Desbordament violeta a la ciutat del Túria

Ahir per fi, com moltes esperàvem, es va sentir el treball de totes. No només la coordinadora feminista, també moltes associacions, col·lectius, colles, grups d’amigues, de veïnes, de mares a la porta de l’escola, de treballadores... fins cadascuna de nosaltres, hem treballat molt per arribar a comprovar el que vàrem veure ahir: que no som cinc o sis.

Malgrat els impediments que no tenen altres vagues generals, com la confusió creada pels sindicats no ficant-se d’acord amb la convocatòria, totes les accions previstes es varen portar endavant. Des de ben prompte es tallaren els accessos a la ciutat i s’activaren els llocs de cures, els piquets informatius ompliren els carrers, passejant sobretot vora els supermercats més coneguts per tal de recordar la vaga de consum.

A Benimaclet la policia, quasi més nombrosa que les manifestants, prop de les 10:30 del matí, va posar en pràctica una de les seues estratègies tancant el piquet en un dels seus carrers més xicotets. Tractaren d’identificar a totes les manifestants però algunes van aconseguir escapar-se per la fusteria que donava a l’altre carrer, gràcies a la solidaritat d’un veí que els obrí les portes. Això no va fer més que augmentar el nombre de manifestants, i ja més nombroses que la policia, se n’anaren cap al rectorat. Pel camí van creuar les treballadores de Benilimp, totes unides i amb els seus uniformes.

Cap a les 11:30 del matí, l’avinguda Blasco Ibañez començava a plenar-se de les dones que arribaven dels piquets informatius, les treballadores de la neteja de la universitat, les professores associades, les treballadores dels serveis públics de la Diputació de València, el personal de la universitat i, sobretot, de les estudiants. Les primeres en arribar patiren la repressió policial mentre intentaven accedir al Rectorat. Els policies colpejaren i espentaren les activistes, a una d’elles fins i tot l’estiraren dels cabells. Finalment, la unió de totes les manifestants feu la força suficient per a guanyar l’espai, amb crits i cançons feministes, com l’himne de la vaga “yo por ellas, ellas por mí”, o la cançó “I tu sols tu” del Diluvi. Malgrat els intents de la policia nacional d’impedir-ho, la multitud que reclamava drets acabà per tallar la calçada.

“Disculpen les molèsties, ens estan assassinant”, “les dones estem amb les associades” o “feministes i anticapitalistes” són algunes de les consignes que s’escoltaven a les portes de l’edifici on es troba la màxima autoritat acadèmica. Fins i tot, a la seua arribada, el bloc comunista va reaccionar al clamor popular que li assenyalava que “hui són morades les nostres banderes”, i va haver d’abaixar les seues roges davant el rebuig de les manifestants, que no volien permetre que cap partit ni causa els llevara un protagonisme que els pertocava a les dones i que era ben merescut.

Les vaguistes finalment aconseguiren trencar el cordó policial i entrar dins del rectorat per fer una performance en homenatge a les dones de classe obrera. Abans d’això, però, el nou equip rectoral de la Universitat de València, havia eixit a manifestar el seu suport a la vaga feminista. La primera rectora de la història de la Universitat de València, Mavi Mestre, i del seu predecessor, Esteban Morcillo, van eixir de l’edifici posicionant-se a dalt de les escales, des d’on saludaren amb la mà separats de les manifestants per la pancarta d’algunes treballadores de la UV.

Després de les accions del matí, on les manifestants es trobaren tant lloances com rebuig, repressió policial, solidaritat veïnal, o cares de sorpresa, algunes anaren a dinar juntes al Jardí de Vivers. Prop de les 17h encetaren el camí cap al Parterre, on començava la manifestació, suposadament a les 18h. Hi havia tanta gent, però, que algunes no van poder començar a caminar fins una hora més tard. Les organitzadores es preocuparen de que tot transcorreguera en ordre i no col·lapsaren els carrers del centre. Al voltant de 100.000 persones recorregueren València, entre les que es mesclaren homes i dones pràcticament al llarg de totes les files de gent, sense respectar el principi que s’havia plantejat per part de les que prepararen aquesta reivindicació històrica: un bloc mixt, i un no mixt. El camí fins a la plaça de la Mare de Déu va estar marcat per la diversitat de formats artístics i d’expressió de suport que moltes de les assistents van posar en escena, contribuint a l’èxit de la jornada. I és que, la manifestació no només va destacar per la quantitat de gent que va assistir-hi, sinó per la part activa que les participants van exercir dins la mateixa. Algunes colles de muixerangues van aixecar torres en mig de la multitud, mentre els tabalets i les dolçaineres posaven la banda sonora al recorregut amb cançons populars valencianes i les batukades ambientaven alguns punts de la marxa amb un ritme que convidava a ballar. 

La majoria de les assistents va voler contribuir a que les principals avingudes de la ciutat es tinyaren de morat, no era estrany veure que moltes persones, de totes les edats i de diverses cultures, havien decidit tintar el seu monyo, ficar-se el fulard o el braçalet, pintar-se la cara o els llavis, disfressar-se o posar-se la jaqueta del simbòlic color. La llarga jornada plena d’alegria, esperança i esperit de lluita per pronunciar-se en contra del masclisme i el patriarcat va culminar amb la lectura d’un manifest.

Algunes van aprofitar l’ocasió per acabar la jornada disfrutant de l’obra Les Solidàries, i van omplir les butaques del Teatre Rialto per veure com les intèrprets tornaven a reivindicar, en un dia tan assenyalat com el 8 de març, el paper de les dones que van organitzar-se durant la II República i van fer front a la repressió franquista durant la Guerra Civil Espanyola. La companyia A Tiro Hecho, va dur a terme la representació sense els jocs de llums habituals a causa de la vaga. 

Altres van acabar la festa a la plaça de la Mare de Déu, que mai acabava de rebre gent. Tot el mon es va quedar una estona per tal de gaudir de música i alegria, després de tota una ofrena que no va ser de flors, sinó de somnis i esperances.