Pista de aterrizaje
María Briones: “La copla forma part de la meua memòria cel·lular”

María Briones, natural del barri de Marxalenes, València, és vocalista i líder de Reina Roja, un grup valencià que beu del flamenc, la copla i la tradició musical de diferents parts del món. Reina Roja va traure el seu segon disc, Sankara, a principis de 2018, marcat per les seues lletres compromeses i reivindicatives.

La inspiració existeix o ha de trobar-te treballant?
Quan eres artista estàs contínuament vivint i buscant un estímul que puga portar-te a una creació. És cert que hi ha moments en els quals estàs en un estat creatiu. Però també podem veure a algú o alguna cosa que t’evoca crear. No estaves en l’estat creatiu, però l’estímul ha sigut tan fort que ha connectat amb tu i et dóna el fil per a crear. Estàs contínuament buscant aquests estímuls per a encaixar-los en el que vols dir. Per exemple, una realitat social amb la qual et sents tan compromesa que necessites abordar-la, intentes ficar-te dins d’aquest mode creatiu buscant què et pot inspirar.

Quina és la inspiració del segon disc de Reina Roja, Sankara?
En Sankara volíem plasmar determinades problemàtiques i sensacions personals que creiem que s’han de comentar. En “Ellos y Ellas” volem deixar clar que tots estem fets del mateix material i cal promoure valors com el respecte, la solidaritat i la tolerància cap a tots els éssers humans. En “Desperté”, en la qual parlem del ressorgiment personal cap a una opressió, la lectura pot ser individual i també col·lectiva. Pot referir-se a un poble, que ha de despertar però no l’estan deixant. Sempre intentem que les cançons siguen llavors i que cada persona les interprete dins del seu moment vital. El títol de l’àlbum ve de Thomas Sankara, un revolucionari de Burkina Faso, una figura que ens va semblar molt poderosa.

“Encara que la música també està al servei dels diners, pots parlar des del cor”

Es va creuar la música en la teua vida o sempre va ser el teu camí?
Sempre m’ha agradat cantar i he tingut la sort que em va ser concedit el do de tindre la veu bonica i transmetre. Però quan vaig haver de prendre una decisió sobre què estudiar, no vaig tindre cap influència artística pròxima. A més, ser músic no és una cosa que se t’oferisca des del col·legi, és vist com una afició. Així que vaig estudiar enginyeria i ací estic. Vaig començar professionalment en la música en 2005, quan vaig conéixer a un guitarrista que em va ajudar a professionalitzar-me. Mentrestant, vaig seguir amb la meua carrera, encara sabent que no em volia dedicar a això, no m’agradava. De fet el meu treball de fi de carrera el vaig fer a Àfrica, intentant buscar un altre camí dins del que havia estudiat. Vaig viure quatre mesos a Guinea i vaig fer un projecte relacionat amb la cooperació al desenvolupament, però tampoc em va agradar. Al final, tot està al servei dels diners. Encara que la música també ho està, pots parlar des del cor.

Què t’atrau de gèneres com el flamenc i la copla?
Respecte a la copla, no sé com explicar-ho, però forma part de la meua memòria cel·lular. Forma part de la identitat del lloc on he viscut. La meua àvia sempre ha cantat copla i ha estat en les pel·lícules que veia. El flamenc m’arribà més tard, sols coneixia les rumbes. Niña Pastori em va obrir aquest gènere i vaig començar a tirar del fil. Em va marcar una frase que vaig llegir: “El flamenc és la música del drama encadenat de la humanitat”. Passa una mica com amb les músiques negres, tenen arrels tradicionals i s’han anat forjant des de la mescla de cultures. Són músiques que aconsegueixen atrapar-te emocionalment.

Què penses que el flamenc estiga en auge actualment per músiques com Rosalía?
Sempre que s’òbriguen noves vies perquè la gent s’aproxime al flamenc, em sembla una bona oportunitat. Crec que si hi ha algú que, de sobte, posa el flamenc en boca de tots, això és positiu. Tanmateix, tampoc podem etiquetar a Rosalía d’una manera que puga ferir a gent que fa anys que lluita per trobar un lloc en el flamenc. Fa mal quan un crític diu que Rosalía és la revolució del flamenc, sobretot a gent que de debò està intentant fer una arqueologia del flamenc. A mi el que fa ella m’agrada, però la necessitat d’etiquetar-ho tot és el que pot acabar per ferir sensibilitats.

Veus la teua carrera sempre lligada al món de la música?
No només la meua carrera, també la meua vida. Al meu parer, l’univers m’ha donat la possibilitat de cantar i la gent em diu que li arriba a l’ànima el que jo faig. Així que he de seguir.
Recorde les crisis existencials que tenia amb 25 anys, quan no sabia què fer amb la meua vida. Però ara ho sé, ja he trobat la resposta a la pregunta. Així que com no seguir endavant?