Per què mor un canal de televisió?

Aguanyar diners, on estan? On estan?’, cantaven les hostesses del Show de Joan Monleón amb una vidriola en cada mamella, avantguarda d’aquella corrent televisiva de les Mamachichos. En el 9 d’octubre de 1989 el programa inaugurava les emissions de la televisió pública valenciana i la tonadeta de les hostesses de Monleón es veu a aquesta distància com un preludi burlesc del que visqué l’ens en els seus 24 anys de recorregut. En la seua primera etapa, amb Joan Lerma en la Generalitat i Amadeu Fabregat en la direcció general de l’ens, les 800 treballadores que hi havia aleshores entraren per oposició i la tele pecava de cert oficialisme.

Va ser a partir del triomf d’Eduardo Zaplana en les eleccions de 1995 quan començà de veritat el desastre. Eixe any també desembarcava en la direcció de l’ens Vicente Sanz, apartat de la presidència del PP de València i amagat en Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) per pronunciar l’arxiconeguda frase “yo me he metido en política para forrarme”, recollida en una gravació en el marc del cas Naseiro. En la primera legislatura de l’exalcalde de Benidorm es torna en “Conselleria de propaganda del PPCV”, en paraules del periodista Julià Álvaro, qui estigué 23 anys en els informatius de Canal 9 i va ser membre del Comité de Redacció de la cadena. Efectivament, hi va haver un Comité de Redacció en Canal 9 que va denunciar públicament arbitrarietats informatives detectades en els seus sis anys de vida, de 1996 a 2002, amb escassa repercussió mediàtica i social.

ELS DESOBEDIENTS

Perquè sí va haver contestació de moltes treballadores de RTVV als abusos de poder que arribaven dels despatxos. I per suposat represàlies. El periodista Ramón Enric Cánovas, adscrit des del 90 i fins el tancament a la delegació d’Alacant de la cadena, recorda que el Comité de Redacció de Canal 9 sigué “el primer de totes les televisions públiques de l’Estat espanyol en anar a les Corts a presentar els informes de la manipulació”. Va ser en 1998 i en la seua compareixença en la Càmera, el director general de l’ens, José Vicente Villaescusa, va acusar al Comité de “fer política”. Tres anys després, en 2002, el Comité va desaparèixer per falta de representativitat, ja que “es dedicaren a pressionar amb la gent que havien ficat per a què [les treballadores] no votaren i així deslegitimar el Comité”, recorda l’exreporter alacantí. “En el dia a dia hi havia molta gent que es negava a fer moltes coses”, assegura Reis Juan, locutora de Ràdio 9 des de 1992 i presidenta de la plataforma Mil de Nou de treballadores afectades per l’ERO.

Juan posava veu a l’informatiu “i quan venia una mentira jo deia: mira és que la meua religió m’impedeix dir mentires. És més, l’editor sabia que hi havia notícies que no anava a llegir”. Davant aquests amotinaments, des de la direcció de RTVV no es dubtava en utilitzar diferents mètodes de mobbing laboral contra les treballadores díscoles. Cánovas, que sempre fou un treballador crític, rememora que “podia estar setmanes senceres sense fer res perquè no se m’assignava treball, o tenint que fer el que les becàries me deien que fera”. Pel que fa a la posada en marxa del segon canal, Punt2, per a la periodista Pura Requena, en la casa des de 1997 fins al tancament, “ha resultat una evidència que va servir en part per a justificar la creació de dos redaccions en paral·lel”. Requena és coguionista del documental 12.19 Temps de Silenci i autora del llibre 12.19 Manipulació, saqueig i mort de RTVV. Un dels entrevistats en el seu documental és Vicent Misfud, qui va estar al front del comitè d’empresa per CCOO des de 2011. Misfud és clar al referir-se a la política laboral: “La contractació, sobretot, en l’època de Vicente Sanz, va servir per a col·locar a gent en àrees administratives i de gestió que realment no estaven vinculades a la faena de ràdio i televisió. En eixos departaments és on s’unflà la plantilla”.

LES ENXUFADES

El representant de CGT en el comitè d’empresa, Manolo Camarasa, dona una explicació més detallada del procedir de Vicente Sanz, responsable de Recursos Humans i abusador sexual declarat: “Hi havia contractes de lliure designació que en principi no podien passar del 3% de les contractacions però es sobrepassà eixe percentatge”. A eixa modalitat de contractació discrecional s’afegia una altra: el mal ús dels contractes de guionista, concebuts fora del conveni i vinculats a obra i servei, que s’utilitzaven per cobrir llocs “d’auxiliar administratiu, productor, operador d’equips... totes persones properes a Vicente Sanz o recomanades”, assegura Camarasa, qui eleva les xifres a unes 200 d’aquestes falses guionistes “segons l’informe que ens passà l’empresa”.

Per a Salut Alcover, extreballadora i líder sindical, “hi havia molta incompetència en els directius de la casa, però crec que hi havia voluntat deliberada de fer-li mal a l’empresa”. Pura Requena considera que “no hi havia voluntat de gestionar res sinó de repartir el botí”. Per al representant de CGT, “quan el PP volia ficar a una periodista, li feia un contracte de guionista i així tenia un periodista fidel a qui poder donar-li instruccions sobre el que tenia o no que traure”. Algunes d’elles limitaven el seu treball al comissariat polític. Misfud menciona el cas de José Ramón Varó, regidor del PP en el municipi alacantí d’Aigües. Varó estava “en el grup salarial més elevat i en 2012 només anà dos dies a treballar, els de les dos vagues generals convocades pels sindicats”, puntualitza Misfud. Un altre dels que feien llistes negres però a la llum dels focus era Lluís Motes, un dels responsables de la manipulació dels informatius en els episodis interconnectats de l’accident del metro i la visita del Papa.

"Vicente Sanz unflà la plantilla col.locant gent en àrees administratives i de gestió", diu el cap de CCOO Vicent Misfud

El 3 de juliol de 2006 descarrilà un vagó de metro València que va deixar 43 mortes i 47 ferides. L’accident va ser dilluns i el Papa arribava a la ciutat dissabte. Les ordres de la Generalitat per a la seua ‘Conselleria de Propaganda’ van ser deixar les informacions sobre la investigació del succés en segon plànol i centrar-se en les lloances al pontífex. Alhora, milers de catòliques felices lloaven la imatge del Papa que transmetien les pantalles de l’esdeveniment mentre els voltors espletaven entre bastidors les arques de RTVV a costa de la instal·lació de les pantalles esmentades. Perquè la contractació de les pantalles i la sonorització de l’esdeveniment costà a les arques públiques de l’ens 7,4 milions d’euros, quasi el doble del preu del mercat, pagat a la constructora lleonesa Teconsa, empresa sense experiència en el sector que amb certa ironia servia de pantalla a la trama. Julià Álvaro va dir al seu article “RTVV: Fumar hasta morir”, publicat en gener de 2012, que “no n’hi ha empresa capaç d’aguantar tants anys de mala gent al seu pont de comandament”. A vore què fan ara que tenen la cosa à punt.