Editorial
Les batalles que som i serem

El País Valencià no vol perdre més el temps amb ‘batalles’ que s’originen en despatxos de partits i es pateixen als carrers de la nostra capital


publicado
2018-09-25 13:36:00

Les seqüeles d’una dura postguerra, la repressió de la dictadura, la incertesa i l’esperança van ser el brou de cultiu del clima bel·ligerant que, a finals dels anys setanta, es va desencadenar dins d’una societat valenciana que estrenava democràcia. El feix de llum de les idees fusterianes, que van germinar en el si d’una incipient universitat, a la qual començaven a arribar els fills i les netes dels vençuts de la guerra, xocaven amb els interessos i l’afany continuista de les elits econòmiques franquistes, fidels al règim anterior i, per tant, profundament espanyolistes.

Eixes noves idees, ideològica i políticament avantguardistes, que situaven en el centre la qüestió nacionalista valenciana, i que plantejaven un nou model de país, van oblidar ‘jugar la carta popular’ de la qual es va voler apropiar l’espanyolisme, recolzant-se en la promoció de la por i l’odi cap a allò català. Un maniqueisme que arriba fins als nostres dies, i aflora de tant en tant; però que s’ha mantingut latent gràcies a la impunitat dels atacs de l’extrema dreta i dels esforços d’alguns partits per obviar la major part de la cultura valenciana, desvirtuar-la, associant-la a la castellana i identificant l’anticatalanisme com el tret característic del valencianisme.

A dia de hui, la societat valenciana sembla que està repetint una vegada i una altra els mateixos errors i reproduint els mateixos conflictes. Tal volta ens fem les preguntes incorrectes, és com si visquérem ancorats en una cançó de Siniestro Total - Qui som? D’on venim? A on anem? –, en constant crisi d’identitat -Què és ser valencià?-. Ens volen llevar la nostra cultura, com si açò fora possible. Aquesta petulància simbòlica ens atrapa i, com se sol dir, no ens deixa veure el bosc.

Més enllà de la qüestió identitària, si tenim clara alguna cosa, és que el que no volem és més feixisme, ni tampoc més impunitat cap a la violència de l’extrema dreta. A pocs dies del 9 d’octubre, que torna a esperar-se casi tan caldejat com a principis dels 80’ -donades les agressions dels grups feixistes de l’any passat-, hem de ser capaçes de senyalar als que mai han optat ni pel diàleg, ni per la democràcia, i tanmateix han comptat amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació. El cas de l’atac al mural dels presos polítics, d’Elías Taño, denominat ‘moviment espontani’ pel Levante-EMV; les continues amenaces en les xarxes socials; el recent atac a l’Aplec de Camp de Túria en Bétera, o les amenaces i insults el dia següent en Burjassot, durant l’acte en homenatge a Vicent Andrés Estellés, són només alguns exemples de com el fanatisme de dretes continua tractant de intimidar a les que volem soterrar d’una vegada el feixisme en totes les seues formes.

El País Valencià no vol perdre més el temps amb ‘batalles’ que s’originen en despatxos de partits i es pateixen als carrers de la nostra capital. Moltes de nosaltres tenim clar que la nostra lluita és per un país on l’habitatge siga un dret, on la llum i l’aigua siguen asequibles, on els barris no siguen un escaparate per als turistes, on no es maltracte el patrimoni paisatgístic i agrícola, on les dones no tinguem por pel carrer -ni enlloc- i on la nostra cultura ens enriquisca emocional i mentalment. No volem altra batalla que en última instància servisca per alleujar els nivells de testosterona d’uns desgraciats que mai han llegit un llibre d’història. No podem tolerar que se’ns continue tractant com les vençudes, perquè ‘som i serem’.

Relacionadas

Editorial
28A, el yo contra el nosotras

La derecha plantea soluciones simples a problemas complejos para capitalizar las incertidumbres. La feminización de la política no ha cambiado el modo de hacerla, pero no todos son iguales.

Editorial
És temps d’idees pròpies
1
Ocórrega el que ocórrega hui, demà o el 28 d’abril, una cosa han de saber: al País Valencià, no passaran. No els deixarem passar.
Editorial
La economía de la atención nos pilló de resacón

Los medios de comunicación no son la suma de las personas que trabajan para ellos sino más bien la suma de intereses y tensiones entre sus anunciantes y financiadores.

0 Comentarios

Destacadas

Elecciones del 26 de mayo
La lucha por las grandes capitales

La izquierda se juega mantener los pactos y las alcaldías conseguidas en 2015 en las principales ciudades españolas frente al empuje de Ciudadanos y la ultraderecha.

Elecciones del 26 de mayo
María Eugenia Rodríguez Palop: “Tenemos que aterrizar la crítica, no basta con decir no a la Troika”

A las puertas del 26M, charlamos con la cabeza de lista de Unidas Podemos Cambiar Europa al Europarlamento sobre las posibilidades de la izquierda y el feminismo, de la izquierda feminista, en el estrecho marco comunitario.

Contigo empezó todo
Un refugiado judío en Las Ramblas

Repaso a la vida de Isak Aufseher, secretario del Comité Internacional de Emigrados Antifascistas.

Elecciones del 26 de mayo
“En algunas zonas de Madrid hay más oferta de escuela concertada y privada que de pública”

El 26 de mayo se decidirá en las urnas quién gobernará la Comunidad Autónoma de Madrid los próximos cuatro años. En El Salto hemos querido hacer balance de las políticas autonómicas en Sanidad, Educación, Vivienda, Medio Ambiente y Urbanismo y para ello hemos conversado con varias activistas. En esta entrevista Fernando Mardones, portavoz de la Plataforma por la Defensa de Centros Educativos Públicos de Calidad en Madrid, hace un repaso de la gestión del ámbito educativo por parte del gobierno del PP.