Ilustración
Joan Turu: “Els meus fills són els meus mestres, em fan de mirall constantment”

Il·lustra, pinta murals i escriu contes. Va estudiar a l'Escola d'Art de Manresa i també la carrera de Magisteri. Quan il·lustra, mescla els seus aprenentatges formals amb la manera que té de veure el món. Sempre irreverent i sempre tendre, els dibuixos de Joan Turu connecten amb la sensibilitat de moltes famílies que intenten ser menys autoritàries del que varen ser els seus pares.

Poques persones es dediquen exclusivament a la il·lustració infantil. Com vas acabar en aquest món?
A poc a poc em vaig fer un lloc a les xarxes socials i han sigut les editorials que m’han contactat. El meu estil de dibuix es vincula molt amb l’infantil, encara que quan faig una il·lustració amb missatge està més adreçada a l’adult que a l’infant.

Moltes escoles et contracten per pintar murals a les parets dels centres i, en ells, planteges sovint un canvi de mirada a la societat en la que vivim. Per què?
Per trajectòria vital, suposo. Els meus orígens són els moviments socials. Quan era jove, al meu poble volien fer un projecte urbanístic i ens encadenàvem als arbres i fèiem accions de protesta. Molt poca part de la població veia com un problema que feren un centre comercial i, després de mesos de protestes, vaig assumir que queixant-nos no canviaríem la percepció dels nostres veïns. Crec que les dues eines més importants per a la transformació social són el periodisme i l'educació. Però amb la saturació d'informació que tenim i el boom de les fake news, ni tan sols el periodisme pot induir a un canvi de xip, així que em sembla que l'educació és la ferramenta més potent.

I quin és el rol que l'escola cal que ocupi?
Hi ha moltes escoles, no podem generalitzar, però moltes eduquen de cara al mercat laboral. Una part de la vida és el treball, però no ho és tot. Hi ha moltes més coses.

Per això en algun dels teus murals pintes Al patí també aprenem?
És on més aprenem! El pati és on interactuen, on decideixen a què jugar, on surten els conflictes. Quan recullo a la meva filla, el que més m'explica és el que ha fet al pati. Però des de l'escola se sol delimitar l'horari d'aprenentatge mitjançant assignatures. Ara estem aprenent, ara no. Tot és aprenentatge! I el pati és un moment brutal per aprendre. Malgrat això, en quatre anys de carrera de Magisteri ningú m'ha plantejat com resoldre els conflictes al pati. O si són necessàries les escoles...

Tinc una part molt autoritària i qui me l'ha fet aflorar més és la meva filla

Pintes amb els xiquets els murals?
La majoria. Plantejo tres opcions: que pinten ells i jo els acompanyo en el procés, pintem un mural amb els seus personatges i els meus, o pintar sols amb els meus personatges i els acoloreixen. En els tres casos, cada nena i nen fa un dibuix a partir d'una idea que els hi donem i intento recollir totes les seves propostes i elaborar una que tingui coherència amb tots els dibuixos. L'escola és seva.

Com és per a tu una escola ideal?
En podríem estar parlant hores, però bàsicament es resum en ràtios molt més baixes, mínim dos adults per aula i educació emocional. També crec que la formació del professorat hauria de ser molt diferent. En la meva escola ideal, un professor s'hauria de revisar a si mateix, mirar endins, fins i tot els traumes que arrosseguem d'ençà que som petits i, així, poder transformar-nos i acompanyar als alumnes en el seu creixement. Perquè en la meva escola ideal, els adults acompanyen als nens a aprendre a viure. Els continguts també hi són, però a l'escola aprenem coses que poc han de veure amb ells. Haurien de ser més una comunitat d'aprenentatge que un lloc on estudiar un compendi de continguts per després vomitar-los a un examen. I les famílies hauríem de participar molt més, totes tenim alguna cosa a aportar.

Per què creus que la literatura infantil és un gènere poc reconegut?
En general, tot el que està relacionat amb la infància està poc reconegut. Cobra més un mestre d'universitat que un de P3. Per a mi és un error greu. El missatge que transmets és “això és una cosa de nens i no és important”, quan la majoria dels recursos haurien d'invertir-se en les primeres etapes.

Crec que un dels millors llibres publicats aquests últims anys l'has escrit i dibuixat tu: Un cor molt gran. Reivindiques l'amor, el respecte, la tendresa i la diversitat, i fas pensar al lector. Com se't va ocórrer escriure'l?
És el llibre del qual estic més content, però vaig cometre l'error de voler dir moltes coses en un sol llibre, perquè no sabia si en tornaria a fer un. A mi m'és molt difícil parlar o dibuixar de coses que no visc.

Feminisme, criança respectuosa i capitalisme són un temazo

Tot llibre és una recopilació d'interpretacions del món per part del seu autor i molts ofereixen una visió masclista i poc diversa de la societat en la qual vivim. Als teus llibres, murals i dibuixos, les xiquetes i els xiquets, mestres, mares i pares ocupen un rol no masclista. Com és d'important per a tu i per a la teva família el feminisme?
És bàsic. Com home em sento zero representat en la masculinitat que ens ofereix la societat, que és fràgil però se suposa que cal que sigui el contrari: una masculinitat dura. Quan tenia dotze anys, vaig deixar de jugar al futbol perquè cada partit acabava amb insults cap als companys de l'equip contrari i això em disgustava. Així que em vaig apuntar a voleibol, i l'entrenador de futbol em va preguntar davant dels meus companys si era gai, un comentari masclista i homòfob. Reivindico els homes que plorem, mostrem els sentiments i reconeixem la nostra vulnerabilitat i, quan era nen, em costava trobar referents masculins. Ara que tinc una filla i un fill, tot això m'ha fet pensar en mil coses més.

Per exemple?
Si és adequat vetar certs continguts o oferir ferramentes i fer-li front. A casa hem escollit no vetar i fer-li una mirada crítica als continguts, perquè quan tinguin 14 o 16 anys puguin mantenir-la.

Com ho dueu a terme?
Aquest cap de setmana hem anat al cine amb la gran a veure Frozen 2 i li hem preguntat si considera adequat anar amb sabates de taló a la muntanya. Socialment, li donem poca importància a la imatge gràfica, quan en realitat ens dóna molta informació.

Molts il·lustradors i il·lustradores d'infantil segueixen cosificant el cos de les xiquetes, per què?
Moltes persones ni es plantegen el patriarcat. Només cal veure el programa de la tele La ruleta rusa. Representen a la dona florero i els dóna igual. Les persones que ens dediquem a generar imatges hem d'oferir altres imatges. És la nostra responsabilitat.

Com ho plasmes tu?
Dibuixant altres referents. Per exemple, nens amb faldilla jugant a futbol, nenes amb els cabells curts i la gorra girada. De vegades, les criatures se sorprenen i els pregunto per què no?

Ser pare et va convertir en millor artista o només en un artista amb més són?
Ens han sortit dues marmotes... Per a mi ha sigut molt terapèutic, m'han fet revisar com sóc i com m'han educat a mi. Tinc una part molt autoritària i qui me l'ha fet aflorar més és la meva filla. M'he vist fent coses que odiava quan me les feien a mi. Els meus fills són els meus mestres perquè em fan de mirall constantment.

Ja que ets una persona amb fills, deixa'm que et pregunte com concilies vida familiar i laboral.
Quan la Mariona es va quedar embarassada, els dos estudiàvem i treballàvem. Ella tenia un treball que no li agradava gaire i jo en tenia un que m'encantava. Vam acordar que intentaríem que els nens passessin a casa els dos primers anys de vida i vam valorar que tiraríem amb el meu sou. Però treballar, treballem tots dos i, amb les cartes que tenim, hem fet el que hem pogut com equip. Sabem que tenim una situació privilegiada per poder anar fent amb un sou, però tenim present que si hi hagués una ruptura de la parella, socialment a ella no se li reconeixeria el seu treball, mentre jo he ascendit laboralment. Per això diu que quan torni a tirar un currículum, inclourà els cinc anys de criança. Feminisme, criança respectuosa i capitalisme són un temazo.

Com ho viu la Mariona?
La criança és la criança, i el primer que fa quan aplego a casa és passar-me al petit. És complicat, però el que ens ha salvat la relació és canviar el xip: ja no funcionem amb retrets, sinó amb necessitats. Ja no ens diem vaja, te'n vas a fer una birra, sinó: Jo també necessito anar a fer una cervesa, vaig jo el dissabte?

[Mariona s'incorpora a l'entrevista per al·lusions. Explica que, “de moment, visc bé la criança, i reivindico els treballs de cuidats. Per a nosaltres, és fonamental revisar constantment com estem. La comunicació ens permet comprovar si tot el món està content en el lloc que es troba ara i com podem abordar els canvis que experimenta la nostra família”.]

Els nens destrossen la parella?
La destrossen o l'uneixen per a sempre. És molt heavy. Les criatures et trauen coses teves que ni tan sols coneixies. I amb els nens has de coordinar-te constantment amb la teva parella, surten mil roces i, encara que dormim bé, sempre anem cansats. Però si hi ha ganes d'entesa, vius moltes experiències meravelloses.

En El Rei groc escrius i dibuixes sobre el projecte d'independència de Catalunya i la meitat dels beneficis els dediques als Comitès de Defensa de la República. Sembla que parlar als xiquets de política és adoctrinar, i sembla que només adoctrina qui no té Estat. Com abordem la política, la infància i les criatures?
El Rei groc no parla del projecte d'independència, però sí de república. Crec que ens han colat que l'educació ha de ser neutral. La neutralitat no existeix. Com a país, hauríem d'establir els conceptes de valors i abordar-los a l'escola. Si en una classe de batxillerat no puc parlar de violència masclista o del primer d'octubre, és això neutralitat?

També has il·lustrat un llibre infantil sobre la PAH, Quan perdem la por, escrit per Lúa Todó i protagonitzat per una xiqueta de set anys.
Amb la meva filla parlo de tot, als llibres també. De la mort, de l'amor, de la llibertat sexual. Ella pregunta i arriba un moment que deixa de preguntar, quan té suficient informació. No m'agrada amagar temes. Els desnonaments són com la sexualitat, quan tinguin 12 anys agafaran el mòbil i, si no han arribat a la sexualitat amb la teva mirada amorosa, els arribarà la informació amb la pornografia.

Directa o indirectament, cites sovint al poeta Joan Brossa als teus murals: Llegir ens fa més lliures. Els llibres i el foment de la lectura estan molt presents quan pintes. Però què et fa més lliure, llegir o dibuixar?
Dibuixar. Però llegir diversos autors i autores em proporciona un pensament crític per a quan dibuixo. Més que llibertat, el dibuix és la meva teràpia, el meu psicòleg. Vivim reprimits a molts nivells i dibuixar em resulta alliberador. Som una societat molt consumista i, encara que consumir art, cultura o música està guai, també està molt bé ser creador. Encara que no se't doni bé.