David Segarra: "La guerra d’Israel també és contra la cultura, l’art i la premsa"

David Segarra va rebutjar participar en el prestigiós Festival de Cine d’Elx (FICIE) quan va saber que l’Estat d’Israel també ho feia. El documentalista i periodista valencià explica els motius de la seua decisió i els reforça amb vivències: ell va ser testimoni directe de la cruesa dels crims del règim israelià durant les seues cobertures en la Flotilla de la Libertad i en Palestina.

David Segarra foto articulo valenciano
David Segarra, periodista i documentalista, és autor de diversos treballs audiovisuals com Las cebras de Gaza (2010) o Savis de l'Horta (2018)

publicado
2018-07-25 11:00:00

Savis de l'horta havia de ser un dels curtmetratges documentals que es projectara la setmana passada en la 41 edició del Festival Internacional de Cinema Independent d'Elx (FICIE). Premiat en l'última edició de DocsValència, el seu autor, el documentalista David Segarra, va decidir retirar-se del FICIE quan va saber que el govern d'Israel estaria present en l'esdeveniment. La determinació del també periodista valencià a l'hora de donar suport al moviment de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) està més que fonamentada: David Segarra ha viscut en primera persona el crim, la censura i la violació dels drets humans del règim israelià. "No oblide el rostre de Mariam, una nena en coma per metralla en el cap a la qual vaig fotografiar", explicava en una carta on exposava els motius per a desvincular-se del festival.

Per què Savis de l'horta no s'ha projectat en el Festival de Cinema d'Elx?
Perquè vaig respondre, com ho han fet milers de persones, a la crida de la societat palestina que demana no col·laborar amb les actuacions en les quals participa el govern israelià. Em van comunicar que el meu documental sobre els camperols valencians es trobava en selecció oficial del Festival de Cinema d'Elx. Es tracta d'un esdeveniment important i que dóna entrada als Goya; però en revisar els patrocinadors vaig veure que ja havia començat una campanya de boicot al festival. Diversos artistes es van implicar, preguntant a l'organització com era possible que un festival de cinema poguera rebre diners d'un govern que impedeix als cineastes palestins no solament realitzar pel·lícules o viatjar a festivals, sinó senzillament viure.

A més, es va donar la lamentable situació que el mateix dia que el festival anunciava que Israel era país convidat, l'exèrcit israelià va assassinar a més de 50 palestins. Mentre se celebrava l'esdeveniment hem vist com es matava a desenes de persones. Es tracta d'un règim que ha arrasat amb la vida de cineastes i documentalistes. Davant esta situació, anteposar els meus interessos personals o els del meu equip per diners o per prestigi era inconcebible. Així que el vam retirar.

De fet, va ser l'anunci d'Israel com "país convidat" això que va despertar la indignació en la societat il·licitana.
És país convidat perquè paga. El mateix govern israelià va fer pública la seua estratègia de finançar esdeveniments culturals a tot el món amb la intenció de compensar la seua imatge de violència i guerra. Ho hem vist molt clarament en el cas d'Eurovisió, on una soldada israeliana —en actiu quan es va produir la massacre de Gaza en 2014, i que va celebrar el premi amb el seu president— va participar com a propagandista del règim.

"En 2005, el govern israelià va declarar obertament que, per a ells, cultura i propaganda són sinònims. El règim utilitza l'art per a rentar la seua imatge"

El govern va declarar en 2005 a la premsa israeliana que, per a ells, cultura i propaganda són sinònims. I que anaven a finançar específicament festivals de cinema. No és una estratègia nova, s'ha aplicat en molts règims totalitaris al llarg de la Història. Però centenars d'artistes s'han adonat de com el règim israelià els ha intentat utilitzar per a rentar la seua imatge i no solament es neguen, sinó que s'impliquen. Molts d'ells són jueus: cal no oblidar que moltes persones jueves —israelians o no, artistes o no— condemnen el règim i col·laboren activament amb el moviment per la llibertat de Palestina.

La carta en la qual vas explicar els teus motius per a no participar en el festival es va publicar en diversos mitjans. L'organització del festival, va contestar a eixe comunicat?
Sí, em van escriure personalment. Van utilitzar l'argument de separar política i art, però torne a la qüestió que el govern israelià ha deixat molt clar que per a ells donar diners a un festival és pura política i pura propaganda, així que lògicament no arribem a cap tipus d'enteniment. Imagine que per al festival, que ja havia fet el pas, era difícil tirar-se arrere. I va assumir les conseqüències d'acceptar finançament d'un govern totalitari.

La decisió perdurarà en el temps: el FICIE va rebre diners d'un Estat que va assassinar a cineastes i va cometre crims contra la humanitat. És un crim moral que ha quedat per a la posteritat. I sincerament, pense que el festival deu estar molt més enfadat amb el règim israelià que amb mi o amb la gent que els ha criticat. Jo crec que els han enganyat, que van ser manipulats. No és bonic que critiquen o que "es baixen" del teu festival, però molt pitjor és que per un grapat d'euros te l'hagen enfonsat o l'hagen convertit en un esdeveniment de propaganda.

Però sembla que va haver-hi absolut silenci per part del festival. Ni van contestar a BDS País Valencià ni a les consultes de la ciutadania sobre si es mantenia la participació d'Israel...
Desconec quines conseqüències per al Festival hauria tingut fer-se per arrere, però sí que crec que fer-ho implicava molt d'esforç, coratge i ètica, i supose que van preferir subestimar a l'opinió pública i a la democràcia i van pensar que la insatisfacció era cosa de quatre bojos. Però no són quatre bojos: és quasi la totalitat de l'ONU i quasi la totalitat de la ciutadania europea.

A més, hi ha una altra qüestió important i és que el Parlament Valencià va declarar el nostre territori com a zona lliure d'apartheid israelià; és a dir, el festival estava contradient les instruccions democràtiques. S'hi ha subestimat el moviment global pels drets humans, i açò els ha suposat un cost. El dia de la inauguració del FICIE, mentre jo projectava el curt en l'horta de València, hi havia centenars de persones protestant en l'entrada del festival i, segons em van explicar, les projeccions d'inauguració van tenir una assistència molt baixa.

Llavors, el rentat de cara de l'Estat d'Israel, és eficaç?
Malgrat l'esforç propagandístic del règim israelià, tots els estudis demostren que una majoria aclaparadora de l'opinió pública condemna els seus crims. La humanitat té bastant clar el que està succeint a Palestina. Si l'Estat d'Israel pot seguir actuant així, és perquè té el suport polític i militar de la superpotència dels Estats Units. Per açò la crida de la societat civil palestina a la humanitat és que es deixe de col·laborar amb el règim israelià, perquè assassinar li supose un cost important en l'àmbit polític, diplomàtic i econòmic. I que açò obligue a posar fi a sta situació, de la mateixa manera que es va fer amb Sudàfrica. Allí també semblava impossible, i ara veiem com avui dia el règim racista del país ja no és tal. La mateixa esperança hi ha amb el règim israelià.

"La crida del poble palestí al boicot es basa en que Sudàfrica va fer en el seu moment. Allí també semblava impossible donar fi a l'apartheid. La mateixa esperança hi ha amb el règim israelià"

La violència del règim no t'és aliena. En 2010 vas sobreviure a l'atac a la Flotilla de la Libertad, quatre anys després vas tornar a Gaza per a enregistrar un documental...
Tant en 2010 com en 2014 no vaig poder acabar de enregistrar el documental. En el primer cas perquè es va produir la massacre del buc Mavi Marmara, on van assassinar a 10 persones, entre les quals un company fotògraf i periodista. A nosaltres ens van robar tot l'equip, fins al dia d'avui. I en el 2014 van ser assassinades més de 2.100 persones, entre les quals s'inclouen 500 xiquets i xiquetes i 17 periodistes o cineastes i documentalistes. Jo mateix, com altres periodistes, tinc l'entrada vedada a Palestina i Israel. El meu únic delicte va ser estar en la Flotilla de la Llibertat i exercir el meu ofici. Però almenys jo estic viu; molts altres companys han sigut assassinats. Hi ha una constant guerra d'Israel no solament contra el poble palestí, sinó també contra la cultura, la premsa i el cinema, específicament. I té lògica, perquè tots sabem que l'educació, el periodisme i l'art són els grans pilars d'una societat. Per açò els ataquen de manera sistemàtica.

Estes experiències personals i professionals, van ser vinculants a l'hora de prendre la decisió de no participar en el festival d'Elx?
Òbviament. Tot ésser humà que visita Palestina, siga de la ideologia o de la religió que siga, torna amb tota la seua perspectiva canviada. Molts dels periodistes occidentals que arriben amb una visió eurocèntrica, racista o classista, canvien radicalment. Veure un procés de colonització medieval en ple segle XXI és tan xocant... Milions de persones estan tancades darrere de murs. És molt dur i produeix una experiència personal molt profunda. Per açò és fonamental que la gent intente visitar, o conéixer, a palestins i palestines.

"Veure un procés de colonització medieval en ple segle XXI és una cosa molt xocant i que suposa una experiència personal profunda"

Parlant de punts de trobada, una de les teues exposicions fotogràfiques porta el títol De València a Gaza, arrels mediterrànies. Quin era el seu objectiu?
En eixa col·lecció tractava de mostrar alguna cosa que els grans mitjans subestimen amb molta freqüència, que és la vida. La guerra, la política, la corrupció o la violència són els monotemes; eixes fotografies mostren la vida quan no hi ha guerra. La bellesa, el coratge, la naturalesa... Tot allò que se subestima i se silencia, tant dels palestins com els de valencians. La cultura valenciana també ha sigut molt censurada durant anys, encara que sembla que amb l'aparició d'Àpunt tenim un espai. L'exposició intenta obrir finestres i bastir ponts. Una de les millors crítiques que podia rebre era el comentari de "no sabia quin és el valencià i quin és el palestí". Esta és la clau; els mitjans i els polítics estan obstinats a dividir-nos i generar eixe discurs de l'odi. Les imatges mostren que tots som àrabs, jueus, cristians, ateus, camperols... Tots som mediterranis. És un homenatge i una reivindicació de les nostres arrels.

David Segarra cuerpo valenciano
Vicent Martí és un dels protagonistes del curtmetratge documental 'Savis de l'horta' | Fotografia de David Segarra

En Savis de l'horta arreplegues la història de camperols valencians; quan en 2014 vas anar a enregistrar a la franja de Gaza, també era per a documentar als qui treballen la terra. També en este cas són tan clares eixes similituds?
De fet, el documental de Savis de l'horta naix en gran part inspirat en eixa bellesa i profunditat que trobe en els camperols i camperoles de la franja de Gaza. Eixa força visual, ètica i estètica, humana; l'esperit d'alegria i de, com ells diuen, paciència perseverant. La força de voluntat. Savis de l'horta destaca la saviesa pragmàtica de comprendre com aplicar en la vida quotidiana els coneixements i les dades, alguna cosa que gran part de la societat tecnològica, humana i moderna ha oblidat, però que en Palestina, en els pobles o en les masies valencianes persisteix.

Perquè açò és el que realment xoca: quan veig el camperol o la camperola a Palestina, no veig res nou. Veig els homes i les dones de la Punta. Veig la meua gent, els meus avantpassats; no a uns estrangers. No veig a 'l'altre', veig a 'nosaltres'. Perquè ells són nosaltres, i nosaltres som ells.

0 Comentarios

Destacadas

Racismo
El antirracismo político y las alianzas contra el fascismo

Los colectivos racializados interpelan a la sociedad y el Estado, a la izquierda y al feminismo, sobre racismo y colonialidad. 

Historia
Juan Gutiérrez, el mediador por la paz que se hizo amigo de un espía del Cesid

Roberto Flórez, un agente del Centro Superior de Información de la Defensa, entró en contacto con el mediador por la paz Juan Gutiérrez para conocer las entretelas del conflicto vasco. Forjaron una amistad. Mudar la piel, el documental de Cristóbal Fernández y Ana Schulz, indaga en esa relación.

Atenas
45 años después, la llama de la Politécnica sigue viva

Como cada 17 de noviembre, Grecia vivió este sábado una jornada de movilizaciones en recuerdo y reivindicación de la revuelta de la Universidad Politécnica de Atenas en 1973, hecho que aceleró la caída de la dictadura militar un año después.

Fronteras
Con el Baobab de Roma se abre una nueva temporada de desalojos

Policía étnica. Furgones blindados y excavadoras en el campamento donde dormían 130 migrantes, ahora abandonados a su suerte en las calles de Roma. Salvini: “Hay que acabar con las zonas francas”.

Música
Música de librería: melodías anónimas en busca de sustento y esparcimiento

La música de librería, una biblioteca sonora al servicio de la industria audiovisual mayoritariamente, en la que se pueden rastrear el genio, la aventura o el simple goce de unos autores y ejecutantes sepultados por el tiempo.