València
Pau Alabajos: “Té sentit que Mazón continue perquè el PP està en política per garantir una sèrie d’interessos”

Són ja uns quants els llibres que s’han publicat sobre la tràgica jornada del 29 d’octubre de 2024 al centre del País Valencià. Acaba de veure la llum Memòria del fang, una obra que uneix la idea que l’aigua té els seus camins —és fàcil de veure a la toponímia de les zones més afectades, com ara la Rambleta de Catarroja— amb la necessitat del poble valencià d’explicar-se des de dins perquè no ho facen d’altres des de fora, parafrasejant a Joan Fuster.

És una reflexió coral des de diferents punts de vista, des de col·lectius de víctimes fins als qui han perdut una llibreria, una revista, un estudi musical, una escola o la memòria familiar, passant pels qui van autogestionar l’ajuda quan les administracions estaven absentes, o un bomber que aportava més en les seues hores de voluntari que de treballador per la ineficàcia del sistema. Un debat a què s’uneixen els seus autors, Pau Alabajos i Ricard Chulià així com les fotografies, que també parlen, de Rose Hurtado.

No només està escrit per persones d’una de les zones afectades, sinó que la mateixa editorial, Rebel Edicions, i la impressió, a Toni Burguera, estan arrelades a l’Horta Sud, a Torrent. Un llibre del kilòmetre zero de la devastació. Parlem amb Pau Alabajos.

S’han publicat diferents llibres sobre la DANA. Què aporta Memòria del fang?
Era evident que se n'havien de publicar uns quants sobre una catàstrofe que marca tota una generació de valencianes i valencians. Hem d’explicar-nos. Parlen del punt de vista judicial, la crònica periodística, l'òptica de les víctimes... Nosaltres pensàvem que s'havia de fer una reflexió en fred, sis mesos després de la tragèdia, amb diverses personalitats del món de la cultura, del sindicalisme, de l'activisme polític i dels serveis públics, etc., sobre com van viure aquella nit, però també sobre com creiem que es pot reconstruir el país després d'una ferida com eixa. És una reflexió coral amb una certa perspectiva. Hem donat el temps per veure com a poc a poc s'ha anat produint la gestió política i com les mobilitzacions socials i polítiques estan plantejant una alternativa.

Amb tants testimonis esfereïdors, no seria fàcil la tria de quins posar al llibre. Com vau fer la selecció?
Teníem clar que volíem persones que ja tenen un discurs i que coneixen la història de les valencianes i valencians. Si una persona s’informa d’ací a 100 anys del que va passar pels mitjans estatals, la idea que s'emportaria de la dana és molt diferent de la que hem de contar nosaltres. Per exemple, la mateixa nit de la dana, el Canal 24 hores de Televisió Espanyola no va connectar fins que ja n'hi havia morts. I la notícia no era sobre les conseqüències de les pluges al territori, sinó que s'interrompia l'AVE València-Madrid. Al llibre donem punts de vista que són complementaris i molt potents, amb alguns se’ns eriçava la pell.

el Canal 24 hores de Televisió Espanyola no connecta fins que ja n'hi havia morts. I la notícia no era sobre les conseqüències de les pluges al territori, sinó que s'interrompia l'AVE València-Madrid

Parlant del relat, li doneu molta importància al llibre a aquest “sols el pobre salva el poble” que es va fer famós a la dana per l'autogestió de la gent davant de l'abandonament institucional. La ultradreta va intentar instrumentalitzar-lo. Us va sorprendre que el feixisme intentara fer seu un lema que sempre ha sigut de l'esquerra?
És un dels arguments principals del llibre. L’extrema dreta va intentar apropiar-se del lema i donar la imatge que eren els qui estaven al costat del poble. Però és evident que no. Els mitjans que habitualment donen veu a la ultradreta feien un poc de teatre. Per exemple, la imatge del xic d’Horizonte [el programa d'Iker Jiménez] que es tirava pel fang per donar més dramatisme. Quan els flaixos s'allunyaren de la zona zero i unes altres qüestions captaren l'actualitat, ens hi quedàrem la gent de les comarques afectades veient que aquells de la ultradreta que havien intentat instrumentalitzar-ho tot havien desaparegut. Tenien un full de ruta que era posar-se la medalleta que havien estat perquè els donava molta visibilitat mediàtica. Tot era una mentida. Va contrastar amb gent vinguda de tot l'Estat que va fer nit en condicions molt precàries i va fer un voluntariat real.

La presidenta de l’Associació de Víctimes de la DANA, Mariló Gradolí, parla d’unes víctimes de qui se’n parla poc: les psicològiques. De fet, diferents entrevistes parlen de l’angoixa d’haver sentit els crits de terror al carrer o inclús de la sort de no haver passat per aquest tràngol. Vosaltres que sou de les zones afectades, com veieu l’estat anímic de la gent, en general, un any després?
És una qüestió molt important. Rose Hurtado va estar dos o tres mesos vivint ací i fent fotos. Quan arribava a algun lloc, hi havia gent treballant que parava per explicar la seua història sense preguntar-los. Això és molt il·lustratiu. Fa la sensació que la gent necessita parlar, però que no té amb qui. La salut mental encara s'ha de treballar moltíssim des de l'administració pública. No hi ha recursos, no hi ha psicòlogues i psicòlegs suficients. A això hem d’afegir que hi ha una generació que ho té estigmatitzat i no entén que necessita una ajuda externa per a superar un tràngol tan bèstia com el que han viscut. Hi ha un moment en què elles o ells no interpreten que el que han viscut és un trauma. Ens va passar a molta gent. En el minut zero decideixes deixar el teu dol, per a qui ha perdut familiars és un procés molt fort, però parle també de començar des de zero, de perdre el vehicle que és la teua ferramenta de treball, el comerç, etc. Eixe dol no es fa perquè et dediques a netejar i a ajudar i estar 8 o 10 hores fent el que pots per la gent que està més afectada. Va passant el temps i tu ja no recordes que estaves en eixe dol i s'han quedat coses en el tinter. El que vam viure va ser molt fort i qui més, qui menys coneix alguna persona que ho ha perdut tot. I tu empatitzes amb eixes persones, però no et permets fer eixe dol perquè consideres que no has patit el que han patit eixes 229 famílies.

Quan els flaixos s'allunyaren de la zona 0, la gent de les comarques afectades vam veure que els personatges de la ultradreta que havien intentat instrumentalitzar-ho tot, havien desaparegut

Eva Gisbert, de Fan Set, parla de normalització d’una situació anòmala i de “dessensibilització”. En canvi, sí que observa que la indignació de la gent cada cop és més gran. Comparteixes aquesta sensació?
Sí. Tu t'imaginaves que veuries el president del govern espanyol, el president de la Generalitat Valenciana i el rei entrant als carrers de l’Horta Sud i que els rebera una pluja de boles de fang? La ràbia és evident que estava al carrer. La sensació d'abandonament ha sigut molt gran. I encara a hores d’ara, un any després, hi ha una gran quantitat de garatges impracticables, ascensors que encara no funcionen, molta burocràcia absurda per a solucionar problemes del dia a dia... A mi em recorda molt a la gestió de l’accident del metro de València.

Sobre això volia preguntar, perquè la gestió del PP de la DANA té molts paral·lelismes amb la gestió del mateix PP l’any 2006.
Té un paral·lelisme molt gran. Intenten controlar el relat des de l'administració pública. A hores d'ara, no sé quantes versions hi ha del que estava fent el president de la Generalitat en eixes hores fatídiques, amb qui estava, en quines hores. Primer era una reunió amb el president de la patronal, després va aparéixer la periodista [Maribel Vilaplana]... A més, han posat problemes en les comissions d’investigació de les Corts amb reunir-se amb les víctimes i les famílies perquè no els veuen com a interlocutors. És molt fort, parlem d’entitats que han sorgit de 229 morts. Com que hi ha eixos paral·lelismes, la societat civil ha decidit utilitzar la mateixa fórmula, tot i que és molt de picar pedra: si amb el metro van eixir durant 10 anys cada dia 3 de mes a protestar per demanar reparació i justícia, en este cas, al voltant del dia 29 de cada mes, es fa el mateix. Hi ha un cert consens que part de la tragèdia podia haver estat evitada. Crida l’atenció que les enquestes donen que el 82% de la població pensa que Mazón hauria de dimitir. Això vol dir que hi ha gent d'esquerres, de dretes, conservadores... de totes les ideologies.

Creus que ha ajudat l’exemple de les víctimes de l’accident del metro pel fet que s’ha repetit una de les zones afectades, ja que era la línia 1, que passa per l’Horta Sud?
Jo crec que la gent que viu en l'àrea metropolitana té molt clar que es considera com a secundària, amb una xarxa de transports molt deficitària i falta d'inversions en infraestructures. Hi ha un model urbanístic que obliga a tindre un vehicle per poder desplaçar-se perquè no es pot dependre dels mitjans de transport públic i això deriva en les fotografies de carrers col·lapsats per muntanyes de vehicles, cosa que no passava en la riuada del 57. I moltes de les infraestructures s'han fet de pressa i corrents, conscients que es feien en zones inundables. Si es fan iniciatives privades així, és al teu compte i risc, però és més greu que s’hagen fet d’eixa manera dotacions públiques com centres educatius o hospitals. I sabem que amb el canvi climàtic això es pot repetir. Som com una subsidiària de la capital i eixa relegació a un segon terme es veu amb una infraestructura com el Pla Sud, amb el qual l’afectació que va tindre la Torre no hauria sigut ni la meitat, amb l’objectiu de salvar la capital.

Aquesta indignació s’explica pel retard de la famosa alerta, però també per les mentides posteriors i les manipulacions del Consell de Mazón. Com s’explica que Carlos Mazón continue com a president de la Generalitat davant una gestió tan pèssima i indigna? Més quan semblava les primeres setmanes que estava sentenciat per la ciutadania, però també pels mitjans de comunicació afins.
Jo crec que té una resposta senzilla. És indigne, immoral i zero ètic que continue en el poder, però venint d’un partit com el PP, té tot el sentit del món perquè ells estan en política per garantir una sèrie d’interessos. Estan fent les contractes de la reconstrucció amb els seus amics i amb algunes de les trames corruptes que ja són conegudes. Ells, davant una situació d’emergència, veuen que poden fer negoci. A Mazón el necessiten perquè no tenen ningú altre que el puga substituir i assumir tot el desgast que implica menjar-se un sapo com és haver produït 229 morts. El PP sap que està molt amortitzat i és impossible que puga repetir com a candidat el 2027. Però al mateix temps, el tactisme que solen demostrar és que mentre està en el poder, el van desgastant, i d’ací a uns mesos o un any, plantejaran un altre candidat, un tecnòcrata que ningú coneixerà, i Mazón se n’anirà per la porta de darrere. Si haguera dimitit automàticament, demostraria que assumeixen les culpes. I tenen terror d'assumir responsabilitats polítiques. Des del nostre punt de vista de ciutadania, pensem que la política és servir i no servir-te i no té cap sentit que eixa persona continue ni un minut més després del que va passar el 29 d'octubre. Però des del punt de vista d'algú que entén la política com una ferramenta per enriquir-se, és lògic que estigues especulant amb la calculadora electoral.

Per acabar, mirant al futur, a banda del procés judicial i de les responsabilitats penals i polítiques que es derivaran de la dana, és clau com s’aborda la reconstrucció per reduir les conseqüències d’uns temporals que es repetiran per la crisi climàtica que vivim. Quina importància tenen en aquest sentit els Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció?
En altres moments de la història en què teníem menys representació al Congrés, amb un sol diputat com era Joan Baldoví, féiem més soroll a Madrid que ara. Considere que estar diluït en esta marca de Sumar fa el que sempre passa quan arribem a la carretera de San Jerónimo: el centralisme ho fagocita tot i també està fagocitant la nostra veu allà. Crec que ara mateix hauríem d'estar cremant-ho tot per la situació que tenim al País Valencià i eixe crit no arriba. Des d'altres llocs forans no coneixen la nostra realitat a casa nostra. Jo entenc que la pujada absoluta de l'extrema dreta està deixant en xoc a moltes forces progressistes. La meua percepció és que amb el canvi de cicle de 2015 venia una nova política amb la qual anaven a canviar moltes coses. Hem vist que no han acabat de plantejar-se unes alternatives reals, tot i que no podem fer una esmena a la totalitat perquè s'han aplicat moltes idees i iniciaves interessants. Però no han canviat les estructures obsoletes de la política, la ciutadania ho ha vist i ho està castigant en les urnes. I qui està aprofitant per a fer una esmena a la totalitat de la política és l’extrema dreta.

Ara mateix hauríem d'estar cremant-ho tot per la situació que tenim al País Valencià i eixe crit no arriba a Madrid

-Per acabar, mirant al futur, a banda del procés judicial i de les responsabilitats penals i polítiques que se’n derivaran de la dana, és clau com s’aborda la reconstrucció per reduir les conseqüències d’uns temporals que es repetiran per la crisi climàtica que vivim. Quina importància tenen en este sentit els Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció?
És bàsic que les persones que viuen als pobles afectats puguen tindre un espai per dir la seua sobre quin és el tipus de reconstrucció que s'ha de fer tenint en compte que és molt probable que torne a ocórrer, potser amb més freqüència i amb més intensitat. Per tant, és molt perillós eixe model urbanístic depredador en què s'ha instal·lat el PP. Si no plantegem una alternativa a això, les conseqüències s’agreujaran més.

En aquesta línia, al llibre, un xiquet sahrauí acollit en estiu amb el programa Vacances en pau ho veu tan clarament quan li expliquen què va passar el dia de la dana i ell respon: “Clar, és que ací no teniu terra i la terra xupla l’aigua”.
És que cau de madur! Si vas construint i vas construint, no hi ha res que puga xuplar l'aigua i tens una mena d'autopista per als metres cúbics que caiguen. Això es pot relacionar amb la presa de Forata. Si haguera rebentat, algun poble sencer podria haver desaparegut.