Josep ‘Panxo’ (La Raíz): "No es pot construir un projecte de país sense saber-ne la història"

Muntar un grup de música amb col·legues amb qui quedes per a tocar al parc i acabar omplint pavellons i penjant “no queden entrades” en tots els concerts. Este somni, probablement el de qualsevol músic, l’ha complit un grup d’amics de Gandia que al 2004 es va ajuntar per ressuscitar una banda anomenada La Raíz que s’ha convertit en un referent de la joventut més reivindicativa.

Tretze anys després, en el moment més exitós de la seua carrera, decidixen fer una parada no sabem si definitiva. Conversem amb José 'Panxo', lletrista i un dels quatre cantants del grup valencià, sobre este comiat, la seua música i lletres, i sobre uns altres assumptes de la actualitat.

Si prenem el títol del vostre últim disc i d’esta mateixa gira, la pregunta és inevitable: ens tornarem a vore?
Jo pense que sí. Estes coses es porten molt a dins i a la fi passarà un temps i sentirem recança. Almenys això vull pensar jo.

A l’hora de prendre esta decisió d’aturar-vos, heu prioritzat la cura personal i del grup humà per sobre de la carrera musical de la banda.
Sí, sempre ha estat així. Açò va nàixer com un hobby i no volem que deixe de ser un joc entre nosaltres, i arrosseguem cansament. Els últims anys han sigut molt vertiginosos. Ha sigut un creixement molt exponencial, ens hem vist desbordats i hem decidit parar un poc.

Com es porta el fet de tindre tanta repercussió?
Saps què ocorre? Que ens movem dins d’un cercle en què la gent és molt pareguda a nosaltres. La que coneixem als concerts veiem que tenen inquietuds i idees molt semblants a les nostres... i és gent molt amable [riu].

Sou un grup molt nombrós: onze persones damunt l’escenari; com vos organitzeu?
A l’hora d’organitzar el grup comptem amb David Simes, que es dedica a fer que tot isca bé sempre. Tal com diu Pablo Sánchez [un altre cantant del grup], és com el nostre pare, qui ens va ensenyar a ser professionals i qui s’encarrega d’organitzar el tema logístic. Per una altra part, amb les cançons normalment ve Pablo amb una idea musical, amb una tornada. Aleshores, els escriptors ens posem a treballar un poquet, fem unes estrofes, potser Xavi fa un arranjament... Vaja, que la idea principal naix sempre de Pablo i després, al local, ja se li dóna forma.

Veniu de Gandia, un lloc a priori poc propici perquè sorgisca una banda com la vostra, però a més a València han aparegut en els últims anys un munt de grups com Zoo —cantant del qual és germà Pablo Sánchez, un altre dels vocalistes de La Raíz—, Los Chicos del Maíz, La Gossa Sorda, Aspencat... Quina és la causa d’esta “primavera valenciana” de la música contestatària?
Jo sempre dic que és la segona ona, perquè durant la transició espanyola hi va haver una primera, amb l’Ovidi Montllor o Raimon, entre d’altres. No feien rock però el fil era el mateix, la música reivindicativa que defensava alguna cosa que s’havia perdut durant tants anys de dictadura, que era la llibertat com a poble. Durant vint anys de govern del PP es va forjar una estructura a València en defensa de la llengua, la gent tenia la necessitat d’expressar-se. Va ser com una explosió de què va sorgir primer Obrint Pas, fent-nos a molts joves seguidors, va ser com una llavor de la qual van sorgir un munt de bandes, i continuen sorgint-ne encara. És una passada, jo em compare amb els adolescents de hui i els dic “no sabeu la sort que teniu, nosaltres no teníem on anar” (riu).

Passem al tema polític. Quin aire es respira a la València “post-caloret”, a la València post-PP?
Diguem que ara hi ha un sentiment optimista perquè s’està investigant tota la corrupció de l’etapa del PP, s’estan fent coses importants a l’educació, el deute està desapareixent. Per exemple, a Gandia, encara que puga discrepar amb algunes coses del govern actual, sí que és cert que el deute que hi havia està quasi resolt i s’estan fent cosetes. S’està comprovant que amb poc es pot fer molt i això dóna una bona sensació. Hi ha un bon regust, de moment.

Heu fet autèntics himnes sobre la memòria històrica com “Entre poetas y presos” o “Suya mi guerra”. Considereu que, com artistes, teniu responsabilitat de recuperar la memòria silenciada d’aquells anys?
Nosaltres expressem simplement el que ens naix i ho fem perquè pensem que no es pot construir un projecte de país sense saber-ne la història. És important que la gent tinga l’oportunitat de recuperar les seues familiars. És important saber què hi va haver darrere del cop d’estat, perquè és una història, a més, molt recent, a penes han passat tres generacions. És molt important per entendre l’estructura actual d’este país perquè, encara que sembla que tot ha canviat molt, si furgues, l’estructura judicial, econòmica, etcètera, segueix sent la mateixa.

Com que estem parlant dels anys obscurs de la dictadura i el tema està tan d’actualitat, volia preguntar-te, què faries amb el cadàver de Franco?
(Riu) No ho sé, faria una performance simulant la captura de Mussolini, per exemple. El Valle de los Caídos deixaria que se’l menjara la natura.

També heu cantat a Àfrica i Amèrica Llatina intentant donar-li “ritme des-colonial”, un sentiment que, crec, expresseu molt bé al vostre tema “La hoguera de los continentes”. A més de tenir membres de Colòmbia i Moçambic, què vos ha inspirat a l’hora d’escriure estes cançons?
Igual com parlem de memòria històrica respecte a la Guerra Civil, és important tindre memòria històrica i conéixer el colonialisme que hi ha hagut al món i la responsabilitat que tenim del fet que tants països estiguen com estan. És important escampar-ho perquè som continents germans. Hem tingut molta repercussió a alguns països, sobretot d’Amèrica, però també d’Àfrica i d’Àsia, i pense que els vam deixar un bon desgavell.

A més a més, sempre he seguit molt de prop els moviments llatinoamericans perquè sempre he tingut la idea que el canvi és més possible que comence per un lloc revoltat que en un d’organitzat. Hi ha hagut un temps en què les coses semblava que anaven a canviar un poquet però sempre que s’ha donat una revolució o un moviment social fort, allà ha estat la mà de l’imperialisme per aturar-los.

Tornant a l’Estat espanyol, creieu que algun dia vorem, com diu el títol d’una de les vostres cançons, com “roda la corona”?
No crec que vegem rodar la corona però estaria molt bé vore’ns en un país sense un rei.

L’any 2018 serà recordat com l’any en què el feminisme va passar al primer pla de la política. Tenint en compte que sou un grup format només per homes, almenys els que eixiu a l’escenari, tracteu de portar esta perspectiva de gènere al vostre treball musical?
Personalment estic molt emocionat, m’he criat amb ma mare i la meua germana a casa i he vist com és de difícil per a una mare treballadora tirar endavant amb cinc fills. És molt important el treball i l’esforç que s’està fent per aconseguir una igualtat real.

Nosaltres com a grup venim d’una època en la qual, malauradament, era molt difícil trobar una dona música. Hui en dia comencem a vore dones, no només cantants i músiques sinó també a l’equip tècnic. Estan pertot arreu. Estem aconseguint una estructura d’igualtat real i ens menjarem els “carques”. Van a perdre esta partida molt ben segur perquè és una cosa que no pot fer marxa enrere, afortunadament.

Des de la proximitat geogràfica i lingüística, com veieu la situació política que es viu a Catalunya?
Ho vivim molt de prop. En primer lloc, jo mateix tinc familiars que viuen a Barcelona, però a més som pobles germans, germaníssims. La gent que tenim un sentiment cultural molt arrelat al País Valencià ens veiem molt reflectides amb el que ocorre a Catalunya, en els seus moviments, perquè són un poble que ha aconseguit que mai s’esborre la llavor del sentiment cultural. També tenim ganes de ser estimats, de ser respectats, que no se’ns mire de manera estranya per parlar la nostra llengua a qualsevol lloc, perquè, tot i que sembla mentida, pots estar parlant anglés a qualsevol cafeteria o lloc d’Espanya i no passa res, però si parles valencià, català o eusquera et poden mirar un poc estrany, inclús es pot vore com una falta d’educació algunes voltes. Crec que tenim un llarg camí per crear una normalització lingüística real.

"Pots estar parlant anglés a qualsevol cafeteria i no passa res, però si parles valencià, català o eusquera et poden mirar un poc estrany, inclús es pot vore com una falta d’educació"

És molt important que la gent comprenga que la majoria de la gent que lluita hui en dia per la independència de Catalunya no és independentista. La gent està enfadada i, si no es comprén açò, va a ser molt difícil arribar a un acord. Veiem com els partits polítics també s’aprofiten d’açò. Sembla que acaba ETA i ara ve Catalunya. Pense que alguns, des de Catalunya, i molts des d’Espanya s’estan aprofitant molt de la situació.

Esta situació convulsa pot ser un dels motius que està agitant a la ultradreta. El Nou d’Octubre vam vore incidents provocats per l’extrema dreta a València i un parell de dies abans, un partit d’extrema dreta com Vox va omplir el Palau de Vistalegre on havíeu actuat. Vos preocupa que hi haja un apogeu del feixisme com està succeint en altres llocs?
És clar que ens preocupa. Jo he estat molts anys militant i lluitant contra això i crec que és una cosa amb la qual mai s’ha volgut acabar. Hi ha hagut accions que mai han sigut condemnades, s’ha agafat a radicals del futbol amb un llançagranades i armes emmagatzemades a una cotxera i crec que no li va caure ni pena de presó ni res. Mai s’ha lluitat perquè desaparega de les institucions, per què? Perquè jo crec que és una ferramenta que tenen per a quan les coses es posen tèbies. Tenen als agitadors de torn. Al cap i a la fi em fa pena per ells perquè només són unes titelles.

Moltes gràcies i que ens tornem a vore...
Moltes gràcies a vosaltres per fer-me passar una mala estona (en referència als nervis) (riu).