Música
Al País Valencià batega el ritme

“No estem fent merda facilona, ací fem himnes”, canta Toni Sánchez ‘Panxo’, de ZOO, el grup musical que està més en auge en el panorama valencià actual. “La música naix de la ràbia”, cantava Aspencat quan encara estava en actiu. Ambdós són versos en valencià perquè estos grups, com tants d’altres, han escollit la seua llengua per a expressar el descontent polític i social proper, però també global, sense caure per això en contradiccions. També els unix el fet de considerar la música i les lletres que fan com un acte alhora transformador i d’oci, en un país que històricament ha sofrit contradiccions importants en relació amb la política i la cultura.

L’existència o no d’una escena musical valenciana és un tema que crea polèmica entre qui fa música al País Valencià però, el que sí que és clar és que cada dia sonen més grups d’ací en els diferents festivals d’àmbit estatal, la qual cosa apunta a una explosió cultural o, almenys, a una acceptació cada volta major de la música cantada en un idioma que no siga el castellà.

Cada dia sonen més grups d’ací en l’àmbit estatal, la qual cosa apunta una acceptació cada volta major de la música cantada en un idioma que no siga el castellà

Al País Valencià, el valencià fa anys que arrossega el silenci, l’obstrucció i la negació causades per les polítiques dels governs del PP, que han durant des del 1995 fins al 2015, junt amb la complicitat dels mitjans de comunicació, fruit de “la cultura de l’audoodi”, com la definix Artur Martínez, del grup La Fumiga. Segons Rafa Jordán, de la productora musical Pro21, “el fet de no entendre la diversitat lingüística com una riquesa” ve de la Guerra Civil. Tothom coincidix que abans, fa 15 o 20 anys, es podia parlar d’una escena valenciana perquè el simple fet de cantar en valencià era un acte reivindicatiu en una atmosfera de desert cultural. Actualment hi ha diversitat, no es pot dir que la música en valencià siga un gènere. Com diuen des de la formació Vadebo, això seria “infravalorar el circuit com a tal”. “De la mateixa manera que no es parla de música en castellà”, afegix Panxo. “El fet que hi haja bandes en valencià hauria de ser quelcom totalment normal i no una cosa estranya”, continua.

Ara els grups fugen de les etiquetes sense, per descomptat, deixar de reivindicar l’ús del valencià en les cançons que fan. Fa pocs anys existia una doble discriminació: contingut radical i llengua. A uns certs grups se’ls apretava amb més força, se’ls deixava de costat en actes oficials, no se’ls contractava en festivals, actes públics o festes.

El primer a fer-se fort en l’escena valenciana però també en l’àmbit estatal i fins i tot internacional, va ser Obrint Pas. Tots els grups entrevistats l’assenyalen com el gran precursor i com la font d’inspiració per a la seua trajectòria particular. Cantar en valencià era ja un posicionament, a diferència del que passava a Catalunya, on era un fet que estava més normalitzat.

El circuit de bandes com Obrint Pas o La Gossa Sorda es limitava a espais alternatius, tot i que amb el temps van aconseguir traspassar fronteres. Estos dos grups mítics tenen molt a vore amb el fet que els integrants foren de les primeres generacions postfranquistes a gaudir d’una educació en valencià “sense victimisme, sense prejudicis”, segons paraules de Kiko Tur, d’Aspencat.

Este fet va inaugurar una continuïtat musical, es va concebre com una ferramenta per fer front al poder. “Coneixies gent de l’institut, fins i tot en pobles menuts, i feies música en valencià com una cosa natural”, conta Josep Nadal, de La Gossa Sorda. Si el grup venia d’un context rural, després arribava a ciutats més grans com València o Alacant i “la flipava amb els moviments socials”.

El cas d’Obrint Pas va ser diferent. Venien de València ciutat però, així i tot, com conten des de Propaganda Pel Fet —discogràfica afincada a Manresa que va nàixer dels moviments de base—, a dia de hui veuen el fenomen que va suposar Obrint Pas com un fet gairebé miraculós. “On anem amb una banda així, que mescla música moderna, rock, ska amb música tradicional valenciana [tocaven la dolçaina]?”, recorden. I van continuar les línies de l’autogestió, fent-s’ho tot ells mateixos, i els va eixir bé! Es va convertir en “la mare de tot el nostre projecte”. Ara, Xavi Sarrià, el seu vocalista, continua una carrera en solitari sota el mateix segell.

En 2005 es crea el col·lectiu artístic i sindical Ovidi Montllor, la primera acció rellevant del qual és l'ocupació del Palau de la Música de València

Hi ha un esdeveniment que canvia radicalment la situació. Ens hem de remuntar fins a l’any 2005. El govern del PP fa anys que menysprea el panorama cultural en valencià. Eixe any es crea el col·lectiu artístic i sindical Ovidi Montllor, la primera acció rellevant del qual és l’ocupació del Palau de la Música de València. Durant dos o tres hores hi va haver músics tocant en acústic davant un públic dins i fora del recinte que els aclamava de forma pacífica.

L’acció tingué un gran impacte mediàtic. Tal com conta Pau Alabajos, durant l’assemblea següent el col·lectiu ja acordà fer-se anomenar Ovidi Montllor, en honor al gran músic i actor nascut a Alcoi (Alacant), també deixat de costat per les institucions. I acordaren l’objectiu de posar fi a la invisibilitat mediàtica i de potenciar l’ajuda institucional a la protecció d’una cultura amenaçada.

També es van batejar amb el nom de l’artista els premis musicals que es repartixen anualment des del 2006 al País Valencià. En el certamen, allò que menys importa és qui guanye o qui perda; el que importa és la trobada entre figures del món de la música, el sentiment de fraternitat, la possibilitat de “manifestar-nos en la nostra llengua”, segons expressa Kiko. Són persones relacionades amb la música les que organitzen els premis però és gent de l’àmbit periodístic musical qui els atorga. Entre les formacions premiades en les diferents edicions hi ha Pau Alabajos, Orxata Sound System, Aspencat o ZOO.

“Defendemos nuestra cultura porque ha sido menospreciada permanentemente”

Yago Álvarez Barba

Música

“Defendemos nuestra cultura porque ha sido menospreciada permanentemente”

Yago Álvarez Barba

Hablamos con Toni Sánchez ‘Panxo’, impulsor de la banda valenciana Zoo.

Enguany també es fan 50 anys de la mítica cançó d’Ovidi “La fera ferotge”, a la qual se’n dedicaran els premis. Justament un tema seu anomenat “El diluvi” va inspirar el nom de la banda a què posa veu la cantant Flora Sempere. El Diluvi va començar fent versions d’Ovidi però el seu repertori ja té cançons pròpies, entre les quals “I tu, sols tu”, que ret homenatge a les grans dones de la història.

Flora explica la poca presència de les dones en l’escena valenciana per la manca de referents: sempre hi ha hagut poques dones i, si les hi ha hagudes, han estat invisibilitzades. Està contenta que la seua cançó, basada en un poema de Maria Mercè Marçal, haja esdevingut una mena d’himne per a altres dones: “Anaven a la mani del 8M cantant-la”, recorda. En l’escena musical valenciana també cap destacar Mafalda o Pupil·les, grups formats per dones amb lletres feministes, que s’han obert camí entre grups predominantment masculins.

Tothom, homes i dones, es coneixen principalment dels àmbits musicals i/o militants, d’haver compartit projectes comuns i un estil, bé siga rap, reggae, electrònica, ska o un altre. Moltes voltes han mamat de les mateixes fonts. No solament de grups valencians com Obrint Pas o La Gossa Sorda, com les noves generacions; sinó també del rock urbà o del rock radical basc o de la música jamaicana. Segons Daniel Monfort, coautor del llibre Aplec dels Ports. 40 anys d’història col·lectiva, sobre el festival L’Aplec dels Ports que cada any se celebra a esta comarca castellonenca, grups com Kortatu o La Polla Records han tingut una influència enorme en les bandes valencianes, malgrat la distància geogràfica.

En l’escena musical valenciana també cap destacar Mafalda o Pupil·les, grups formats per dones amb lletres feministes, que s’han obert camí entre grups predominantment masculins

És el cas d’Aspencat que, segons expliquen ells mateixos, partix d’una “bola de neu”: “Nosaltres hem xuplat d’uns grups i uns altres grups han xuplat de nosaltres”. Abans de parar per motius personals, han deixat grans temes per a la posteritat com ara “Música naix de ràbia” o “Som moviment”, en què s’atrevixen a fer un docuclip de nou minuts que engloba lluites contra injustícies socials com les protagonitzades per Diego Cañamero, Ester Quintana o Enric Duran. Entre l’actual diversitat musical tenen cabuda grups com La Fumiga que prové d’una xaranga, fenomen habitual al País Valencià, o Vadebo i Auxili, que beuen més directament del reggae.

Però, a més de la música, hi ha un altre factor important que és tota la indústria que hi ha darrere perquè ocòrreguen els miracles: els festivals de comarca o de pobles com el Festlloch o L’Aplec dels Ports, que enguany complixen 40 anys de trajectòria, col·lectius de base en defensa de la llengua, escoles valencianes, -ara- certs ajuntaments del canvi o esdeveniments com la Fira de la música TROVAM, que ja ha fet cinc edicions i que se celebrarà el pròxim mes de novembre a Castelló, on s’ajunten músics i altres persones que treballen en la indústria musical valenciana i es porten a debat temes musicals i perifèrics a la música com els drets d’autoria, la sostenibilitat o el masclisme, segons explica Rafa Jordán.

Potser la senya d’identitat valenciana, com diu Kiko, siga un discurs contestatari, de transformació, que ha tingut ressò en l’Estat espanyol

Potser la senya d’identitat valenciana, com diu Kiko, siga un discurs contestatari, de transformació, que ha tingut ressò en l’Estat espanyol. “Grups que som estilísticament diferents però que ens sentim units per les ganes de reivindicar-nos com a poble, com una identitat que intenten anihilar”, sentencia Panxo.

La situació ha canviat però la fòbia continua instal·lada en les ments més retrògrades. El PP madrileny, per exemple, va dir de ZOO amb motiu de les festes de Moratalaz, a Madrid, que contractar un grup que canta en català és una provocació. Estes bandes continuen encara en peu de guerra perquè encara queda molt a fer i la música no pararà.