Documental
Les espigolaores donen veu a les històries silenciades de l’horta

Entre el dia i la nit no hi ha paret és un documental en què les treballadores de l’horta narren les seues històries de vida: a casa, amb les criatures, al camp, durant el dia i a la nit, per tal d’arribar a final de mes

Espigolaores
Estrena del documental en el Pouet al 2016.

publicado
2018-05-02 09:30

Espigolar és l’acció d’arreplegar les restes de collita que han quedat després del pas de les màquines. Els fruits menys vàlids, de vegades únicament per ser més xicotets o tindre formes diferents a la que s’espera, solen ser llençats i recollits per la pagesia més pobra. Ja en el segle XIX, Millet representava en el seu quadre Des glaneuses (Espigoladores) a les pageses espigolant de vesprada. Per a la crítica conservadora de l’època estes dones eren el símbol d’una revolució popular amenaçant, quan els periòdics de l’esquerra mostraven el poble rural empobrit pel Segon Imperi.

La figura de l'espigoladora ha provocat reaccions al llarg de la història. En els anys 70 la consagrada documentalista Agnès Varda va recollir este concepte en el seu documental Les glaneurs et la glaneuse (Els espigoladors i l’espigoladora, 2000), en el qual, del camp a la ciutat, recorre les històries dels individus que viuen del que uns altres han oblidat o han rebutjat. El concepte d’espigolar ha trascendit el temps i no ha deixat indiferent a artistes com Banksy, en l’obra del qual una de les campesines ha deixat el camp i s’ha assegut sobre el marc a fumar-se un cigarret.  

Les Espigolaores és un col·lectiu que es va constituir per a rescatar i guardar la memòria de les dones de l'horta, territori que desapareix en favor del creixement urbanístic

Partint d’esta idea, Natàlia, Teresa, Alba i Sarai es juntaren un dia per a conformar Les Espigolaores, un col·lectiu que es va constituir per a rescatar i guardar la memòria de les dones de l’horta, territori que ha anat desapareixent en favor del creixement urbanístic i que ha desplaçat famílies i ha destruït béns materials.

Recuperant la humil tasca d’espigolar, arreplegar el que queda després de la collita del propietari, decidiren un dia organitzar-se per a recollir el que queda després del pas dels tractors i les cimentadores per l’horta de València. Des del principi partiren d’una perspectiva feminista, donant veu a les dones silenciades per la història hegemònica, els seus sabers, els seus treballs i els seus estils de vida específics.

L’experiència de la creació col·lectiva és un dels factors més destacats per les documentalistes. Per a elles, el temps era el menys important. Segons Natàlia, “sabíem que els temps no eren la prioritat, que això ho féiem perquè és un tema que ens agradava posar damunt la taula, que ho anàvem a fer a espaiet i que anàvem a parar atenció a les cures, adaptar els temps perquè totes estiguérem bé”. “I els temps de les dones també”, apunta Teresa.

Des del principi partiren d’una perspectiva feminista, donant veu a les dones silenciades per la història hegemònica

Totes elles han viscut trajectòries vitals i professionals diferents, però amb elements comuns, com explica Sarai: “Teníem en comú la vessant feminista, però portàvem motxilles diferents dels col·lectius on havíem estat”. “Hem fet el procés d’aprenentatge des del que cadascuna ja sabia i podia aportar al conjunt. Com que ens pareixia molt important no solament treballar per al projecte sinó també nodrir-nos-en, ens vam empenyar molt a passar totes per tots els llocs que hi havia: agafar la càmera, fer el guió, muntar, preparar una entrevista, etc. Tots els passos els hem fet entre totes”, ens conta Alba.

“L’horitzontalitat, la cooperació i la solidaritat són els fonaments d’este model de co-creació que tracta de superar les constriccions que imposen les formes de vida contemporànies, intentem tindre un compromís amb el col·lectiu, intentem que eixe compromís no ens pese, practicant l’horitzontalitat també com una manera de comprendre que les teues prioritats són tan importants com les de la resta”, ens explica Natàlia.

Totes han participat molts anys en altres col·lectius i en este s’han trobat més còmodes gràcies a construir a poc a poc, amb un plus de cures i de compromís, que també tenen a veure amb l’horitzontalitat. Per a Teresa, el fet de ser poques ajuda que existisca eixe compromís, perquè “no troben moments de soletat com en altres col·lectius més grans”.  

Treball de dia i de nit

Des d’este model de creació col·lectiva treballaren el que es va materialitzar amb el títol Entre el dia i la nit no hi ha paret, un documental que narra la història de les treballadores de l’horta, multidisciplinars i polivalents, tant a casa i amb la canalla, com al camp durant el dia, com al segon treball que moltes practicaven a la nit: brodar, fer pastissos, cosir… S’arrepleguen, de la veu de les protagonistes mateixes, sabers populars sobre la cuina: ratetes fregides, fer botifarra, fer sabó, coques.

També conten que han caigut en l’oblit estils de vida com la germanor entre veïnes i veïns; abans es deixava la porta oberta tot el dia i ara s’ha perdut la relació de confiança entre el veïnat. Troben a faltar la col·laboració dels membres de la família en tot, ja fóra al camp o a casa, incloent les xiquetes i xiquets.

El que coincidix en totes les històries és l’enorme quantitat de treball mai reconegut, no només en la vessant laboral, sinó també en l’àmbit privat

Tanmateix, el que coincidix en totes les històries és l’enorme quantitat de treball mai reconegut, no només en la vessant laboral, sinó també en l’àmbit privat. “Hem tingut testimonis també que mostren que encara són les dones les que posen les cures, no només les familiars dins la casa sinó també les comunitàries”, conta Sarai. Una dona li contava que al seu poble era ella, i no el seu marit, qui comprovava si el tio Ramon es trobava bé, fixant-se en si havia obert la finestra en uns dies o feia molt que estava tancada.

El documental s’ha obert al públic el passat desembre, tancant d’alguna forma este projecte després de més de vint presentacions. La primera va ser al Pouet en 2016, amb les protagonistes i la gent del seu entorn. Ens conta Natàlia que les dones se sorprenien, es deien “tota esta gent ha vingut a vore’ns a nosaltres?”.

Les realitzadores es pregunten fins a quin punt han fet arribar el missatge en la seua vessant feminista: “Moltes vegades ens pregunten què pensen les dones [protagonistes del documental], i no sabem, a dia d’avui, si entenen el que hem fet”, reflexiona Alba. Encara que reconeixen esta possible barrera, pensen que han aconseguit crear un vincle entre totes. “Al final és un acte egoista el que hem fet nosaltres amb tota la seua generositat, han entés la complicitat que hem trobat amb la cura que hem tingut amb elles”, reflexiona Alba.

“No hem sabut transmetre eixa importància, encara que al llarg del procés, jo crec que se n’han adonat i han dit ‘ostras, quanta faena hem fet en les nostres vides… si no haguérem estat nosaltres...’. Finalment han pensat en alguna cosa que no tenien tan clara en les seues vides, però no li donarien la connotació ‘feminista’. No està en el seu vocabulari, en el seu imaginari —observa Sarai—. Finalment, no han entés els plantejaments feministes que hi ha darrere, cuits a foc lent en cadascuna de nosaltres”.

"El relat de les dones de l’horta estava absent. No obstant hem vist que, allà on anàvem, n’hi havien dones que se sentien identificades"

Pel que fa a la resta del públic, allà on han anat a presentar-lo han trobat gent que s’hi reconeixia, o que reconeixien a algú proper, mentre es sorprenien de redescobrir un relat que creien personal. Esta identificació col·lectiva és el que destaca Alba: “El relat de les dones de l’horta estava absent. No obstant hem vist que, allà on anàvem, n’hi havien dones que se sentien identificades, o que recordaven a sa mare o a la seua iaia, reconeixent una història no-narrada. Per a nosaltres és un regal vore que hi ha un punt de reflexió i de qüestionament sobre la forma en què s’ha narrat una part de la història”. Natàlia precisa que el missatge aplegava a un públic molt divers, des de gent gran fins a adolescents, pots projectar-lo en un centre social o en un centre de majors. “És una versatilitat molt guai”.  

Les reaccions negatives han sigut les mínimes, encara que, com conta Alba, arribaren:  “Hi havia una dona en un poble que no entenia per què això que estàvem fent era feminista, i per què havia de tindre valor rescatar tota la duresa de la vida quotidiana”. Per a Sarai,  allò important d’este treball ha sigut “retreure totes eixes coses que han estat en silenci, en totes les presentacions hem trobat informació de la gent de tot allò que no ha estat hegemònicament reconegut”.

La resposta de les presentacions ha sigut molt positiva: "Allò important d'este treball ha sigut retreure totes eixes coses que han estat en silenci"

La resposta de les presentacions ha sigut molt positiva. En les seues paraules, han sigut experiències que els han aborronat i els han posat els pèls de punta. Conten una anècdota representativa de la importància del projecte pel que fa a la recuperació de memòria col·lectiva: Entre el dia i la nit no hi ha paret es va presentar a Vinalesa durant un sopar popular. Va ser un moment molt emocionant, per a elles i per a totes les presents, perquè les dones del poble que el veien acabaven les frases que eixien al documental.

El que queda

Una de les qüestions que s’imposen després de la visualització del documental és el fet de pensar si queda alguna cosa de tot allò. Sarai va tindre l‘oportunitat de fer una recerca un poc més àmplia en l’àmbit del País Valencià i va trobar moltes dones joves que treballen o tenen un vincle productiu amb l’agricultura: “Treballant com a productores, em conten problemàtiques similars a les que tenien estes dones. Si estes dones havien treballat com a burres tota la vida i mai s’havien donat d’alta en el règim agrari de la seguretat social, això continua passant ara. A dones que tenen ara 35 anys".

Si estes dones havien treballat com a burres tota la vida i mai s’havien donat d’alta en el règim agrari de la seguretat social, això continua passant ara

"Una jove em contava que ella, per a transformar les seues ametles en llet d’ametla, havia de negociar amb el seu home, perquè n’era el propietari", conta Sarai. "Ella mateixa deia que la seua sogra, inclús ja major, feia el dinar per als treballadors, i que havien volgut passar-li la feina a ella, però es negà. Pensem que hem avançat molt però, en quins aspectes hem avançat i en quins ens hem quedat darrere? Quan un nucli familiar decidix dedicar-se a l’agricultura, quines són les persones que obtindran beneficis d’eixa producció agrària? Quantes tasques invisibilitzades hi ha darrere de la producció agrària? Qui continua fent les tasques de cures dins de la casa? I a dia de hui, persones de 35 anys, continuen denunciant o fent explícit que continua passant. Els homes han estat en el camp molt vinculats a la plantà de la creïlla, però tindre cura de les criatures, per una lògica ‘natural’, ho fan elles dins la casa, igual que tota la paperassa burocràtica i el temps que comporta, això no entra”.

Alba precisa que tota la violència estructural que han recollit del repartiment de tasques continua vigent: “qui fa què dins i fora de la casa i com es reconeixen les tasques de cadascuna de les persones; però també des d’on es narra la història, això continua. No ho hem superat hui”. Alba remarca com a interessant que “les nostres mares es van distanciar molt de les seues mares i nosaltres necessitem reapropar-nos per entendre moltes coses. D’alguna forma som una generació que necessitem recuperar com el ‘eslabón perdido’ de les nostres ‘güeles’ perquè les nostres mares ho trencaren tot”.

Els informes de desenvolupament humà fins el 2007 mostraven que només l’1% de la terra està en mans de dones, i el el 99% en mans d’homes

Segons la investigació de Sarai, els informes de desenvolupament humà fins el 2007 mostraven que només l’1% de la terra està en mans de dones, i el el 99% en mans d’homes. L’espigolaora explica que això suposa que els homes solen tindre una potestat extra per decidir quin ús fan d’eixa terra.

La rajola es menja l’Albufera

Ens trobem en un context on l’expansió urbana continua menjant-se hectàrees d’horta i d’Albufera amb l’ampliació dels accessos a la ciutat de València. L’ampliació de l’accés nord a la ciutat per l’autovia V-21 preveu asfaltar 80.000 metres quadrats d’horta i l’ampliació de l’accés sud (V-31) planeja ocupar també un tros d’Albufera.

Les creadores mostren contrarietat davant les actuacions dels governs del canvi. Per a Alba, els nous governs municipals o autonòmics estan heretant plans i projectes que assumixen sense criticar. “Inclús alguns havien plantejat, abans d’estar en el poder, que revertirien, o anaven a parlar, o anaven almenys a ‘tractar de’. Després hi ha una justificació absoluta de contractes, concessions signades o polítiques excessivament cares per a revertir o paralitzar”.

Encara que per a ella el més important no és la destrucció de l’horta sinó el fet que “hi ha unes persones que viuen a un lloc i tenen dret a decidir sobre les infraestructures, sobre com creix la ciutat i quines polítiques s’estan imposant sobre el territori a nivell de ciutat”.

Amb esta perspectiva de futur, les documentalistes pretenen continuar espigolant les formes de vida que l’expansió urbana rebutja. “Ens volem centrar en el desplaçament. Sobretot en el desplaçament que hi ha hagut en les dinàmiques ciutat-horta”. Natàlia diu que la ciutat sempre ha sigut el lloc de referència jeràrquic que creix a costa del territori veí, que en este cas és l’horta. “Totes les infraestructures i tot el que s’ha fet al final suposa que ahí hi havia gent vivint, i ens importen les veus de les persones que han patit este desplaçament i encara el patixen”, conta.

Projectes com el de l’ampliació de la V21, el PAI de Benimaclet i la ZAL de la Punta són per a Alba la continuació d’una lògica de desenvolupament neoliberal de la ciutat molt difícil de trencar

Projectes com el de l’ampliació de la V21, el PAI de Benimaclet i la ZAL de la Punta són per a Alba la continuació d’una lògica de desenvolupament neoliberal de la ciutat i el territori molt difícil de trencar. Continuen imposant infraestructures sobre el territori que es justifiquen sobre la necessitat d’un model turístic que respon a la mateixa lògica, una nova demanda que continua degradant la ciutat i degradant l’horta.

En la mateixa línia, Natàlia troba que no hi ha valentia en els nous governs per a canviar realment el model territorial, ja que s’està fent el mateix que abans però amb les ‘coses boniques’ que tenen les polítiques del canvi. Elles tenen unes altres prioritats, sobretot tenint en compte un context en què ens enfrontem al canvi climàtic i altres reptes, per als quals segurament este model no és el millor per als éssers vius que habiten el territori.

Relacionadas

Medio rural
‘Aldeas galas’, realidades que resisten
A xornalista retratou o día a día da xente do Viso, na periferia compostelá entre o urbano e o rural
Cine
El legado audiovisual de las misiones Apolo
El documental ‘Apolo 11’, de CNN Films, adereza el quincuagésimo aniversario de la llegada a la Luna
0 Comentarios

Destacadas

Memoria histórica
Cuenta atrás para la salida de Franco del monumento fascista que él ideó

A las 10.30 horas del 24 de octubre deben comenzar los trabajos para el traslado de los restos del dictador Francisco Franco a un cementerio público.

Memoria histórica
De espacios de represión a lugares de memoria

De Austchwitz al Museo de la Libertad de Lisboa: cinco ejemplos para una resignificación democrática del Valle de los Caídos.

Catalunya
La sentencia, un terremoto político en Catalunya

En medio de las balas de goma, de foam, y las porras, Catalunya se encuentra con una clase política sin líderes claros, en la que los dos partidos hegemónicos (Esquerra Republicana de Catalunya y Junts per Catalunya) se apuñalan entre ellos y en la que las entidades sociales (Òmnium Cultural y Assemblea Nacional de Catalunya) se han quedado sin el carisma de Jordi Cuixart y Jordi Sànchez.

Memoria histórica
Martín Arnal: “Yo habría matado a Franco, aunque nunca maté ni a una mosca”

Tras vivir casi 40 años exiliado en Francia, Martín Arnal Mur volvió a España al morir Franco. Y se decepcionó. En su larga biografía hay espacio para la derrota, el dolor, las ilusiones perdidas y la esperanza. La llama del anarcosindicalismo, la experiencia de la colectividad agraria en su pueblo en 1936 y el paso por los campos de concentración franceses forjaron una vida que es todo un monumento a la dignidad y a la memoria.

Chile
El fantasma de la dictadura recorre Chile

Regresan los fantasmas del pasado en un país con una paradigmática dictadura militar, en la que las violaciones a los derechos humanos y la instalación neoliberal son cuestiones imposibles de olvidar.

Catalunya
La caza del octubre rojo (2017-2019)

Resulta llamativa la insistencia con la que se interroga al movimiento de masas en Catalunya respecto a sus intereses de clase y los peligros chovinistas en que podría incurrir o incurre.

Últimas

Opinión
Los anarquistas: el enemigo

Lo podemos leer en todos los medios de comunicación mainstream: los anarquistas han hecho todas las maldades sucedidas en el último mes en toda España. 

Insólita Península
Tiempo y tragedia en Granada

Nadie tiene dudas de que el cadáver de Federico García Lorca se encuentra en una zona abarrancada entre las localidades de Alfacar y Víznar, a pocos kilómetros al norte de la capital granadina. Allí fue asesinado.

Historia
Barcelona disturbios S.A.

El conflicto urbano es una seña de identidad de Barcelona. Los acontecimientos de esta semana muestran que, más allá de la sentencia del Supremo, hay motivaciones profundas por parte de sujetos políticos nuevos sin expectativas ni futuro.