tant de temps. Òbviament he evolucionat molt. Però quan m’ajunte amb Héctor [Jacal] o amb Fran [Frantastik] es nota que venim del mateix. Tenim eixe rotllo que és molt nostre. Tenim pensat fer algun temeta, encara. Segurament fem alguna coseta com a El Delito.

I cap al futur, seguiràs treballant en la línia d’este disc?
Doncs a mi m’agradaria ara fer tres temetes més amb Jonatan en esta línia. Més que res per al directe. Perquè com que al final és ell el que ve mola tindre alguns temes més. Eixe rotllo de la fusió d’ell i jo queda molt guai, i nosaltres ens entenem molt bé.