Opinión
Periodistes i zoologia

Hi ha imatges d’una aparent innocència, però carregades d’intenció i també d’instint. D’un instint irrefrenable i molt sublimat. El passat desembre la revista Urban, la fulla social del diari Levante-EMV, publicà un ampli reportatge fotogràfic de Ximo Puig i el seu gos Panxo amb el Palau de la Generalitat de fons. Per les tedioses cròniques de vespra electoral sabem que Panxo és més que una mascota per al president. En realitat un ‘gos-amic’ que bota cap al televisor en sentir la veu de l’amo fent declaracions a la premsa. Un acte reflex, pur instint, que sempre serà un misteri per molt que ens entestem a humanitzar els comportaments zoològics.

En canvi, a l’inrevés, tot té una explicació, fins i tot senzilla, si és que apostem per zoologitzar els comportaments humans. Difícilment trobarem lleialtats més mamíferes que les ofrenades per Julio Monreal, director de Levante-EMV, a Ximo Puig. No sabem si tot això inclou el bot irremeiable, i molt ludita, cap al televisor, però sí una necessitat metòdica per parlar a diari per telèfon i per certes estades transoceàniques com ara la que li pagàrem els valencians l’octubre passat a l’únic director de diari que acompanyà Puig i una comitiva empresarial a Cuba. Monreal apenes publicà res sobre la fita. Anava, vostès li ho perdonaran, per resoldre els instints. També els turístics. I qui sap si els futbolístics quan president i director es citen al Palau de la Generalitat per vore el Real Madrid. Per cert, s’olorarà Panxo totes estes infidelitats domèstiques?

Potser siga tot conseqüència d’esta València encara un poc tardofranquista i d’un renovat lermisme. Monreal és tant de Puig com en el seu temps ho va ser de Rita Barberá.

La vida quasi sempre sol ser com la poesia social de Blas de Otero: humana, ferament humana. I si el periòdic és una corretja (de transmissió, per descomptat) de moltes i molt variades aventures presidencials, ho és a canvi d’incentius molt més exclusius dels que farien salivar qualsevol gos, bé siga el de Puig o el de Paulov. Llicències de canal televisiu. Ajudes milionàries per traduir la web al valencià i amb errades tan flagrants que no sols provoquen ridícul aliè, sinó una aspra sensació de frau i d’injustícia cap als no pocs i magnífics professionals que treballen al diari. Això sense oblidar aquella impúdica metamorfosi de Lydia del Canto: de cap de premsa de Puig a secretària autonòmica de Comunicació i, al poc, subdirectora de Levante-EMV i mà dreta de Monreal.

Potser siga tot conseqüència d’esta València encara un poc tardofranquista i d’un renovat lermisme. Monreal és tant de Puig com en el seu temps ho va ser de Rita Barberá. Aquells acumulaven el poder i ell, abans, tota una subdirecció i, ara, el diari sencer. I un bon fragment de marca de l’esquerra mediàtica. Un altre frau, en este cas repartit amb Bernardo Guzmán, el director de la cadena Ser a València. Tots dos compartixen generació, gust pel senderisme de catifa i per la diplomàcia, diguem-ne, dorsal. Dins d’una habitació a fosques podrien dir el nom dels càrrecs públics que l’habiten amb només passar-los la mà per l’esquena.

Un codi periodístic comú i que consistix en ser molt amic dels socialistes, gens enemic del PP i irremeiablement crític amb Compromís, partit més jove, que no controlen (almenys encara)

També hi ha una certa propensió a conrear companyies, de vegades, no del tot edificants. Monreal reconegué que havia dinat amb Álvaro Pérez, el Bigotes, cap de la Gürtel a València, però que no era veritat que este li haguera proposat inserir publicitat a canvi de què el diari suavitzara les crítiques sobre un cas de corrupció tan purulent.

I al sumari del cas Taula hi ha transcrites una sèrie de converses, intervingudes per la Guàrdia Civil dies abans de les eleccions de maig de 2015, entre Bernardo Guzmán i Adolfo Vedri, de malnom Sadol, cap de l’empresa Engloba i imputat, entre d’altres qüestions, pel pelotazo al centre cultural de la Rambleta. La Ser comptava amb diàlegs que implicaven Vedri i, aleshores, Guzmán el telefonà per prevenir-lo i aconsellar-lo tot confirmant-li que l’ajudaria encara que no faria desistiment de les seues funcions suposadament periodístiques. Com si una cosa i l’altra, informar i assessorar alhora, no foren absolutament contradictòries en este cas en concret. A més, el que diu i com ho diu mostra la parcialitat de Guzmán: “Caldrà estar atents a la roda de premsa d’IU [Esquerra Unida, qui destapà el cas], que segur que claven més merda”.

Uns fets que fan comprendre les tèbies editorials de Guzmán quan parla del Partit Popular i la llarga factoria corrupta. Les mateixes de Monreal en temps de Barberá i encara hui. Un codi periodístic comú i que consistix en ser molt amic dels socialistes, gens enemic del PP i irremeiablement crític amb Compromís, partit més jove, que no controlen (almenys encara) i del qual desconfien per un pur atavisme de supervivència transversal. És esta la suposada esquerra que ens informa. Amb ells la contrareforma, fins i tot abans de la reforma, és i serà eterna.