València
Les víctimes continuen reclamant veritat i reparació un any després de la dana

La riuada del 29 d’octubre de 2024 va marcar les seues vides per sempre. Durant aquests dotze mesos, les associacions Víctimes Mortals DANA 29-O i Víctimes DANA 29-O, representades per Rosa Álvarez (presidenta) i Mariló Gradolí (portaveu), han recorregut un camí marcat pel dolor de la pèrdua prematura i l’abandonament institucional, però també per la dignitat, la lluita per la veritat i el suport constant de la ciutadania. Ens hem reunit amb elles a Catarroja, a la que va ser la casa de Manuel Álvarez, pare de Rosa, on també ens va acompanyar Toñi García, membre de l’associació Víctimes DANA 29-O.

“Aquell dia va ser un infern real”

A Toñi García li costa pronunciar la data sense que se li trenque la veu. Recorda aquell dia com un episodi dantesc. Va perdre la seua filla, Sara Carpio, de 24 anys, infermera a la UCI de l’Hospital La Fe, i el seu marit, Miguel Carpio, de 63 anys, funcionari de carrera de la Conselleria de Justícia i Interior. Conta que, en arribar a casa cap a les cinc de la vesprada, “el cel estava estrany, fosc, com si haguera de ploure molt, encara que en realitat ací no va ploure eixe dia”, i que la seua filla, nerviosa, li va preguntar si Benetússer podria inundar-se. Toñi li va assegurar que no, que era impossible, i que, en cas de qualsevol risc, “ens ho comunicarien des de l’Ajuntament o la Generalitat”.

Toñi recorda que va fer comprovar a la seua filla si hi havia alguna alerta al mòbil i que no hi havia res. A les 19.15 h van veure aparéixer una llengua d’aigua marró davant del balcó. “Pareixia estable, de moment no pujava”.

El seu marit va decidir baixar al garatge per traure el cotxe i la filla el va acompanyar. Toñi es va quedar parlant per telèfon amb la seua germana “Jo tenia l’esperança que hagueren eixit... però no van eixir. Va ser un infern real, de destrucció total”

Van avisar per telèfon alguns familiars que havien de tornar a Benetússer amb cotxe i els van desviar la ruta. El seu marit va decidir baixar al garatge per traure el cotxe i la filla el va acompanyar. Toñi es va quedar parlant per telèfon amb la seua germana. “Jo visc al quart pis; es va escoltar un soroll molt estrany i, de sobte, va arribar una gran onada coberta de canyes. A mi allò sí que em va espantar. Li vaig dir a la meua germana: ‘et deixe’. Em va contestar: ‘m’estàs espantant’”.

Va baixar corrent al garatge per les escales perquè ja se n’havia anat la llum. L’aigua ja arribava als 2,30 metres al pati. “Jo tenia l’esperança que hagueren eixit... però no van eixir. Va ser un infern real, de destrucció total, i tot per una alerta que va arribar tard i mal redactada”. Al seu garatge hi van morir tres persones.

Sobre aquell 29 d’octubre, Rosa Álvarez Gil, presidenta de l’Associació Víctimes Mortals DANA, recorda que pareixia un dia normal: “gris, plomís, amb molt de vent però sense pluja”.Son pare havia anat a vacunar-se contra la covid i la grip i a recollir els resultats de la seua analítica anual. “Estava fenomenal de salut als seus 80 anys. Aquell dia féiem vida normal, no estava passant res”, afirma.

Poc abans de les set de la vesprada, al grup de WhatsApp d’unes amigues van comentar que el barranc de Catarroja se n’estava eixint. “A priori no li vam donar massa importància, perquè ja se n’havia eixit unes altres vegades. De fet, la casa està aixecada dos escalons per l’última barrancada; mon pare va fer una reforma i la va alçar”. Rosa recorda la mort de son pare amb dolor i impotència: “Ens el van arrabassar, no va morir perquè li tocara morir”.

L’origen de les associacions

Després de la missa funeral celebrada el 9 de desembre a la Catedral de València va sorgir un col·lectiu de familiars de víctimes que va acabar constituint-se com a Associació Víctimes Mortals DANA 29-O l’11 d’abril de 2025, presidida per Rosa Álvarez. “En ser tots familiars directes ens va costar un poc més, perquè calia refer-se”, explica.

Per la seua banda, Toñi García va ser la primera a denunciar públicament allò que havia passat davant les càmeres de televisió, al segon o tercer dia després de la tragèdia. “És aleshores quan demane ajuda, assessorament jurídic i suport d’associacions per poder constituir-ne una”.

Com a funcionària i amb coneixement de la llei d’emergències, tenia clar que la responsabilitat era de la Generalitat Valenciana. “No hi ha volta de fulla. Són ells els responsables”

Recorda que va dir que, si calia, aniria a Brussel·les a lluitar per la seua família. Com a funcionària i amb coneixement de la llei d’emergències, tenia clar que la responsabilitat era de la Generalitat Valenciana. “No hi ha volta de fulla. Són ells els responsables”, afirma.

Mariló Gradolí, portaveu de l’Associació Víctimes DANA 29-O, recorda: “A partir del que li havia passat a Toñi, certes persones de diferents àmbits vam començar a contactar i vam decidir formar l’associació”. Aquesta associació es va presentar oficialment el 14 de febrer de 2025 i, des d’aleshores, ha anat creixent en nombre de socis. El seu objectiu, afirma Gradolí, és clar: veritat, justícia, reparació i memòria.

De València a Brussel·les: a la recerca de resposta institucional

Per a Gradolí, la primera visita a les institucions europees va marcar un abans i un després. Recorda que, en un primer moment, les associacions de víctimes van ser “molt maltractades institucionalment per part del Consell” i que va ser precisament la visita a Brussel·les la que va provocar un canvi: “Perquè va ser un reconeixement per part de les institucions europees —del Parlament, de la Comissió…— i, a partir d’ací, vam obtindre també reunions amb el Govern d’Espanya. Aquell va ser un punt molt important, la reunió amb Ursula von der Leyen”.

Álvarez recorda les dificultats per aconseguir una audiència amb la presidenta de la Comissió Europea: “Se li va enviar una carta a Ursula von der Leyen per reunir-nos amb ella ací a València i sembla que va rebre pressions perquè no es reunira amb nosaltres ací, ja que se celebrava el Congrés del Partit Popular Europeu. El seu gabinet ens va contestar emplaçant-nos a Brussel·les el dia 13 de maig”.

A Brussel·les van ser rebudes per la Comissió Europea i van mantindre audiències amb diversos grups polítics. El viatge va permetre que la veu de les víctimes tinguera ressò i va obrir la porta a noves reunions a Espanya.

Rosa recorda com, després de la visita a Brussel·les, es va produir l’encontre amb el president Pedro Sánchez. “Aquell viatge va ser prou fructífer, no sols per les tres reunions mediàtiques, sinó per tots els grups amb què ens vam reunir. I, la setmana següent, més o menys, ens va rebre Pedro Sánchez”.

Gradolí: “Cal recordar que no se’ns va avisar del risc, no hi va haver una qualificació de risc, i en l’informatiu el president Mazón va minimitzar-lo i va donar seguretat a la ciutadania, sent completament negligent i mentint quan va dir que se n’anava a la serrania de Conca”

El seu vincle amb Brussel·les no va acabar allí. El 25 de setembre de 2025, les associacions hi van tornar, aquesta vegada com a peticionàries davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. Després de ser escoltades, l’Eurocambra va decidir mantindre oberta la seua sol·licitud d’investigació sobre el que havia ocorregut durant la dana.

Gradolí subratlla la importància del seguiment europeu. Explica que, per a les associacions, va ser fonamental que la petició es mantinguera oberta i que Europa assumira el compromís d’investigar què va fallar durant l’emergència. Una de les línies d’investigació que continuen obertes apunta directament a la fallada en la comunicació amb la ciutadania.

“Cal recordar que no se’ns va avisar del risc, no hi va haver una qualificació de risc, i en l’informatiu el president Mazón va minimitzar-lo i va donar seguretat a la ciutadania, sent completament negligent i mentint quan va dir que se n’anava a la serrania de Conca”.

Álvarez afegeix que la visibilitat obtinguda no sols va enfortir la causa de les víctimes, sinó que va obrir la porta a participar en el seguiment dels fons europeus destinats a la recuperació: “Ens van convidar a formar part del seguiment d’aquests fons, i esperem tornar prompte a Brussel·les”.

Seguiment i diàleg amb el govern central

Segons expliquen, la relació amb el govern central s’ha mantingut principalment a través de Pilar Bernabé, delegada del govern. Álvarez afirma que “hi ha un seguiment permanent per part de la delegació del govern i de Moncloa”. Les associacions també mantenen interlocució directa amb diversos ministeris, comissionades i comissionats, cosa que, al seu parer, ha resultat bastant positiva.

El 22 de maig es van reunir amb el president del govern, Pedro Sánchez, per abordar diverses qüestions, entre elles la preparació del funeral d’Estat que se celebrarà el pròxim 29 d’octubre. Álvarez recorda també les trobades amb dos secretaris d’Estat —Arcadi España i Hugo Morán— i amb la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant.

També destaquen les reunions amb el Ministeri per a la Transició Ecològica, on la ministra Sara Aagesen els va exposar plans i projectes d’infraestructures abans del seu anunci públic. Per la seua banda, les associacions van aprofitar per transmetre-li la necessitat d’implementar protocols d’emergència en centres educatius i la seua inclusió en els currículums escolars.

Com a mesura addicional, després d’escoltar les víctimes, el govern central va posar en marxa les Unitats de Salut Mental en Emergències (USME), distribuïdes en municipis afectats per la DANA per garantir suport psicològic als familiars de les víctimes durant almenys un any.

El maltractament institucional de Mazón i el seu Consell

Álvarez assegura que Carlos Mazón ha intentat desprestigiar les associacions, acusant-les d’estar polititzades per qüestionar la seua gestió. Afirma que “estar en desacord amb la seua actuació no significa actuar per motius partidistes, sinó per depurar responsabilitats”.

Assenyala, a més, que el maltractament cap a les famílies ha sigut constant. Explica que les ajudes econòmiques han sigut insuficients i concedides sense criteris d’equitat, mentre que no s’ha reconegut formalment les víctimes: “No ens importen els diners, sinó el reconeixement. Quan tu no poses ni un cèntim per un dany com són les vides humanes, és perquè no vols reconéixer que eixes morts són responsabilitat teua”.

Álvarez: “En cap moment va voler anomenar-nos. Després, quan va dir que es reunia amb d’altres víctimes i associacions que venien espantades perquè nosaltres les amenaçàvem, vam dir: fins ací”

Gradolí afegeix que, al seu judici, Mazón hauria d’haver dimitit després de dotze mesos de gestió marcada per “mentides i manipulació”. Denuncia la constant modificació de versions i la falsedat d’alguns comunicats oficials, així com els canvis en la cronologia dels fets, com ara el dinar a El Ventorro, que s’han produït fins i tot quasi un any després de la tragèdia.

Rosa Álvarez també assenyala que existeix un intent deliberat de castigar el teixit associatiu: “Ell voldria diluir-nos... Li molestem perquè li mostrem davant l’espill com de malament ho van fer”.

Recentment, durant el debat de política general a Les Corts, les víctimes van decidir abandonar el ple davant l’actitud del president valencià. Álvarez recorda que, durant aquella compareixença, Mazón no es va referir en cap moment a les associacions de víctimes tot i que estaven presents: “En cap moment va voler anomenar-nos. Després, quan va dir que es reunia amb d’altres víctimes i associacions que venien espantades perquè nosaltres les amenaçàvem, vam dir: fins ací. Allò va ser la gota que va fer vessar el got”.

Ambdues associacions coincideixen que no tenen cap interés a reunir-se amb Mazón: “No li donem legitimitat. Reunir-nos amb ell seria prou incoherent. Ens reunirem amb el pròxim president o presidenta de la Generalitat”.

Toñi García critica amb duresa les declaracions de Gan Pampols, designat per Mazón com a vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social després de la dana, en què al·ludia a la responsabilitat de les pròpies víctimes per falta d’autoprotecció: “És immoral culpar les víctimes quan no es poden defensar; és inacceptable fer-ho des d’un càrrec públic amb responsabilitat en seguretat i emergències i no hi ha res més injust que culpabilitzar les víctimes del que havien de fer els polítics”.

Recolzades per la ciutadania i d’altres associacions

Ambdues associacions destaquen el suport constant que han rebut, tant de la ciutadania com d’altres col·lectius de víctimes. Rosa Álvarez afirma que Beatriz i Rosa Garrote, presidentes de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, participen activament amb totes dues associacions i assisteixen a les manifestacions.

L’Associació de Víctimes del Metro va jugar un paper clau, fins i tot assessorant Toñi García abans de constituir l’Associació Víctimes DANA 29-O, proporcionant-li orientació jurídica i estratègica sobre com afrontar la pressió mediàtica i política: “El seu equip ens va advertir de tot el que passaria després: els insults, la manca de reconeixement per part del govern i com l’augment descontrolat d’associacions podria dificultar la instrucció judicial. La veritat és que ens van ajudar moltíssim”.

“El suport de la ciutadania ha sigut constant a totes les manifestacions —amb fred, amb pluja, amb un sol abrasador... hem passat per tot”, recorda Rosa Álvarez

Totes dues coincideixen en la importància d’aquella guia, subratllant l’empatia i l’experiència de qui també va haver de travessar una llarga lluita per la justícia —en el seu cas, de set anys. Des de novembre de 2024, s’han organitzat a València manifestacions mensuals en què les víctimes han eixit al carrer, juntament amb nombrosos col·lectius i organitzacions, per exigir la dimissió de Carlos Mazón. Com a símbol de resistència i memòria, L´Acord Social Valencià a través dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) va impulsar la plantació de 229 oliveres, una per cada víctima mortal arreu del territori valencià afectat.

“El suport de la ciutadania ha sigut constant a totes les manifestacions —amb fred, amb pluja, amb un sol abrasador... hem passat per tot”, recorda Rosa Álvarez. Encara que el nombre d’assistents varie, subratlla que “el suport a les manifestacions no es mesura pel nombre de persones; cada suport té valor per si mateix”. Toñi García coincideix: “Estem molt agraïdes a la societat valenciana pel seu caliu, pel seu suport, per la seua insistència, perquè ho fan de cor, i això és el que importa”.

També destaca que el suport no prové només de la societat valenciana, sinó també de la majoria dels mitjans de comunicació: “És important que la societat sàpia i no oblide el que va passar, perquè això no torne a repetir-se i es busquen responsabilitats, no sols jurídiques sinó també polítiques. El poble valencià està exigint responsabilitats i és una vergonya que un president amb 229 morts a l’esquena, que ha mentit i tergiversat la veritat, continue al govern. Fins i tot fora d’Espanya, a Europa, obrin els ulls com a plats: no s’ho creuen”.

Per a tancar, fa una crida clara i directa: “Els privilegis dels polítics haurien d’acotar-se, sobretot els aforaments, que són un dels mals endèmics de la democràcia. Qui incompleix la llei ha de respondre davant la jurisdicció ordinària com qualsevol altra persona. Precisament ells haurien de ser exemplars”.