Migración
El curtmetratge ‘Medusas’, una eina de conscienciació sobre les rutes migratòries

Medusas és més que un projecte cinematogràfic; és una crida a l’acció. Un curtmetratge que no fa embuts a l’hora de mostrar la dura realitat de la migració en el context actual. Dirigit per Iñaki Sánchez Arrieta i produït per El Camino Producciones Cinematográficas, amb la col·laboració de l’ONG València és Refugi, el projecte busca remoure consciències, desafiar la inferència i generar un diàleg social constructiu que impulse un canvi real en les polítiques migratòries i en la forma en què la societat percep les persones migrants.

Mitjançant una narrativa crua, Medusas exposa la tragèdia que viuen milers de persones que arrisquen la vida a la recerca d’un futur millor. Amb la platja de Port Saplatja (Alboraia) com a plató, la història s’inspira en les alarmants xifres de morts a les rutes migratòries.

“ “Protegeixen la societat del primer món d’allò que no volem veure i jo volia contravindre aquesta situació.Jo vaig voler contar les coses com són, sense artificis i allunyant-me d’allò que és comercial”, assegura el director

Una realitat moltes vegades romantitzada, tal com assenyala Sánchez Arrieta, guionista, director i productor de Medusas: “Protegeixen la societat del primer món d’allò que no volem veure i jo volia contravindre aquesta situació”. És per això que el director ho ha abordat amb l’objectiu de “donar una bufetada” a les persones espectadores. “Jo vaig voler contar les coses com són, sense artificis i allunyant-me d’allò que és comercial”, assegura el director.

Testimonis en primer plànol

Històries que no podien ser narrades per unes altres persones que no foren les mateixes protagonistes. Per això, el curtmetratge compta amb la participació de 40 persones migrants com a figurants, un element clau per a transmetre l’autenticitat i la força del missatge. Un fet que va cerciorar Ana Martínez, portaveu de València és Refugi: “Per a moltes de les persones figurants, aportar la veu a Medusas va ser una experiència transformadora, ja que és la seua família qui mor a la mar”.

Iñaki Sánchez no va dubtar a comptar amb persones immigrants per a completar el repartiment per deixar enrere la idealització de la problemàtica i els seus protagonistes i humanitzar les seues històries

La productora va haver d’acudir a València és Refugi perquè, tal com la portaveu de l’ONG assegura, “hi ha molt de racisme dins de la indústria cinematogràfica” i durant els càstings no és habitual trobar entre el repartiment persones immigrants. Tot i això, ‘l’excepció confirma la regla’ i, en paraules d’Ana Martínez: “València és Refugi va entrar amb la fi de mediar, però el projecte ha creat una cohesió entre el món del cinema i el món de l’activisme”.

Iñaki Sánchez no va dubtar a comptar amb persones immigrants per a completar el repartiment per deixar enrere la idealització de la problemàtica i els seus protagonistes i humanitzar les seues històries amb la fi de generar empatia en el públic

Anna, una de les figurants del curtmetratge, nascuda a Senegal, va reforçar aquesta idea: “Que ens facen part d’aquest projecte és molt important perquè la gent s’adone del que està passant”. Ella va arribar a Espanya amb quatre anys “de manera menys traumàtica que la resta de la gent”, tal com ella mateixa afirma. Sa mare, de nacionalitat espanyola, va aconseguir traslladar-la a Espanya, on ara pot viure amb ella. Una sort que no van tindre els seus cinc germans menuts, els qui encara resideixen a Senegal. “Jo vaig arribar al rodatge i em vaig sentir malament perquè no comprenia la situació”, confessa Anna

En la mateixa sintonia, Julius Suh Assah, originari de Camerun, va expressar el seu agraïment al director: “Si hi haguera més gent com Iñaki, el món canviaria”. Julius és un altre dels figurants i no va dubtar a emfatitzar la importància d’aquesta mena de projectes cinematogràfics: “És una manera de cridar l’atenció, de despertar la gent perquè sàpiguen que hi ha moltes persones que necessiten ajuda”.

L’ara escriptor va abandonar el seu país d’origen després de la mort de la seua dona i el seu fill a causa d’una malaltia que el va deixar sense família i recursos econòmics. “Cada dia era un combat, vaig eixir per guanyar-me la vida perquè jo allí ja no tenia res”, intenta explicar sense deixar enrere la positivitat: “Quan vaig arribar a terra tot era una victòria, cada trenc d’alba era un trofeu”.

Experiències personals com ara les de Babacar, que enriqueixen la narrativa del curtmetratge, li afegeixen autenticitat i profunditat emocional. El també integrant en el repartiment actua com a capità a la pel·lícula. No obstant això, Babacar va viatjar a Espanya des de Senegal a una pastera “sense ni tan sols poder moure les cames”, tal com ell mateix narra a aquest diari. El segon dels quatre dies es van quedar sense galetes, l’únic aliment que tenien per al trajecte, i van haver de sobreviure, els qui van poder, a base d’aigua.

“Molts dels meus amics, amb qui sempre havia jugat, van morir en el camí”, lamenta. Fa tan sols un any d’aquesta “dura” experiència i Babacar a poc a poc refà la seua vida. Després d’aprendre l’idioma a un curs d’espanyol, treballa com a costurer d’indumentària i accessoris fallers, una cosa que el motiva a refer la seua vida i que li dona la possibilitat d’ajudar la seua germana, qui continua vivint a Senegal sense una xarxa familiar que l’aculla.

Arribar a Europa arriscant la seua vida és una realitat que per a moltes persones es planteja com a l’única alternativa, tal com esclareix Julius: “Ací hi ha discriminació, hi ha maltractament, hi ha racisme, però, tot i això, sempre serà millor que viure a un país tercermundista”.

El cinema com a motor del canvi

Medusas es presenta com a una obra mestra necessària i urgent en un context social on la migració continua sent un tema controvertit i farcit de desinformació. El curtmetratge busca impactar consciències i generar un canvi real en la forma en què la societat percep la migració en un context de creixent normalització de les morts, la discriminació i el racisme cap a les persones immigrants amb contextos més vulnerables. “No és una crisi migratòria, és una crisi humanitària”, no dubta a afirmar Ana Martínez, qui també ens convida a reflexionar: “Com pot obrir més debat la vida que la mort?”

De fet, durant la preparació del rodatge, es va produir un dels majors naufragis a Canàries, amb 89 morts i 70 desapareguts, una tragèdia silenciada que ressalta la pertinència i la urgència del missatge del curtmetratge. No és un fet aïllat, ja que al territori canari, segons l’Observatori de Drets Humans del col·lectiu Caminando Fronteras, més de 5.000 persones han perdut la vida del començament d’any ençà.

El rodatge de Medusas és un projecte que convida a reflexionar, a sentir empatia i a comprometre’s amb la recerca de solucions a una de les crisis humanitàries més urgents de l’actualitat

És per això que el rodatge de Medusas és un projecte que convida a reflexionar, a sentir empatia i a comprometre’s amb la recerca de solucions a una de les crisis humanitàries més urgents de l’actualitat. Iniciatives més i més necessàries, tal com assenyala Martínez: “És important que la societat civil reprenga la seua posició com a actor polític i social perquè hem delegat massa en la narrativa política que té uns clars objectius electorals”

Així ho demostra i exemplifica la portaveu amb el Pacte de Migració i Asil de la Unió Europea, el qual ja està tenint resultat. El missatge d’Ana és clar: “Si ens unim i comencem a crear una lluita interseccional, podrem reprendre el poder de la societat, que ens pertany de manera il·legítima. Només llavors podrem ser esperança i l’alternativa per a un altre món que encara és possible abans que estiguem a un punt de no retorn”.

Més enllà del rodatge

Per completar el procés de postproducció i assegurar una àmplia distribució a festivals nacionals i internacionals, Medusas ha llançat una campanya de crowdfunding . A més d’ajudar al finançament de la iniciativa, el crowdfunding inclou donacions a causes relacionades amb la migració i obres originals de l’artista urbà Escif i el fotoperiodista Antonio Sempere, conegut pel seu treball amb Open Arms. A més a més, compta amb el suport d’À Punt, que ha adquirit els drets d’emissió del curtmetratge.

D’altra banda, el projecte ha estat guardonat amb el Concurs de Projectes de Curtmetratge d’Amnistia Internacional i Abycine 2024, per la qual cosa, ha comptat amb una subvenció de 5.000 € per a la producció i l’estrena a la XXVI edició d’Abycine.

Medusas està en camí de convertir-se en una poderosa eina de conscienciació i canvi. El director ha assegurat que aquest projecte és només l’inici. A partir d’aquest han nascut unes altres iniciatives que a poc a poc eixiran a la llum i generaran una resposta social. “Ací no s’acaba la cosa”.

El curtmetratge és un recordatori poderós de les vides humanes rere les estadístiques i una crida d’atenció a la ciutadania. Mitjançant el llenguatge cinematogràfic, busca enrunar la indiferència i despertar l’empatia, i espera que les seues imatges i missatges perduren en la consciència del públic molt de temps després que s’apaguen els llums del cinema.