Pista de aterrizaje
Maribel Domènech: “L’art en contacte amb la societat pot crear memòria”

Maribel Domènech és artista, doctora en Belles Arts i catedràtica de la UPV. El compromís social i cultural que ha desenvolupat durant els anys de lluita per la defensa del Cabanyal i els espais del barri motiven la seua obra. Una obra que treballa la crítica política i de gènere al mateix temps que reivindica la cultura cívica.

Quina és la teua major motivació a l’hora de fer art?
El treball que faig és bastant autobiogràfic, des de sempre. A mesura que he crescut, m’he involucrat en diferents àrees, visitat exposicions, viatjat o conegut gent, el meu treball s’ha anat impregnant de tot això. Té un vincle molt pròxim a la meua tasca creativa.

Milton Glaser opina que “l’art té a veure amb transformar al que mira”. Amb fer-li vore el món d’altra manera. N’estàs d’acord?
La funció de l’art és completament transformadora pel que fa a la relació amb la societat. Quan treballes en un projecte tens en compte que serà vist i experimentat per moltes persones. Als mitjans de comunicació estem farts de vore notícies sobre violència de gènere i temes injustos políticament o social que hem d’assumir. Una notícia en un mitjà de comunicació passa perquè l’endemà estan altres notícies i pots oblidar les anteriors. Però totes les experiències polítiques o socials de les que l’art es preocupa són una cosa que perdura. Cada vegada que s’exposa, cada vegada que l’art està en contacte amb la societat, té eixe poder de “memoritzar”.

Vares néixer al Cabanyal. Com va influir este espai en el teu desenvolupament com a persona i com a artista?
Per a mi ha estat una de les experiències més fortes que he pogut sentir. La lluita del Cabanyal ha ocupat vint anys de la meua vida. Al meu voltant eren tot cases baixes amb una arquitectura característica. Viure a ras de sòl et permet relacionar-te més amb el que t’envolta. Quan estic al meu estudi, el carrer forma part de la meua experiència. I, evidentment, el meu treball es va impregnar totalment de la causa del Cabanyal. He viscut i hem viscut tot el veïnat esta lluita amb tanta intensitat que, tota l’emotivitat, sentiments i compromís que tinc amb la meua ciutat i amb el meu barri s’involucren d’una manera absoluta en el meu treball creatiu.

Pots explicar-nos alguna cosa al voltant del projecte que teniu a CraftCabanyal?
És un projecte que vàrem iniciar en el festival intramurs fa tres anys, en l’estudi de Silvia Molinero, que va ser una de les ideòlogues. Nosaltres volíem fer un homenatge a eixos 17 fulls que conté l’ordre ministerial de 2010 que prohibia qualsevol enderroc, perquè este document ha salvat al barri. El projecte té un caràcter internacional. Hi ha dos barris amb els quals estem agermanats: Mukōjima (Tòkio) i Ottensen (Alemania), i vàrem enviar-los un llençol. Allí han patit també una injustícia de centres històrics en perill per una especulació urbanística. A més dels brodats en si, tenim un arxiu d’imatges de més de 500 persones que han brodat l’ordre ministerial, gent reconeguda de l’àmbit polític, artístic i veïnal, que ja vorem com exposem. Volem que siga una instal·lació molt potent i molt gran que reflectisca la importància que té.

Com es vincula el feminisme amb la teua obra?
Tot el meu treball té eixa línia feminista inclosa en la seua temática i formalització. La tesi doctoral la vaig fer sobre l’espai quotidià, que és un espai al qual la dona ha estat sempre vinculada, inclús enclaustrada. Vaig començar a treballar ací amb llum elèctrica, amb tèxtils, caixes com a finestres... Volia vincular l’espai físic amb el tancament de la dona dins de la casa.

També tens interés per temàtiques com la violència de gènere.
Sí. L’any 2008 vaig fer un projecte a Sagunt, em varen assignar la muntanya del Calvari, un camí molt significat en l’àmbit religiós. Vaig fer una obra titulada Vides interrompudes, una instal.laciò expandida per tot el Calvari, pel camí, els arbres y les capelles de les estacions.
Em va semblar molt interessant utilitzar esta paraula per reflectir el sofriment de les dones maltractades. Mentre em documentava, vaig fer un rastreig de premsa amb tots els feminicidis ocorreguts al 2008. Al 2009 vaig fer altra obra, titulada Entre Amor i Pànic, un vestit conformat per 74 formes triangulars cosides per les 74 ausencies provocades pels feminicidis ocorreguts al 2008.

També participes al Laboratori de Llum, un espai d’investigació estètica. Què hi tracteu?
En qüestió d’art el més important no és què fas, sinó com ho fas. Des de l’any 94 estic teixint amb material elèctric. Fil telefònic o multimèdia. No són tricots de llana o coses més suaus, sinó que són sempre materials lineals, però comunicatius.