Precariedad laboral
El fràgil equilibri de les falles

La precarietat que assola els prop de 500 artistes fallers que donen vida a la festa valenciana amenaça una de les festivitats més importants de península.

15 mar 2019 06:00

Les Falles són una festa farcida d’elements distintius. Allò que va començar com una cremà dels trastos vells en acabar l’hivern ha acabat per convertir-se en un polifacètic festival de focs artificials, mascletaes, sàtira, processons religioses i bandes de música. Però hi ha una cosa que, si bé s’ha sofisticat al llarg dels segles, no canvia en l'essencial. Tot continua girant al voltant de l’element central, el component eminentment artístic de la festa: la falla.

“Les Falles són el monument. És el que mou tot i el que atrau la gent”, assegura convençuda Maria Esteban, una jove artista fallera que s’apropà fa cinc anys a este ofici atreta pel seu component escenogràfic i teatral. Amb el mateix convenciment, Esteban assenyala l’altra cara de la moneda: “No conec cap artista que no tinga deutes”. Ximo Esteve, el secretari general del Gremi d’Artistes Fallers, s’ha dedicat durant 40 anys a fer falles. “Ens acusen que plorem massa, però jo abans podia viure d’açò i ara fa quatre o cinc anys que perd diners”, relata.

La precarietat que assetja l’ofici és reconeguda per totes les parts implicades en la festa, des de la Junta Central Fallera, que agrupa les 382 comissions de València, fins a l’Ajuntament passant pel mateix Gremi d’Artistes Fallers. “El sector s’ha anat precaritzant des de fa 25 anys”, indica Carlos Líton, que ha treballat durant dos dècades com a pintor i escultor de monuments. Tal com assenyala, mentre que els preus que la comissió paga per la falla s’han mantingut estables, tot el que gira al voltant de la seua producció (lloguers, materials, mà d’obra...) s’ha encarit.

Líton, Esteve i la resta d’artistes més veterans coincideixen en un element que va contribuir a agreujar la situació. La introducció de nous materials com el poliespan en la construcció dels monuments va permetre deixar enrere la tècnica tradicional amb el cartró, que depenia de la construcció prèvia de motles d’escaiola que multiplicaven els costos de producció i emmagatzematge. Però allò que en principi suposava una millora tecnològica que havia d’abaratir els gestos dels artistes, es va tornar en la seua contra. “El major beneficiat foren les comissions”, indica Líton, qui recorda que a partir d’eixe moment començaren a exigir més originalitat —ja que abans se solien reutilitzar els models ja fets— i un major volum de treball, doncs el material resultava més barat.

Esteve calcula que prop d'un 40% dels artistes de la seua generació abandonaran l'ofici en els pròxims anys

“Cal ficar els fallers d’acord que no es pot esprémer tant a l’artista. Ells volen que et gastes els 3.000 euros de pressupost en el monument, però amb això també has de pagar un lloguer, salaris, maquinària, material. Jo voldria que exigiren menys per a treballar millor”, reivindica Maria Esteban. Per la seua banda, Ximo Esteve recorda que s’ha arribat a un punt que la precarietat dels artistes no se soluciona amb més volum de treball. “Com més treballe, més perd. És contradictori, però és la realitat del mercat”, afirma taxatiu. “Et veus forçat a agafar menys volum de treball, però si ho fas, a l’any següent ja no signes la falla”, es lamenta, tot explicant el carreró sense eixida en què es troben molts artistes.

La realitat per a les comissions falleres, malgrat tot, és ben distinta. Santi Ballester, el president de la Federació d'Especial, que agrupa totes les comissions que competeixen en la categoria més alta, considera que el problema no els correspon. “Clar que ens dol que els artistes estiguen clavats en la mala organització que tenen”, explica. Com els artistes, Ballester també considera que “les Falles són el monument” i no creu que les comissions estiguen aprofitant-se dels artistes. “Que sàpiguen gestionar els seus pressupostos i acaben amb l’intrusisme”, és la fórmula que aporta per a trobar una solució. “Si et done tants diners, has de saber a què correspon cada cosa. No es pot dir després que has perdut diners”, aclarix.

"SUICIDI ECONÒMIC"

En mig de les dos postures, la Regidoria de Cultura Festiva encapçalada per Pere Fuset tracta de mediar i arribar a acords. El regidor assenyala com a indesitjables les pràctiques que s’aprofiten del “suïcidi econòmic” dels artistes per a abaratir costos. Fuset alerta que “el que hui pot paréixer beneficiós pot generar que els clients es queden sense proveïdors”.

Des de 2015, la subvenció als artistes fallers ha passat de 25.000 euros a 70.000. També s’ha arribat a acords com pujar en el preu mínim per a accedir cada categoria, una mesura amb la qual el mateix Ballester es mostra d’acord. Queda pendent una exigència dels artistes que és ben vista per la regidoria però genera un rotund rebuig per part de les comissions. Es tracta de ficar límits de volum en cada categoria, com ja ocorre en les Fogueres d’Alacant o en les mascletaes —limitades a determinats quilos de pólvora— perquè, en paraules de Fuset, “les falles siguen valorades com a art i no es compren a quilos”. Per a Ballester, “això no es podrà fer mai en la vida. Seria limitar la competitivitat sana que existix entre les Falles”.

Entre els treballadors de l’ofici assumixen que la Junta Central Fallera té un poder de pressió sobre les instàncies polítiques molt superior del qual poden tindre els artistes. Malgrat tot, Ximo Esteve també fa autocrítica. “No podem dependre que la Junta marque un preu. També nosaltres tenim la culpa quan hi ha una competència bestial”, reconeix. Esteve lamenta que els mateixos agremiats —que representen a 216 artistes de vora els 500 que s’estima que hi ha— no es fiquen d’acord a l’hora d’autoregular-se els preus. D’altra banda, les lleis de protecció de la competència impedixen que la direcció del gremi impose un monopoli de preus. “Des del gremi estem lligats de peus i mans. Quina obligació tenen els artistes de fer el que els diguem?”, lamenta.

Mentrestant, Esteve advertix: “Estan caient els tallers millor preparats econòmicament i empresarialment”, i calcula que vora un 40% dels artistes de la seua generació abandonaran l’ofici en els pròxims anys junt amb els qui ja ho han fet. Per al secretari general del Gremi, açò provoca que la qualitat del treball baixe i que la gent que queda “no tinga mitjans per a comprar naus, legalitzar-les o assegurar els treballadors” enfront una competència deslleial que treballa en negre i que és aprofitada per les mateixes comissions per a abaratir costos.

Un ofici menyspreat?

La feina de l’artista faller mai ha sigut fàcil, entre altres coses, per la seua confrontació directa amb el poder. En el passat, el caràcter històricament satíric i anticlerical de les falles costava persecucions als seus autors. Regí Más, considerat el pare dels artistes fallers i creador de la Ciutat Fallera, va ser empresonat durant sis mesos en acabar la Guerra Civil. Eixe mateix any, en 1939, es va crear la Junta Central Fallera i es van incorporar les activitats religioses que sobreviuen fins hui en dia. Mas va continuar treballant durant la dictadura tot i la censura aplicada a les falles fins que, en 1969, va morir en un accident laboral en caure d’una bastida en el seu taller.

Les condicions de treball de l’artista són dures. Es tracta d’una carrera a contrarellotge amb jornades de 12 o 13 hores en tallers carregats de pintura i pols en suspensió. “No es paga bé, no sempre hi ha contractes, passes molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu, no és saludable...”, repassa Carlos Líton, que admet que es tracta d’una feina molt vocacional. Ell ha treballat deu anys com a empleat i altres deu com a freelance. “He vist perdre moltes vocacions. Gent jove que entra il·lusionada i es crema en pocs anys”, assegura. Per a Líton, “la vocació ha d’anar acompanyada d’una mínima dignitat”.

Tedi Chichanova és una de les poques artistes falleres, en el seu cas agremiada, que s’obrin pas en un món molt masculinitzat. Dels 216 artistes del gremi, només 15 són dones, entre les quals sonen noms molt reconeguts, com Marisa Falcó o Marina Puche. Chichanova pertany a una nova generació d’artistes joves. En el seu cas, que vingué de Bulgaria fa deu anys i en porta tres fent falles, es va quedar fascinada per “la grandària dels monuments i el detall dels colors”. Ara es dedica a fer falles infantils moguda pel “component educatiu” dels monuments.
“Ma mare m'ajuda a empaperar, el meu home amb la fusteria... Si haguera de pagar per tot això em quedava sense res"


“La relació entre benefici i cost t’ofega”, explica Chichanova, que tira endavant al càrrec d’una filla menuda i amb l’ajuda dels seus familiars. “Ma mare m’ajuda a empaperar, el meu home a fer la fusteria... Si haguera de pagar per tot això, em quedava sense res. Et deixes la son en la falla, la vida en la falla”, assegura. Per la seua banda, Maria Esteban conta que la seua major complicació la té ara que vol ser mare. “Com en prenc una baixa maternal? És una bogeria... Amb este treball acabaria tenint un fill desconegut per a mi”, explica.

Esteban es planteja si continuar fent falles l’any que ve. “Alguna cosa s’ha de fer. Nosaltres lluitem per ser legals, però t’ho posen molt difícil. És molt dur i les condicions no paguen la pena, però cada any acabes plantant i quedes orgullosa del teu treball”, explica. Esteban, que reivindica els exemples de solidaritat entre els treballadors del sector, també és de l’opinió que hi ha molts artistes per a tan poques falles, la qual cosa exacerba la competitivitat entre ells. “Però estem tallant els caps equivocats”, lamenta mentre veu com les comissions aprofiten la situació “per a exigir fins que sagnes i amb la màxima qualitat”.

Relació contradictòria

La relació entre la Junta Central Fallera i els artistes sempre ha sigut contradictòria. Mentres les comissions tenen un interés festiu, els artistes, que depenen de les seues contractacions, tenen un interés laboral. “Amb allò amb què tu et guanyes la vida, jo em divertisc”, resumix Carlos Líton. Per la seua banda, Santi Ballester assegura que, en les categories més altes, les comissions dediquen entre un 60% i un 80% del pressupost al monument, una xifra que compta amb les subvencions de l’Ajuntament i l’eventual premi, del qual l’artista no rep res a no ser que s’haja acordat prèviament —la qual cosa augmenta les exigències sobre el seu treball—. En qualsevol cas, Ballester admet que eixe percentatge baixa en les categories inferiors en benefici del muntatge de les carpes i, en general, de la festa.

Des de la Regidoria de Cultura Festiva, Pere Fuset assenyala que l’artista és “l’esclavó més feble de la cadena”. D’acord amb ell, una possible solució és que l’actual relació entre “client i proveïdor” passe a considerar-se com a “mecenes i artista”, una proposta que no tots acaben d’entendre. "Això no faria més que subratllar que vivim gràcies a ells", pensa Líton, la qual cosa generaria una situació d'encara major feblesa en una relació que no deixarà de ser laboral. De qualsevol manera, Fuset recorda que l’aspecte econòmic, tot i ser essencial, no ho és tot. “Si canviem la consideració que tenim cap als artistes, canviarem moltes altres coses”, insistix, i recorda que, fins fa poc, quan es llegien els premis que rebien les falles, es mencionava a la comissió guardonada, però no a l’autor del monument.

La insostenible situació dels artistes genera dubtes sobre la continuïtat de l’ofici. Ximo Esteve, que treballa en el seu taller de la Ciutat Fallera, planteja la seua paradoxa personal. “Els meus dos fills, enginyers, estan més preparats per a fer falles que jo, i els agrada. Però açò no els dona de menjar. Si el meu futur, familiarment parlant, no està ací, perquè hauria d’importar-me? Només hauria de pensar a vendre la nau a qui em done més diners”, explica.  Però enfront esta postura, s’imposa “l’obligació moral” de continuar defensant un ofici inseparable de la cultura valenciana.
“Si demà arriba una multinacional xinesa que faça falles per la meitat de preu, s'acaben els artistes", diu Líton

Per ara, l’estratègia de supervivència dels artistes és obrir-se mercat, per a la qual cosa demanen més promoció per part de les institucions. Abans la crisi, la diversitat d’ambients creatius era propicia per a uns artistes formats en molts nivells, des de l’escultura a l’escenografia passant per la pintura o el modelatge digital. “Si ens conegueren més fora, podríem tornar a accedir-ne”, explica Esteve.

Carlos Líton és poc optimista respecte al futur de l’ofici. “Si continua així, començaran a eixir empreses amb millor tecnologia que acaparen açò. Hui en dia amb impressores 3D qualsevol podria fer una falla. Si demà arriba una multinacional xinesa que faça falles per la meitat de preu, s’acabaren els artistes. Açò és molt fràgil”, advertix. Esteve no pensa que es puga arribar fins a eixe punt, però sí que el treball acabarà aglutinant-se en molt pocs tallers. Per la seua banda, Santi Ballester tampoc creu que l’ofici estiga en perill de desaparéixer. “Només s'ha de gestionar-ho bé. U no pot dir ‘estic perdent diners així que vaig a tancar’. La crisi va ser per a tots, tots ho passàrem mal. I tots em buscades vies d'escapatòria”, explica, malgrat que el problema, si bé s’ha agreujat amb la crisi econòmica, venia d’abans.

Tot i que està generalment assumida la gran importància de l’impacte econòmic que generen les Falles, no hi ha cap informe que done xifres que facen una imatge panoràmica. Cada any la premsa sol parlar de l’arribada d’un milió de visitants, una xifra posada en qüestió i molt elevada tenint en compte que al final d’any en són dos milions els que arriben a València. En qualsevol cas, l’ocupació hotelera sol apropar-se al 100% i són moltes les activitats econòmiques que es revitalitzen durant el mes de març. En el centre de tot, es troba la falla, el monument, la qual cosa convida a preguntar-se què seria d’unes Falles sense falles o, de la mateixa manera, quin seria l’impacte d’una vaga d’artistes fallers.

“El problema de les falles residix en tots. Nosaltres no lluitem junts”, es lamenta Maria Esteban reconeguent la part de culpa dels mateixos artistes. Per la seua banda, Ximo Esteve veu amb incomprensió “la indolència de la joventut” que també es reflectix en les noves generacions d’artistes i considera que “són els que s’han de menejar, els que es van a quedar ací”. De qualsevol manera, el secretari general del Gremi reivindica els seus esforços per la mobilització i l’assumpció d’acords i recorda: “Ací ningú regala res, cal posar-se a lluitar”.

Relacionadas

Fiestas populares
Los banquetes navideños

Mejor no darle vueltas al escatológico sentido de estas fiestas, si no quiere que se le atragante el banquete.

Colonialismo
As festas coloniais do verán
Saqueo, clasismo, racismo e sexismo: pura diversión. Consecuencias da mitificación da emigración.
Medio rural
Época de vendima: Da póla ao barril

Empeza o mes de setembro. Toda a aldea alístase para o traballo que comeza xunto co outono. É época de vendima. Nas viñas de máis de cen anos, as uvas volven estar maduras como cada tempada, listas para a súa recolección.
A pesar do inminente despoboamento do medio rural, facer viño de maneira artesanal é unha tradición que ningunha casa deixou de practicar de maneira colaborativa.
A través do traballo, reactívase a memoria, refórzanse os vínculos comunitarios e se continua construíndo a identidade. Factores imprescindibles para a defensa da terra e dos modos de vida fóra das urbes.


0 Comentarios

Destacadas

Temporeros
Los jornaleros no son bienvenidos en los hoteles de Lleida

Aunque el futbolista Keita Baldé se ofreció a pagar por adelantado el alojamiento de 200 trabajadores que duermen en la calle, los establecimientos están presentando excusas para no facilitar sus habitaciones.

Precariedad laboral
Los riders se reúnen con la ministra de Trabajo para exigir que se aplique la ley laboral

Riders X Derechos acudirán a la cita acompañados de representantes de la Unión de Autónomos UATAE y de Taxi Project. “Con la presencia de estos compañeros queremos mostrar la fuerza y unidad de la clase trabajadora”, resume Felipe Corredor.

Estados Unidos
Trump, en un búnker, señala al movimiento Antifa como el enemigo a cazar

Las protestas por el asesinato policial de George Floyd se han extendido a todo el país, en un movimiento que ya se compara con los disturbios que, a finales de los 60, impulsaron el movimiento de los derechos civiles. Al menos cinco personas han muerto en el contexto de las manifestaciones. Trump pide considerar terroristas a los antifascistas.

Sanidad
El gobierno de la Comunidad de Madrid dificulta la conciliación familiar al personal sanitario

El sindicato de enfermería SATSE denuncia que el gobierno de Ayuso ha iniciado recortes en los derechos del personal sanitario al limitar la conciliación familiar de profesionales con menores de 12 años. 

Coronavirus
Sanitarios hoy, pacientes mañana

Según las estimaciones del Consejo General de la Psicología, cerca de 150.000 sanitarios necesitarán atención psicológica tras la pandemia.

Menores tutelados
Ni familia ni apoyo social, el futuro de los menores migrantes en Andalucía

Con el verano a las puertas y el mar aún en calma, Andalucía prevé un incremento en la llegada de personas migrantes. Pese a ello, la Junta recorta 142 plazas destinadas a la acogida de menores migrantes sin referentes familiares desde el 1 de junio.


Crisis económica
Estados Unidos: coronacapitalismo y su inminente colapso

La riqueza privada siempre ha prevalecido sobre la salud pública en el manual de instrucciones capitalista. Aun así la enormidad de la crisis y el potencial explosivo de transformación que ésta encierra están cambiando las reglas y puntos de vista sobre el bien común.

Caza
Las granjas de animales para caza mayor aumentan un 40% desde 2011

Un total de 802 granjas se dedican a la cría de animales para la caza en España. Unidas Podemos denuncia el “elevado aumento” de las instalaciones que crían ejemplares de caza mayor, que han pasado de 204 en 2011 a 285 en la actualidad.

Memoria histórica
¡Amnesia y libertad!

Llamar terrorista a alguien por haber militado contra el franquismo, incluso en los grupos que postulaban el tácticamente discutible empleo de la violencia para derribarlo, puede ser un desahogo de barra de bar pero parece un argumento poco sólido si procede de alguien a quien se le supone una solvente formación académica.

Últimas

Argentina
Mendoza lucha por su agua aún en medio de la pandemia

En esta provincia del oeste argentino la sequía ha reavivado la conciencia social sobre la importancia de proteger el agua. El covid-19 ha reabierto el debate de los últimos meses.


Opinión
Cuidados sí, guerra no

El uso de terminología militar por parte de diferentes mandatarios ha sido ampliamente debatido. Lo que no ha sido tan debatido es cómo este lenguaje refuerza el imaginario patriarcal.