La seua experiència dins la presó ha passat per diverses fases al llarg de cinc anys. Ha tastat distints mòduls més i menys conflictius, altres presos han intentat apunyalar-lo, els funcionaris l’han humiliat, ha traficat amb drogues i televisors protegit per un rus i un legionari, però no ha rebut un seguiment específic que li permetera solucionar els problemes que el feren entrar en la presó. És el testimoni d’un reclús intern a Picassent, que no vol desvetllar la seua identitat. La presó és “un món hostil”, en les seues paraules. Durant alguns moments de l’entrevista no pot evitar plorar recordant la seua estada en el Centre Penitenciari de Picassent Antoni Asunción Hernández.

Les condicions bàsiques no estan cobertes, el que no només reduïx les possibilitats de reinsertar, sinó que impossibilita viure dignament

Les condicions bàsiques no estan cobertes, el que no només reduïx les possibilitats de reinsertar, sinó que impossibilita viure dignament. El reclús entrevistat ha explicat la diferència entre els mòduls ordinaris i els de respecte, els últims són els únics que tenen bones condicions, segons ell, i també segons l’Informe del Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del 2017. Només un centenar de presos penats es troben en este tipus de mòduls a Picassent. En la resta de mòduls són freqüents situacions com la que contava el testimoni de l’estat dels serveis, que anomenen “tigres”. “Estan plens de merda humana. Els serveis fan pudor des que ixes al pati, no es neteja res. De vegades es posen ahí a fumar xinos, heroïna en paper d’alumini”, conta.

La massificació és un altre dels problemes que assolen el centre de Picassent. Les cel·les haurien de ser individuals tal com establix la normativa, però segons les dades oficials de l’Informe de les Institucions Penitenciàries, la presó alberga 1.938 convictes en 1.568 cel·les, 239 de les quals són complementàries. Insuficient perquè cada persona tinga el seu propi espai. D’una altra banda, les condicions alimentàries de la majoria dels mòduls de la presó tampoc ajuden a garantir una salut òptima. Rosa Revert, educadora social d’Obra Mercedària de València (OMV), va treballar com a voluntària a Picassent abans que el Ministeri d’Interior vetara l’entrada a esta associació, i conta que, un dia, un pres va advertir-la perquè no es menjara un plat del menjador perquè tenia cucs. Si algú vol menjar alguna cosa que no estiga en el menú, ha de comprar-la en l’economato.

El reclús que ens ha contat la seua experiència en la mateixa presó ha remarcat que en el mòdul de respecte es menja prou bé, però que en uns altres s’ha trobat hamburgueses de color verd i escarabats en la llet. A més, el metge els recomanava que no menjaren peix per no caure malalts d’una intoxicació. La mala atenció mèdica és un altre dels factors que contribuïxen perquè les persones privades de llibertat no tinguen dret a la salut. Revert assegura que “repartixen els medicaments com si foren caramels, donen tranquil·litzants i tots s’amuntonen en la garita per agafar la seua pastilleta —de vegades per a vendre-la als companys i no perquè la necessiten—, i després, per als tractaments d’hepatitis o sida, no hi ha els medicaments corresponents”.

Segons l’Informe de la CPT, que no ha visitat Picassent però fa una valoració general del sistema penitenciari espanyol, l’accés de les persones internes a l’atenció psiquiàtrica és inadequat i recomana que les autoritats facen les gestions necessàries per a proporcionar un seguiment psiquiàtric i psicològic a temps complet. Troben també que no es respecten les identitats de gènere en algunes de les presons i, com a conseqüència, no hi ha accés a la teràpia hormonal per a les persones transsexuals.

Una atenció mèdica indiferent i el proveïment arbitrari de medicaments conduïren al pres Luis Acedo a la mort

Un cas de la deficient atenció en salut és el del fill de Toñi Sáenz, pres a Picassent i mort de càncer poc després de ser posat en llibertat. Segons el testimoni de sa mare, Luis Acedo començà a sentir-se cansat passat un temps d’entrar a presó, però una atenció mèdica indiferent i el proveïment arbitrari de medicaments feren que empitjorara. No va a ser atés fins al moment en què ja estava a punt de morir. Finalment, li van diagnosticar un càncer de pàncrees amb metàstasi en el fetge. L’excarceraren perquè estava terminal i va morir junt amb la seua família.

La mare d’Acedo explicava entre llàgrimes que el fet d’estar a presó va provocar-li més dolor i va reduir a zero les possibilitats d’obtindre una cura a temps. Oihana Barrios, membre de Jaiki Hadi, una organització basca que dóna suport psicosocial i jurídic a les víctimes d’abusos policials, maltractaments i tortures, assegura que el que li passà a Luis Acedo és només un exemple del que ocorre en les presons de l’estat espanyol. Per a ella, la presó està pensada “per a destrossar les persones física i psicològicament”. Des del color gris dels passadissos fins a les malalties digestives causades per la mala qualitat del menjar aconseguixen el que anomena una “aniquilació gradual de la persona”.

El testimoni del pres explica que posar-se malalta és el pitjor que li pot ocórrer a una persona a presó. Una nit li feia mal el queixal i va cridar el funcionari. Li va dir que no el portaria al metge, i en demanar-li el número que l’identificava com a funcionari per denunciar el que li havia passat, en van tornar quatre més, el despullaren i l’humiliaren fent que s’agatxara a fer esquats davant de la resta de presos. Després el portaren al passadís i li pegaren una pallissa. Digueren que si els denunciava al·legarien que havia intentant apunyalar-los. “Com no t’estigues morint, d’ahí no et trauen”, assegura. Pensa que la raó del funcionariat per no atendre’ls de nit, malgrat estar malats, és que els tallen la festa perquè alguns d’ells es reunixen i es posen “com el kiko”.

Un 48% de les morts dins la presó són per causa natural, un fet sorprenent si tenim en compte que la taxa de mortalitat mitjana és de 47,8 anys

En estes condicions, trobem que l’esperança de vida és prou inferior dins que fora de la presó. Segons l’últim Informe de la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) sobre les morts i tortures sota custòdia institucional, una mitjana de 235 persones a l’any moren a presó. Aquesta plataforma està integrada per organitzacions que lluiten contra la tortura i en defensa dels Drets Humans. Les dades expressen que un 48% de les morts són per causa natural. Un fet sorprenent, si tenim en compte que la taxa de mortalitat mitjana és de 47,8 anys. Unes altres causes prou elevades de mortalitat són la sobredosi, amb un 18% —en un lloc on està prohibida la droga—, el suïcidi, un 13%, i el VIH un 8%.

Segons l’últim Informe General de les Institucions Penitenciàries del 2016, les principals causes de mort natural foren la cardiopatia isquèmica i els tumors, seguides de les causes digestives. Destaquen, en especial, que no s’ha enregistrat cap mort per agressió. No obstant això, l’Informe del Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT) mostra que les presons de l’Estat espanyol són irrespectuoses amb els drets humans, sobretot en els mòduls d’aïllament.

Maltractaments i tortures

La Delegació enviada va visitar una selecció de les presons de l’Estat: el Centre Penitenciari de León, el Centre Penitenciari Puerto I, el Centre Penitenciari Puerto III, el Centre Penitenciari Sevilla II, el Centre Penitenciari Teixeiro, i el Centre Penitenciari Villabona. L’informe assenyala una gran diferència entre els mòduls de règim ordinari i els de règim tancat. Mentre que en els primers diu que hi ha bones condicions materials i físiques, pel que fa als altres ha rebut un número significatiu de denúncies de recents maltractaments comesos pel funcionariat de presó. Consistien en galtades, punyades, patades i colps amb porres. El Comité alerta de la gravetat dels fets i els qualifica com una contestació desproporcionada habitual del funcionariat cap als presos que desobeeixen. Això podria representar un problema amb l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans.

Malgrat la incidència i la freqüència dels maltractaments en les presons de l’Estat espanyol, cap procediment penal arribà a la fase final d’investigació entre el 2014 i el 2016

El CPT també mostra preocupació perquè, malgrat la incidència i la freqüència dels maltractaments en les presons de l’Estat espanyol, cap procediment penal arribà a la fase final d’investigació entre el 2014 i el 2016. No obstant això, asseguren també que és lògic que els maltractaments isquen impunes perquè els presos no tenen recursos per denunciar eixes agressions.

Geles Ortí, educadora d’Obra Mercedària de València i ex voluntària en el Centre Penitenciari Antoni Asunción Hernández, assegura que una de les coses que més li ha costat en 30 anys treballant a la presó és vore marques de tortura, o presenciar-la, i callar. Va vore com el funcionariat arrossegava una xica agafada pels cabells. “Si he callat ha sigut perquè la persona en qüestió m’ha demanat per favor que no diguera res. Tenen por i al final has de respectar la seua llibertat perquè potser seràs l’única que ho faça”, assegura. Segons l’educadora, les persones no denuncien per supervivència.

Per a Revert, companya d’Ortí, tant presos com funcionariat adopten un rol institucionalitzat, i els primers abusen de la seua autoritat, “els tracten com si foren merda” diu. Ha escoltat comentaris com “es que estoy harto del negro ese de mierda”, i assegura que els peguen sovint, però no davant d’ella. En una ocasió, un pres va rebre un colp a l’orella que li la deixà xiulant i sense escoltar res. “Nosaltres li vam prestar ajuda, però no volia denunciar l’agressió per por a represàlies”, explica.

Els mòduls d’aïllament són cel·les on els presos romanen tancats durant quasi tot el dia i no tenen accés a les activitats externes ni a relacionar-se amb altres interns

El pres entrevistat conta que ha tingut experiències dures en mòduls ordinaris, com ara el número 7, on l’enviaren per queixar-se de la hipocresia del mòdul 1 de Proyecto Hombre. Va manifestar el seu desacord perquè considerava que allí no ajuden els presos a resoldre les seues addiccions. En el mòdul 7, malgrat ser ordinari, va trobar-se situacions desagradables i condicions de vida pèssimes, però n’hi ha de pitjors, els mòduls d’aïllament, on mai ha estat. Són cel·les on els presos romanen tancats durant quasi tot el dia i no tenen accés a les activitats externes ni a relacionar-se amb altres interns. Sí que hi han estat alguns dels seus companys.

Conta que allí hi ha una llitera per a quan la gent s’altera, “els nuguen les mans, el cap, el pit… normalment els unflen a pals”, diu. Una vegada, un cap de servici li posà el cap a un company entre el marc i la porta, i del colp se l’emportaren directament a l’hospital. Un altre cas de maltractament a les presons del País Valencià és el que denunciava en el diari Público la família d’un pres mort al Centre Penitenciari d’Albocàsser. Les familiars de Manuel Fernández asseguren que l’assassinaren, ja que presentava marques de tortura. Hui encara esperen els resultats de l’autòpsia, però poden tardar mesos a arribar.

La presó no reinserta

La Llei Orgànica General Penitenciària atribuix a les institucions penitenciàries la tasca primordial de “reeducació i reinserció social dels sentenciats a penes i mesures privatives de llibertat. [...]” i establix que “tenen una labor assistencial i d’ajuda per a interns i alliberats” (art.1). I “ha de centrar-se en l’oferiment de tota l’ajuda per superar els problemes que han conduït al delicte”, com escriu el representant de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, César Manzanos, al llibre La presó: Per a què? Per a qui? (AA, edició Pensamiento, 2016). Una teoria que, segons els testimonis de voluntàries, persones preses, activistes i teòriques, s’allunya molt de la realitat que es viu de reixes cap a dins, però que a més, es continua patint una vegada s’ix de presó.

Existixen diversos programes terapèutics implantats al sistema penitenciari i, en concret, a la presó de Picassent, com ara el Programa Individualitzat de Tractament, PIT; programes d’alcoholisme; d’intervenció amb dones; d’intervenció amb drogodependents o el treball com a forma de reinserció. Manzanos creu que estes funcions tenen un component simbòlic legitimador i funcionen com a encobridores d’una estructura material incompatible. Mostra d’això són els deficients drets laborals que presenten les persones preses.

El reclús entrevistat explica que ell va treballar durant un any i mig als tallers d’Istobal, una multinacional d’equips de llavat de L’Alcúdia. L’encarregat els va fer alçar massa pes entre unes poques persones i el van acomiadar per demanar-se la baixa per una lesió al muscle. Segons publicava El País en 2014, Istobal és l’empresa que utilitza reclusos amb sous baixos —aproximadament tres euros l’hora— després d’haver reduït la plantilla quasi en 80 treballadors des de 2011. L’empresa s’estalvia el pagament de les despeses corrents (llum, aigua...) i part de les quotes de la Seguretat Social, de les quals s’encarrega l’administració.

Els presos estan tan estigmatitzats socialment que és molt probable que, quan isquen, tornen a fer la mateixa vida d’abans

A més, si els presos treballen, quan ixen s’enfronten a un desavantatge retributiu, perquè el subsidi per excarceració, 430 euros, és major que el subsidi per atur que els quedaria de cobrar un sou d’uns 300 euros per treballar a la presó. Segons explica, el problema el tenen sobretot les persones que, o bé no tenen família, o bé no poden tornar a la unitat familiar. L’educadora social assenyala una clara manca de recursos materials i socials per part de les persones preses, que els impedixen reinsertar-se. En este sentit, Revert creu que els presos i la presó estan tan estigmatitzats socialment que és molt probable que, quan les persones internes isquen, tornen a fer la mateixa vida d’abans: “La societat està més preocupada d’apartar-los de nosaltres que de fer una reflexió sobre la situació que porta a eixos comportaments”, afegix.

Quan una persona ingressa en presó, experimenta una  forma de convivència on destaquen les relacions de dominació, de disciplina, de submissió permanent i de tensió violenta

Pel que fa a esta capacitat reeducadora de la presó, Ortí expressa al capítol del seu llibre La presó: Per a què? Per a qui? que, quan una persona ingressa en presó, experimenta una nova forma de convivència on destaquen les relacions de dominació, de disciplina, de submissió permanent i de tensió violenta, que “desencadena en una fallida del mateix ‘jo’ i una pèrdua de rols i estatus socials anteriors a l’ingrés”. Es produïx la ruptura d’una persona amb la societat (amistats, família, barri...) i amb les maneres de viure i relacionar-se que tenia abans de l’empresonament, la qual cosa suposa una “paralització del creixement i el desenvolupament personal”.

“Al·leguen la gravetat de l’activitat delictiva, el perill per a la societat, el temps d’intervenció… Però allí no et fan una altra intervenció que la privació de llibertat. No hi ha suficients psicòlegs ni psiquiatres, només molta medicació”, conta el reclús a Picassent. L’experiència com a educadora que ha tingut Revert també li fa tindre una opinió clara de la funció de reinserció de la institució penitenciària: “No rehabilita res, destruïx les persones i elles agafen mania a la societat que els ha clavat allí dins. No pots aprendre a comportar-te bé, perquè se’t mengen. És la llei del més fort. És tot el contrari a la rehabilitació”.

En la presó es masculinitzen els comportaments, les relacions, hi ha molt pocs espais per alliberar emocions, perquè tot és autoritari

En la presó “es masculinitzen els comportaments, les relacions, hi ha molt pocs espais per alliberar emocions, perquè tot és autoritari”, assegura Geles Ortí. L’espai està immers en un clima de violència que impregna totes les relacions humanes, des de la relació entre funcionaris i presos, fins a la relació entre els propis presos. L’estat psicològic i emocional d’estes persones és crític segons les educadores, que donen suport a la gent privada de llibertat. Ortí creu que són “el foradet per on ix la pressió dins d’eixe gran teatre que és la presó, on es generen relacions molt malaltisses”. Amb elles s’alliberen un poc, poden plorar i riure. Revert conta que a Picassent els presos passen molt d’avorriment i moltes discussions i que “quan entres a la presó perds la capacitat de decisió sobre la teua vida perquè ho tens tot programat com si fores un xiquet, i quan ixes al carrer no saps organitzar-te tu”.

A esta transformació vital general que experimenten les persones que ingressen en la presó s’han de sumar les característiques particulars de cadascuna de les internes o interns. Ortí troba que, per començar a parlar de reeducació, s’ha de tindre en compte tant la predisposició personal de la reclusa com les causes del seu internament: “No té res a vore un xic gitano, consumidor de drogues, d’un barri marginal i amb una desestructuració familiar, amb una dona colombiana, que porta dos quilograms de cocaïna dins del cos perquè sinó maten a la seua família”.

La droga serveix com un pal·liatiu per a que els presos no se n'adonen de la situació que patixen

En la presó està prohibida la droga, però segons l’Informe de la Secretaria d’Institucions Penitenciàries el 76% dels interns consumia drogues en el mes anterior a l’ingrés en presó. Un 35,9% consumia cocaïna o heroïna i la resta, alcohol, cannabis i/o tranquil·litzants. Una volta dins asseguren que el consum total es reduïx al 24,4%. No obstant això, l’Informe ROSEP (Red de Organizaciones Sociales del Entorno Penitenciario) del 2015, sostenia que un 65% de les persones privades de llibertat es drogaven durant eixe any.

Revert diu que en la presó “la droga entra per tots els costats, per part de presos, funcionaris o voluntaris”. Segons ella, malgrat que hi ha moltes persones que tenen síndrome d’abstinència des de menudes, no els interessa parar el consum, ja que “hi ha una intenció clara perquè estiguen calmatdes com siga, perquè la presó et crema psicològicament, penses en la família, on estàs, en el judici…”. Assegura que quan no hi ha marihuana es nota un ambient molt crispat, i es produïxen més baralles “perquè la gent s’adona de la situació que patix”.

Ortí planteja la necessitat d’anar a les causes per reeducar: “Si més de la meitat de persones que ha comés un delicte ho ha fet per la drogodependència, es poden fer programes per a drogodependents. Si un altre tant per cent té problemes mentals, solucionem eixe problema, i després ens quedarà un percentatge de delinqüents molt reduït”. Afegix que “cal donar alternatives reals a les causes de delinqüència perquè estem pagant un sistema que no servix a un preu elevadíssim, i hi ha gent que se n’està beneficiant”.

Segons les dades de l’Informe de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, els delictes que més es produïxen en l’Estat espanyol són el delicte contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, i el delicte contra la salut pública, els quals representen un 71,2% del total. Pel que fa a les persones que van a la presó, segons l’Informe General de les Institucions Penitenciàries, un 28,7% són estrangeres mentre que la representació de persones estrangeres fora de la presó és del 9’5% respecte a la resta de població. Les dones preses només representen el 7,5% del col·lectiu, però tenen una doble condemna.

Les dones preses solen ser la persona sobre qui pivota la unitat familiar, que es desestructura quan elles entren a presó

Ángel Francisco Gil López, membre de l’Associació de Col·laboradores amb les Preses (ACOPE), explicava en La presó: Per a què? Per a qui? que el 84% de les dones preses han sigut maltractades (2010, Secretaria General d’Institucions Penitenciàries). Les de nacionalitat espanyola són, generalment, toxicòmanes amb un suport familiar escàs o nul, les quals han estat introduïdes en el consum per les seues parelles masculines amb bastant freqüència.

Les dones estrangeres estan en situació de migració irregular, procedixen de països socioeconòmicament desfavorits, amb fills o filles menors al seu càrrec.La població d’ètnia gitana representa el 25% del total de les dones preses, davant l’1,5% de fora de la presó, i han comés delictes espentades per les seues parelles o s’han autoinculpat per encobrir-los. En general, el col·lectiu de dones preses es caracteritza per tindre un nivell d’instrucció baix o nul i, en un percentatge bastant elevat, per ser analfabetes. A més, són la persona sobre qui pivota la unitat familiar, que es desestructura quan elles entren a presó.

La taxa de dones empresonades de l’Estat espanyol és prou superior a la mitjana europea, segons l’Informe ROSEP, on també s’indica que la taxa de delinqüència estatal és un 27% inferior. No obstant, la taxa d’empresonament és la tercera més alta d’Europa, i la duració de les nostres penes és de més del doble de la mitjana europea. El mateix informe mostrava el gran creixement de la població penitenciària de l’Estat espanyol en els últims 20 anys, de 40.000 a 60.000 recluses, mentre que el total de preses en el 2016 era de 59589 segons l’Informe d’Institucions Penitenciàries.

Segons Wacquant el protagonisme recobrat del sistema de presons és conseqüència directa de l’auge del projecte neoliberal

El sociòleg Loïc Wacquant, professor de la Universitat de Berkeley, assegurava en una entrevista en la revista Bostezo que “el protagonisme recobrat del sistema de presons és conseqüència directa de l’auge del projecte neoliberal”. En la seua tesi Castigar els pobres: el nou govern de la inseguretat social, argumenta que el retorn de la presó es deu a l’intent de l’estat neoliberal modern de resoldre la inseguretat social i la inestabilitat derivades de les elevades taxes d’atur i la precarietat que el sistema genera, perquè això provoca un dèficit de legitimitat de la classe política. Els polítics, aleshores, han de crear un col·lectiu enemic (les persones migrants, les gitanes, les excloses) a qui assenyalar com a culpable dels problemes de què és responsable el neoliberalisme.