Educación
Luz Rello trau la dislèxia de l'armari

Durant els últims huit anys, la investigadora Luz Rello ha tractat de resoldre l’equació de la dislèxia des de la primera persona.


publicado
2019-02-21 18:53

El to de veu de la investigadora Luz Rello (1984, Sigüenza, Guadalajara) delata que no es troba en les millors condicions de salut. L’alternança de preguntes i respostes fa que vaja entrant en calor, igual que la monyiqueta d’una llançadora de triples durant un partit de bàsquet. Les ganes de contar què fa i com ho fa se sobreposen a la debilitat que ha estat a punt d’obligar-la a cancel·lar la seua agenda del dia.

Des de fa huit anys, Rello investiga com solucionar la dislèxia. Trastorn que ella mateixa patix i que no li ha impedit llicenciar-se en Lingüística, cursar un màster en Processament del llenguatge natural i doctorar-se en Informàtica. Tota eixa carrera d’obstacles que ha sigut la seua vida la conta en el llibre Superar la dislexia (Paidós Educación, 2018).

Junt amb el seu equip, ha desenvolupat dos ferramentes tecnològiques —Dytective Test i DytectiveU— per a detectar la dislèxia de forma gratuïta i evitar d’esta manera l’abandonament escolar que provoca. Una injustícia que s’alimenta del desconeixement que existix entorn a esta dificultat oculta de l’aprenentatge —que afecta la lectura i l’escriptura— i que no té res a vore amb el quocient intel·lectual. No són pocs les xiquetes i xiquets que tenen dislèxia als quals se’ls titlla de despistats, gossos i/o curtets de mollera. Ella ha fet una bona gambada per a posar el focus sobre este problema complex, que genera incomprensió i frustració a qui el patix. Perquè llegir i escriure no és senzill ni natural, però sí fonamental en un sistema educatiu amb poc marge per a allò excepcional, que avalua el coneixement en funció d’allò memoritzat i escrit.

Esta creuada de visibilitat i solució de la dislèxia la porta a terme sota el paraigua de Change Dyslexia, la seua empresa social, afincada a Barcelona, on s’ha instal·lat després d’una estada de quatre anys en el laboratori de la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh (Estats Units). En aquelles instal·lacions, mentre els seus col·legues fabricaven els robots que visitaran Mart, Rello perdé la por de pensar en gran.

Tens dislèxia, eres lingüista, has fet un màster en Processament del llenguatge natural i un doctorat en Informàtica. Com ho has fet?
Amb molta feina, ànim i passió, perquè les coses que he fet m’han semblat apassionants. El que va passar amb la lingüística va ser que, de tant de treballar a l’escola, començà a encantar-me el llenguatge i el que volia era entendre’l, entendre per què em costava tant i arribar a fer bé les coses. En eixe camí vaig començar a intuir que en el llenguatge hi pot haver una explicació matemàtica, com les regles gramaticals, que alhora tenen a vore amb la informàtica.

Em va fascinar que, d’alguna manera, es poguera modelar el llenguatge i vaig decidir estudiar Lingüística, malgrat que no se’m donava gaire bé. Em vaig haver d’esforçar molt més que la resta de la classe per traure bones notes. Estudiant Lingüística em vaig adonar que hi havia una àrea, processament del llenguatge natural, que ara és molt coneguda, però que en aquell moment no ho era tant, que és la barreja entre la intel·ligència artificial i la lingüística. El primer màster que hi va haver d’esta matèria a Europa fou el que vaig fer a Anglaterra. Eixe va ser el primer pas de fer alguna cosa a mitjan camí entre la informàtica i la lingüística. Cursant eixe màster em va semblar fascinant que, de fet, es poguera utilitzar la lingüística per a alguna cosa útil com, per exemple, les ferramentes de traducció automàtica, introducció, síntesi i reconeixement de veu, correctors ortogràfics, etc. Este tipus d’investigacions són fascinants. Em va començar a agradar tant tot això que el pas següent va ser continuar investigant en l’àrea que tenia a vore amb la informàtica, amb la part més pràctica. Així que vaig començar el doctorat en Informàtica.

Què és la dislèxia?
La definició ha variat al llarg del temps en funció dels avanços que s’han anat fent durant les investigacions. Ara mateix és una dificultat específica de l’aprenentatge. Específica significa que té un origen neurobiològic, que afecta la lectura i l’escriptura, sobretot, però no la intel·ligència en general. És a dir, la dislèxia és independent del desenvolupament d’unes altres habilitats cognitives relacionades amb l’aprenentatge. Hi ha persones dislèxiques amb un quocient intel·lectual molt alt i unes altres molt baix, no està relacionat.

La dislèxia és universal, freqüent —afecta el 6% de la població— i no afecta la intel·ligència, per què es  creu que sí?
Per la gent dislèxica mateix. Lamentablement i aparentment, sí que pot paréixer que les persones que tenim dislèxia semblem menys intel·ligents. No s’ha de culpar la gent per pensar-ho, cal explicar-li-ho molt bé. Imagina que estàs a classe i tens dislèxia, estàs super concentrat llegint la lliçó i la professora et diu: “Galo, llig la següent línia”, i ho fas balbucejant, no saps per on va la lectura i t’ho inventes. En una situació així el professorat pensarà que no ets intel·ligent quan en realitat és un problema de llenguatge. Que es pense que la dislèxia està relacionada amb la intel·ligència és un problema de desconeixement perquè, en una societat tan alfabetitzada com la nostra, llegir i escriure es dóna per fet. Aleshores, els problemes relacionats amb la lectoescriptura poques vegades es relacionen solament amb el fet de llegir i escriure perquè com sembla quelcom tan senzill, es té tendència a relacionar-ho amb la intel·ligència. Perquè una persona llija i escriga bé han de passar moltes coses en el cervell i que funcionen com un rellotge. Aprendre a llegir i escriure correctament no és gens fàcil.

Un xiquet que tus sap que està refredat, per què no sap que té dislèxia quan li costa llegir i escriure?
Clar, és que tu no saps que tens dislèxia [i conta que de menuda s’aprenia de memòria la paraula que li tocava llegir a classe]. Jo, que en tinc, pensava que es feia així. De menuda t’adaptes com pots, lliges i escrius com creus que ha de ser perquè no pots accedir d’una altra manera al text. Fins que no et diuen que no estàs fent-ho bé, aprens a llegir i escriure com bonament pots.

El més difícil de la dislèxia és detectar-la. Per què?
Detectar-la i superar-la. Si no hi ha una primera detecció, no es pot superar. La detecció és la primera gran barrera, un poc complicada per a les persones que estan al voltant. Quan és un infant qui té dislèxia, és la gent del seu entorn qui ha de detectar-la, l’infant mai no ho sabrà fer. Després, per a qui la té, el més difícil és superar la dislèxic perquè ha de treballar de valent.

Què és pitjor: la dislèxia o el desconeixement que existix respecte a este trastorn específic de l’aprenentatge?
El desconeixement. La dislèxia en sí no crec que siga dolenta. És una condició que et fa tindre dificultats a l’hora d’escriure i de llegir i que t’obligarà a treballar més però, el fet d’haver-ho de fer et permet desenvolupar unes altres habilitats i capacitats, estratègies compensatòries, que al llarg de la vida vénen molt bé. La dislèxia és un repte, una oportunitat de superació.

La dislèxia es cura, es corregix, se soluciona o s’hi aprén a conviure?
S’hi aprén a conviure i se soluciona.

Com?
Treballant de valent i creant el que s’anomenen estratègies de compensació. La dislèxia afecta una sèrie de factors —lectura i escriptura—, de manera secundària afecta també l’autoestima, que cal treballar. Després, la dislèxia se supera d’una manera multifactorial. Cal treballar per separat cada element afectat per la dislèxia. Com que cada persona és diferent, com que cada model cognitiu de cada persona és diferent també, no hi ha una solució única per a la dislèxia. Les solucions són individualitzades.

La dislèxia és hereditària?
Sí. En el 70% dels casos de les persones que en tenen, ho és. Encara no està clar en quin gen es troba, s’està fent molta investigació per saber on està però la comunitat científica no es posa d’acord sobre on ubicar-la, tot i que sí en el fet que té un origen neurobiològic i que és hereditària.

Quin paper tenen les famílies, el professorat, el personal terapeuta i logopeda?
El del professorat, sobretot, és el de la detecció i la normalització, integrar la dislèxia dins l’aula, una cosa que molts docents ja fan de manera intuïtiva. Quan tenen un alumne que es despista, el posen davant de la classe; un que fa soroll, el posen darrere perquè no despiste a la resta; etc. El personal docent ja fa este tipus d’adaptacions cada dia, del que es tracta és d’incloure també la dislèxia. Açò se soluciona amb coneixement i ganes. En els cursos més baixos es tracta que la canalla que té dislèxia desenvolupe les seues foraleses. Les famílies poden fer moltíssim, però el més important es que donen suport a l’autoestima dels infants. La dislèxia està molt relacionada amb la baixa autoestima i ahí les famílies tenen un paper fonamental.

És recomanable que les famílies els diguen als seus fills i filles que tenen dislèxia?
Eixa és una decisió que han de prendre les famílies. Depén molt dels infants i són les famílies les que coneixen els seus fills i filles. He vist casos en què no s’ha dit i ha anat d’allò més bé i n’he vist d’altres en què sí i també ha funcionat. Si tu, com a pare o mare, penses que el teu fill o filla està molt estigmatitzat i que pensa que és un ximple, potser és millor dir-li que no ho és, que en realitat és una altra cosa, ja que així el pots alleujar. En canvi, si veus que no té l’autoestima gaire afectada, aleshores és possible que li pugues dir que s’esforce més ací i que l’ajudarem en allò o en allò altre. Esta és una decisió que han de prendre les famílies i han de fer-ho segons vegen la personalitat de les seues filles i fills. Hi ha xiquetes i xiquets als quals dir-los que tenen dislèxia els ha alleugerit un fum perquè de sobte pensen: “Ostres, que no sóc idiota”. Ara bé, sense tindre en compte el caràcter de l’infant, em sembla una irresponsabilitat dir si és o no recomanable contar-li que té dislèxia.

I que el xiquet o xiqueta ho conte?
Quan li dónes la responsabilitat de fer això, per molt xicotet que siga, fa que s’ho prenga seriosament, li aporta maduresa, es tracta l’assumpte amb més transparència i normalitat. Donar la responsabilitat de poder escollir si ho conta o no a la resta de companyes i companys, d’alguna manera dóna el missatge a eixe infant de què és madur per afrontar-ho i superar-ho. Se li ha d’explicar què és i què no és la dislèxia.

Quins són els mals col·laterals a l’escola?
El més dur és el tema de l’autoestima. Quan vas a posar-te a llegir i/o a escriure és molt probable que es riguen de tu a classe perquè sembles menys que la resta de companyes i companys. Però és que també cal entendre a la resta. Som així, ens comparem, és natural.

Les faltes ortogràfiques i de lectura de les persones amb dislèxia són aleatòries?
Estudiant lingüística em vaig adonar que el llenguatge es podia explicar des d’un punt de vista matemàtic. Quan hom posa el focus en les faltes ortogràfiques pensa que són aleatòries. Tanmateix, analitzant molts errors des del punt de vista lingüístic i tenint en compte molts factors —fonètic, ortogràfic, lèxic, contextual— veiérem que de la mateixa manera que tu pots tindre regles gramaticals per a descriure el llenguatge, passava el mateix amb els errors escrits per persones amb dislèxia. Dins d’estes errades es podien trobar patrons lingüístics, patrons que després hem analitzat en tota la investigació. El que ens sembla increïble és que la solució i la clau de la qüestió no estaven en quelcom extern sinó que es trobaven en les persones dislèxiques, en els seus propis errors, errors que es traduïxen com a manifestacions de les seues dificultats.

El sistema educatiu espanyol actual —basat en la lectoescriptura, la qual cosa perjudica l’alumnat amb dislèxia— està dissenyat per a ovelles, què fem amb les cabres?
La cita de les ovelles i les cabres és de Dolores Redondo, guanyadora del Premi Planeta (2016). Els exàmens són escrits i els llibres estan escrits. Aleshores, si has d’accedir al coneixement, el mitjà per poder-ho fer és a través de la lectoescriptura, i la manera de demostrar que saps alguna cosa és mitjançant l’escriptura. A conseqüència d’això, si els canals de lectura i d’escriptura et resulten complicats, encara que això no afecte la intel·ligència, sí que condiciona el teu rendiment escolar.

És possible que en els col·legis espanyols un xiquet amb dislèxia siga un repte en lloc d’un problema?
És el que pense que ocorrerà en el futur. Sóc molt optimista i la dislèxia es tindrà en compte com a característica, una singularitat de la persona, més que com a problema.

Has pensat a realitzar una base de dades genètica de les persones que tenen dislèxia conservant una mostra de la seua sang o del seu monyo. Açò és ciència ficció? És pensar massa en gran?
No és ciència ficció en absolut. És una cosa que ja he intentat fer. La primera volta que vaig plantejar açò a un investigador genetista, doctor en Biologia Molecular, va ser l’any 2014. Ara estem tractant de trobar en quin genoma està la dislèxia i si realment es pot fer, quantes dades necessitaríem. Es pot fer però no és fàcil.

És rendible trobar la solució a la dislèxia?
Per a nosaltres, com a empresa social, encara no ho és. Ara mateix no puc dir-te que estiguem en un punt en què l’equip estiga ben pagat ni que siga sostenible, acabem de començar i estem buscant oportunitats de negoci amb consells d’educació, escoles, etc. Però pense que sí que arribarà a ser rendible, sóc optimista, la gent veu que açò és un afer social, científic, que som generoses. Crec que eixirà molt bé.

En el teu currículum vitae has indicat que tens dislèxia?
No, però ho posaré. La gent sap que tinc dislèxia però potser ho afegisc al meu Linkedln. Que la dislèxia isca a la llum!

Relacionadas

Educación
Casi 100.000 firmas para que niños de Melilla que han nacido y viven allí puedan ir al colegio

La falta de empadronamiento, un requisito que no se exige en ningún otro lugar salvo Ceuta, impide a unos 200 niños que viven en Melilla ir al colegio. La Asociación Pro Derechos de la Infancia ha recogido casi 100.000 firmas que piden poner fin a esta discriminación.

Educación
“La reconquista” de la educación ultraconservadora sube Despeñaperros

La resistencia de las derechas a que la educación sexual y de género tenga cabida en las escuelas e institutos se reaviva con los pactos de las tres derechas en Andalucía, Murcia y Madrid, y el llamado “pin parental”.

Educación
Granada, ciudad de la concertada

En todas las capitales de provincia de Andalucía, la educación concertada tiene una presencia notable. Excepto en Jaén y en Almería, este modelo de enseñanza supone el 40% del total, mientras que en Cádiz y Granada supera incluso a la pública. Las asociaciones de madres y padres advierten de los perjuicios que esto puede tener en la financiación de la red pública. Algunos sindicatos denuncian que esta situación puede convertir en guetos algunos colegios.

0 Comentarios

Destacadas

Brasil
Open Democracy accede a documentos de Bolsonaro en los que planea acabar con el Amazonas

La organización Open Democracy ha tenido acceso a una presentación de PowerPoint en la que se habla de discurso de odio e intenciones de segregación contra la población del Amazonas, así como la construcción de varios proyectos que acabarían con uno de los pulmones del planeta.

Vivienda
La zona cero de la gentrificación en València

La gentrificación que sufren barrios del centro de la ciudad como Russafa y Ciutat Vella supone una violencia económica que amenaza y expulsa al vecindario de toda la vida y lo sustituye por nuevas clases sociales.

Islamofobia
Manifiestos de odio

Un problema de salud mental o terrorismo. Son las diferentes categorizaciones que utiliza Donald Trump para hablar de atentados cometidos por personas de etnia blanca o con ascendencia árabe o religión musulmana. Sin embargo, la violencia supremacista blanca está apoyada en un ideario.

Movimiento antiglobalización
G7, la reunión de la oligarquía mundial en Biarritz

El Grupo de los Siete (G7) encarna el dominio histórico de algunas superpotencias sobre el resto del planeta. Así, detrás de las buenas intenciones de Emmanuel Macron, del 24 al 26 de agosto, cada Estado miembro defenderá sus intereses económicos neoliberales, militares y diplomáticos.

Últimas

Menores migrantes
Salima: “Ahora yo estoy decidiendo mi futuro”

Salima, de Nador (Marruecos), cruzó sola la frontera con Melilla cuando tenía 16 años. Dos años después llegó a Málaga, también sola. Es una de las niñas que ha dejado atrás su país y su familia en busca de un futuro mejor.

Música
Califato¾: la cinta que une pasado y futuro

Música andaluza sin complejos, dándole la vuelta a los estereotipos en un viaje analógico-digital en el que les acompañamos durante un ratillo.