Àpunt
Periodistes i zoologia

La vida quasi sempre sol ser com la poesia social de Blas de Otero: humana, ferament humana. I si el periòdic Levante-EMC  és una corretja (de transmissió, per descomptat) de moltes i molt variades aventures presidencials, ho és a canvi d’incentius molt més exclusius dels que farien salivar qualsevol gos, bé siga el de Puig o el de Paulov. Llicències de canal televisiu.

rtvv tornarà
Rtvv va deixar de emetre al novembre de 2013. Gabriel Rodríguez
Sergi Tarín

publicado
2017-09-14 07:02

Hi ha imatges d’una aparent innocència, però carregades d’intenció i també d’instint. D’un instint irrefrenable i molt sublimat. El passat desembre la revista Urban, la fulla social del diari Levante-EMV, publicà un ampli reportatge fotogràfic de Ximo Puig i el seu gos Panxo amb el Palau de la Generalitat de fons. Per les tedioses cròniques de vespra electoral sabem que Panxo és més que una mascota per al president. En realitat un ‘gos-amic’ que bota cap al televisor en sentir la veu de l’amo fent declaracions a la premsa. Un acte reflex, pur instint, que sempre serà un misteri per molt que ens entestem a humanitzar els comportaments zoològics.

En canvi, a l’inrevés, tot té una explicació, fins i tot senzilla, si és que apostem per zoologitzar els comportaments humans. Difícilment trobarem lleialtats més mamíferes que les ofrenades per Julio Monreal, director de Levante-EMV, a Ximo Puig. No sabem si tot això inclou el bot irremeiable, i molt ludita, cap al televisor, però sí una necessitat metòdica per parlar a diari per telèfon i per certes estades transoceàniques com ara la que li pagàrem els valencians l’octubre passat a l’únic director de diari que acompanyà Puig i una comitiva empresarial a Cuba. Monreal apenes publicà res sobre la fita. Anava, vostès li ho perdonaran, per resoldre els instints. També els turístics. I qui sap si els futbolístics quan president i director es citen al Palau de la Generalitat per vore el Real Madrid. Per cert, s’olorarà Panxo totes estes infidelitats domèstiques?

Potser siga tot conseqüència d’esta València encara un poc tardofranquista i d’un renovat lermisme. Monreal és tant de Puig com en el seu temps ho va ser de Rita Barberá.

La vida quasi sempre sol ser com la poesia social de Blas de Otero: humana, ferament humana. I si el periòdic és una corretja (de transmissió, per descomptat) de moltes i molt variades aventures presidencials, ho és a canvi d’incentius molt més exclusius dels que farien salivar qualsevol gos, bé siga el de Puig o el de Paulov. Llicències de canal televisiu. Ajudes milionàries per traduir la web al valencià i amb errades tan flagrants que no sols provoquen ridícul aliè, sinó una aspra sensació de frau i d’injustícia cap als no pocs i magnífics professionals que treballen al diari. Això sense oblidar aquella impúdica metamorfosi de Lydia del Canto: de cap de premsa de Puig a secretària autonòmica de Comunicació i, al poc, subdirectora de Levante-EMV i mà dreta de Monreal.

Potser siga tot conseqüència d’esta València encara un poc tardofranquista i d’un renovat lermisme. Monreal és tant de Puig com en el seu temps ho va ser de Rita Barberá. Aquells acumulaven el poder i ell, abans, tota una subdirecció i, ara, el diari sencer. I un bon fragment de marca de l’esquerra mediàtica. Un altre frau, en este cas repartit amb Bernardo Guzmán, el director de la cadena Ser a València. Tots dos compartixen generació, gust pel senderisme de catifa i per la diplomàcia, diguem-ne, dorsal. Dins d’una habitació a fosques podrien dir el nom dels càrrecs públics que l’habiten amb només passar-los la mà per l’esquena.

Un codi periodístic comú i que consistix en ser molt amic dels socialistes, gens enemic del PP i irremeiablement crític amb Compromís, partit més jove, que no controlen (almenys encara)
També hi ha una certa propensió a conrear companyies, de vegades, no del tot edificants. Monreal reconegué que havia dinat amb Álvaro Pérez, el Bigotes, cap de la Gürtel a València, però que no era veritat que este li haguera proposat inserir publicitat a canvi de què el diari suavitzara les crítiques sobre un cas de corrupció tan purulent.

I al sumari del cas Taula hi ha transcrites una sèrie de converses, intervingudes per la Guàrdia Civil dies abans de les eleccions de maig de 2015, entre Bernardo Guzmán i Adolfo Vedri, de malnom Sadol, cap de l’empresa Engloba i imputat, entre d’altres qüestions, pel pelotazo al centre cultural de la Rambleta. La Ser comptava amb diàlegs que implicaven Vedri i, aleshores, Guzmán el telefonà per prevenir-lo i aconsellar-lo tot confirmant-li que l’ajudaria encara que no faria desistiment de les seues funcions suposadament periodístiques. Com si una cosa i l’altra, informar i assessorar alhora, no foren absolutament contradictòries en este cas en concret. A més, el que diu i com ho diu mostra la parcialitat de Guzmán: “Caldrà estar atents a la roda de premsa d’IU [Esquerra Unida, qui destapà el cas], que segur que claven més merda”.

Uns fets que fan comprendre les tèbies editorials de Guzmán quan parla del Partit Popular i la llarga factoria corrupta. Les mateixes de Monreal en temps de Barberá i encara hui. Un codi periodístic comú i que consistix en ser molt amic dels socialistes, gens enemic del PP i irremeiablement crític amb Compromís, partit més jove, que no controlen (almenys encara) i del qual desconfien per un pur atavisme de supervivència transversal. És esta la suposada esquerra que ens informa. Amb ells la contrareforma, fins i tot abans de la reforma, és i serà eterna.

Relacionadas

Medios de comunicación
El peligro de un ecosistema mediático viciado
El periodismo local está en un grave estado de salud y su audiencia se enfrenta a la pérdida de identidad por la intoxicación informativa.
Canal 9
Per què mor un canal de televisió?

En 2002 Zaplana va intentar privatitzar part de la televisió pública. Els tribunals li van parar els peus, però l’ens no va aguantar la rapinya econòmica, la manipulació informativa i la política de personal nepotista del PP

Àpunt
ÀPUNT: El nou vell model
El Govern del Botànic planteja una nova televisió pública de tall neoliberal amb la major part dels continguts produïts per empreses privades
0 Comentarios

Destacadas

Educación
Madrid, epicentro de la educación excluyente

Profesorado especializado saturado, sobrerratio de alumnado atendido: la administración madrileña mantiene la atención a la diversidad bajo mínimos. Familias y profesionales se organizan para garantizar el derecho a la educación de niñas y niños con necesidades especiales.

Especulación urbanística
El macrodesahucio de 18 familias revive el debate sobre el papel de la Sareb
Tres bloques de viviendas de la Sareb en Carabanchel (Madrid), con 18 familias, resisten desde hace meses los intentos de desahucio. El próximo 6 de febrero volverán a intentar echarlos de sus casas, pero tendrán que enfrentarse a los colectivos de vivienda, que harán lo imposible para impedirlo. 
Memoria histórica
La memoria alicantina que escapa de los campos nazis

Al menos 188 alicantinos fueron deportados y más de un centenar murieron en los campos de concentración del nazismo entre 1941 y 1945. Ante la falta de iniciativa de las instituciones, algunos familiares, investigadores y colectivos trabajan para recordar lo que sucedió y para honrar la memoria de quienes fueron represaliados por sus ideales.

Plurilingüismo
Una lengua para gobernarlos a todos

El mínimo de un 25% de estudios en valenciano previsto en la Ley de Plurilingüismo ha despertado las alarmas entre quienes lo ven como una amenaza al castellano, una tesis a la cual se han sumado los partidos de la derecha.

Últimas

Promociones
Aún estás a tiempo, ¡suscríbete!
Estás de suerte, nos quedan unas pocas revistas de Pikara. Así que, hasta agotar existencias, si te suscribes a El Salto puedes conseguir tu ejemplar.
América Latina
Gahela Cari Contreras: “Ya estamos transformando el Perú”
Gahela se define como trans mujer, feminista, migrante e indígena y postula al Congreso del Perú con uno de los programas más valientes e interseccionales de la emergente y diversa izquierda peruana.
Memoria histórica
Contra el pin parental, la vocación democrática de las maestras de la República

Las maestras y los maestros republicanos fueron los funcionarios más represaliados por el franquismo. Parece que debemos seguir insistiendo en que nuestros conciudadanos se pregunten por qué. Sobre todo en Murcia

Derecho a la ciudad
La política de las migajas: San Buda en Cáceres
El Ayuntamiento de Cáceres se suma a la política competitiva entre grandes municipios por atraer una inversión privada cuyos resultados no están claros.
Antiespecismo
Los animales a los que rescatamos, y aquellos a los que no
La crisis de incendios forestales en Australia arroja luz, una vez más, sobre las incoherencias que hay tras el trato que les damos a los animales.