Palestina
La València dels checkpoints

Un dia em vaig dirigir al centre caminant des de Benimaclet, com de costum, i em vaig topar amb una barrera a l'altura de l'antic llit del riu Túria.

valencia checkpoints
Carrers d'Hebron Raquel Andrés Durà

publicado
2019-12-19 07:30

He viscut una altra València, una que no creuríeu que existeix. Un dia em vaig dirigir al centre caminant des de Benimaclet, com de costum, i em vaig topar amb una barrera a l'altura de l'antic llit del riu Túria. Concretament, al pont de l'Alameda. Per creuar a la Glorieta, hi havia un pas militaritzat. "Què estrany —vaig pensar— què estarà passant?". Contrariada, vaig arribar a una barrera giratòria d'eixes que només et deixen accedir si se li dóna l'ordre. En pocs segons, una llum verda em va avisar que podia passar. Dins, un militar armat fins a les dents em va preguntar pel motiu de la meua visita al centre de València. Sorpresa, vaig dir de manera innocent: "He quedat amb uns amics per prendre alguna cosa...". Aleshores, va amollar un reguitzell de preguntes: "Per què? Amb quina intenció? Amb quina freqüència ho fa? Done'm la bossa i buide's les butxaques".

Per descomptat, vaig fer tot el que em demanava i fins i tot vaig sentir un poc de por pel tracte i perquè no deixava d'estar davant d'una persona que empunyava una arma. Va buidar la meua bossa de forma brusca, sense cura, i va anar revisant els pocs objectes que duia, un per un. El moneder, el mòbil, un paquet de mocadors, les claus de casa. Es va detenir en aquestes últimes i es va fixar en un clauer de la ciutat d'Alacant. Va arrufar les celles i va tornar a guardar els objectes amb la mateixa brusquedat. Va repetir les preguntes inicials. Que a què anava al centre. Jo, cada cop més nerviosa i desesperada, vaig insistir a dir que havia quedat amb uns amics i que no entenia res. A la fi, va accedir i em va deixar passar. Em vaig girar i vaig advertir que el soldat em seguia amb la mirada, amb cara de pocs amics.

Vaig continuar caminant cap al carrer Colom. De sobte, em vaig trobar una caseta —aquesta vegada molt més xicoteta i oberta— amb dos militars, un home i una dona, que em feien un gest negatiu amb les mans. "Què passa?", vaig preguntar. "No pot passar". "Per què?". "Fora d'ací!", van cridar.

Al·lucinada, vaig avançar pel carrer de la Pau; havia de trobar als meus col·legues a un bar del carrer dels Cavallers. Vaig creuar la plaça de la Reina en direcció a la plaça de la Verge. Nou control amb barreres, càmeres i militars al carrer de Corretgeria. Ja m'estava acostumant a eixa bogeria sobtada de murs i dificultats per caminar per la ciutat on residisc des de fa anys, així que, amb naturalitat, vaig creuar el pas de ferro i vaig entrar al passadís interior d'això que anomenaven checkpoint. Tornen a registrar la meua bossa, fan llevar-me la jaqueta i em demanen el DNI. "Valenciana". "Sí...", responc, contrariada, i pense: "Què té això d'estrany si estem a València?". Només ho pense, clar, a hores d'ara preferisc callar i arribar al meu destí com més aviat millor. "No pots passar". "Per què?". "Per ser valenciana i perquè ara la plaça de la Verge és un lloc sagrat per a nosaltres, que som els pobladors històrics d'aquesta terra". "Però qui sou vosaltres?", vaig gosar a preguntar davant de tanta falta de trellat. "No pot fer preguntes, fora d'ací!". "I no podem compartir els carrers i les places vosaltres i nosaltres?", vaig arriscar-me a preguntar. "Li he dit que no pot passar. Fora!".

La situació em superava per moments i vaig advertir un detall que no havia vist abans, capficada en la meua abstracció: el carrer de Corretgeria, per a vianants, adés tan colorit i bulliciós, ara tenia un batec molt diferent, més pausat, quasi mort: havien tancat els comerços i pareixia un carrer fantasma. Vaig girar sobre els meus passos, impotent. Què estava passant a la meua ciutat? Va sonar el telèfon. La meua mare.

—Filla, que han muntat un control uns soldats davant l'església del barri i ja no deixen passar a ningú que no siga com ells. Diuen que passa a ser un espai sagrat o no sé quina història... I que ara els valencians i les valencianes tenim restringit el moviment—em va deixar anar sanglotant, i va afegir, un cop va agafar aire—. I al teu germà l'han detingut mentre feia classes. No sabem res més, ni el perquè...

—No et preocupes, mamà, tot eixirà bé –vaig respondre, absenta.

Vaig caminar sense rumb i em vaig asseure en un banc qualsevol. Vaig enfonsar el cap entre els genolls i em vaig posar a plorar. No entenia res. Per què unes persones que no sabíem qui eren ni d'on venien ens robaven d'un cop de ploma el dret a moure'ns lliurement per la nostra ciutat, per València?

Potser penseu que estic escrivint un relat distòpic. No. Tampoc és un malson. És una realitat que he viscut fa uns dies i on l'única cosa que canvia és el nom de la ciutat i els seus carrers. És el dia a dia dels milers de palestins que viuen a Hebron, una ciutat ofegada pel Govern d'Israel, militaritzada, on cal passar controls —checkpoints— en doblegar la cantonada; on han tancat comerços per la força; on hi ha restriccions parcials i totals en certs carrers en funció del teu origen, de la teua religió; on l'única pregunta que et fan per deixar-te travessar un carrer és: "Religió?" (se m'ocorren poques preguntes més sectàries i discriminatòries que eixa); on es limita l'accés de les persones que entren en la mesquita d'Ibrahim, profeta d'importància per a les tres religions monoteistes (cristianisme, islam i judaisme).

Una ciutat en la qual els seus habitants passen a ser estranys i on cada xicotet gest del dia a dia (anar a comprar el pa o anar a l'estació d'autobusos per a anar a treballar o a la universitat) es topa amb dificultats, amb obstacles afegits. Això s'anomena apartheid.

Relacionadas

Ocupación israelí
El acuerdo del siglo: no hay trato

El llamado Acuerdo del Siglo vendría a “legalizar” una profundización de la ocupación que ya se viene produciendo, respaldando la, tan ansiada por Netanyahu, anexión por parte de Israel del Valle del Jordán, el área norte del Mar Muerto y gran parte de los asentamientos ilegales de Cisjordania.

Palestina
El caso de Khalida Jarrar o la criminalización israelí del activismo político
En los tribunales militares israelíes se enjuician cada día injustamente a personas palestinas por su activismo. La regulación e infraestructura de los mismos es inhumana también para las familias.
Palestina
Palestina protesta contra Trump y contra las balas israelíes

Los palestinos salen a la calle cada vez con más fuerza contra el acuerdo de paz propuesto por Washington y contra la violencia policial israelí, que acumula al menos cinco muertos en los últimos tres días mientras se constata una vez más la falta de liderazgo de la Autoridad Palestina sobre los cisjordanos.

0 Comentarios

Destacadas

Tecnología 5G
Las manos visibles del capitalismo echan un pulso por el control del 5G

El fracaso de la estrategia punitiva de Trump con China podría llevar a Estados Unidos a buscar alianzas puntuales entre sus empresas y otros gigantes europeos.

Economía digital
La corporación inteligente

En todos los sectores económicos, desde la agricultura a la industria predictiva, el comercio minorista e incluso el trabajo de cuidados remunerado, el modelo de plataforma es ahora una capa esencial de la infraestructura.

Feminismos
Izquierda Unida expulsa al Partido Feminista

Con un 85% de votos a favor, la Asamblea Político Social de la formación liderada por Alberto Garzón ha decidido la salida del partido de Lidia Falcón.


Cine
Cuando los ecologistas son los malos de la película

El audiovisual comercial mira el ambientalismo con mejores ojos que otras causas, pero aun así se ha recreado en la representación de ecoterroristas más o menos carnavalescos.

Últimas

Insólita Península
La leyenda del Puente de Hierro

El antiguo convento de los Templarios recreado en la leyenda de Bécquer es el monasterio de San Polo en Soria. Del conjunto original ha sobrevivido la iglesia.