Opinión
Per a poder mirar-nos als ulls

Torna març. D’un temps ençà, el mes que precedeix la primavera s’ompli de violeta i de lemes feministes. Les nostres agendes s’omplin d’assemblees i xarrades. Escoltem més de prop els debats que es forgen al voltant dels feminismes; en quin moment estem? Quina és l’agenda? Com arribarem al 8M? Qui se’n sentirà part i qui no? Quines victòries hem de festejar? Quines absències lamentar-hi? Contra quins límits seguirem xocant?

En els últims anys han passat moltes coses. Ens hem emocionat als carrers, desbordades de sororitat i set de transformació feminista. Ens hem indignat en comú i no hem esperat ni un sol segon per eixir i mostrar-ho. Ens hem espantat, també en comú, davant la ressaca que plana sobre nosaltres, el preu que volen que paguem per haver-nos convertit en avantguarda contra les forces violentes del capital i el patriarcat.

Hem entropessat amb contradiccions, autoritarismes i vertígens, que bateguen des de dins, que a voltes semblen boicotejar la nostra marxa. Ens hem desinflat i hem tornat a il·lusionar-nos amb la mirada posada en altres parts del món, en les primaveres feministes de les altres. Ha passat de tot. I seguim. Un març més.

A vegades sembla, no obstant això, que orbitem al voltant dels nostres propis debats com satèl·lits amb la mirada fixa en un mateix astre. Que ens tornem autoreferencials, embolicades a construir identitat, a cavar fins a trobar de veres l’autèntic subjecte polític del feminisme. Fem dades fetitxe, consagrem llenguatges, cataloguem ones. Passem molt de temps hipnotitzades pels incendis de dins, responent als oratges que amenacen des de fora, eixos espantalls feixistes, de vena inflada al coll i gust per la provocació masclista a aquelles que potser parem massa atenció.

Perquè en tot este temps, alguna cosa ha canviat. Cada dia, hi ha germanes que estavellen les seues vides contra les fronteres, germanes que s’ofeguen en pasteres abraçades als seus fills. Germanes traficades com a trossos de carn, atrapades entre la violència proxeneta i la violència institucional de l’Estat.

No es tracta del fet que nosaltres ens cultivem la culpa, que cadascú s’assega a dimensionar els seus privilegis o d’impugnar sentiments, lemes o pancartes. Però sí que es tracta d’esquivar el risc de quedar-nos analitzant els nostres melics violeta. Fora dels feminismes no poden créixer les barreres en les fronteres, les mars on moren refugiades, migrades; no poden quedar en les voreres de la nostra agenda.

Com parlar d’igualtat mentre la Llei d’Estrangeria sembra desigualtats que es tradueixen en vides que valen menys i morts que a ningú importen? Com parlar d’emancipació mentre les nostres companyes fitxen els diumenges a la nit i no recuperen la seua autonomia fins al diumenge següent al matí?

La qüestió no és menysprear cap reclam feminista, cap demanda que espente els carrers, ni violència masclista a denunciar i combatre. La qüestió està a admetre que hi ha preguntes per contestar i batalles ineludibles a lluitar. Es tracta finalment de lluitar per la igualtat, la de totes. Per una justícia que es puga acotar per les lleis d’estrangeria, per uns drets humans que es puguen relativitzar en les fronteres.